Sitges 1968

Els grans hotels del Sitges modern es van construir a començament dels seixanta, la primera urbanització del municipi es va inaugurar a mitjans de la dècada i els primers festivals internacionals i espais d’oci van arrencar-ne a finals. Tot això, mentre les primeres de comunitats de gais s’establien amb una aparent normalitat a la vila. Ara fa 50 anys que es va segellar el disseny del Sitges que ha arribat als nostres dies. Al Sitges del 1968, sota les llambordes hi havia, efectivament, la platja, que en aquest cas obria la porta a nous mons i experiències.

El Sitges actual –amb tots els seus excessos i defectes, però també amb els seus encants i virtuts– té els seus inicis a finals dels anys seixanta. En aquella època, en què el turisme havia esdevingut la principal –i gairebé única– indústria econòmica local i ja era el motor entorn el qual gravitava la vida del poble, es van gestar algunes de les iniciatives, les polítiques i les actuacions que van marcar la trajectòria del municipi i que, tot i els canvis i l’evolució posterior, encara es mantenen vigents avui, 50 anys després.

En el tombant dels anys seixanta es van construir els dos grans hotels –si més no, en nombre d’habitacions– que Sitges va tenir fins l’arribada del futur Meliá: el Terramar (obert el 1958) i el Calipolis (el 1964). Era la confirmació que el turisme ja no era una activitat elitista només a l’abast d’uns pocs, sinó un recurs per a les classes mitjanes, especialment les arribades més enllà el Pirineu, que tenien l’oportunitat de viatjar i gaudir dels encants que oferia una població de platja i un entorn atractiu com Sitges.

La construcció d’aquests dos hotels va respondre a la necessitat que tenia la vila per acollir les desenes de milers de turistes que hi feien cap cada estiu. Ja no n’hi havia prou amb els hostals i els petits hotels que s’havien edificat anys abans. Tant el Terramar com el Calipolis estaven enfocats al turisme de masses i els seus clients, especialment al segon, eren sobretot estrangers.

La construcció de tots dos edificis va canviar la fisonomia de la primera línia de mar. Serien les úniques excepcions d’excessos arquitectònics fets al passeig durant el franquisme, al marge de la caiguda d’algunes façanes de notable interès patrimonial. L’impacte del nou Terramar va ser especialment negatiu en la imatge de la primera línia de mar, ja que el nou hotel es va alçar sobre el que havia estat l’encantador Terramar Palace, d’estètica noucentista, construït el 1933 en el marc del desenvolupament de la que va ser la primera ciutat jardí de l’Estat. Per la seva part, la implantació del Calipolis, en un dels extrems del que es coneixia com el poble, també va ser un esdeveniment de primer ordre. Pràcticament no hi va haver veus que qüestionessin l’estètica dels nous edificis, i no només perquè el règim no oferia opcions a les discrepàncies, sinó perquè la seva irrupció va ser acollida com un símbol de progrés, desenvolupament econòmic i feina.

Els dos hotels, junt a la construcció de molts altres de petits arreu del centre, van configurar la segona revolució turística del municipi, un boom que va canviar definitivament les dinàmiques econòmiques locals. La primera havia estat a començament de segle, amb l’obertura dels primers hotels –com el Subur i el Terramar Palace–, que acollien la burgesia de Barcelona que descobria el descans i el relax fora de la ciutat. La tercera revolució turística serà a començament dels anys noranta, amb la reconversió dels hotels construïts amb el boom de trenta anys enrere i l’aparició d’altres, enfocats especialment al turisme de congressos i convencions, que permetrien trencar l’estacionalitat turística i generar moviment gradual durant els dotze mesos de l’any.

Vallpineda i l’estiueig

Paral·lelament a la consolidació del turisme com a font de riquesa i ocupació, a Sitges es començava a registrar un altre fenomen que també intervindria de manera directa en l’economia local i, especialment, en l’urbanisme del municipi: la popularització de l’estiueig entre les classes mitjanes. Fins aleshores, aquesta activitat era gairebé exclusiva dels sectors econòmics i socials més privilegiats –que van teixir el que s’acabaria denominant com la Colònia–, però l’expansió econòmica que va registrar Catalunya als anys seixanta va obrir la porta que les famílies, a més d’adquirir els seus primers vehicles i electrodomèstics, marxessin de vacances a la platja. Algunes, fins i tot, eren en condicions de comprar un apartament o una casa o si més no, llogar-la temporalment.

El desenvolupament de la primera urbanització que tindria el municipi, Vallpineda, responia a aquesta tendència. Vallpineda es va inaugurar el 1965 i ocupava dos dels turons que hi havia entre Sitges i Ribes (agafant part dels dos termes municipals), tot erigint-se en una zona residència d’alt standing, però orientada a una àmplia franja de la societat. La campanya de publicitat elaborada per l’empresa promotora convidava a comprar parcel·les a “Vallpineda, la mejor zona residencial del litoral, a 900 metros del centro de Sitges”. Els promotors van dissenyar la nova urbanització com un espai residencial, però també social. S’hi va instal·lar un centre esportiu i s’hi van realitzar diverses activitats, algunes de notable ressò: des de concerts amb prestigiosos músics –com Josefina Gómez-Toldrà– fins a tornejos internacionals de tennis –amb la presència Roy Emerson o Manolo Santana–, passant per curses de karts, festes socials o actuacions castelleres. Durant anys, Vallpineda va ser també el punt d’arribada del Ral·li de cotxes d’època.

Amb Vallpineda van arribar les altres urbanitzacions de Sitges i dels termes del voltant, com Santa Bàrbara (entesa com a conjunt residencial) o Mas Alba i, posteriorment, Aiguadolç, la Llevantina i Quint Mar. Sitges tenia tots els atractius per ser una destinació de segona residència: per raons de proximitat (a 36 quilòmetres de Barcelona per les Costes de Garraf), de tradició (als anys vint ja hi havia turisme) i d’encant (arquitectònic, cultural, platges…).

El turisme i la segona residència també van convidar a obrir les portes a la implantació de noves activitats orientades als turistes i els estiuejants. L’oferta d’oci es va plasmar en la creació de serveis a les platges i en l’obertura de locals per a visitants en família i d’oci nocturn. El 1967 es va fundar el Club Nàutic Sitges, que va canalitzar l’interès creixent cap als esports de mar. Feia uns anys que Sitges tenia una escola d’esquí aquàtic i amb la creació del Nàutic es va obrir la gamma d’activitats entorn dels esports marins.

La consolidació del turisme i l’estiueig va portar a l’aparició d’activitats i establiments de nou encuny, com per exemple, els mini-golf. En els anys posteriors es van crear diversos mini-golfs, com el Chic Golf, el Chez Juan o el Mini-golf El Vinyet, dels quals només el darrer resta obert encara.

Però on es va fer palès el nou escenari d’oci va ser, sobretot, en l’activitat nocturna. Als anys seixanta, l’aleshores carrer Dos de Maig va començar a acollir pubs i bars musicals que van esdevenir punts de trobada de joves a les nits. Fins aleshores ja hi havia alguns llocs de ball, com La cabaña o Il piccolo mondo, però va ser a partir d’aquella dècada quan es va gestar el Sitges nocturn que anys després seria un punt referència a la costa catalana.

L’obertura, l’any 1967, de la discoteca Pacha va suposar un abans i un després a l’emergent indústria de l’oci nocturn de Sitges. El jove Ricard Urgell –besnét del reconegut artista del segle XIX Modest Urgell– regentava el bar Tito’s al Dos de Maig i va adquirir el Mas d’en Lliri, una masia a l’entrada de la nova urbanització Vallpineda –aleshores en fase d’expansió i desenvolupament– per convertir-la en discoteca i en el que seria el primer Pacha del món. El 21 de juliol de 1967, la nova sala va obrir les portes al so del Sargeant Pepper’s Loney Hearts Club Band, dels Beatles, i de seguida va esdevenir un punt de referència de la nit sitgetana, on els turistes –homes i dones– es barrejaven amb un públic local –més homes que dones– que descobria un món nou.

L’èxit de Pacha va animar Urgell a obrir un altre bar al Dos de Maig, Pachito, que li permetia retroalimentar-se amb la discoteca. Però el salt més significatiu es va produir anys després amb l’obertura d’altres Pacha, com els de Platja d’Aro i, sobretot, el d’Eivissa, que va universalitzar la marca i la icònica imatge de les dues cireres. Pacha –nascuda a Sitges– acabaria convertint-se en la primera indústria de l’oci nocturn del món. Urgell, a punt de fer els 80 anys, es va vendre aquest imperi a començament d’aquest 2017 al grup nord-americà Trilantic. Els dos establiments que té a Sitges, però, resten en la seva propietat, si bé el de Vallpineda continua tancat per desavinences amb l’Ajuntament per la llicència d’activitats.

Amb Pacha i, posteriorment amb L’Atlàntida (oberta el 1981) –junt al carrer Primer de Maig i, en menor mesura, el Port d’Aiguadolç–, Sitges esdevindria als anys vuitanta un cartell de primer nivell de l’oci nocturn. Aquest escenari va portar prestigi a la vila i la va situar en un punt privilegiat del turisme de qualitat, ja que aquests establiments de manera individual, però també en conjunt, van contribuir a reforçar la marca, aportar projecció al municipi i atraure visitants i turistes de nivell. Paral·lelament, Sitges també va consolidar-se en aquella època com una destinació internacional del turisme gai, que va concentrar els seus espais d’oci nocturn entorn el carrer de Sant Bonaventura.

Els festivals internacionals

A més dels hotels, les urbanitzacions i els establiments d’oci nocturn, la quarta porta que va configurar el Sitges modern, ara fa cinquanta anys, van ser els festivals culturals. El de Teatre (nascut el 1967), el de Cinema Fantàstic (1968) i el de Jazz (1976) van ser els tres festivals que van situar Sitges en el mapa internacional de les arts. Les tres cites van tenir un cos destacat i una projecció notable, tot i que amb trajectòries divergents. El que va tenir la vida més curta va ser el de jazz, que va celebrar dues edicions els anys 1976 i 77 als terrenys on a mitjans dels vuitanta es va construir l’apart-hotel Mediterráneo, però que va comptar amb cartells de relleu amb els noms de Ray Charles, Ella Fitzgerald, Lionel Hampton i Kenny Ball. Posteriorment, el desaparegut festival de jazz va tenir continuïtat intermitent, tot i que en dimensions menors: en la segona meitat dels noranta dins del Cicle de Concerts d’Estiu, i des del 2013 amb el Jazz Antic Sitges.

El Festival de Teatre va ser el primer dels tres que va néixer i es va mantenir fins el 2004. A finals dels setanta i començament dels vuitanta, el festival va ser un referent de les arts escèniques a Catalunya, mentre que a partir dels noranta –amb el nom de Sitges Teatre Internacional– va esdevenir un festival d’autor, orientat a un públic entès i minoritari. La manca de sensibilitat per part de l’organització per connectar amb l’entorn local va generar un distanciament cada cop més gran amb el poble, que sumat a les dificultats per trobar el seu espai i les disputes internes en el sector van acabar sentenciant-lo: el 2004 va celebrar la seva darrera edició.

En canvi, el Festival de Cinema ha anat creixent contínuament des de la seva primera edició, inaugurada un 28 de setembre de 1968 al Prado, amb la projecció del film soviètic de ciència ficció Aelita. El Festival ha canviat de noms al llarg de la seva trajectòria, però (gairebé) sempre mantenint la seva condició de cinema fantàstic. La primera edició es va anomenar Semana Internacional de Cine Fantástico de Sitges. Posteriorment, se li va afegir el terme Terror i la Semana va passar a ser Festival. El canvi més important va arribar el 1997, quan es va incorporar la denominació Catalunya al seu cognom, mentre que Sitges va passar a ser-ne el nom. L’objectiu d’aquest canvi era assegurar-se la participació de la Generalitat en un moment en què aquesta institució havia de prioritzar el suport financer entre el ventall cada cop més gran de propostes culturals.

El Festival de Cinema va néixer, precisament, com una resposta local a la necessitat d’ampliar l’oferta turística de Sitges. Als anys seixanta, la temporada finalitzava a mitjans de setembre i la seva concentració en tres o quatre mesos resultava insuficient per mantenir el nivell d’ingressos anual. Per aquest motiu, a mitjans dels seixanta el sector turístic va demanar l’organització d’un festival de cinema a final de mes, que permetria mantenir oberts els hotels i la resta d’establiments encara unes setmanes més. Pocs anys després, el Festival passaria a celebrar-se la primera quinzena d’octubre i, d’aquesta manera, la temporada obria per Setmana Santa i arribava fins després del Festival.

La gran quantitat d’esdeveniments que es van concentrar els anys 1967 i 1968 van il·lustrar el disseny del nou Sitges: Pacha (1967), el Club Nàutic (1967), el Festival de Teatre (1967), el Festival de Cinema (1968), la constitució del Patronat provincial del Cau Ferrat i el Museu de Maricel (1968) i l’inici del projecte del Port d’Aiguadolç (1968). Tot això –i algunes coses més– van coincidir en dos anys en què la vila era en plena expansió i gaudia d’un talent i emprenedoria cabdal per assegurar-se el futur.

Santi Terraza

Comments are closed.