La Guerra dels Segadors i la troballa del tresor de Sitges

Sota la protecció naval francesa, Barcelona era un dels objectius de la Real Armada. Un dels propòsits per part espanyola durant la Guerra dels Segadors era recuperar-la i accedir a la Catalunya Nord per mar. Es va establir a Cadis el port de reagrupament de vaixells espanyols, procedents de Flandes, Nàpols, Dunquerque i galions de la Carrera de les Índies, sota comandament del Duc de Ciutat Reial, per proveir-se de queviures i posar rumb al Mediterrani, cap a Barcelona. Salparen de Cadis el 18 de maig del 1642 un total de 31 vaixells, als quals en diversos ports de la costa de Llevant es van anar afegint contingents de tropes, material bèl·lic i vaixells a l’esquadra espanyola. Aquests ports foren Màlaga, Cartagena, Alacant, Vinaròs i Tarragona. El 22 de juny ja estava formada la seva dotació: 36 vaixells de guerra, 6 vaixells de foc, 3 fragates i 3 embarcacions de les anomenades pataches, que es caracteritzaven per ser molt lleugeres i de poc calat. Segons dades documentals, cita també l’embarcament a Cadis d’argent per pagar a les tripulacions de l’Armada de Levante.

EL COMBAT NAVAL

Dilluns, 30 de juny del 1642, s’inicià l’ofensiva contra Barcelona per part de la Real Armada. La batalla naval abraçà el litoral de Barcelona fins les costes del Garraf. La disposició de les naus franceses estava formada per 44 vaixells de guerra, 14 vaixells de foc i 17 galeres. A les 15 hores, s’iniciaren les maniobres de combat, durant les quals els espanyols perderen un galió per rendició –el Santo Tomás de Aquino– i tres vaixells de foc. Tanmateix, per part francesa van perdre un vaixell de foc i diversos vaixells quedaren desarborats. Vaixell de foc, o brûlot, era una nau plena de brea amb la finalitat de dirigir-la cap als vaixells enemics una vegada encesa per calar-hi foc. Les flames traspassaven ràpidament al velam i arboradura, i quedaven sense possibilitat de maniobra amb l’opció de perforar-lo a canonades o deixar que el foc el consumís. Hi havien dos tipus de vaixells de foc: les naus velles en desús recuperades per a aquesta funció i les especialment fabricades per a aquesta finalitat. Els segles XVI i XVII foren l’època daurada d’aquesta tàctica naval.

Dimarts, 1 de juliol del 1642, durant les primeres hores, les dues armades intentaren reagrupar-se per continuar el combat. La zona de les hostilitats comprengué el sector de les costes del Garraf. El De Guise –vaixell almirall de l’esquadra francesa de Llevant, amb una potència de foc de 48 canons i amb una dotació de 540 homes, comandat per Hercule de Conigan de Cangé– es veié implicat en el combat amb el vaixell almirall de l’esquadra espanyola, La Magdalena, de 66 canons, sota les odres del comte de Tirconel, i amb una dotació d’aproximadament 800 homes. La Magdalena interceptà el De Guise amb la intenció de realitzar maniobra d’abordatge, però un altre vaixell francès acudí en ajuda del De Guise i el vaixell espanyol Ángel Gabriel anà a ajudar l’altre bàndol. Tot plegat formaren un grup de quatre naus.

El vent era pràcticament inapreciable en aquesta situació, però de sobte començà a entrar, i degut a la posició de les naus, els francesos enviaren un vaixell de foc cap a la Magdalena. Tanmateix pogueren maniobrar a temps i evitar que anés a incendiar-la, però degut a l’hàbil maniobra dels espanyols, el vaixell de foc va anar rumb cap el galió De Guise, on es trobaven aquest grup de quatre vaixells en disposició d’abordatge. Les conseqüències foren que el De Guise s’incendià i el foc traspassà La Magdalena per proximitat. L’altre vaixell francès i l’Ángel Gabriel aconseguiren maniobrar i sortir-ne a temps. La Magdalena intentà sense èxit apartar-se del costat del De Guise, però malauradament les flames traspassaren al velamen i l’arboradura, que seguidament prengueren tot el vaixell.

Les tripulacions de les dues naus patiren les conseqüències. Per part espanyola moriren 205 tripulants, entre els quals el comte de Tirconel, l’almirall Francisco Feijó de Sotomayor i el capità Andrés de Herrera. També hi hagué 417 ferits. Molts dels supervivents aconseguiren salvar-se saltant per la borda cap a mar, i foren recollits per embarcacions menors. La Magdalena sense govern i en flames, deuria arribar prop de la platja de Sitges, a causa del corrent marí, on possiblement embarrancà. El foc consumí la nau fins la línia de flotació on finalment les restes es perderen en el fons marí.

La tripulació del galió De Guise va patir pitjor sort. Les morts foren nombroses, entre les quals el vicealmirall Hércule de Conigan de Cangé. D’una dotació de 540 homes, només se’n salvaren 40. El galió De Guise també tingué un final semblant: se suposa que s’enfonsà prop de la rada de Sitges.

Transcorreguts 320 anys d’aquests fets bèl·lics, de forma casual uns nois van trobar a Sitges (a l’indret de la Barra) unes monedes d’argent, que perfectament es podrien relacionar amb aquesta batalla naval o bé del setge de la vila de l’any 1649. Això despertà interès en diverses persones de Sitges que van decidir cercar aquest tresor l’any 1962.

LA TROBALLA DEL TRESOR DE SITGES 

L’abril del 1962 es va cercar el tresor de Sitges, la troballa de quasi 3.000 monedes d’argent de diversos valors i seques de la monarquia espanyola del període comprés de Felip II a Felip IV.  Segons les emissions d’aquestes monedes són de les seques de Sevilla, Toledo, Mèxic i Potosí. Podrien ser procedents del derelicte del galió La Magdalena, per les coincidències de les dates en relació de les emissions de les monedes recuperades d’aquest període convuls de la nostra història. Una altra hipòtesi és que podrien procedir d’algun desembarcament o bé d’un altre combat naval. Sitges fou atacada pels castellans per terra i mar, del 13 al 15 d’octubre del 1649. Davant la rada de Sitges hi hagué 27 vaixells  i 11 galeres que bombardejaren la vila en un combat que durà 48 hores.

Depenent dels temporals i l’onatge part de la càrrega devia quedar dispersa pel fons de sorra. En el transcurs dels anys les corrents marines s’encarregaren de cobrir-lo de sorra i els objectes de més pes –com és el cas dels canons– quedaren coberts sota de moltes capes. Els forts temporals de llevant transcorreguts durant molts anys s’encarregaren de desplaçar la sorra i alguns objectes quedaren al descobert. La força de les corrents i les ones devien dispersar-los, com és el cas de les monedes d’argent, moltes de les quals van quedar retingudes en l’indret rocós de la Barra, prop de la mateixa platja. Hem de tenir en compte el canvi de morfologia de les platges i el fons marí d’aquests darrers  320 anys.

Segons se cità en diverses publicacions de l’any 1962, la troballa corresponia a una part de les monedes que devia portar el vaixell naufragat. En Rafael Espinós fa esment al seu llibre Sólo el mar lo sabe (1991), quan fa referència a La Magdalena. “Oficialmente, no consta que quede nada del pecio, pero Malagelada lo ha visto no demasiado lejos del lugar del hallazgo del tesoro, tras otro temporal de levante que removió el fondo. “Pude divisar perfectamente los restos de madera del barco. Un poco más allá, un cañón, y varios clavos de bronce que corresponden al mismo tipo empleado en la época de la construcción de “La Magdalena”. Malagelada está firmemente convencido de que el tesoro hallado es sólo una mínima parte del que debe haber. “Y no sólo de La Magdalena, sino de otros muchos pecios, porque Sitges ha sido pródigo en naufragios”.

La troballa va ser casual. Va ser per part d’uns nois que van extreure del fons marí de la Barra les primeres monedes –tan sols 1,5 a 2 metres de profunditat–.José Pal, va contactar amb ells per aconseguir una d’aquestes peces i així emprendre les gestions pertinents per a la recuperació del tresor. Pal es va posar en contacte amb Frederic Malagelada, expert submarinista i estudiós del litoral de Sitges, que juntament amb Rafael Padrol i Xavier Sardà van efectuar les immersions a prop de la platja. Hi van recuperar aproximadament 3.000 monedes d’argent de diversos valors i seques. Aquestes monedes van ser lliurades a les autoritats de la Comandància de Marina. La troballa d’aquest tresor va tenir una difusió en bona part dels diaris i setmanaris de l’època, així com en revistes especialitzades de submarinisme, tant nacionals com internacionals. Entre aquestes, cal citar la revista Cris (març del 1963) i l’anglesa Triton (gener i febrer del 1964).

Segons el doctor Ripoll Perelló, director del Museu d’Arqueologia de Barcelona aquell 1962, la recuperació d’aquest tresor va ser una troballa excepcional a Europa. L’abril del 2012, es va complir el cinquantè aniversari de la localització i recuperació del tresor de Sitges. Gran part d’aquestes monedes es van lliurar al Museu d’Arqueologia de Catalunya, on hi són actualment. Segons la documentació referent als tràmits del lliurament d’aquest tresor per part de les autoritats de Marina, hi haviaal museu 2.498 monedes, amb un pes net de 20.535 quilos. Àngels Casanovas, responsable del servei de conservació del Museu d’Arqueologia ha precisat que s’ha iniciat el servei de restauració d’algunes d’aquestes peces, ja que la major part estan afectades per l’òxid d’argent i concrecions marines. Així vaig tenir l’oportunitat de comprovar-ho personalment.

Fins el dia d’avui es desconeix la procedència amb garanties del vaixell al qual pertanyien aquestes monedes, ja que no s’ha realitzat, fins el moment, cap campanya arqueològica subaquàtica a la recerca del jaciment que ho pugui confirmar.

 

Josep Jansana i Ferrer

FONS DOCUMENTAL  

Arxiu Històric de Sitges,  Biblioteca Santiago Rusiñol (Fons Frederic Malagelada), Museu Marítim de Barcelona (Biblioteca i Centre de Documentació Marítima), Association des Amis du Mussée National de la Marine (París), Museu d’Arqueologia de Catalunya, Arxiu Històric de Barcelona, Biblioteca de Montserrat (biblioteca digital).

Comments are closed.