Sitges al Museu de Maricel

El Museu de Maricel ofereix el doble atractiu de l’edifici –primera gran construcció del Noucentisme arquitectònic a Sitges– i del seu contingut –dues col·leccions d’art complementàries–. 1 La Col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales, d’art i antiguitats, presenta el seu fort en les obres d’art antic: Romànic, Gòtic, Renaixement, Barroc, Neoclàssic i Romanticisme, amb un notable conjunt d’escultura moderna. 2

Històricament, la Col·lecció d’Art de la Vila s’inicia formalment amb l’adquisició de Maternitat (1908), de Joaquim Sunyer, per subscripció popular (1911).3 Per bé que va prendre forma com a tal el 1935, quan n’entra a formar part La processó Sant Bartomeu, de Felip Masó (1884), procedent del dipòsit de la Junta de Museus de Barcelona, i s’instal·la al Palau de Maricel, que havia estat llogat recentment als hereus de Charles Deering pel Patronat del Cau Ferrat com a ampliació del museu, amb posterior opció de compra.4 Cronològicament, la Col·lecció d’Art de la Vila comença amb el Romanticisme, continuant la Col·lecció Pérez-Rosales amb obres de Joaquim Espalter, i segueix fins a l’actualitat, amb les obres que ingressen a l’Ajuntament de Sitges. Cal afegir a la col·lecció permanent del Museu un conjunt d’obres en dipòsit procedents del Fons d’Art de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona, del Museu de Montserrat i del MNAC, rellevants a efectes del present article i que van ser sol·licitades amb motiu de la reobertura del museu per tal de completar la mostra en relació amb les etapes estètiques i, sobretot, amb la seva vinculació a la història cultural de la vila. Ambdues col·leccions configuren un conjunt únic que permet transcórrer per cadascun dels períodes de l’art occidental des del segle X califal fins a la figuració de la pintura catalana de postguerra directament entroncada amb el darrer Noucentisme estètic.

El període dedicat a l’Art Modern mostra, a més, com Sitges i els seus personatges han esdevingut protagonistes de la inspiració artística des de l’Escola Luminista fins als realismes i la figuració de la primera meitat del segle XX.

El paisatge sitgetà, els personatges de la vila i l’evocació en el pla al·legòric constitueixen les tres constants temàtiques que permeten afirmar que Sitges és present al Museu de Maricel, més enllà de la titularitat de les obres que conté, i que hi és representat en totes les etapes estètiques que transcorren des de mitjans del segle XIX fins als anys cinquanta del segle XX. El valor de la representació i de la iconografia s’integren en l’imaginari popular de la vila igual com succeeix amb alguns personatges sitgetans al Museu del Cau Ferrat: Teresa Mirabent i Planes (La nena de la clavellina), Francesc Camps (El senyor Panxo Xicarrons), els músics de la Banda del Pensil, tots amb nom, cognom i motiu; Rosa Muntané i Sardà (Noia suburenca), Lluís Marcet…  En el cas del Museu de Maricel, la nomenclatura és bastant més extensa.

REALISME, LUMINISME, RETRATS CORALS I UN PAISATGE EN PROCÉS DE CANVI

Amb Joaquim Espalter arrenca la història de la pintura sitgetana, però els retrats que va realitzar a Sitges no formen part dels fons de Maricel. Les escenes de la vida col·lectiva configuren l’inici de la representació sitgetana en les arts visuals. La processó de Sant Bartomeu (1884) de Felip Masó i La processó de Corpus (1887) d’Arcadi Mas i Fondevila, dues obres pràcticament coetànies, configuren amb La Festa Major de Sitges (1883, col·lecció particular) de Joaquim de Miró el gran retaule coral de la vila en tota la seva extensió social. Situades una al costat de l’altra, les dues processons que marquen dos dels esdeveniments religiosos més notables de la vida col·lectiva sitgetana assenyalen les dues visions socials dels artistes. Masó ofereix una imatge solemnial –presidida per mossèn Fèlix Clarà i Carbonell– on la visió és fins i tot forçada presentant un Sitges benestant i una imatge de la vila de difícil identificació: un Cap de la Vila transformat en escenari que doni cabuda a tot el que vol mostrar. Mas, per contra, descriu amb un realisme sense concessions l’escenari –carrer Parellades– i els diversos protagonistes: capellans mudats, portants del tàlem i músics amb la millor roba possible, i les classes populars que contemplen la processó en tota la seva casuística: des del soldat fins al vell, la canalla trapassera, les dones devotes… La minuciositat de l’un i de l’altre, i dels luministes en general, uns més que altres, els remet directament a la pintura de la llum d’influència italiana.

Els anys vuitanta, els anys de la gran pintura luminista, són a Sitges moments de canvis socials pel que fa la forta emigració a Amèrica i el retorn d’alguns americanos amb fortunes que permeten la transformació urbanística i arquitectònica de de la vila.5 Canvis de forma de vida perquè la platja –la dels boters de l’oli de Joan Batlle i Amell (1884), la d’en Plats i Olles que porta la terrissa a vendre al llarg de tota la costa de Llevant, la de Ponent que està representada per una visió impecable i entranyable de Joaquim de Miró (1885) i la del tràfic de cabotatge de les bótes de vi i malvasia cap a Barcelona o més enllà– tenia els dies comptats com a indret de transaccions comercials, perquè l’arribada del ferrocarril que Joan Roig i Soler retrata en una més que primigènia i polsegosa estació de Sitges (1882) havia de canviar per sempre més el transport de mercaderies i humans.

El Cementiri de Sitges d’Antoni Almirall o la platja solitària de Joan Batlle i Amell, procedent de Can Falç i exposada a la sala de l’Escola Luminista, són visions més intimistes però no per això exemptes del desafiament que comporta la recerca constant de l’impacte de la llum.

MODERNISME: RETRATS I AL·LEGORIES

La coincidència produïda entre 1892 i 1895, i que fa que Rusiñol i els luministes comparteixin ambients i amistats, comporta l’existència d’una influència mútua. S’ha considerat que l’Exposició de Belles Arts (1892) de la Primera Festa Modernista tancava una etapa de l’Escola Luminista6  o n’era el seu cant del cigne.7 Però, amb tot, fins el 1895 –i també posteriorment, en alguns casos–, el Luminisme es mostra en plena vigència. El conjunt d’obres que van decorar la Cerveseria Cau Ferrat, de 1895, en són un exemple.8 Cal destacar com Mas i Fondevila i Joaquim de Miró representen Sitges per mitjà de dues al·legories, traslladant el realisme dels temes que tracten al nivell de la representació col·lectiva sobre dues de les formes de vida sitgetana: La pesca (1895), en el cas de Mas, La recol·lecció de la malvasia (1895), per part de Miró. Càndid Duran, amb la cornucòpia d’Els pintamones, el retrat col·lectiu de tots els que van participar en la decoració de les parets del cafè d’en Cuca (Rusiñol, Mas, Miró, Utrillo, Almirall i el mateix Duran), s’endinsa també en el terreny simbòlic amb les galledes de pintura blanca –la calç per a les parets– i blava –per fer la vieta, la ratlla blava entre el terra i la paret emblanquinada, característiques de l’arquitectura popular de Sitges–. Les altres obres de Càndid Duran i Antoni Almirall, sengles cornucòpies, representaven un altre dels indrets emblemàtics de Sitges, com eren les vistes de i des de l’Hort d’en Falç.

Altres indrets van ser pintats per Rusiñol i per Utrillo el mateix any. La Galeria blanca per part del primer (molt probablement, als interiors dels patis de Can Falç, on la lluminositat blanca dels murs és l’únic tema compositiu). I l’Interior del Cau Ferrat per part d’Utrillo al seu retorn de París, el primer oli conegut de l’interior de la casa-taller rusiñoliana amb el brollador a primer terme. Una visió intimista que el seu autor va voler conservar amb ell de per vida.

Els retrats pintats per Rusiñol que figuren a Maricel corresponen a tres importants personatges del Sitges del darrer terç del segle XIX: en Cuca, el Tirano i en Malavida.9 Tots tres formen part de la vida popular sitgetana: el primer, l’amo de la Cerveseria de Cau Ferrat; el segon, jardiner i músic amateur; el tercer, un pescador. En el cas dels dos primers, són retrats de cos sencer (amb rerefons llis l’un, en un interior l’altre). El tercer, un retrat apaisat de mig cos. Tots tres fan referència al seu ofici o afició, i Rusiñol en copsa els trets psicològics que reverteixen en la respectiva descripció física.

Dos esplèndids retrats de Ramon Casas, força més tardans, perllonguen una visió entre subjectiva i simbòlica, tot i la forta càrrega realista que ostenten. El primer és el de l’industrial, magnat, filantrop i col·leccionista d’art nord-americà Charles Deering (1914), realitzat en un dels moments de més esplendor de la seva propietat de Maricel. La visió austera i severa del personatge enforteixen el seu caràcter d’home fort i poderós. L’altre el va realitzar per a Lola Vidal, muller de Miquel Utrillo, com a regal de noces (1911). Es tracta d’un retrat de fort impacte psicològic, que retrata la protagonista remarcant la seva procedència sitgetana, amb la imatge de la Punta i les barques a la platja, i amb tonalitats sorprenentment enfosquides, per tal que la figura de Lola aparegui magnificada, subratllant la seva elegància i imatge de dona de bandera.

En darrer terme, cal considerar l’escultura modernista d’Ismael Smith representant el retrat de cos sencer de Miquel Utrillo, una de les obres més singulars i reeixides que, malgrat les concessions formals –estilització, dandisme…–, acompleix la seva funció figurativa.

FIGURACIONS: NOUCENTISME, NOVA OBJECTIVITAT, REALISMES

Joaquim Sunyer, el més important dels pintors del Noucentisme, és representat al Museu de Maricel en diferents estadis de la seva pintura. La Maternitat (1908) és una pintura doblement simbòlica. Pel que representa del cicle de la vida, amb la mare alletant la criatura i les tres veles blanques –els tres cicles vitals– de rerefons, i també per la representació de la mar, que esdevé l’escenari atemporal i prefiguració plàstica de la mediterraneïtat noucentista. No en va, el crític Tyge Möller considerava que l’obra expressa tota la joia de pintar i de l’ésser i, a partir d’aquesta obra, Sunyer va començar a rebre el qualificatiu de pintor mediterrani.

Altrament, dos retrats obra de Sunyer cauen de ple en l’estètica de la Nova Objectivitat de l’època d’entreguerres. Es tracta d’Amadeu Bertran (1923), cunyat seu i marit de Sara Carbonell.10 L’obra s’inscriu al cicle temàtic de la vida familiar; destaca la masculinitat de les faccions cercant un traç compositiu que remarqui la seva estructura física contrastant amb el rerefons llis que no té altra funció que emfasitzar la funció del retrat. L’altre, de Montserrat Gorgas i Ferrer (1930), és un retrat de la mateixa estètica però més exagerat formalment en el sentit que, en ser un retrat de posat, és de traça i composició més convencional. L’únic paisatge sunyerià i del Noucentisme existent ara per ara al Museu de Maricel és una vista rural amb l’ermita de Santa Bàrbara i les carenes grisenques del Garraf de rerefons, un dels darrers paisatges sitgetans pintats vers 1920. Les obres de Sunyer que figuren a Maricel formen part del Gran art local de l’artista –en paraules de Josep M. Junoy–11 perquè va ser qui projectà els paisatges i els personatges sitgetans en tota la dimensió de la pintura moderna. Molt més, per exemple, del que havia fet en el seu moment Santiago Rusiñol.

Dins l’estètica del Noucentisme, cal destacar el retrat de personatges als capitells esculpits per Pere Jou.12 Es tracta del conjunt dedicat als constructors de Maricel. El capitell esquerre representa Utrillo traçant els plànols, Deering mirant-los i dos obrers. Al de la dreta hi surten els mestres d’obres Magí i Anton Pascual, el picapedrer Fíguls i el mateix Jou, que s’autoretrata esculpint els capitells.

L’obra d’Alfred Sisquella, integrant del denominat grup dels evolucionistes i un dels més genuïns representants de la figuració del segle XX, presenta dos retrats: el de l’infant que representa el seu fill Josep13 i la Maternitat, en la qual la muller Antònia Rambla i el fill Josep en són protagonistes.

Les dues obres que tanquen el recorregut sitgetà pel Museu de Maricel són una vista de la platja de Sitges dels anys de la postguerra, d’Agustí Ferrer i Pino, i el retrat del Dr. Jesús Pérez-Rosales, donant de la col·lecció d’art i antiguitats que porta el seu nom, que apareix representat tocant el violoncel, una de les seves grans aficions. L’obra de Ferrer i Pino clou de forma simbòlica el llarg període estètic dels Realismes, que transcorre més enllà de l’etapa històrica del Noucentisme. És una visió de la platja que a l’època responia a la realitat de les barques de pesca que feinejaven a la mar de Sitges, una escena costumista amb barques, xarxes, pescadors i dones sargint. La realitat de llavors queda fixada com el record d’un Sitges el retrat del qual ha esdevingut, també, una visió idealitzada.

Vinyet Panyella i Balcells

REFERÈNCIES

-Coll i Mirabent, Isabel. 2002. “L’Escola Luminista de Sitges” L’Escola Luminista de Sitges: Els Precedents Del Modernisme, p. 29-68. Sitges : Consorci del Patrimoni de Sitges.

-Folch i Torres, Joaquim. 1912. “Maricel” Pàgina Artística de La Veu de Catalunya, 8.VIII.

-Panyella, Vinyet. 1998. Maternitat, de Joaquim Sunyer. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges.

-Varis autors. 2005. Recull de Motius de la Vila de Sitges: (segles XVI-XX). Pròleg d’August Bover i Font. 2a. ed. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans (Estudis Sitgetans; 17).

-Varis autors. 2009. “Miquel Utrillo i les Arts” A Miquel Utrillo i les Arts, de Vinyet Panyella, p. 17-49. Sitges: Ajuntament de Sitges.

-Varis autors. 2013. “La Col·lecció Pérez-Rosales. Un capítol de la història dels Museus de Sitges” A Antiquaris, experts, col·leccionistes i nuseus. El comerç, l’estudi i  la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle XX., editat per Bassegoda, Bonaventura (ed), Domènech, Ignasi 177–203. Memoria Artium. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

-Sierra i Farreras, Roland. 2002. “El Sitges dels Luministes.” L’Escola Luminista de Sitges: Els Precedents Del Modernisme, p.19-26. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges.

-Utrillo, Miquel. 1912. “De com fou fet Marycel.” Pàgina Artística de La Veu de Catalunya, 22.VIII.

NOTES

1 L’edifici actual del Museu de Maricel té els seus orígens en l’antic Hospital de Sant Joan (1326), que va ser objecte de diverses modificacions, adaptacions i afegits fins 1909, quan va ser adquirit per Charles Deering. Miquel Utrillo va reformar-lo entre 1910 i 1912, adaptant-lo a residència del magnat i col·leccionista nord-americà, inspirant-se en els models arquitectònics i decoratius del taller-museu del Cau Ferrat, propietat de Santiago Rusiñol, i de les cases sitgetanes de Can Falç de Mar (s. XVI-XVIII) i Can Llopis (1793) (Folch i Torres 1912), (Utrillo 1912). El 1914 va reformar la façana i l’interior del rebedor principal, col·locant a la façana exterior un Sant Miquel procedent del cap de l’antic pont de Balaguer i altres elements d’ornamentació arquitectònica. La residència de Deering és el primer recinte del complex de Maricel. Va ser adquirida el 1968 per la Diputació de Barcelona per tal d’ubicar-hi la col·lecció d’art i antiguitats de Pérez-Rosales i, per a adaptar la residència particular al nou ús s’hi va portar a terme una intervenció bastant dràstica, però conservant els elements més significatius. El projecte de re habilitació i remodelació (2009-2014) n’ha recuperat alguns elements, amb la voluntat de reconstruir la unitat conceptual i arquitectònica de tot Maricel.

2  (Panyella 2013)

3  (Panyella 1998)

4  El Palau de Maricel va ser comprat per l’Ajuntament de Sitges l’any 1954, quan era alcalde Antoni Almirall Carbonell.

5  (Sierra i Farreras 2002).

6  (Coll i Mirabent 2002), p. 49.

7  (Sierra i Farreras 2002), p. 26

8. L’estiu de 1895 l’amo del fins llavors Cafè Continental, Pere Forment, dit Pere Cuca, va voler renovar el seu local i li va canviar el nom pel de Cerveseria Cau Ferrat, i va demanar als seus amics artistes que li decoressin les parets. La totalitat de les obres que van figurar-hi formen avui la Sala de la Cerveseria Cau Ferrat al Museu de Maricel, llevat de l’obra de Miquel Utrillo, El Sitges del futur (1895), que forma part del MNAC. (Panyella 2009), p. 29.

9. Sobre aquests personatges i els integrants de la Banda del Pensil, v. (Panyella 2005).

10. L’obra va ser donada a l’Ajuntament de Sitges el 1997 per la filla d’aquest, Maria Dolors Bertran Carbonell, neboda de Sunyer i una de les primeres models sitgetanes, en memoria del seu pare i del seu oncle.

11. El 1925 el crític Josep M. Junoy va pronunciar una conferència monogràfica, El gran art local de Joaquim Sunyer, a l’Ateneu Barcelonès, en la que concloïa: “ L’art d’en Sunyer és un gran art, perquè ha sabut copsar els ritmes més genuins del seu paisatge. És un gran art, sobretot, perquè ha sabut escoltar i fer plàstiques les veus inconfusibles de la seva sang.”

12 . Si bé están situats a l’exterior de l’edifici, a la façana del Palau de Maricel, al carrer de Fonollar, s’inclouen en el discurs museístic de Maricel ja que formen part de l’edifici.

13 . Aquest retrat, juntament amb un interessant conjunt de dibuixos, va ser donat a l’Ajuntament de Sitges amb destinació als museus per Josep Sisquella i Rambla, fill de l’artista, el noviembre de 2014.

Comments are closed.