Don Eugenio i el Penedès

“Era una deliciosa nit de tardor i, sortint a passos furtius, de la casa en silenci, baixàrem a les vinyes a menjar, sota la llum lletosa de la lluna, blancs raïms freds i mullats per la rosada nocturna.”

(L’Eco de Sitges, 26-1-1913)

No sabem si aquesta breu i deliciosa nota la va trametre l’autor mateix o si la redacció del diari va prendre la iniciativa, en tot cas ens serveix per introduir Eugeni d’Ors (1881-1954) a Sitges. Tot i que avui no parlarem del Xènius noucentista, l’escriptor català compromès amb la causa liderada per Prat de la Riba, que publica una glossa dedicada a Joaquim Sunyer (1908), que representarà l’inici cronològic del noucentisme sitgetà; sinó de Don Eugenio, l’escriptor espanyol identificat amb el règim vencedor de la Guerra Civil, que havent retornat de l’exili madrileny, decideix instal·lar-se a Vilanova i la Geltrú amb escapades per tot el Penedès.

Ors arriba a Vilanova a finals d’estiu de 1943, sembla que de Sitges estant –explica Joan Rius— on visitava l’amic Gustau Gili, decideix arribar-se a Vilanova per a visitar uns altres coneguts, el doctor Farrerons-Co i la seva muller Rosario de Velasco. Segons Miquel Altadill, aquell estiu es va allotjar a la finca la Casa del Mar, propietat de Felip Bertran Güell, fill de Bertran i Musitu. És a dir, té lloc el procés invers viscut per Rusiñol, la visita fortuïta. L’enamorament s’ha produït, la decisió és presa. L’any següent, Ors compra un terreny adossat a l’ermita de Sant Cristòfol, al barri de la Farola. Va encomanar-ne la construcció al seu fill gran, l’arquitecte Víctor d’Ors, i es va inaugurar el 1946. L’ermita no la va adquirir fins l’any 1951.

A partir de llavors, la de Vilanova i la Geltrú o de “Villanueva y Pirelli” –deia fent broma— es convertirà en la seva residència devocional, la d’esbarjo, “para pasar las épocas de descanso, uno escoge siempre los lugares que más le placen y donde mejor se encuentra”. Hi passarà les vacances de Pasqua i de Nadal, i una bona part de l’estiu, amb els tres fills i la seva nova companya, oficialment la secretària, perquè de cara al públic guardaven les aparences, la senyora Josefa Fernández Castillejo, Nucella. De fet, ell sempre deia que era vidu, quan en realitat s’havia separat l’any 1932 de Maria Pérez Peix (1879–1972), la mare dels seus tres fills. Segons Miquel Altadill, la seva va ser la primera sentència de divorci duta a terme durant la República. Ella presumia d’haver estat l’única persona que havia guanyat un judici a Eugeni d’Ors. Aquest, fins i tot va enganyar el notari en l’escriptura de compra dels terrenys on es va fer la casa, i on va fer constar que era vidu.

Curiosament, quan Ors ja era mort, Maria Pérez Peix també decideix instal·lar-se a Vilanova per a passar-hi els últims anys de la seva vida, al carrer de Pàdua, núm. 11. Hi va continuar la seva carrera musical i artística fins a la seva mort, i és enterrada al nínxol núm. 417 de la via de Sant Josep del cementiri de Vilanova. És a dir, dos barcelonins de naixement esdevindran vilanovins per residència i defunció malgrat els més de vint anys de divorci que els separen.

Per a Enric Jardí, “el que és important de tot això, però, és el fet que Eugeni d’Ors, en fincar-se a Vilanova i restablir contacte amb determinades personalitats barcelonines, demostrava una voluntat d’aproximar-se, àdhuc físicament, a la terra natal i a la qual havia dedicat, amb més il·lusió, els millors temps de la seva producció intel·lectual”.

Ramon Planes pensa el mateix: que Ors, com Ruano, no tenia amics però sí deixebles, i que “des de l’ermita de Sant Cristòfol, sobre les roques del mar de Vilanova, Xènius tornava content a Catalunya, en això era sincer”.

De Vilanova estant, després de la segona defenestració, va escriure noranta-dos articles entre 1945 i 1948, apareguts al diari Arriba sota l’epígraf Crónicas de la Ermita. Francesc-Marc Àlvaro les anomena “cròniques d’un retrobament”. Són recollides i publicades en un volum el 1966 per Plaza&Janés i el 1982 per Ediciones El Cotal, aquest sols en recull trenta-tres.

Una d’aquestes cròniques, Amaneceres sucios, guardava, fins que la vaig llegir, un secret per als sitgetans: Montserrat Mirabent n’era la musa inspiradora, el contrapunt. Ors li dedica una gran “floreta” que supera la que s’inventa Pelairea, (“ets més guapa que el Cau Ferrat”). I no m’estranya, va conèixer una jove de disset anys preciosa. Per a ella també va ser un gran què però per altres motius. La Montserrat recorda a les seves memòries: “Me’l presentaren una tarda que vingué a Sitges, l’any 1944, i em semblà trobar-me en presència d’un mite. M’escriví una de les dedicatòries més boniques de totes les que guardo al meu llibre d’autògrafs”; ella i la Mercè Sella perseguien famosos i els demanaven autògrafs.

Montserrat Mirabent: mira-el-vent

Fuetejar i fer riure les onades…

Tant van ferides com enjogassades;

La seva joia és feta de turment.”

AMANECERES SUCIOS

Lo que los poetas han cantado son unos amaneceres convencionales; o, como diría un sabio, el caso-límite del amanecer; al cual han dado el bello nombre de Aurora, como yo pude bautizar de Teresa a mi Bien Plantada. Aquel nombre se ha vuelto más ilustre todavía que su apellido auténtico, de de Rododáctilos. Los amaneceres de la realidad se parecen a Aurora Rododáctilos como se pueden parecer a Canon Doríforo, en la anatomía, los bañistas varones de estas playas. Alguno y alguna salen, de cuando en cuando, que se aproximan más o menos al arquetipo. El común recuerda –y este parangón no puede ser más adecuado, si se establece entre la clásica estatua y el hombre desvestido— como, a un huevo, una castaña.

Pero, siquiera al salir del mar, el hombre de la playa está limpio; y si en alguna ocasión han venido a adornarle algas pegajosas, esto aún mejora su apariencia, asemejándola a la de los musgosos tritones que hay, por ejemplo, en las fuentes de Roma. Lo peor es que, encima de no poseer casi nunca los “rosados dedos” que le atribuye el arquetipo, promiscua el amanecer el carmín de unas uñas pintadas a la moda, es decir, un carmín casi morado, con las más lívidas y plomizas coloraciones marineras, mal pegadas sobre fondos amarillentos, así vieja hepática desmesuradamente empolvada con polvos de arroz. Para más exactitud en el símil unas manchas –ya éstas, violáceas enteramente—, señalarán en estas auroras, los encharcamientos y abultamientos sanguíneos de la mala circulación. Tiene cara, la aurora, de tronada jugadora de Montecarlo, con sus visos de consumidora de estupefacientes.

Y ya no digo nada, cundo el tiempo está o se va a poner malo. Y unas nubes a estilo de rebeldes greñas colman la suciedad del sinéreo rostro. Entonces, si apuntan mástiles de barca a estas nubes, uno cree ver la semicalvicie de una pelambrera agravada por un erizamiento de bigudíes… Es muy posible que, en aquellos tiempos románticos, las gracias femeniles se apreciaran en lunar parentesco con tales auroras… ¡Hoy, entre las bañistas sin afeite y con el cuerpo dorado por el sol! ¡Qué pagaría la misma Aurora Rododáctilos por parecerse a Montserrat Mirabent!

Ignasi Agustí també el recorda en aquells darrers anys: “Le veía en Madrid y en Barcelona, indistintamente. En los últimos años le vi, sobre todo, en Sitges y en Villanueva y Geltrú, durante el veraneo. […] Todos los años, en el día del Santo Ángel de la Guarda nos reuníamos a cenar con Eugenio d’Ors. Aquellas cenas se convirtieron en un auténtico rito de la amistad dorsiana. Los comensales eran numerosos, casi un centenar. Conspicuos de tales reuniones eran el doctor Farrerons-Co y su mujer, Rosario de Velasco; el matrimonio Comas-Valls, Nicolás Barquet de Villanueva, Pedro Pruna […] Eugenio d’Ors tenía una serie de costumbres que repetía todos los años por las mismas fechas. En realidad, su vida era una sucesión de ritos. Aparte del hábito de las cenas en la festividad del Ángel de la Guarda, nos reuníamos también todos los años en la noche “dels focs” de San Bartolomé, el 23 de agosto, en Sitges. Cada año reservaba una mesa en el Mare Nostrum, uno de los restaurantes de la Ribera, y allí –no más que ocho o diez comensales—, una vez que habíamos cenado, esperábamos que se encendiera la magia de los fuegos de artificio. […] Otra vez estuvo en mi casa de Sitges presidiendo una reunión más numerosa. Acababa yo de inaugurar mi casa, construida bajo la dirección y el proyecto del arquitecto Sostres. Año de 1954. […]

Tenim un segon text d’Ors d’aquesta època que Miquel Utrillo inclou en un article seu (L’Eco de Sitges, 21-5-1944) i en què explica que Ors ha acceptat fer una conferència a Sitges –però que finalment no va tenir lloc—, i ho ha fet amb una epístola en vers, escrita en el tren, de tornada a Caravaca, enmig de la polèmica d’aquells dies entre sitgetano o sitgesano, Ors opta per suburense:

¿Cómo, entre sitgesano y sitgetano,

Requerís un dictamen tan profano…

Yo, mis latines estudié con fruto

Y academici nihil alienum puto,

Pero, nunca alcancé los horizontes

Que exploró, por lo visto Eugenio Montes.

No extrañéis, pues, que, rutinario, piense

No haber nada mejor que suburense. […]

Hi ha un tercer text de la secció Estilo y Cifra –que Miquel Utrillo cita i comenta (L’Eco de Sitges, 11-3-1945)— dedicat als sitgetans però que no hem aconseguit localitzar. Diu Utrillo que Ors dedica als fills de Sitges i als seus passavolants –que molts atrets per les belleses del campanar, aquí es van quedar i van formar una llar—, “un adjetivo e invectiva un tanto exagerada, y desde luego, muy d’orsiana”. El cas és que Ors diu que ha sentit “reprimidos caníbales aullar”:

No’n volem de bacallà,

De bacallà…

Que’n volem carrrn…

Carrrn…

Comenta Utrillo que Ors ha mal interpretat o no ha acabat d’entendre aquest acompanyament tradicional als Gegants, transmès de pares a fills, i que es refereix a l’abús del bacallà i al desig de variar i menjar carn, precisament els dies de festa populars.

I encara hem trobat un quart text al primer número de Maricel (24-8-1945):

DICE EUGENIO D’ORS: SU PREHISTORIA ESTÉTICA

Mi formación estética tuvo, históricamente, tres fuentes primeras. La primera entre todas me dio el gusto de la belleza natural. Consistía, simplemente, en lo que llamamos aquí una «torre». En el menguado jardín de la misma, supe, criatura del «casco antiguo» de Barcelona, de la frescura de una rosa en su rosal, de los colores de una mariposa en su vuelo y de la vivacidad multiforme de un rabo de lagartija. Y de lo que era un crepúsculo, y de lo que era un otoño.

Si «la torre» me enseñó el secreto de la belleza natural, el de la belleza clásica lo aprendí en un destartalado galpón, que, en nuestro Parque de la Ciudadela, servía de Museo de Reproducciones. Vaciados del Auriga de Delfos, de la Venus de Milo, de la Victoria de Samotracia, etc. A quien no haya visto estas cosas antes de los diez años de edad, siempre le faltará algo.

Pero el tercer secreto de una formación estética, el de la belleza inquieta, moderna, problemática, se lo debo a Sitges. A Sitges y a las fiestas de arte, que se celebraban allí, cuando el siglo empezaba. La primera a que tuve proporción de acudir era, creo recordarlo, una representación de Maurice Maeterlinck. O, tal vez, unos «Juegos Florales modernistas». Esta proporción iba a aprovecharla junto con mi compañero de bachillerato, Claudio Güell y López, fallecido prematuramente después. Pero, ni él ni yo obtuvimos, en este primer golpe, la indispensable autorización paterna para la excursión. Después, nos vengamos.

Una altra troballa molt curiosa que he fet, són els poemes que es dediquen Eugeni d’Ors i Manuel Machado. Tots dos van coincidir a Madrid formant part de la comissió nomenada per l’Ajuntament responsable dels canvis de retolació dels carrers. Cronològicament és Ors el primer a escriure en la seva secció de La Vanguardia (almenys així apareix al recull de la Selecta), i Manuel Machado aprofita les planes de la revista sitgetana Maricel de 1946 per a contestar.

A MANUEL MACHADO

Perdida entre los montes Burlatinos, última Thules, tu soñada Tiebla, encapucha sus torres en la niebla y diluye en penumbras sus caminos.

¿Siempre callada? ¿Acaso un canto leve, música y voz de vaga lejanía, cuando a esta parte va naciendo el día, llama al medroso, si a avanzar se atreve?…

Vamos, Manuel. La voz nos ha llamado, en duermevela a ti, yo desvelado: igual consigna a desigual destino.

Ni nos vendrá a nuevas la pesquisa de lágrimas tieblanas o de risa, al burlar de algún monte Burlatino.

A EUGENIO D’ORS

Profunda claridad, luz a la entraña…

Tu magisterio enciende cada día la antorcha de saber y de poesía, hoy por ti, universal faro de España.

Espíritu feliz de todo arte, potentado de amor y entendimiento, heridas al pensar y al sentimiento tu pluma –espada angélica— reparte.

Trazo seguro y fuerte colorido, que no empecé los vuelos a la audacia del ensueño más alto y atrevido, tiene tu arte un don de aristocracia tan singular, que sólo en ti no ha sido la perfección veneno de la gracia.

El dia 7 de gener de 1951, Ors havia presidit el banquet amb què es va celebrar l’estrena d’Antología de Sitges al restaurant La Cala. Des de les pàgines de La Vanguardia del dia 18, saluda l’aparició de la nova revista i valora que allò que té de bo és l’equilibri entre els elements de la tradició comarcal i la modernitat cosmopolita, la ponderació entre allò local i allò universal. La seva col·laboració a la revista es redueix, però, a una obra de teatre, Guillermo Tell, al núm. 2.

Després del banquet, Ors va haver de fer llit per una afecció gripal i va passar dos mesos a l’Hotel Miramar –ho confirma una nota de L’Eco de Sitges del dia 4 de març—, de la qual no es queixa –segons Planes—, ans al contrari, està content pels continus descobriments espirituals que ha fet aquests dies; allà va rebre moltes visites de deixebles i admiradors. Explica el mateix Ramon, que en sortir de fer-li una visita es troba en Ruano que duia sota el braç la Vida secreta de Salvador Dalí… [Ruano havia estat a Sitges al novembre per a fer una conferència sobre les seves memòries, si torna un altre cop per a fer visita a Ors, L’Eco de Sitges no se’n fa ressò]. Sentencia Planes per acabar el capítol: “L’Ors tenia de comú amb González Ruano que tant l’un com l’altre haurien donat qualsevol cosa per a ésser homes populars, estimats per “l’home que treballa i que juga”. Breu: haurien volgut ésser estimats com ho havia estat Rusiñol en el Sitges del seu temps, i el de molts més ençà encara. Segurament que imantat per aquelles imatges Eugeni d’Ors havia retrobat Catalunya en el punt precís en què s’ajuntaven, vora mar, les roques de Vilanova amb les de Sitges. Ruano, per la seva part, en aquell moment en què no era massa ben vist pel règim, girava els ulls cap al poble que Rusiñol havia capgirat.

Ni l’un ni l’altre no en tenien prou amb l’admiració d’uns quants. Tant l’un com l’altre es veien dalt de cavall, com Labarta i companyia, fent costat als dos Grecos. Oblidaven una petita cosa: que Rusiñol havia comprat a un preu molt alt l’amor d’un poble:  regalant-li com a present de noves el Cau Ferrat. En semblants casos, els pobles s’ho fan valdre, es cotitzen a preus molt alts. Ni Ors ni Ruano no estaven disposats a pagar, i si semblaven d’allò més amorosos era a base que els estalviessin tornabodes.”

Aquells dies Salvador Soler i Forment (L’Eco de Sitges, 28-1-1951) ens recorda l’últim desig de Don Eugenio, que havia expressat en vers:

Más quizá Dios no permita

que sea en el mar mi tumba.

Yo la quisiera tener

en tierras de Cataluña.

Y que a su vera pusiesen

una fuente y un laurel,

por medicina del sol

y de la luna, también…

Fuente de clara razón,

laurel de clásica sombra;

(nunca supe reposar

sin la una y sin la otra).

El dia 2 d’octubre de 1954 la redacció del diari sitgetà dóna la notícia que Ors ha mort a Vilanova el 25 de setembre i que ha estat enterrat a Vilafranca. El cadàver va ser portat, dos dies més tard, a aquell cementiri de Vilafranca del Penedès al qual havia dedicat tantes lloances. Havia triat per a la posteritat el poble d’on era originària la família materna i que tenia el cementiri amb els xiprers més bells d’Europa, on l’esperava Matilde…

La saba del terrer de Vilafranca

m’empenyia a enfilar-me a d’altres cels

i a l’hora de florir l’última branca

tot d’un cop em floreixen les arrels.

I aprofita l’avinentesa per a fer un repàs del que va representar Sitges en el moviment noucentista i en la creació de l’Escola Mediterrània, la renovadora de les Arts i les Lletres, en la qual professaven Eugeni d’Ors, Quim Borralleras, Diego Ruiz, Romà Jori, J. M. Junoy, V. Solé de Sojo, Alexandre Plana, Santigo Vinardell, Enrique Dieste, Luis Valeri i els sitgetans Joaquim Sunyer, Trinitat Catasús i Miquel Martínez Mestre, i que van triar aquest diari com a portaveu, tots hi publicaren. Carles Soldevila, a les seves memòries, el descriu dient: “bressa amb natural elegància la seva còrpora vagament wildesca per les antesales de la Mancomunitat i somriu tot dient frases enginyoses on les es xiuxiuegen de faisó particularíssima”.

Bibliografia:

Miquel Altadill (2013): La finestra indiscreta d’Eugeni d’Ors.

Enric Jardí (1967): Eugeni d’Ors.

Àlvaro, Francesc-Marc (1988): “Eugeni d’Ors a Vilanova i la Geltrú”, dins Miscel·lània Penedesenca, 1988/2, volum XII.

Montserrat Mirabent (2001): La meva gent.

Ignasi Agustí (1974): Ganas de hablar.

Ramon Planes (1987): Memòries.

Comments are closed.