L’antiga torre del comunidor

L’actual torre del rellotge de l’Església Parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla, així com les escales dites del rei moro, esdevenen sovint una mena de cara B, un complement de la icònica imatge del campanar eclesiàstic i les escales de La Punta. Menys atractives a ulls dels fotògrafs, són racons però que conserven entre les seves pedres els misteris i els encants d’un Sitges encara poc conegut i en gran part ja inaccessible, i que alhora ens permeten submergir-nos per espais obscurs i misteriosos.

Quan l’any 1863 es decidí instal·lar el rellotge municipal, portant les campanes de l’antiga torre de les hores, a l’anomenada torre del comunidor de l’església parroquial –nom inversemblantment encara vigent–, sembla que aquella torre feia ja temps que no complia les funcions per la qual havia estat aixecada l’any 1674. D’aquesta manera quedava finalment escapçat el vestigi d’una antiga pràctica, ja en desús, però nascuda a l’empara d’una religiositat popular i d’unes creences sobre el desconegut ben arraigades.

El comunidor

Al poc d’estar acabada l’obra de l’actual església parroquial (1672), bastida sobre les restes de l’anterior gòtica, aquells vilatans es deurien adonar que a la imponent façana encara li mancava alguna cosa molt comuna en aquells moments en poblacions similars a la nostra. I juntament amb la necessitat, gairebé ancestral, de foragitar els mals vinguts del cel, el 1674 decidiren aixecar a la mateixa façana de l’església, però en lloc oposat al campanar, una torre, atorgant-li una funció específica, la de comunir per “exorcisar les fúries infernals e les tempestats1.”

La funció doncs d’aquella torre, dita del comunidor, o simplement comunidor, no era altra que la d’aixoplugar el rector, o l’oficiant designat, perquè des d’allí beneís el temps quan les temudes tempestes i pedregades amenaçaven fer mal al terme parroquial. Comunir era doncs beneir el mal temps, conjurant els núvols amb les oracions i els exorcismes adients perquè les forces malignes no les poguessin descarregar.

Les antigues creences sobre els orígens d’aquestes tempestes, creences que –com hem vist– encara parlaven de fúries infernals i de males intencions, juntament amb la importància que per l’economia local –eminentment agrícola i marítima– tenia la meteorologia, feien de les temudes tempestes les responsables de les desgracies que recurrentment afectaven l’economia local. No eren però temences banals. En una societat en què una mala pedregada podia fer perdre la verema, o impedir la tornada a la rada de les embarcacions locals, creure que la mala fe era la responsable d’aquelles situacions vingudes del cel no era cosa estranya.

Aquest element de superstició o de creença ancestral no és sinó l’adaptació d’una idea precristiana ben arrelada i adaptada, no sense recels, per l’església. Ens suggereix l’empremta d’un temps immemorial, en què creences i supersticions acompanyaven els vilatans en els seus afers diaris.

Comunir el temps esdevenia en aquelles societats dels segles XVI-XVII una tasca bàsica, elemental, i alhora necessària donat que els fenòmens meteorològics inexplicables terroritzaven la població, fent-la sentir impotent i totalment vulnerable a la voluntat de les forces malignes. Una sola pedregada o una forta tempesta, podia fer malbé tota una collita, o la verema. I la creença popular de la pagesia i la gent del poble era que aquestes no podien venir si no era per indicació d’algú amb no gaire bones intencions. Tanta destrossa no podia ser originada per la pròpia natura, era inconcebible, i es busquen responsables i maneres de combatre’ls. Davant d’això és recurrent demanar a l’església, l’única amb capacitat de fer-ho, que convidi les tempestats i els seus originals malfactors que es retirin.

Malgrat tot, la postura de l’església no fou unànime. Cada parròquia podia actuar com creies oportú, i molts rectors es negaren a fer aquestes accions en creure-ho supersticiós.

Característiques constructives i funcionals

Constructivament un comunidor acostumava a ser una petita edificació de factura senzilla, en forma de porxo cobert, amb obertures als quatre vents i situada a prop o integrada en una església. Però mai dins d’ella, ni superant l’alçada del campanar eclesiàstic. Lògicament havia d’esdevenir una bona atalaia des d’on tenir una excel·lent visió de bona part de la contrada. Els comunidors disposats en el mateix cos de l’església poden ser confosos, com en el cas de Sitges, amb un segon campanar.

El de Sitges complia aquestes característiques. Les quatre obertures encara són parcialment perceptibles així com la seva alçada, inferior a la de l’actual torre del rellotge, i naturalment força menys alta que un campanar al que encara li mancava el remat final. Des del seu interior es deuria poder observar la totalitat de la vila, més i quan cap construcció li devia tapar la visió.

Aquestes característiques formals permetien a l’oficiant aixoplugar-se, ja que era la mateixa meteorologia la que sovint dificultava exercir aquella tasca de conjurar i exorcitzar el mal temps. Així, ben resguardat de l’adversitat del temps, l’oficiant podia dur a terme la seva acció.

D’altra banda el comunidor acabarà tenint de retruc una altra utilitat, la de dignificar l’acte en si mateix, valorant-lo i reconeixent-lo com a tal.

No deixa de ser curiós que a Sitges aquesta torre hagi conservat el seu nom ancestral, tot i haver deixat aquesta funció fa molt de temps. En d’altres contrades aquesta construcció ha generat quantitat de noms i renoms molt imaginatius, torre de les bruixes, dels moros, campanar de les bruixes, del mal temps.

El ritual

El comunidor esdevenia un element per contrarestar la fúria que amb males intencions la natura desfermava sobre la terra, per indicació del malèfic o de les seves ajudants, les bruixes.2 La construcció d’un ritus per comunir aquest poder és un fet anterior a l’era cristiana, de fet és una pràctica universal i bastida des de temps immemorials que, com tants elements, la cristiandat assimilà i ordenà dins el seu ritual.

Entre tots, rectors i oficiants implicats, i fidels, es generà una litúrgia popular paral·lela a l’oficial amb rituals propis. Inicialment el campaner tocava a bon temps, si això no era suficient es demanava al capellà que comunís els núvols. Els rituals, senzills i simples, variaven força d’una contrada a una altra. No tenim informació de quin era el que es realitzava a Sitges, però podria seguir un patró molt similar al general; el capellà amb alba i estola, seguit per alguns dels feligresos més seguidors pujava al comunidor amb la veracreu o les relíquies del Sant Patró, i començava el conjur. Es feia el signe de la creu en direcció a la tempesta i es recitava una primera oració exhortant la tempesta en nom del Pare, el Fill i l’Esperit Sant.  A partir d’aquí començava una oració més o menys elaborada on es comunia la tempesta a remetre en nom dels sants venerats en aquells moments a la parròquia, repetint-t’ho, si era necessari, per a les diferents obertures que donaven als quatre punts cardinals. Paral·lelament les campanes no deixaven de bategar. Deien que si es feia correctament tenia efecte immediat i el temporal remetia.

Potser amb la intenció de canalitzar tot aquell seguit de ritus i pràctiques ancestrals i en bona part paganes que s’arrastraven des de temps immemorial, l’església optà per reconduir aquestes accions. A partir del segle XVI es donen instruccions per l’exercici d’aquestes cerimònies i per tal que les esglésies es proveïssin de comunidors. El de Sitges seria fruit d’aquesta intenció d’estendre la pràctica.

De comunir a marcar el temps, o la victòria de la raó

L’evolució de la raó i el caminar del coneixement científic anirà arraconant aquestes pràctiques suposadament supersticioses. A partir del segle XIX aquesta litúrgia puntual va anar caient en desús fins pràcticament desaparèixer arreu. Després de no ser utilitzada durant força temps, l’any 1863 es decidí instal·lar en aquella torre les campanes del rellotge provinents de l’antiga Torre de les Hores. Caldrà però fer unes obres que implicarien l’aixecament de la torre, per tal de poder fixar l’estructura metàl·lica que havia de sustentar les campanes del rellotge, i el tapament de les antigues obertures.

Aquell marcador del temps, que esdevenia un exemple del domini de l’home sobre la natura i el temps, seria visible des de tota la façana marítima, servint a pescadors i a tota la gent que treballava a la rada per saber en tot moment en quin moment del dia es trobaven.

Però el que ens interessa és que aquest canvi il·lustra metafòricament el trànsit d’una societat que deixava enrere les supersticions i les pràctiques de l’antigor, i caminava cap a una societat més, suposadament, racional.

Caldria recordar que l’església, sempre atenta a les necessitats dels seus fidels, continua encara avui dia d’alguna manera aquestes pràctiques, amb pregaries i rogatives que demanen pluja quan aquesta és necessària.

La iconografia

De l’antiga torre del comunidor, prèvia a l’adaptació per acollir el rellotge de la vila, no existeixen imatges fotogràfiques. Les úniques imatges existents son els dibuixos a la ploma que en feu l’artista local Josep Vidal i Vidal (1876-1950). Amb tot, resulta rellevant adonar-se que en Josep Vidal no pogué conèixer personalment aquella torre, sinó que els seus dibuixos, per força, hagueren de ser fruit d’una certa recerca oral entre la gent gran d’aquell moment, que sí l’havien conegut. Un fet que reporta a aquests dibuixos un alt grau d’interès, i en els que podem observar gràficament com devia ser la façana de l’església parroquial durant els segles XVII i XVIII, abans de les obres de remat del campanar, i les construccions del cancell i la Capella del Santíssim Sacrament, totes elles del segle XIX.

Actualment, encara és perfectament perceptible l’obra que implicà la instal·lació del cos metàl·lic per a la subjecció del campanar horari, amb un aixecament en alçada de la Torre. I si ens hi fixem detingudament veureu encara tres de les quatre obertures (una en cada direcció) des d’on l’oficiant comunia les tempestats. La quarta obertura correspon a l’actual esfera horària del rellotge.

BIBLIOGRAFIA

Xavier Roviró Alemany. “Els Comunidors”. Caramella, Revista de música i cultura popular. Núm. 32 2015

Josep Arisa i Molas. “Sant Marc, santa Creu, santa Bárbara no ens deixeu!” Mai enrere núm. 456 Centre Excursionista de Gràcia, 2012.

Xavier Miret i Mestre. “Tres-cents anys marcant el pas del temps a Sitges”. La Xermada núm. 19.  2001.

NOTES

1 Segons consta al Llibre del Consell de la Universitat de Sitges (23-V-1674). Recollit a, Muntaner i Pascual, Ignasi Mª, Els noms de lloc del terme de Sitges i de les terres veïnes. Grup d’Estudis Sitgetans, 1986. Reedició 2016.

2 Cal recordar aquí l’existència constatada d’almenys una bruixa a Sitges, Tecla Roberta, qui morí esquarterada l’any 1548.  Muntaner, Ignasi Mª. La Tecla Roberta, la bruixa de Sitges. La Palla, revista de la Societat Recreativa El Retiro, febrer 2012.

Jordi Milà i Franco

Comments are closed.