L’hora de l’arqueologia sitgetana

Sitges ha estat considerada des de fa més d’un segle com a vila d’art i de cultura, i aquest ha estat un dels seus principals atractius, per no dir el principal, per a turistes i per a forans que s’hi han acabat instal·lant. De platges, mar i muntanyes, en tenen gairebé tots els pobles de la costa. Però és el fort caràcter de la vila vella i l’atracció que va exercir per a diverses generacions d’artistes allò que ens ha vinculat al patrimoni, a la creativitat, al modernisme i al noucentisme.

Com si cada lloc només pogués tenir un únic referent cultural, aquesta vinculació amb les arts ha eclipsat d’altres valors patrimonials que, conjuntament, fan de Sitges un dels llocs més interessants de la Mediterrània.

Un d’aquests valors que han quedat ocults a la vista dels visitants i de la població local és el patrimoni arqueològic, que en el cas sitgetà té una importància enorme. Qualsevol altre municipi europeu que tingués un patrimoni arqueològic com el sitgetà, n’hauria fet una bandera, un element de la identitat local, i n’hauria derivat un museu o centre d’interpretació capaç de valoritzar-lo davant del públic i de rendibilitzar-lo des del punt de vista turístic.

I la majoria dels sitgetans  -malgrat que la recerca arqueològica local té gairebé un segle- ignora que la seva pròpia vila no tan sols és un lloc privilegiat actualment, sinó que ho ha estat sempre, i que les seves particularitats geogràfiques han motivat que els humans hi hagin viscut amb intensitat i hi hagin deixat nombrosos testimonis materials de nivell excepcional.

Sitges està a redós del Massís de Garraf, que ens protegeix del fred del vent del nord; orientat al sud, com estipulen els clàssics que s’han d’ubicar els bons llocs per a viure; és la sortida natural al mar des de bona part del Penedès i les terres de l’interior que hi ha més enllà; disposa dels únics ports naturals que existeixen entre la desembocadura del Llobregat i Tarragona; té els penya-segats més grans de la costa catalana al sud del Montgrí, i plens de coves ben orientades que incentivaven l’hàbitat prehistòric.

No hi ha cap altre lloc a Catalunya que tingui més restes de l’espècie que ens va precedir a Europa, els homes de neandertal, que van fer estada a la cova del Gegant i no tan sols hi van deixar les seves eines, com és habitual en altres jaciments, sinó que hi van quedar també restes òssies que pertanyen, com  a mínim, a dos individus. La peça més important, la mandíbula d’un infant de vuit a deu anys que hi va morir fa entre 50.000 i 55.000 anys, s’exposa actualment al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Va ser descoberta per Mn. Santiago Casanova i Giner a mitjans del segle XX i fins l’any 2008 era custodiada a l’Arxiu Històric de Sitges. Aquell any es van remodelar les sales de Prehistòria del Museu d’Arqueologia, i com a director vaig demanar a l’Ajuntament de Sitges que la hi diposités durant uns anys, perquè una peça així havia de ser-hi.

L’equip que treballa a la cova del Gegant, encapçalat per Joan Daura, Montserrat Sanz i Josep Maria Fullola, està desenvolupant-hi encara el seu projecte de recerca, de manera que cal esperar que seguirà donant importants novetats en els propers anys.

Però la cova del Gegant no és l’únic referent important de la Prehistòria local. Dins el terme de Sitges hi ha nombroses cavitats subterrànies que contenen o poden contenir jaciments arqueològics del màxim interès. Entre aquestes cal destacar-ne la cova de Sant Llorenç, el lloc on han estat trobades les ceràmiques més antigues de tota la comarca del Garraf, que ha estat treballada als darrers anys per un equip format per Ferran Borrell, Anna Gómez, Miquel Molist i Oriol Vicente, amb resultats molt interessants, ja que aporta informació sobre els primers moments d’activitat agrícola i ramadera a la Mediterrània Occidental. Hi han identificat restes de blat nu i d’espelta. La mateixa cova va servir de lloc d’emmagatzematge durant un segon moment del Neolític antic i de sepulcre d’un mínim de quinze individus durant el Calcolític.

Aquest és un fenomen comú a la majoria de coves del Garraf, que han estat habitades o utilitzades repetidament en diversos períodes i per a activitats diferents. Entre la fi del Neolític i les edats dels metalls, coneixem nou jaciments al terme de Sitges, entre els quals hi ha sis coves (les de Sant Llorenç, Verda, del Duc, del Gegant, dels Musclos i del Maset d’en Quadre), una balma (Covarrons) i dos hàbitats a l’aire lliure (la Falconera i les Pruelles).

És del tot segur, d’acord amb les troballes dels darrers anys, que el nucli antic de Sitges va començar a ser habitat, com a mínim, des del segle VII aC, al final de l’Edat del Ferro. Des d’aquell moment fins al segle III dC, l’assentament del Puig de Sitges va rebre importacions d’arreu de la Mediterrània Occidental. Ja en època ibèrica, aquestes importacions, que llavors venien de Grècia, Eivissa, el sud d’Itàlia i el sud de la Península Ibèrica, revelen un ús intensiu dels ports naturals que flanquegen a banda i banda el Puig de Sitges, el d’en Tacó i el de n’Alegre, avui platges de la Fragata i de Sant Sebastià.

Durant bona part de l’antiguitat, Sitges serà el punt d’entrada de productes exòtics cap al Penedès, i el punt de sortida dels excedents productius d’una vasta regió interior. Aquests excedents de blat que els ibers exportaven cap a les ciutats gregues, púniques i després romanes, són a l’arrel del topònim Sitges mateix. Per conservar els cereals que s’utilitzaven com a pagament de les importacions fins que arribava el moment de comercialitzar-los, es van excavar centenars de cavitats esferoïdals –sitges- que un cop plenes es taponaven hermèticament, de manera que una primera fermentació del gra n’absorbia tot l’oxigen.

La presència d’aquestes cavitats devia ser tan evident a l’Edat Mitjana, que el lloc mateix va prendre el nom d’aquestes sitges. Sobre quin era el topònim anterior, hi ha discussió i ens hem de basar en especulacions. Des d’antic, s’ha associat Sitges a la població antiga de Subur que les fonts clàssiques situen a la costa catalana entre Barcelona i Tarragona i classifiquen com a parvum oppidum, petita ciutat emmurallada i encimbellada. Entre les fonts que esmenten Subur hi ha una inscripció trobada a Tarragona que en certifica el seu caràcter municipal, a més dels esments de Pomponi Mel·la i de Plini el Vell, i de les coordenades que facilita Ptolomeu i que coincideixen aproximadament amb Sitges. En les darreres dècades, aquesta associació s’ha posat en qüestió, en part per la poca precisió de les fonts, que permetrien situar Subur també a Olèrdola o a Darró (Vilanova), i en part per l’absència de troballes antigues importants en el nucli antic de Sitges.

Fins fa poc temps, l’únic jaciment important d’època romana que es coneixia a Sitges era la vil·la romana del Vinyet. Aquesta vil·la, o gran residència amb instal·lacions agrícoles annexes, va ser ocupada fins a l’antiguitat tardana, però en cap cas no es tracta d’un nucli urbà.

Des del segle XIX, però, hi ha notícies de troballes de materials antics al Puig de Sitges, on després es bastiria la vil·la medieval i moderna. Encara que hi ha esments de diverses troballes casuals a l’ajuntament en el transcurs d’obres dels anys setanta del segle XX, no va ser fins a 1988 que s’hi va fer la primera intervenció arqueològica, on ara hi ha l’Arxiu Municipal, i s’hi va localitzar el fons de dues sitges, una d’època moderna i l’altra d’època ibèrica.

Actualment, el mapa de troballes antigues al nucli antic de Sitges s’ha anat fent dens i ens dibuixa un espai habitat que podria superar les sis hectàrees, on hi ha nombroses restes d’edificis i centenars de sitges excavades a la roca. En els darrers anys han aparegut les primeres evidències d’urbanisme d’època ibèrica, i no hi ha motiu per a pensar que damunt d’un poblat gran s’hi instal·lés una altra gran casa de camp com la del Vinyet. El Puig de Sitges ha de ser una altra cosa.

Les troballes que s’hi han fet revelen que era un indret comercial privilegiat, on arribaven productes d’arreu i objectes de luxe com l’anell d’or del carrer Bernat de Fonollar, que vaig tenir la sort i l’honor de trobar.

Malauradament, moltes de les obres que s’han fet al nucli antic, fins i tot algunes d’iniciativa pública, no han comptat amb cap mena de supervisió arqueològica, ni està prou estesa la consciència que, en cas de troballes fortuïtes, cal avisar immediatament els serveis de patrimoni. Moltes evidències arqueològiques han estat destruïdes, i alguns objectes que no han estat llençats ni destruïts es guarden gelosament a les cases sense mostrar-los a ningú. Una actitud que ens impedeix saber més coses sobre el nostre passat col·lectiu.

Si el nucli antic de Sitges és o no l’antiga Subur, és un problema insoluble fins que avanci més la recerca. La intuïció em diu que és molt probable, però els arqueòlegs i els historiadors no ens podem basar en intuïcions, encara que aquestes sovint acabin esdevenint fets.

Les restes arqueològiques del nucli antic de Sitges estan generalment a poca profunditat sota terra. A Sitges no ha passat com a Barcelona o a d’altres ciutats antigues, on s’ha acabat formant un turó –allò que a l’Orient Mitjà en diuen Tell- per acumulació de nivells arqueològics. Aquí el nivell del sòl gairebé és el mateix que en època ibèrica, i hi ha estructures ibèriques que han servit de fonamentació a les romanes, medievals, modernes i contemporànies. Les pedres s’han reutilitzat una vegada i una altra per bastir les cases a mesura que passaven les generacions. I les deixalles, que en altres jaciments arqueològics constitueixen bona part dels estrats, aquí s’havien llençat tradicionalment a mar.

I és a la mar on esperem que apareguin les novetats arqueològiques més sorprenents, tant d’època prehistòrica com de totes les èpoques posteriors. La revisió de la Carta Arqueològica Subaquàtica de Sitges que s’ha iniciat al llarg de 2015 des del Consorci de Patrimoni de Sitges ha identificat una dotzena de cavitats al peu dels penya-segats  que tenen moltes possibilitats d’haver estat ocupades i de conservar registre arqueològic. També s’han localitzat uns forats artificials a la roca, al peu del baluard de la Torreta, que podrien haver estat sitges que han quedat submergides per l’erosió, o bé peixeres per a conservar-hi peix viu. En època romana, per exemple, hi havia naus que portaven cap a Roma peix viu, en grans gerres amb aigua de mar. Quan la platja de Sant Sebastià està disminuïda per les llevantades, s’hi veuen nombrosos fragments d’àmfores romanes i de gerres medievals i modernes. El mateix passaria a la Platja de la Fragata si hi excavéssim. I tota la façana de mar del Puig de Sitges, entre totes dues platges, està farcida de restes de construccions, fragments de columna i objectes que quan s’hi van llençar es van considerar deixalles, però que al cap dels segles han esdevingut un testimoni preciós del nostre esdevenir històric.

Si l’arqueologia urbana sitgetana d’època clàssica és un fenomen recent, que s’inicia el 1999 de la mà d’en Joan Garcia-Targa, l’arqueologia medieval és encara a les beceroles. Tan sols s’han excavat algunes sitges, estrats i estructures que estaven associats a restes d’època antiga, però queda pendent un estudi rigorós de la muralla, del castell i de les estructures medievals que encara s’han de conservar integrades dins dels edificis contemporanis.

Una excepció en són les excavacions que van fer Joan Garcia-Targa i Xavier Miret al castell de Miralpeix entre 1990 i 1992, i les que va fer Javier Fierro a Can Rocamora, dins el procés de remodelació del Museu de Maricel i el Cau Ferrat. Els resultats van ser enormement interessant perquè s’hi podia resseguir l’evolució dels edificis i de l’ocupació humana en aquell punt des de l’edat mitjana i al llarg de l’edat moderna i contemporània. Malauradament, es va considerar que no era necessari excavar els nivells arqueològics que hi ha a Can Rocamora per sota dels medievals, i tampoc a la resta del conjunt museístic, perquè les obres no els havien d’afectar. No en sabrem res fins que calgui pavimentar de nou els museus, d’aquí a bastants anys.

Una novetat important respecte a l’arqueologia d’època moderna, ha estat la localització de les naus enfonsades a la tarda de l’1 de juliol de 1642 a la batalla dita de Barcelona. Al mes d’abril d’enguany vem destapar de sorra la Pedra Negra, a 80 metres de la platja de l’Estanyol, que ha resultat ser allò que queda del brulot –o vaixell de foc- De Marsay, que aquell dia fatídic va causar 570 morts entre les tripulacions dels galions de Guisa i Mare de Déu de la Victòria, nau almirall de la flota francocatalana, i La Madalena, nau almirall de la flota castellana. La campanya de magnetometria de protons que hem desenvolupat a primers de setembre ha permès localitzar tres grans concentracions de ferro enterrat sota més de tres metres de sorra, que han de correspondre a les restes d’aquestes dues naus i d’una tercera naufragada el mateix dia, probablement la urca Testa de Oro.

Disposar de les dues naus almirall de les dues flotes més poderoses del segle XVII, enfonsades ràpidament el mateix dia amb tot allò que contenien, és un fet extraordinari amb un potencial arqueològic impressionant.

D’altra banda, tant l’ajuntament com el Consorci del Patrimoni de Sitges havien mantingut una actitud que podríem qualificar de distant respecte al patrimoni arqueològic. La política patrimonial local se centrava en els museus i en el modernisme i el noucentisme, i ni ajuntament ni consorci no disposaven de recursos tècnics per a ocupar-se’n.

A partir del moment que el Consorci de Patrimoni de Sitges disposa d’un arqueòleg que se’n pot ocupar, la institució assumeix que les gestió del patrimoni arqueològic forma part de la seva missió de protegir, conservar, investigar i difondre el patrimoni sitgetà. Com a conseqüència, s’encarrega un estudi per investigar i relacionar amb detall tot el material arqueològic d’origen sitgetà que actualment es troba dispers per diversos museus i magatzems de la Generalitat de Catalunya. El Consorci també s’implica en l’arqueologia urbana i realitza ell mateix excavacions per tal de garantir que l’arribada als museus de les noves escomeses de serveis no puguin malmetre cap resta arqueològica i que se’n perdi la informació. Una implicació que es vol mantenir i incrementar en el futur per tal de recuperar aquest patrimoni i integrar-lo en la identitat local. A mitjà termini, és previst que una de les funcions de Can Falç sigui justament la de presentar als sitgetans i als visitants la història de la vila i el seu patrimoni arqueològic. Mentre, comencem un estudi arqueològic del propi edifici de Can Falç, per tal de determinar la història de l’edifici i de cadascuna de les seves parets, abans de fer cap projecte arquitectònic que el pugui alterar. Així, a l’hora d’estudiar la rehabilitació de l’edifici, es disposarà de tota la informació necessària abans de prendre una decisió. La idea és que és possible enderrocar o modificar estructures antigues, però només i estan perfectament documentades i som realment conscients del significat exacte d’allò que es destrueix.

Perquè el patrimoni és una cosa fràgil. I el patrimoni arqueològic, molt més. Es degrada tot sol, per l’erosió i processos químics i biològics naturals, i també per l’acció humana, sovint involuntària. Qualsevol moviment de terres pot destruir un document preciós per conèixer la nostra història. I no oblidem que hi ha destruccions voluntàries, i que tan bàrbars són els milicians de l’Estat Islàmic als jaciments de Síria com els paletes, constructors i promotors que decideixen tirar pel dret quan troben alguna cosa. O els responsables administratius que no fan la seva feina i miren cap a una altra banda. I també d’altres destruccions voluntàries provocades pels espoliadors, que s’emporten objectes dels jaciments per a gaudir-ne privadament o per a treure’n rendiment econòmic.

Cal que tots prenguem consciència que cada vegada que això passa, ens estan robant un tros insubstituïble del nostre passat col·lectiu, estan destruint un patrimoni que és de tots i que tots tenim dret a gaudir-ne, i esborrant una pàgina de la història. Per molts mitjans que tingués l’administració, que no en té, mai no serà capaç de controlar el patrimoni cultural sense una intensa col·laboració ciutadana. Són els ciutadans, i en el nostre cas, tots els sitgetans, els què han de ser els guardians del patrimoni.

I així, entre tots, ciutadans, institucions i especialistes, farem que arribi l’hora de l’arqueologia sitgetana.

Comments are closed.