La Pesca del Fluix

La redescoberta d’una llegenda d’origen sitgetà, transcrita per Maria de Bell-lloc el 1874, ens permet conèixer una narració inscrita en la tradició romàntica de la Renaixença, que parla d’un amor impossible amb un tràgic final, i que té per marc la costa sitgetana.

La llegenda, en si mateix, és tot un gènere que gaudeix d’un inqüestionable èxit per, entre d’altres qüestions, la connexió popular que li és implícita. Aquesta mena de relats, transmesos per tradició oral, i que el pas del temps farceix amb tot tipus de condiments, tenen un èxit inqüestionable en tota mena de societat. Sigui pel seu caire alliçonador, o per l’element cohesionador que aporten, acaben esdevenint un gènere propi, que ha donat importants mostres que resten en el nostre subconscient col·lectiu.

Sitges és rica en aquest gènere narratiu. De tots són conegudes les diverses llegendes que han estat recollides per estudiosos i divulgadors de la cultura popular com Teodor Creus i Coromines, Joan Amades, o ja més recentment Pere Sadurní o Bienve Moya, i que amb diversos noms tracten temes com: l’origen del Vinyet, de la Malvasia, de l’orgue parroquial, o que estan ambientades en paratges locals misteriosos com: el Pas de la Mala Dona, les Coves, Campdàsens, el Castell de Miralpeix. Un gens menyspreable entramat narratiu amb referències locals que sovint pretén alliçonar, tant sobre suposats esdeveniments històrics com sobre qüestions de caire més moral.

Avui però, traiem a la llum una llegenda oblidada, que ha quedat fora dels diversos reculls d’aquest tipus que s’han fet. Una llegenda que conté tots els elements propis d’una llegenda romàntica: un amor impossible, un final tràgic i finalment unes misterioses aparicions. Tot plegat ambientat en les costes sitgetanes, tant les de llevant com les de ponent. I que pren per títol un antic art de pesca molt popular entre les classes modestes i avui gairebé oblidat, la pesca amb fluix (arrossegament manual d’un esquer format per una ploma).

La llegenda va ser recollida per l’escriptora i folklorista Maria del Pilar Maspons i Labrós (1841-1907), una de les primeres autores en català. Una escriptora romàntica, molt vinculada amb la gent de la Renaixença, que va signar amb el sobrenom de Maria de Bell-lloc. Maspons, a més de la seva obra poètica i narrativa, reconeguda amb diferents premis, va dedicar un temps de la seva vida a la recerca de llegendes i costums pròpies de diferents indrets catalans, per tal de bastir un cos de llegendes catalanes. Destacant sobretot la sèrie que va recollir pel Vallés Oriental i el Montseny.

Desconeixem la connexió de Maspons amb Sitges, per bé que sabem que va guanyar un dels accèssits del certamen científic literari de Sitges de 1886, amb un poema titulat ¿Qué diuhen las onades?

Fos doncs una recreació literària, o una recopilació més o menys literal d’una llegenda anterior transmesa oralment, La Pesca del Fluix ens endinsa en un Sitges de pescadors valents i arrauxats, i en les excursions que les jovenetes de bona família feien per distreure’s.

És en una d’elles, quan després d’haver-se endinsat dins les Coves, i davant la dificultat de retornar a l’embarcació, un noia, la Vinyets, (així apareix escrit a les versions del text) desapareix sota l’aigua. L’Adrià, un dels joves i valents pescadors que acompanyaven el grupet, es llença al mar enfurismat per rescatar-la. En aconseguir-ho neix un amor que serà prohibit. Ella, de bona família sitgetana, ell, un simple i pobre pescador. Davant la impossibilitat de la relació ella es troba afligida i trista, i ell li promet anar a fer les Amèriques i tornar amb molts diners que mai més impossibilitin la relació.

Durant molt de temps la Vinyets és a l’aguait de les embarcacions que arriben a la costa tot esperant la tornada del seu amat. Finalment una nit des de les costes de Garraf, sota l’ermita de la Trinitat, reconeix l’embarcació de l’Adrià, però és testimoni de com un terrible temporal s’atansa sobre la nau, fent-la malbé i arribant a enfonsar-la, amb la desaparició dels seus tripulants.

Ella desconsolada, creient mort el seu estimat, es deixa caure pels feréstecs penya-segats del Garraf, trobant la mort en la caiguda.

Amb tot, el protagonista masculí, l’Adrià, aconsegueix sobreviure al naufragi.

Sembla, segons diu la llegenda, que el cadàver de la Vinyets mai va ser trobat, i que encara avui dia, en nits turmentoses, els pescadors veuen la imatge d’una jove que segueix recorrent les costes del Garraf.

La llegenda va ser publicada originalment a La Renaixensa al febrer de 1874, i recopilada posteriorment dins el volum Llegendes Catalanes que va signar la mateixa autora el 1881.

Les dues versions són exactament iguals, escrites òbviament, en català prenormatiu, i conserven l’aire romàntic de les històries d’amor impossible, tan pròpies de finals del segle XIX.

Esperem doncs que l’aportació d’aquesta oblidada llegenda engrandeixi el cos narratiu de les llegendes de Sitges.

La Pesca del Fluix

La barqueta ‘s balancejava graciosament en la hermosa platja de Sitjes esperant á una comitiva de joves y alegres sitjetanas que á la pesca anomenada del fluix volian anar. La nit era clara, y la lluna ab melancólica llum feya brillar lo floch de plometas blancas ab cascabells, que s’ usa en aqueixa mena de pesca, com si fos de plata. Quan las donzellas foren dins la barca, eixa s’ allunyá deixant enrera la blanca vila, que desde lluny semblava la espuma de la mar que incessantment la banya, y l’ alt campanar de la iglesia que, situada dalt d’una inmensa roca mitj ficada dins del mar, se dibuixava fantástich y majestuós.

Gran era la joya de las bellas sitjetanas cada volta que algun gormant peixet mossegava las blancas plomas lligadas al capdevall de la canya de cadascuna d’ ellas, fent sonar lo cascabell: aquell só del cascabell que ‘ls anunciava un presoner á qui la lluhentor de plata que dava á las plomas la lluna havia enganyat, era freqüent: ben plena tenian ja una cistelleta que per lo cás duyan, quan passant per vora las covas que’s troban entre mitj de Sitges y Vilanova determinaren de desembarcarhi.

Encengueren foch y ab sa mateixa pesca y alguna altre cosa que portavan s’ arreglaren ellas mateixas un sopar, alegres y descuydadas; després s’ en entraren a seguir las covas; los pescadors havent amarrat sa llanxa en lo sortint d’ una punxaguda roca s’ en hi entraren també. Las covas eran al promte de gran elevació, mes després anavan abaixant abaixant la roca, fins á tenir de passarhi molt acotats: devian anar á parar molt lluny, mes era impossible ab tot y sa gran bona voluntat, ó curiositat, seguirlas, puig l’ ayre ‘ls faltava y se ‘ls apagava la llum; tingueren de tornar enrera després de haver arrivat ja molt per enllá.

Sobte, y al esser ja prop de la sortida, un dels pescadors que duya la devantera cridá ab forta y seguida veu, tot apretant á corre envers la barca.

—A la barca! á la barca! ó som perduts.

Y efectivament, mentres ells feyan sa escursió subterránea, lo cel s’ havia enfosquit, la mar s’havia alterat, y grossas onadas s’atansavan y reculavan ab forsa per entre las rocas ab feréstega remor; la barca, incapás de resistir als seus embats, havia trencat la corda que la subjectava y s’anava allunyant y tornant segons lo vayvé de las onadas. Perillós era tornarshi á embarcar, puig si ‘ls remers no tenian prou forsa pera dominarla, era fácil que s’ esberlés al topar contra alguna roca, pero ab tot mes perillós era quedarse allí; las onas anavan avansant avansant per moments y prompte taparian la plasseta y la boca de la cova, y qui sab si la invadirian y arrastrarian ab ellas algun tros de pedra com havia succehit altres vegadas, ó ab ella obstruirian la sortida quedant aixís enterrats en vida los que s’ hi quedessen, puig ningú’ ls havia de anar á treure d’allí ahont no ‘ls savian.

Perduts per perduts, tots se llensaren dins la barca aixís que un pescador poguent cullir lo cap de la trenada corda, la feu atansar prop de la roca.

—No hi ha por, deyan ells; un cop haguém entrat un xich endins no hi haurá que témer, las onadas no naixen pas molt lluny d’aquí, prompte las haurém travessadas; sobretot serenitat y tenirse fort á la barca, que per la maror que hi há, no hi ha perill que ‘s tombe encara, pero aném depressa sino potser després seria tart.

La nau aná allunyantse d’aquellas isardas y peladas rocas, en mitj de mil perills; las donzellas mes mortas que vivas, no gosavan á tornar l’ alé y seguian agafadas á la débil embarcació que tan aviat semblava volguer arrivar als núvols dalt d’ alguna enfurismada ona, com semblava que devallés al fons del mar ab sa rápida devallada.

—¿Y Vinyets? ¿ahont es Vinyets?

Preguntá de prompte una de las espedicionarias.

—¡Vinyets! repetiren las altres ab sorpresa y cercantla entre ellas. Mes Vinyets, la hermosa pubilla de una de las mes ricas casas de Sitjes, no hi era.

—S’haurá quedat en la cova, deya una, puig anava derrera de totas examinant la roca, y no s’ haurá atalayat de la nostra pressa al fugir.

—No; tal volta ‘ns l’haja arrebassada alguna onada, y no ‘ns en haguém atalayat nosaltres.

-No, repetia una tercera; aixó no pot ser, hauriam sentit son crit, hauriam vist alguna cosa uns ó altres, y jo no ‘m recordo d’ haverla vista d’ ençá que som aquí.

¿Qué fer, donchs? Las donzellas comensaren á plorar y ‘ls pescadors després de haverlos costat tant d’ apartarse de aquell indret no ‘s veyan ab ánimo de tornarhi, mes á mes quan la marejada s’ anava fent mes forta cada cop, y ‘l tornarhi era perdrerse tots: pero deixar á la pobre donzella, allí, sola y abandonada, tampoch era possible.

Sobte, entre’l plant de las donzellas y la remor de la agitada mar, se sentí un cos que queya á l’ aygua. Era Adriá, lo mes brau y gentil pescador de la comarca. Un crit d’ esglay s’escapá de tots los pits, mes lo intrépit minyó, partint las enfurismadas onas ab sos brassos y bregant ab ellas, s’atansava envers las rocas; tots contenian la respiració, ni un mot s’ ohigué, y, fixos los ulls en el nadador, seguian ab afany tots los seus mohiments, oblidantse fins de son mateix perill: á voltas una negra y encrespada ona ‘l feya desapareixer de sa vista, com lo veyan un xich després nadar demunt la blanca escuma d’  una altre; després desaparegué de sos ulls.

—Adriá haurá trobat sa sepultura en la mar, digué una d’ ellas. Mes lo vell mariner, amo de la barca, remená lo cap.

—No hi ha mes bon nadador en totas eixas riveras, digué, y molt havia de poder la mar pera fer de ell presa; esperém ab la misericordia de Deu que prompte ‘l tornarém á veure.

Ab aqueixa ansietat passá una llarga estona: sobte, un crit de joya sortí de tots los llavis: Adriá portant ab seu devant lo cos de la desmayada Vinyets, s’atansava nadant ab totas las forsas que li permetia sa carga.

Los pares de Maria de las neus ó del Vinyet, com las anomenen á Sitjes, se desfeyan pera veurer de alegrar á sa filla que desde ‘l dia de sa escursió á las covas ditas no havia tornat may mes á somriure; no podian atinar qué era lo que tenia ni de qué provenia semblant tristesa. Per fí després de molt temps vegeren emporprarse las galtas de sa filla y brillarli sos ulls de joya al trovarse ab lo pescador Adriá: llavoras ho comprengueren tot, y mes que haguessen de causar la mort de sa filla, resolguéren apartarla d’ell. En va fou que la donzella’ls digués que sense ell no podia viurer, que ‘s recordessen que ell li havia salvat la vida; tot fou en vá, ella era rica, y ell no era mes que un miserable pescador de familia, de bens y posició molt diferent de la seva, y jamay hi consentirian.

Un dia, la donzella trista y sola dirigí sos passos per lo camí de las Costas de Garraf, y al ser al pich de la roca dita la Bufera, anomanada aixís perqué al estrellarshi las onas se fican dintre d’un forat que en ella hi ha, y surten bufant enlayre, sentí remor entre las rocas de mes avall, y Adriá se presentá á sa vista.

Al trobarse devant d’aquell que li havia tornat la vida mes que s’ en hi havia dut en cambi ‘l cor, la donzella se sentí sens forsas pera sostindres y ‘s deixá caurer demunt la enlayrada penya. Adriá en tant anava pujant per aquells rischs ágil y lleugé com un isart y atansantse á ella li digué:

—Vinyets, lo nostre estat es diferent, la nostra fortuna també: ja sé que los richs senyors no consenten may en unions com la nostra, ni jo puch desitjarla tampoch; mes jo vos amo tant que no puch viure sense veureus, y no poguent ser aixís, vull morir.

Hi havia tanta tristesa en lo tó ab que ell pronunciá aqueixas paraulas, que la donzella baixá son bell front y duas llágrimas lliscaren de sas palpebres.

—Ploreu? digué ell; llavoras puch esperar encara que alguna volta vos recordareu de mí!

—Alguna volta Adriá? alguna volta? oh! no, sempre.

—Jo havia resolt anarmen lluny, ben lluny, en algun lloch ahont lo perill fos gran pera veure si trobava la mort que fentnos iguals, al cel nos juntaría quan vos hi anesseu; mes ara que m’haveu dat una esperansa, ara que se que mon recort no fugirá tant facilment de la vostra memoria, vull viure, mes vull ser rich, y ho seré. Molts dels fills d’aqueixa terra, be ho sabeu, han travessat la mar y han anat á treballar á aquella terra verge y rica, tornant després ab fortunas tan grans que cap de ‘ls mes richs d’aquí pot igualar; prometeume, amada mia, guardar la meva memoria, y jo ab la fé d’ eixa promesa, treballaré ab totas mas forsas y haig de tornar tan rich que’l vostres pares no me podrán negarvos.

Molt de temps feya que Adriá s’ havia embarcat cap á América, y ‘ls pares de la Vinyets havian intentat casarla moltas vegadas sense poderho lograr may. Totas las nits de bella nit anava la donzella cap al camí de las costas passejant fins que ‘s feya dia, desde ‘l peu de la ermita de la Trinitat fins á la roca de la Bufera ahont havia vist á son amat.

Un dia, cap al tart, aparegué allá al lluny de la mar salada una nau que semblava vingués de ben llunyas terras; la mar estava també aquell dia avalotada per lo que ‘l barco no podia pendre terra. Com mes tart s’anava fent, mes creixia la maror y grossas gotas seguidas de llamps y trons queyan del cel amenassant gran tempestat: tractás de donarli aussili, mes se conegué que ja era tart; la fosca impedia veure lo que allí passava, y sols de tant en tant, quan lo vent venia de aquell cantó, se sentia algun crit de mando ó alguna imprecació dels mariners.

La campana de la ermita de la Trinitat tocava á temps, y divagant pel peu d’ ella com una ánima en pena, s’ hi veya la blanca figura d’ una dona, destrenat son cabell que onejava ‘l fort vent.

Sobte s’higué un crit horrorós d’ agonía repetit per cent veus, que venia de la embarcació, y la claror d’ un llamp deixá veurer la combatuda nau feta deu mil trossos y homens y cosas que queyan dins la mar. Com lo ressó d’ aqueix crit, s’ en sentí un altre al peu de la ermita de la Trinitat; y una cosa blanca aná rodolant rocas avall fins á enfonsarse en las feréstegas onas.

Lo ensendemá, la mar llensá á la platja gran munió de cadavres, mes ab tot molts mariners hi hagué que se salvaren, y entre ells, lo pescador Adriá, que molt rich venia.

Lo cadavre de la Vinyets no aparegué, mes moltas nits al passar los pescadors pel peu de la ermita, han vist una ombra blanca nadar demunt las escumosas onas ó pasejarse per entre aquellas detras y peladas rocas.

MARIA DE DELL-LLOCH

Comments are closed.