50 anys d’unes cireretes que van florir a Sitges


50 anys a Sitges converteixen la discoteca Pacha en part de la història local de la vila. La Blanca Subur, aleshores petita, blanca i lluent, va enamorar i enlluernar Ricard Urgell, el pare de la criatura, que va decidir que Sitges era el millor lloc per ubicar-hi una sala de ball (el terme discoteca no es va emprar fins el 1977, arran del francès discotèque).

Treballador insaciable i vital, Urgell ha fet de les cireretes una marca internacional, i ha mantingut la sala sitgetana a pesar de tot i contra tot, fins i tot la família. L’obertura de l’Atlàntida l’any 1981 li va causar un greuge insalvable que des d’aleshores li costa diners. Manté la sala per amor a Sitges, perquè és l’origen de tot, perquè aquí comença la història, però el Pacha de Sitges fa trenta-cinc anys que no és rentable. Aquest fet, se’ns dubte, situa el Pacha en l’esfera més emocional i sentimental.

A Sitges va començar la història del Pacha i al Pacha va començar la història de molts. Moda i música es fusionaven en la sala sitgetana, sonaven Los Bravos, s’escurçaven les faldilles i els pantalons es feien campana, les sueques movien malucs i es convertien en el desig dels locals. Sitges era un destí turístic gairebé privilegiat flanquejat per les costes i només apte per a valents i atrevits al volant. Gent d’arreu venia fins aquí només per anar al Pacha, per escoltar la música que posava Piti Urgell primer i Willy Serra després, vilanoví que amb només disset anys es va convertir en el  disc joquei del Pacha des del 1975 fins el 1986. Serra és, a més, amic personal de Ricard Urgell i actualment director de la sala. Recorda amb enyorança com posava la música cara a la paret, com viatjava a Andorra a buscar les darreres novetats musicals per posar-les després a la discoteca que s’omplia de gent els tres dies que obria, divendres, dissabte i diumenge tarda. I així va ser com el Pacha va col·laborar en el posicionament de Sitges com a referent turístic internacional, després va venir Eivissa i el flower power, després Madrid i la movida dels 80 i les cireretes van créixer, però no ens podem oblidar que Sitges va ser el principi de tot.

Serra es mostra convençut que l’aposta d’Urgell per la sala sitgetana és recíproca, està segur que els sitgetans volen que el Pacha es mantingui obert. Va ser un reclam indiscutible pel turisme als anys 80 i creu que encara és reclam ara: “No es pot lluitar contra la figura de tenir el primer Pacha del món. Mai ningú, fora de Sitges, podrà tenir aquest títol”.

L’imperi Pacha no necessita la sala sitgetana per fer diners, més aviat n’hi fa perdre, però sí la necessita per entendre la història, l’origen de la marca. Aquí va començar tot, aquí s’han enamorat sitgetans, hi han ballat, treballat i viscut moments únics que ara recorden amb melangia.

Urgell es va enamorar de Sitges, de la mateixa manera que després ho va fer d’Eivissa, i malgrat que res ja és el que era, mai ha oblidat l’origen de tot.

El que va començar com una sala de ball ha esdevingut en un gran imperi amb 22 franquícies arreu del món, amb un marxandatge rentable i amb establiments generadors de molts diners.

L’imperi de les cireres ara es ven, fet que podria afectar el futur de la discoteca sitgetana. Els nous propietaris ja no tindran el vincle emocional que té Urgell amb Sitges, ja no els pesarà l’enyorança de saber què aquí va començar la història del Pacha, però Serra es mostra convençut que imperarà el sentit comú i es permetrà la continuïtat del Pacha de Sitges perquè “no pot tancar el primer Pacha del món”.

Urgell és un empresari d’èxit, l’avalen les xifres i l’impacte de les cireres és indiscutible, però és també un sentimental, un bohemi, perquè sinó no s’entén que Sitges mantingui el seu Pacha, una discoteca que li costa diners i que afronta una dura i difícil convivència amb el veïnat de la zona.

L’inventor de la nit va començar a Sitges, una vila que no és el que va ser; res no ho és, però que té història i on el Pacha hi té el punt de partida.

Carola Fernández

Comments are closed.