La bateria de Sant Bartomeu


Una fortificació desapareguda  de finals del segle XVIII a Sitges

El canó del Baluard ens recorda que allà hi va haver una bateria de fins a 8 vuit canons, però no ha estat pas l’única que ha tingut Sitges.

Avui dia no ens en resta cap rastre material, però historiadors com Joan Llopis i Bofill, Josep Carbonell i Gener i sobretot David Jou i Andreu ens han fet esment de la bateria de Sant Bartomeu aportant tot un seguit de documents. David Jou en el seu article “Les bateries de costa sitgetanes a últims del s. XVIII” ens en fa un extens i detallat historial i conclou l’article dient: “L’emplaçament d’aquesta bateria de Sant Bartomeu el podem situar avui de manera imprecisa en el lloc on més tard s’hi va plantar el pinar i a l’altura de l’última botiga de boters del que fou carrer de Sant Salvador i més tard avinguda de Bernardo Fernàndez. El “repuesto“ o magatzem de la pòlvora i altres efectes, peça auxiliar de la bateria, es trobava més endarrera i…..seguia la línia de les antigues botigues de boters i magatzem”. Segons en Llopis i Bofill, quan va escriure l’Assaig Històric l’any 1885, “encara se’n conservava quelcom” (1).

Mercès a un treball col·lectiu de recerca sobre llacunes costaneres la part documental del qual pertocava a Magí Miret i Mestre, José Ignacio Muro Morales i a Xavier Miret i Mestre, i concretament a la recerca dels dos primers, que es van poder desplaçar personalment a l’arxiu on es trobava, es va localitzar un plànol del projecte de bateria de Sant Bartomeu. Es tenia referències de la seva existència però cap imatge. Després de la seva troballa al Servicio Histórico Militar (2), calia donar-lo a conèixer a Sitges ja que creiem que és tota una aportació d’interès per les moltes dades que aporta tant visuals con documentals a la història de Sitges i pels detalls específics de la ubicació i característiques de la nova bateria de canons.

El plànol ve datat el 31 de maig de 1797 i signat pel capità d’enginyers Joan Bouligny, també per  Josep Torras i Pellisser el 27 de juny de 1797,  i encara  porta la signatura de supervisió d’Antonio López Sopeña. Com a encapçalament porta el text següent: “Plano del frente de la Villa de Sitges que mira al Mar y porción de las Costas colaterales en que se manifiesta el paisaje en donde se propone colocar una Bateria de tres Cañones de grueso calibre que ofrece costear aquel Vecindario para el mejor resguardo y defensa de su Fondeadero y Población.”

El mapa completa les pertinents explicacions amb unes notes que detallen tant aspectes de la costa com qüestions referents a la bateria ja existent al Baluard i a la nova que es projectava construir que va rebre el nom de Sant Bartomeu:

“Notas

1ª….. El Fondeadero regular es al Sur de la Bateria de la Yglesia sobre seis à siete brazas de agua, y à dos millas de distancia: solo pueden aguantarse las embarcaciones en tiempos bonancibles, por no ofrecer abrigo alguno esta costa sino contra los vientos de tierra: à una milla se encuentran dos brazas y media à tres de fondo que disminuye à proporcion hasta la orilla.

2ª ….. Tanto en la Bateria que existe como en la que se proyecta solo deverà existir una corta cantidad de polvora, guardando la demas en el repuesto principal en los corrales de la Villa un quarto distantes de las Baterias, pero es preciso mejorarlo, y si fuese posible mudar su situacion colocandolo à la parte de poniente de dichos corrales con las precauciones correspondientes de cerca, entarimador, aforo, respiraderos, y doble puerta; pues con esto se aseguraria la conservacion de la polvora, que ahora se deteriora con facilidad.

3ª ….. La Bateria de la Iglesia necesita que se reparen sus parapetos; que se alargue dos varas la esplanada, y que se cierre por su gola con una estacada, y rastrillo: tambien deveràn quitarse quatro cañones de los ocho que ahora existen, y de los restantes trasladar uno quando convenza al punto M.”

Aquest plànol és una peça cartogràfica interessant per si mateixa i que a més aporta tot un seguit de dades. Pel que fa a toponímia són d’interès els noms de les quatre puntes que consten al mapa que respectant els seus noms originaris en català són, d’oest a est: punta de Cap de Grills, punta de la Cova de Llop Marí, punta de Mabres i punta de Badomí (sic: hauria de dir Balomí). Una dada destacable que conté el plànol és l’existència d’un antic molí de vent davant mateix de l’ermita de Sant Sebastià. D’entre els aspectes físics remarcables es documenta que a la part de la costa, a ponent de la vila, hi havia un desnivell sobtat entre la plana i la platja de sorra que entrava en contacte directe amb el mar. El torrent que baixava fins al Pou Vedre i d’allà a la Bassa Rodona hi consta com a

camí de Vilafranca, era doncs la part final de la via directe per fer arribar fins arran de mar de Sitges, els vins i esperits alcohòlics que eren transportats des de l’interior del Penedès per a ser exportats cap a Amèrica i països del nord d’Europa. Cal destacar també la distribució que indica els usos de la costa: lloc d’eventual recer per a vaixells perseguits per enemics, indrets per a avarar barques de pescadors, moll per a llanxes de càrrega i descàrrega al peu de la Fragata i zona on avaraven els petits vaixells de tràfic. Pel que fa a l’urbanisme, al plànol, la vila de Sitges apareix simplificada, només es detallen amb precisió les construccions de la primera línia de mar. Fixem-nos que les edificacions de la platja de Sant Sebastià no consten com a habitatges sinó com a magatzems, com també les de més a ponent del torrent de la Bassa Rodona. Cal dir que mentre que les primeres serien de pescadors, les darreres corresponien a comerciants que aplegaven els productes als afores, però a tocar de la vila i de la via de comunicació des d’on arribaven per a ser exportats per mar.

Pel que fa als aspectes militars cal tenir present que no es tractava de protegir directament la vila, sinó la seva base material, el comerç. Si fins llavors el secular perill d’atacs de pirates moros o el d’un exèrcit que ataqués per terra, com els dels castellans durant la guerra dels Segadors i la de Successió s’intentava d’evitar amb muralles i tancament de les obertures dels carrers a mar, ara el que estava en perill i es tractava de protegir era el transport marítim del qual en vivia directa o indirectament tota la vila. A l’abril de 1797 des del Baluard es va establir un llarg combat amb dues fragates angléses fortament armades que volien assaltar una pollacra que tot just acabava de fer un carregament de vi a Sitges. Aquell fet havia posat en evidència que per a garantir la seguretat del comerç calia renovar la bateria del Baluard i, sobretot que calia construir-ne una altra a l’extrem de ponent de la vila, arran de mar. Era l’opció que va ser valorada com a més pràctica si es volia, que si més no en el seu punt de partida, els vaixells estiguessin segurs, així com també els magatzems de boters, vins i altres mercaderies.

Els anys 1794-1795 hi va haver l’anomenada Guerra Gran contra el directori francès. El juny de 1794, Sitges, davant dels perills, ja va demanar millores en la bateria del Baluard i poder disposar d’un gran nombre de fusells per a que els propis sitgetans, armes en mà, poguessin defensar la vila (3). Si el 1796 s’establia una aliança amb França, el 1797 esclata la guerra amb Gran Bretanya.

Per a saber quin era el context de l’època, convé recordar que Menorca, que va estar ocupada pels britànics des de 1712, va passar a mans franceses el 1756-1763, per retornar als britànics aquell any fins al 1782 quan va passar als borbons hispànics mercès a un atac franco-espanyol. Els britànics frisaven per recuperar el domini sobre l’illa, cosa que aconseguirien el 1798 i fins al 1802. L’armada britànica va intentar infructuosament aconseguir altre cop el control de l’illa amb un bloqueig marítim el 1805. Si els conflictes amb Algèria, on fins al 1791 els borbons hispans ocupaven la ciutat d’Orà, afectaven cada cop menys el comerç, les guerres amb potències com França i sobretot Gran Bretanya, que controlaven els mars, dificultaven o quasi impedien el comerç marítim, base del notable creixement econòmic que experimentaven Sitges i Catalunya des de feia unes dècades.

Sitges, que havia de sostenir les tropes castellanes que des de la fi de la guerra de successió ocupaven Catalunya, i que a les acaballes del s. XVIII estaven aquarterades a les casernes de Vilanova, Vilafranca i Barcelona, va haver d’iniciar per si mateixa i finançar amb un repartiment la construcció d’aquesta nova bateria. Es feia evident que l’estat no era ni prou modern ni prou eficaç pel que fa a la protecció de les costes i el comerç marítim. El comerç d’alta mar i transoceànic va estar anys en perill però si més no Sitges havia fet el possible per a defensar-lo a les seves pròpies costes. Sabem que si més no l’octubre de 1799 els canons de Sitges van tornar a actuar per defensar dos vaixells de l’atac per part d’un vaixell i un bergantí anglès (4).

(1) Jou i Andreu, David: “Les bateries de costa sitgetanes a últims del s. XVIII”. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans nº 18. Desembre de 1980.

(2) Servicio Histórico Militar. B-/9 plànols 29 i 31 (actual Archivo General Militar de Madrid).

(3) Document donat a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges per Josep Carbonell i Gener en 1978.

(4) Comptes municipals 1799.

Comments are closed.