Hereu: A favor o en contra?


En defensa de l’hereu

Com en tot allò que té quelcom a veure amb el tarannà, els costums i el “modus operandi” dels sitgetans, la novetat de la proclamació d’un Hereu, al costat d’una Pubilla, provoca debat, discussió i opinions enfrontades (sense arribar mai, això sí, a crear cap mena d’alarma social). Quan es tracta d’opinar sobre tradicions, llavors la cosa ja s’escalfa més. Els sitgetans som així.

I sobre el tema que ens ocupa, la proclamació d’un hereu, hi ha hagut –i hi ha- debat i discussió. I en aquesta revista es pretén exposar, en pro i en contra, l’enfrontament de les diferents opinions.

Acabarem aviat, doncs crec que la meva exposició a favor és molt senzilla i no requereix de grans disquisicions. Bàsicament perquè no hi trobo cap argument per estar-hi en contra. O, si més no, cap argument de pes o cabdal o prou significatiu, com per poder-s’hi oposar de forma mínimament enraonada. I ja està.

Es pot afegir que els detractors del fet, pel que he pogut escatir, basen la seva posició tot intentant fer valer que: Sitges, que si que té tradició de pubilla, no té tradició d’hereu”. I és cert. Però és que tradició de nomenament d’hereu, no la té cap poble de Catalunya, encara.

La Pubilla de Sitges es ve proclamant, com a tal, des de fa més de 35 anys, a l’aixopluc de la Festa de La Verema, que es celebra des de l’any 1961, si no m’erro. En aquesta Festa s’escollia una “Reina de la Verema”, denominació i format que es van canviar per “elecció de la Pubilla”, l’any 1979, coincidint amb la fundació de l’associació “Foment de les Tradicions Catalanes”, entitat que vetlla pel pubillatge (i altres tradicions) arreu de Catalunya.

L’any 2000 apareix la primera reivindicació popular per a proclamar també l’Hereu, al costat de la pubilla, i així s’accepta per part del “Foment de les Tradicions Catalanes”. I per primer cop s’anuncia la celebració de “Pubilla i Hereu de Catalunya”, l’any 2003, en l’edició celebrada a Tordera. Com veieu, poca “tradició” hi ha.

A Sitges, des de fa un parell d’anys, també es reivindica la figura de l’hereu, i per consens de totes les entitats que ja venen presentant pubilla, es va acordar incorporar la figura de l’hereu” (i amb prou encert, atès que l’actual hereu de Catalunya és sitgetà).

Entenent l’actual pubillatge com una figura jovenívola representativa de la nostra història, cultura i tradicions festives, és símptoma de la més absoluta normalitat que tingui representació tan femenina com masculina.

I com a colofó, es pot argumentar que, per un cop que les entitats sitgetanes arriben a un consens en un tema festiu… no ho espatllem!

En contra de l’hereu

La figura de l’hereu és la darrera figura incorporada recentment al panorama folklòric local, i que a més enguany ens dignifica amb l’elecció del representant local com Hereu de Catalunya. Càrrec que hores d’ara deu ser el més alt que un sitgetà exerceix a nivell nacional…–i ho deixo aquí–.

La figura, que originalment reconeix el dret del fill primogènit a ser el receptor únic de l’herència familiar, i que constitueix un element propi i singular del dret civil català, no deixa de ser avui dia en l’àmbit folklòric una figura merament representativa d’un municipi que conté en el seu mateix fet certs tics, diguem-ne anacrònics o almenys d’aire poc modern. L’origen –en el que al folklore incumbeix-, no és ni de bon tros llunyà, sinó de principis d’aquest mateix segle, quan, en un rampell de reclamació paritària uns assistents a l’elecció de la pubilla de Catalunya van reclamar insistentment la creació de la figura de l’hereu, com a contrapunt a la figura de la pubilla. I així va ser com aquesta figura folklòrica, d’escassa tradició a nivell nacional, obtingué un ràpid aixopluc en les reclamacions paritàries d’algunes poblacions, i com no a Sitges, on tot just ara un parell d’anys que existeix, revestit tot plegat, això si, de concurs cultural.

Vista doncs l’escassa relació d’aquesta figura amb el pòsit cultural local, no seré jo qui critiqui l’aportació de nous elements al bigarrat panorama folklòrico-festiu local, però el que sí cal reclamar és el fer-ho amb un cert coneixement de causa i amb una contextualització respecte a una tradició de la que l’element local no fa excessiva gala.

La nul·la tradició local d’aquesta figura, més pròpia d’una societat rural, preindustrial, em fa pensar en la inserció i creació d’un substrat no mancat de certa artificialitat que serveixi, o doni raó, per defensar altres interessos, també nostrats, però amb una idiosincràsia ben diferent. Barrejat tot plegat, i això sí que no es pot negar, amb la pressió d’una societat que reconeix resignadament un passat vergonyosament masclista i pretén buscar solucions en una paritat que ens pot portar a ser “més papistes que el Papa”. Molt més útil en aquest sentit seria, crec, el treballar en molts altres àmbits de la societat.

Però ja se sap, aquí hem de fer gala d’un aire tant cosmopolita com ancorat en el passat, per artificial que aquest sigui.

La figura de l’hereu ve a ser un exemple de com tot allò referit a la tradició i a la cultura popular és transformat per un “new-folklorisme”, per una reinterpretació, adaptació o inclús invenció de manifestacions que tenen el segell d’antany, ara però inserides en societats molt diferents a aquelles que les van generar, és a dir, societats marcades per aspectes com el consum, els mitjans de comunicació, el turisme i sobretot per l’oci, i acaba esdevenint una simple cerca de referents col·lectius que esdevinguin simplement nous elements referencials.

De fet, cada cop més tot el que està relacionat amb la cultura popular i tradicional, i això és el que resulta verdaderament preocupant, és vist com una mera forma de producció cultural del present que recorre al passat, per fantasiós i imaginatiu que aquest resulti.

En una societat on Sant Bartomeu és per molts un simple objecte de merchandising, les transformacions de les manifestacions de caire folklòric poden ser elogioses, però cal tenir molta cura alhora de tractar-les per no caure en el parany del sense sentit, creant una realitat artificial.

Perquè ja posats a adquirir noves formes d’aquesta expressió, i sent imaginatius, es podria proposar a les autoritats reconvertir la nit de pubilles-hereus en un acte públic que garanteixi la parcialitat -i deixi de banda les patètiques discrepàncies entre les entitats aportants dels candidats-, a través d’una votació popular via WhatsApp, mentre que el mestre de cerimònies bé podria ser en Jordi Hurtado, o millor, l’Òscar Dalmau, per tal de dinamitzar així la carrincloneria de l’acte, i on els candidats hagin de portar obligatòriament barba de hipster i ulleres de pasta. I ja posats podríem encabir-ho tot en una festa de la verema modernitzada, en una mena d’Oktoberfest, amb carpes i actuacions en viu que dinamitzin encara més el ja atapeït panorama festiu local. Només és una suggerència.

Comments are closed.