Versos de diables

En defensa de la protecció del mal

Dues vegades l’any, el Llucifer i la seva cort infernal pugen a la terra per recordar als sitgetans que, malgrat la protecció del sant patró, el “mal” segueix present a la vila.

El ball que escenifiquen el 23 d’agost, el dia abans de la processó en la qual Sant Bartomeu beneeix cases i habitants, fan recompte selecte i versificat de pecats comesos durant l’any per alguns dels habitants de la localitat; denúncia i memorial a la vegada. Acabat l’inventari, el Llucifer arenga la poc lluïda tropa: “aneu i feu tant mal com pugueu”. Pobre ingenu. Que tot el mal que s’ha fet, es faci i se seguirà fent a Sitges fossin el que fan els versos del diables! Si així fos, i per posar un exemple que ens afecta a molts, potser no caldria enyorar les imatges del paisatge urbà i d’edificis i carrers del Sitges d’abans desfigurats per la cobdícia de l’especulació davant la indiferència o complicitat d’alguns dels que s’esquincen la camisa ofesos per la barroeria dels versos pretesament infernals.

Fem memòria dels temps de la negror franquista on la cultura popular no era massa més que coros y danzas; els versos dels diables en l’època eren blancs, amb rimes intemporals i estereotipades com la d’aquell diable xic que per un tall de botifarra ballava tota la nit, segons deia un vers que recitàvem de petits. Quan la nuvolada va començar a escampar, a partir de la fi dels 70 i els 80, la creació cultural, la culta i la popular, va ocupar les praderies de la terra recent descoberta de la llibertat d’expressió. Els versos dels nostres diables locals van prendre un to satíric per tractar i criticar temes o situacions de la vida del dia a dia. Personatges, personalitats, càrrecs i institucions del nostre poble eren passades per l’adreçador any rere any sense massa èxit, com el temps s’ha encarregat de demostrar.

Amb bon o mal gust, segons la visió de cadascú, es van convertir, però, en altaveu d’una certa vida local reflectida en el mirall, de vegades grotesc, de la tafaneria i de la farsa popular, tractada amb l’humor gruixut i corrosiu que li són pròpies.

De la cultura popular a Catalunya hi ha format part, històricament, aquesta vessant satírica que ve de lluny –com a mínim, des de l’últim quart del segle XIX–. N’eren representatives revistes prou conegudes com L’Esquetlla de la Torratxa o La Campana de Gràcia –més recentment, El Papus i El Jueves, nascudes a Barcelona–. O el teatre d’en Pitarra i les novel·letes o poesies festives que formaven part d’aquell món cultural català. Un dels seus reis incontestables va ser, per cert, aquell que a Sitges ens posem tan sovint a la boca com a garantia de qualsevol cosa: en Santiago Rusiñol.

Encara fins fa pocs anys, regirant les paradetes dominicals del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, es podien trobar algunes perles en discursos recitats en tertúlies, homenatges i banquets que aquells intel·lectuals organitzaven. No sense polemitzar amb els defensors d’una altra idea de cultura més sofisticada i elitista, comprensible en el context del primer terç del segle XX, on la voluntat de donar alçada a la llengua i la cultura catalana portava aquell altre sector a valorar exclusivament allò que anomenaríem alta cultura.

Avui, i des dels anys 60 del segle XX, la distinció entre alta i baixa cultura pràcticament ha desaparegut, tot i la permanent nostàlgia del passat. També ha canviat el tractament de la naturalesa oral de gran part de la cultura popular; en aquells dies no existia l’actual obsessió de documentar exhaustivament amb enregistraments i transmissions mediàtiques fins i tot la més modesta llufa que a qualsevol se li pugui escapar. La major part d’aquella creació bufonesca es va perdre, cosa que personalment tampoc em sembla gens malament, donat que la seva raó de ser tan sols es devia a circumstàncies estrictament conjunturals.

Avui, bons sitgetans es poden sentir incòmodes amb alguns versos dels dimonis amb paraulotes i expressions que ofenen el seu bon gust i, de vegades, també el meu. Tot i que, d’altra banda, les celebrem en boca d’actors o humoristes en programes i serials ben coneguts de televisió, ràdio o cinema. Però ja sabem que tendim a confondre el bon o mal gust amb el que ens agrada i el que no. Tot i que en castellà diuen que “sobre gustos, no hay nada escrito”, també sabem que és una afirmació rotundament falsa; és un dels temes sobre el que més s’ha escrit i s’escriurà.

En fi, que qualsevol de nosaltres podem sortir qualsevol dia als versos dels diables; fins i tot, alguns en presumeixen. Tinc per a mi que no estan mancats de raó els que creuen que si tota una vida de rectitud pot ser desmuntada pel vers d’un diable i precipitar-nos al deshonor i el descrèdit, potser ens hauríem de començar a preocupar pel rastre que hem anat deixant al llarg de la nostra vida.

 Ferran Martínez Sancho

 

En defensa d’un suposat límit en els versots de diables

Sóc del parer que, en la sàtira dels versots dels diables, es pot dir de tot a tothom. En paraules de Salvador Palomar (antropòleg i etnòleg; membre fundador del centre de documentació i divulgació del patrimoni etnològic Carrutxa; autor de llibres i nombrosos articles sobre folklore i tradicions, considerat una de les persones que més hi entén en això dels diables i els seus versots): “…el diable pot criticar la moralitat de les persones o l’actuació dels polítics, fer explícites les relacions sexuals que es volen amagar o denunciar les irregularitats de la gestió municipal. Pot, a més, exagerar, afirmar sense proves i deformar la realitat, perquè la seva és una visió grotesca i provocadora dels fets que pot despertar inquietuds, però que no té validesa, diguem-ne, en la legalitat”. I quan explica la funció dels diables, diu: “aquests parlaments dels diables burlescs són, junt amb els versots que reciten els components dels balls de diables amb parlaments, l’expressió viva d’una funció dels diables festius que ve d’antic i que avui és plenament vigent: l’exercici de la sàtira vers les persones i la societat que els envolta. Una funció que constitueix un clar referent per entendre la nostra tradició de diables festius”.

I en paraules de Manel Carrera (etnògraf vocacional; creador, el 1999, de l’espai web Festes.org, possiblement l’espai amb més i més acurada informació sobre tota mena de celebracions festives a les terres de parla catalana; autor de llibres i nombrosos articles sobre la matèria), defineix la sàtira com a “l’expressió de paraules amb què es censuren o ridiculitzen severament els defectes d’algú… utilitzant recursos com la ridiculització, els dobles sentits, l’exageració, el sarcasme, la paròdia o la comparació, entre altres”.

I els diccionaris acadèmics defineixin la sàtira així: “composició poètica que posa al descobert i colpeix, amb l’escarni o amb la burla ridiculitzadora, passions, maneres de viure i comportaments comuns a tota la humanitat, o característics d’una categoria de persones, o d’un sol individu, que contrasten o estan en discordança amb la moral comuna o amb l’ideal ètic de l’escriptor. En aquest sentit, es poden emprar: ironia, sarcasme, indirecta i paròdia”.

És possible que –pel que fa als versots dels diables sitgetans–, en alguns casos, el problema no sigui “ultrapassar els límits de la sàtira”. És possible que, en alguns casos, allò que reciten, mancat d’ironia, de sarcasme i de paròdia, i, fins i tot, mancat de composició poètica, no pugui considerar-se com a sàtira, pròpiament.

Un exemple força conegut: diuen que l’insigne autor Francisco de Quevedo li va etzibar a la reina la següent sàtira: “Entre el clavel blanco y la rosa roja, su Majestad es-coja.” També hauria pogut dir (sense fer servir sàtira, ni ironia, ni res semblant): “Oye, tía; eres una lisiada de mierda”.

Heu advertit la subtil diferència?

És possible, doncs, que més que posar no sabem quina mena de “límits” a no sabem on, es procuri que en els versots s’hi declami, en lloc d’improperis i bestieses sense solta ni volta, sàtira de debò, amb tots els ets i uts. Sense límits. Sàtira lírica, en lloc de bajanada toixa. Aquest és el límit.

Jordi Cubillos

Comments are closed.