L’aiguat de Santa Tecla de 1874

No és cosa estranya que, pels volts del 23 de setembre, tothom miri el cel o l’aplicació adient a l’smartphone, tot preguntant-se si es podran celebrar els actes a l’aire lliure que en honor de la seva copatrona Santa Tecla s’organitzen a Sitges. No és cosa estranya perquè, en més d’una i dues ocasions –com la del darrer any, per exemple–, alguns actes han hagut de ser ubicats en locals sotacobert, traspassats a diades posteriors o directament suspesos.

La climatologia mediterrània té aquestes coses. Tant ens ofereix un setembre ben eixut, com temporals sobtats que de manera oficiosa ens indiquen l’arribada del final de l’estiu, fent bona la dita El setembre s’endú els ponts o eixuga les fonts.

Aquestes sovintejades pluges de finals d’estiu assoliren, l’any 1874, un nivell excepcional per la seva intensitat i virulència. Van arribar en molts indrets del país a agafar un sentit realment tràgic. Les tristes conseqüències d’aquest temporal el situen entre els que han causat històricament més perjudicis i, sobretot, ha deixat la seva empremta en bona part del sud del país, on aquella jornada quedà tristament guardada a la memòria col·lectiva com l’Aiguat de Santa Tecla o la Rubinada de Santa Tecla.

La dimensió d’aquesta tragèdia en algunes ciutats com Tarragona o Tàrrega fou paorosa. Les dades recollides al text que hi dedicà Josep Iglésies1 així ho demostren. Amb uns 570 morts, més de 700 cases ensorrades i bona part de les infraestructures de transport (ponts, vies de tren…) fetes malbé, les conseqüències trigarien força temps a esvair-se.

Durant molt dies, es varen descobrir cadàvers al llarg dels torrents i rius… I, encara temps després, se’n recuperaven en els llocs més inhòspits. Objectes de difícil transport foren trobats a desenes de quilòmetres del lloc d’origen; pedres de tones i tones foren mogudes, i la destrucció de molts ponts impossibilità l’arribada d’ajuda a llocs on es necessitava.

A la nostra comarca, Sitges i Vilanova foren les que més patiren els estralls de l’aiguat, en convertir-se en final de trajecte dels diferents torrents que arrossegaven objectes i aigües des de les parts interiors del Penedès. Amb tot, ni a Sitges ni a Vilanova es comptabilitzaren pèrdues humanes.

A Vilanova, el desbordament dels torrents que baixaven direcció mar inundaren el centre de la vila causant-hi gran destrucció. Unes vint cases ensorrades, destrucció de bona parts dels tallers de boters vora la platja, molts murs caiguts i pèrdua d’animals de granja i inundació de cups de vi.

L’AIGUAT A SITGES

Sitges no fou, ni de bon tros, una de les poblacions que en sortí més mal parada, però també rebé part dels estralls. Malgrat no tenir estesos els registres científics, que com a conseqüència de l’aiguat quedaren instituïts pocs temps després, sabem que fou cap a la primera hora de la matinada del 23 de setembre de 1874 quan es confirmà el que feia estona es veia a venir. El cel rúfol ho vaticinava, havia de caure una gran tempesta; i així fou. Cap a la 1 de la matinada, el cel es tancà i començà a caure l’aiguat acompanyat de forts vents, que feia hores venia caient per la part meridional del país i que avançava de sud a nord i d’oest a est com ho acostumen a fer les més fortes tempestes que isolen aquesta part del Principat. Durant unes cinc hores, no deixà de ploure a bots i barrals.

En qüestió de poc temps, els dos torrents que envolten el nucli de la vila començaren a baixar plens d’aigua, emportant-se tot allò que trobaven en el seu camí, cosa que dificultà encara més el camí de l’aigua cap a mar.

D’aquella nit, vigília de la diada de Santa Tecla, es diu que a Sitges molta gent era encara desperta, en ser vigília de la celebració de la diada de la copatrona, i d’aquesta manera pogué escoltar les demandes d’ajut de la gent amb problemes, gràcies a les campanes i els dispars en l’aire que prevenien de la forta avinguda d’aigua que baixava de les zones més muntanyenques.

Però, en realitat, la vigília d’una festivitat com Santa Tecla al Sitges de 1874 no era, ni de lluny, tan popular com ho pot ser avui dia. De fet, la festivitat en aquells anys era reducte de l’Església i poc més. Pel que resulta més plausible creure que era l’estat de guaita que, en aquells dies, i com a conseqüència del temor a una incursió de partides carlines tenia a la gent mig desperta, el que feu que la gent restés en estat d’alerta, i que les guarnicions de milicians que restaven de guàrdia s’adonessin de la perillositat de la situació i actuessin alertant a la població.

Tot i no constatar danys personals, els danys materials sí que foren importants. L’epicentre dels danys a Sitges foren, com continua sent habitual en circumstàncies semblants, els dos torrents naturals que envoltaven al centre habitat de la vila. Així, els carrers que vorejaven el torrent de la Bassa Rodona –la zona coneguda en aquells dies com l’Eixample (actuals carrers de Joan Tarrida, Primer de Maig, Sant Antoni i Santa Tecla)– quedaren negats per la força amb que baixava el torrent de Can Milà, i força cases veieren com l’aigua entrava per on podia. També el tram final del carrer de les Parellades i les cases que donaven al que poc després seria el carrer Espalter –on corria lliurement el torrent– s’inundaren amb el trànsit de troncs i tota classe d’objectes duts per l’aigua.

S’hagueren de fer diferents forats a la muralla per tal que l’aigua evacués amb celeritat el recinte emmurallat que en aquells dies constituïa Sitges. Uns trams de muralla que havien estat fets o reformats a corre cuita tot just un any abans, quan es decidí tornar a fortificar la vila davant el perills de les incursions carlines.

Especial afectació tingueren els tallers del carrer de Sant Salvador, on vora la mar es treballava a l’aire lliure en la confecció i emmagatzematge de tota mena bótes i bocois, dipositades sovint a l’aire lliure. Molts acabaren perdent part dels seus materials i estris emportats per l’aigua mar endins. I cal no oblidar la més que probable inundació de nombrosos cups, amb la pèrdua total del vi que hi allotjaven.

L’altra part de la vila, a l’est del nucli habitat, també rebé les conseqüències de l’aiguat. L’avinguda dels torrents dels Ases i d’en Damià inundà les cases de la platja de Sant Sebastià.

Fora vila, camins agrícoles que portaven a les xermades i terres de cultiu quedaren impracticables, i foren diversos els marges de vinya que cediren. Tanmateix, el pont del camí a Barcelona a l’alçada de Vallcarca quedà inutilitzat.

Una conseqüència inesperada de l’aiguat fou la descoberta gràcies a la recerca d’afectacions de l’aiguat i juntament amb alguna delació, d’una bona quantitat de materials bèl·lic que les partides carlistes tenien amagades a la Cova Negra, vora de Sitges. Concretament, es capturaren 38 cartutxeres i 60 baionetes. I no seria aquesta la darrera vegada que això succeiria; poques setmanes després, es repetiria la troballa.2

No tenim dades més concretes ni cròniques locals coetànies d’aquest aiguat. Però, com que hem dit que els aiguats en aquestes dates de l’any són tossudament recurrents i com que la natura s’entesta a repetir cíclicament el mateix, només tres anys després –la nit de 17 de setembre de 1877–, tornà a descarregar una forta tempesta sobre Sitges. Presumiblement menys important, però amb la diferència que aquell any ja és publicada la Revista Suburense, i gràcies a ella podem conèixer de primera mà la crònica del succeït:

(…) El agua penetró en las casas hasta una altura casi de dos metros dando lugar a fundados temores y escenas desgarradoras: lo vecinos cogidos de improviso saltaban del lecho despavoridos clamando socorro desde las azoteas y los tejados. Fortuna fué que la fuerza de las aguas rompiendo el dique que las detenia, derribando y arrastrando consigo un lienzo del portal de la bassa rodona, tuvieron pronta salida por el puente levantado recientemente en la Ribera, al que destrozaron bastante (quizá por la mala dirección de su construcción) y no ocasionaron peores daños. Los almacenes de piperia quedaron llenos de vino se perdieron completo siendo los que sufrieron más los de D. Salvador Vilanova y el de casa Tayó; murieron en un corral varias reses ahogadas y la corriente arrastró al mar algunas pipas depositadas en la playa listas para embarcarse. La fábrica de calzado de D. Juan Tarrida fué la que tuvo mas considerables pérdidas pues las aguas invadiendo los talleres de maquinaria de trabajo y almacenes deterioro en estos géneros y calzado por un valor crecido y en aquellos infinidad de máquinas y artefactos.

Gracias a la serenidad y bravura del hijo del dueño de la fábrica y de dos dependientes más no hicieron las aguas mayor el daño ni se tuvo que lamentar ninguna desgracia personal, pues cogidos los tres repentinamente dentro los vastos talleres con agua hasta el cuello tuvieron que hacer inauditos esfuerzos para salvarse y dar salida a las aguas.(…).3

Aquesta crònica de 1877 ens pot donar una idea del que degué significar, tres anys abans, l’aiguat de Santa Tecla, presumiblement més intens.

Amb posterioritat, a Sitges s’estengué una creença popular segons la qual la població, enutjada per les conseqüències dels recurrents aiguats, canvià la data de la celebració de la Festa Major, passant-la de la diada de Santa Tecla a la de Sant Bartomeu. Però és ja ben conegut que la realitat no és aquesta i que la diada de Sant Bartomeu constituïa la diada de màxima expressió popular força temps abans de 1874.4

Malgrat el que hem dit fins aquí, és de creure que aquell aiguat del 23 de setembre de 1874 no tingué cap afectació en la diada de la copatrona local, donat que aquell any, així com l’anterior, les festes patronals no se celebraren. En aquells anys, les festivitats foren suspeses a causa de la guerra que tenia lloc a bona part de país, i que impregnava el dia a dia de la població.

Aquest panorama de guerra, però, no el podem convertir en l’únic responsable que no es realitzés la festivitat de la copatrona sitgetana. De fet, ja feia una colla d’anys que la festivitat de Santa Tecla havia quedat reduïda a una celebració merament religiosa, desproveïda de festejos folklòrics. I així restarà sumida en un cert declivi fins ben entrat ja el segle XX, quan comença el procés de recuperació. Fins arribar a l’estrall de color, festa i mainada que representa avui dia. Això sí, com que hi ha coses que afortunadament no podem controlar, sempre amb l’oportú permís de la meteorologia.

 

Jordi Milà

NOTES

1 Josep Iglésies. L’aiguat de Santa Tecla. Episodis de la Històra 156. Rafael Dalmau Editor. 1971

2 Per conèixer més bé el context local d’aquells anys en els seus diversos aspectes és imprescindible: Josep Torelló i Junyent, Sitges 1865-1877: Revolució, Guerra i Música. Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges, 2001

3 Revista Suburense. 23 de setembre 1877

4 Miquel Forns, Santa Tecla: Vaivens de la Festa Major petita de Sitges. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2004. Analitza detalladament el procés de declivi i recuperació d’aquesta festivitat local.

Comments are closed.