Arròs i jocs florals

S’acaba l’estiu, la verema és en marxa, està a punt de començar la collita de les garrofes i la matança dels tocinos (el 15 d’octubre era la data de sortida i llavors correm-hi tots a Can Xiquillo, a comprar les botifarres), presagis de l’hivern que s’atansa. Desgraciadament a Europa ha esclatat la gran guerra que ha portat molts exiliats a Catalunya i moltes preocupacions per la neutralitat assumida. Si anéssim cent anys enrere, el Pavelló de Mar tancaria portes el 5 d’octubre, les castanyeres ja estarien situades al Cap de la Vila i els pescadors anirien al bou car s’obria la temporada. De tot plegat sols ens en queda la verema, i cada cop la veiem més allunyada de les xermades de Sitges.

Aquell final d’estiu tan bonhomiós de 1914, potser com el d’aquest any, “sovintegen les excursions dels estiuejants qui no es resignen a tornar a ciutat o a reprendre les ocupacions ordinàries sense acomiadar-se del bon temps  amb una arrossada a muntanya, on poder donar un a reveure i fins l’estiu següent”. Des de mitjans de setembre s’anaven fent aplecs, trobades o fontades. Per a la darrera del 27 de setembre triaren el bosc de ca n’Amell, a Campdàsens.

D’entre els il·lustres estiuejants, alguns són a Sitges perquè l’esclat de la gran guerra els ha fet fugir de París —“la catedral de Reims ja no existeix!”, escriu en un sonet l’Emili de Ribes—. És el cas d’Emili Bacardí i família, que assistiran a l’aplec abans d’emprendre el viatge de tornada a Cuba (dos dies abans havien fet una altra excursió a la Trinitat junt a una bona colla de distingides famílies). Altres són a Sitges però no fan l’excursió. Charles Deering ha tingut els paletes a casa que li han enllestit les obres de l’arc sobre el carrer de Fonollar (els finestrals de terra cuita procedeixen de la torre de la casa Prats de l’Hospitalet). Ell també és a punt de marxar, abans de fer-ho fa tres donacions de cinc mil pessetes a la parròquia, a l’hospital i a les mercedàries. Mentre, a la casa gran es discuteix si amb el sobrant de la festa major (38,90 ptes) i un donatiu de la institució (62,10 ptes) es pot acabar de pagar la placa esmaltada que s’ha ofert a Rusiñol pels vint-i-cinc anys que fa que és al poble i que li ha suposat ser nomenat Fill Adoptiu. En va costar cinc-centes, que s’havien recollit amb donacions privades…

De l’aplec en qüestió ens en fa la crònica en Gaziel (pseudònim de l’escriptor i periodista santfeliuenc Agustí Calvet, llavors articulista de La Vanguardia  de la qual n’esdevindrà director de 1920 a 1936) al Baluart de Sitges del dia 4 d’octubre: “La comitiva es dirigí a Campdàsens, en corrua llarguíssima com si fos dia d’aplec. Hi hagué missa de deu, amb la petita església sobreeixint de gent. Després retorn al bosc, punt que els excursionistes escolliren per a fer-s’hi l’arròs i per a celebrar-hi la festassa poètica de la tarda, els imponderables Jocs Florals que eclipsaran els de Canprosa […] Xàfec literari-arrossaire bosquetà. Presidia la gentilesa de Mimí Bacardí que formava part del jurat en companyia d’en Ricard Roig (President) i en Ramon Coll (Secretari). El públic, selecte i nombrós, ocupava tous setials de romanins i farigoles. El President obre la festa amb un discurs que fa partir de riure, i dóna la paraula al Secretari, qui diu que  en vista de les discrepàncies del Jurat en l’apreciació del mèrit de les composicions rebudes, s’ acorda que la adjudicació de premis se faci a palletes.

Fora de concurs se llegiren dues poesies de veritable volada, degudes a l’enginy d’en Coll, l’una, i d’en Roig, l’altra. La primera era en festiva lloança d’aquell bé de Déu de dames i damisel·les que en excursions i arrossades seran nostres advocades. La segona tenia la picardia d’una balada medieval.”

De tot el concurs, el Baluart de Sitges sols reprodueix els goigs de Ramon Coll Rodés (Lloret de Mar, 1883 – Barcelona 1948), advocat i polític català. Casat el 1908 amb la sitgetana Maria de la Concepció Robert Mestre (morta el 1934) i estiuejants a Sitges. El 1917 fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i va mantenir contactes amb el Comitè Pro Catalunya, i com a militant de la Lliga Regionalista, fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat provincial. També fou membre de la comissió compiladora del dret català el 1930 i el 1947, de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya el 1933 i intervingué activament en les discussions de l’estatut de Núria i de la llei de Contractes de Conreu de 1934. El 1932 fou nomenat catedràtic de dret civil català a la Universitat de Barcelona i alcalde de Barcelona pel partit de la Lliga Regionalista entre octubre i desembre de 1935, segons la Wiquipèdia i l’Enciclopèdia Catalana; en canvi el Baluart de Sitges del 5 de gener del 1936 dóna la notícia que acaba de ser nomenat alcalde, quan de fet ja no n’era. En acabar la guerra civil espanyola es retirà de la vida pública. Els setmanaris sitgetans es feien puntual ressò de les seves activitats públiques i privades, tant al poble com a Barcelona.

Rodés va ser també un dels 128 signants, catalans fugits, –al costat d’un altre exalcalde, Joan Antoni Güell, o de Gaziel, llavors exdirector de La Vanguardia, o el compositor Frederic Mompou i el seu germà pintor… entre altra molta gent de la Lliga Regionalista— de la carta promoguda per Cambó i redactada per Ventosa Calvell l’octubre de 1936, dirigida a Franco per a mostrar la seva adhesió als militars revoltats.

El text és una declaració pública de catalans de diferents ideologies i procedències, en què manifestaven la seva protesta per la situació que es vivia a Catalunya. Denunciaven l’actuació del Govern de la Generalitat, el clima de revolució anarquista i marxista existent i els assassinats comesos, la destrucció dels tresors artístics i la ruïna econòmica imperant. Els signants afirmaven la seva voluntat d’unió amb els altres espanyols i el desig de contribuir a la reparació “de la grandeza de España”, etc. Li dedico aquestes ratlles perquè sembla ser que es tracta d’un document poc difós i, per tant, poc conegut de la història d’aquest petit país.

Tornem als goigs i recordem que mossèn Santiago Casanova els definia com a composicions poètiques, populars, del gènere líric, escrites en lloança de Déu, dels àngels o dels sants, i destinades, sobretot, a ésser cantades en llurs diades. La fórmula poètica tingué tant d’èxit que molts poetes, “més o menys inspirats”, els han fet servir per a diversos fins, i en recull dos de profans de Sitges: els Goigs a Sant Rusiñol pare dels sitgetans, compostos per Pere Mas i Parera el 1977, i els Goigs en llaor de La Vall, bell racó del Sitges medieval, de Ricard Vicente Arnau i Francesc Parra Mestres de 1994. Se li van passar per alt, per tant, els que comentem avui.

Uns goigs en llaor de les gentils arrossaires, pel seu art de coure l’arròs en excursions i fontades. Unes dames el nom de les quals és més que reconegut en aquestes contrades. Les han nomenat patrones i advocades (defensores) el poble meravellat pel que aconsegueixen amb les seves “cou-dinades”. Fa miracles el seu art de nigromància: donen gana al desmenjat, a l’anèmic fortitud, al prim engreixen i al famolenc donen salut. I li ve la calma al rabiós per esperar el seu arròs. Per aquest motiu les envestiren amb una esplèndida aureola, “per corona la cassola, el cullerot en un costat”.

Continua Gaziel la crònica: “Per últim s’anà a la Costa de mar a gosar de bones vistes, i a cal Amell a rentar-se la cara amb tallades de síndria. I avall com l’aigua, cap a Vallcarca a prendre el tren, després d’un canvi d’amicals encaixades i d’un bell voleiar mocadors. I a dos quarts de vuit, a Sitges, on els autors premiats s’afanyaren a envair la casa de l’amic Albert Fochs, per assabentar-se de si ja havia desnonat el refredat que el privà de portar a la divertida excursió la seva xistosa bonhomia.”

Arrossades i xatonades eren els àpats de les celebracions populars. El diumenge 12 de juliol d’aquell mateix any s’havia ofert a Rusiñol, al bosc de can Bruguera i després d’haver-li lliurat el títol de Fill Adoptiu, “un xató d’honor, per ésser aquest el menjar preferit pel nostre poble en ses alegres comunions enfront l’altar de la naturalesa, puix no hi ha pena que resisteixi la picantor d’aquest diabòlic menjar, i a son gust roent s’encén i brolla del cor l’alegria”. Gràcia que ha perdut des de fa quants anys? Potser que la recuperem per a superar tanta grisor.

I un altre apunt, de 1969 a 1975 la confraria de l’Arròs de Barcelona amb el patrocini de l’Ajuntament i la col·laboració del Foment de Turisme i del Sindicat Local d’Hoteleria, van organitzar a Sitges el Concurso de Arroces a la Cazuela sota el lema de Arroz a la Sitgetana. Una bona manera de promoure els bons costums, oi?

Montserrat Esquerda

Comments are closed.