Pere Jou, un tret de bon humor

Els poders polítics centrals i centralistes, ja siguin dictatorials, monàrquics absolutistes o monàrquics constitucionals, sempre han demostrat una gran sensibilitat pel nostre país, la nostra parla i la nostra cultura. I no pas per recolzar-los! No caldria gaire esforç demostrar-ho.

Tampoc ara, d’ençà que tornem a ser monàrquics per la gràcia de Déu  i el testament polític d’aquell general que, guanyant una guerra va enterrar una República, els successius governs i les majories parlamentàries, amb l’alternança i canvis de colors que els ciutadans dels pobles d’Espanya han anat triant, no han abdicat del seu pretès paternalisme i de la seva obsessiva voluntat de fer-nos iguals, això sí, omplint discursos buits tot glossant la rica pluralitat de la pell del brau.

Llegint fins aquí, algú em voldrà recordar que La Xermada és una publicació cultural i em dirà que m’arrisco a quedar fora de joc. Òbviament el terreny de joc, les nostres pàgines i els nostres lectors, és el que ens motiva. Estimem La Xermada, que també ha patit a causa de la política. Perquè també es fan polítiques de via estreta a casa nostra. I escrivint-hi en aquests termes deixem constància del nostre temps.

No calia aquesta introducció. O potser sí, perquè l’anècdota que vull referir recula a aquells temps de la dictadura, quan s’havien de fer tantes coses contracorrent si es volien mantenir els nostres costums, les nostres tradicions i fins i tot la nostra cultura i la nostra llengua. I aquesta breu pinzellada del seu bon humor, l’escultor Pere Jou  la va donar en aquest context de repressió política i en un modest, modestíssim cercle de resistència. Perquè sempre he considerat que aquells joves que van organitzar sardanes al Vinyet els estius, en aquells temps foscos, per molt que tinguessin l’aixopluc de l’Acció Catòlica i l’empara dels administradors del santuari, van ser també uns resistents.

Més avall cito el llibre de les vivències de Montserrat Mirabent, i recercant el passatge on fa referència al senyor Jou, he pogut rellegir també, quan parla de l’estretor econòmica que passava en la postguerra la família del mestre Morera, que en denuncia una de les causes : “Les sardanes estaven prohibides, no se’n tocaven…”. Uns anys després, poc a poc, va arribar la tolerància… la normalitat quedava lluny, però.

L’audició al Vinyet es feia amb els mitjans de l’època, que eren molt modestos: el primer tocadiscs de segona mà, un amplificador de làmpades que era muntat per algun tècnic aficionat, i un altaveu protegit per una caixa de fusta que es penjava a la branca d’una morera propera a l’era on es ballaven les sardanes.

Les plaques o discs, anteriors al vinil i el capçal de reproducció equipat amb una agulla d’acer… Mantenir-ho requeria bona voluntat i esforç. En una renovació, diguem-ne, generacional, qui escriu aquest relat, comptant amb d’altres companys de l’equip de tramoia del malaguanyat teatre del Patronat d’ASC, va rebre d’en Manuel Correa i Raventós, el darrer responsable dels que havien iniciat l’aventura, l’honorable encàrrec de continuar-la.

Malgrat la meva dèria de guardar papers… en desordre, no puc concretar dates de quan això va succeir ni tampoc quin estiu vaig poder creuar quatre paraules amb l’escultor que admirava com una personalitat local i que no coneixia. És llàstima que no hagi res escrit d’aquestes activitats sardanistes. Però si que puc afirmar que l’estiu de 1958 en van ser responsables en Sebastià Gimenez Aparicio i en Josep Ripoll Muiño i que els beneficis de les rifes setmanals del tortell aportaren 915 pessetes i la de la festa del Vinyet, 417. Aquests eren els petits ingressos per mantenir l’equipament i adquirir algun disc, pagar un taxi per traslladar els aparells al Vinyet al començament de temporada i pel seu retorn. Aquests diners van eixugar el dèficit de l’estiu anterior.

De fet tot aixó és l’introit al que vull referir i que indica el títol, i tot havent-ho dit de passada, deixa una llapissada d’una época. I d’uns joves que han restat anònims i que en temps difícils feien país a la nostra vila. La nostra dansa tradicional no era considerada innòcua pel règim. Potser per això en les etiquetes d’aquells discs podíem llegir-hi: Las hojas secas, La sardana de las monjas o La procesión de San Bartolomé.

Del breu intercanvi de paraules amb el senyor Jou, va ser un curt diàleg només, jo ja n’hauria volgut parlar en aquell temps i sempre he pensat que estaria bé difondre’l.

Roland Sierra i Antoni Sella van recollir les vivències de la senyora Montserrat Mirabent, que els referia com el nostre escultor sabia endreçar floretes a les noies maques, en el llibre La meva gent. I deia d’ell que era un home amb bones sortides.

David Jou i Mirabent diu del seu avi, en el seu llibre L’escultor Pere Jou, després de definir-lo com un home tímid: “Un cop havia fet coneixença d’algú, però, es convertia en una persona oberta, faceciosa i enginyosa, amb un arsenal d’anècdotes.” Aquestes citacions, també m’incitaven a escriure.

Vet-ho aquí, doncs. Aquell diumenge d’estiu a la tarda l’audició i ballada de sardanes al Vinyet estava ja engegada i jo n’era l’encarregat d’anar canviant els discs, la meva modesta carrera de discjòquei, anunciant els títols i les tirades. Sovint, entre nois i noies es creuaven peces dedicades que jo mateix anunciava. I no era en cap rotllana, fent la meva feina vaig veure com el senyor Jou venia passejant per l’avinguda del Vinyet que tenia tant a  prop de casa seva. Després de passar per l’església i de saludar els ermitans va venir cap el meu cau, un taulellet amb el plat del tocadiscs, unes quantes plaques i el tortell que es rifava. Al costat, l’amplificador, que era aconsellable tenir-lo connectat a terra perquè a vegades picava, i una cadira de boga de les que es guardaven en aquell magatzem pels dies de més afluència de fidels. Just on ara hi ha els serveis sanitaris. Les mútues salutacions i comentaris sobre el terreny de les ballades i el modest equipament. Ja he dit abans que els discs eren etiquetats en castellà. No sé si el senyor Jou va tenir l’enginy d’encunyar l’acudit tot donant una llambregada al minso assortiment que teníem o si ja era del seu repertori. El va començar dient que la senyora dels collars (Donya Carmen, per entendre’ns), en una visita a terres catalanes acompanyada de la seva filla Carmencita, va assistir a un dels aplecs populars on es ballaven sardanes. Ho va vestir explicant que els van agradar a totes dues la música i el ritme de les rotllanes. Com que també hi havia dedicatòries, la senyora mamá va creure que seria bonic que la seva filla en rebés una. Un dels membres del servei de seguretat va ser l’encarregat de fer la gestió. Introduïnt la propera peça es va sentir per la megafonia: “Un admirador dedica a la gentil señorita Carmencita Franco, la sardana Per tu, lloro.”

No ho va allargar més, va seguir el seu passeig de diumenge a la tarda el senyor Jou i jo em vaig quedar amb la satisfacció d’haver-lo conegut, perquè amb aquest acudit també es donava a conèixer.

Ara penso que Joan Maragall i Pep Ventura, autors de lletra i música de Per tu ploro, haurien somrigut complaguts

Comments are closed.