‘Consuelo. El ángel de la virtud’

Fins fa ben poc, em pensava que Blanco refugio (1913), de Dídac Ruiz, era el primer llibre de narrativa amb Sitges com a referent (això, si no tenim en compte La malvasia de Sitges (1866), del vilanoví Francesc de Sales i Vidal, que correspon al gènere teatral). Tanmateix, he tingut la grata sorpresa de trobar-ne una altra mostra molt anterior –i diria que ben desconeguda– dels sitgetans lletraferits. Em refereixo a la novel·la Consuelo. El ángel de la virtud, de l’escriptor, periodista i historiador Francesc Gras i Elías (Reus, 1850 – Barcelona, 1912), firmat com a Francisco.

La pista me la va donar un opuscle del mateix autor de 1895, un llibret de record d’un viatge a Vilanova i a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Com que Sitges es troba de camí entre Barcelona i Vilanova, l’autor va fer-hi parada i ens en parla al capítol segon. Aquest va ser publicat a La Voz de Sitges el dia de Sant Sebastià de l’any següent, en senyal d’agraïment per haver-los tingut en compte. Diu la guia: “Sitges es una tacita de plata que las olas de la mar depositaron en la costa de Levante, rodeándola de palmeras y de jardines para preservarla del sol. […] En esta población todo es bello. Hasta su campo santo es un jardín de flores, que convertí en nido de amor en una de las novelas más leídas y apasionadas que han brotado de mi pluma. […] Es un cementerio como gustaba á la Jorge Sand y deberían tomar por modelo todas las poblaciones”.

Aquells mateixos dies, Víctor Balaguer també parla de la novel·la de Gras en el seu article Sitges la blanca (setembre de 1895). Tinguem en compte que eren amics, que es tractaven i que la novel·la acabava de sortir, bé calia fer-ne propaganda: “Su iglesia parroquial se encumbra sobre un grupo de rocas dominando el mar, y á lo lejos, escalando una loma, aparece el cementerio con su muro blanco y sus cipreses verdes, presentándose, no como lugar de tristeza y muerte, sino como sitio de encantos y delicias, en el que Franco Gras ha colocado la principal acción de una de sus novelas”.

La novel·la en qüestió, classificada per l’editor com a “moral recreativa”, fou editada a Barcelona en dos volums de 890 i 964 planes respectivament, i amb nou il·lustracions d’Eusebi Planas en cadascun. Va ser publicada per l’editorial Maucci de Barcelona, a un preu de 7’5 pessetes cada volum. No hi ha data d’edició, però no pot ser anterior a 1890, car les il·lustracions porten data de 1889 i 1890, i la dedicatòria té data de 1888. Els fets narrats són anteriors i contemporanis a l’Exposició Universal. Si tenim en compte que són gairebé 2.000 pàgines escrites a mà, i la feinada de la impremta després, jo situaria l’edició entre 1890 i 1894.

La novel·la, del més pur estil romàntic, es converteix en un compendi d’usos i costums de Barcelona –que de “ciudad de los Condes” ha passat a “ciudad de los pintores”–, Sant Cugat del Vallès, Cuba i Sitges i, de retruc, també la Conca de Barberà, que l’autor coneix bé. Concretament, Sitges hi apareix al segon llibre del primer volum i al setè del segon. I n’és el marc i la protagonista principal.

Novel·la costumista amb molts detalls de la realitat contemporània: referència al carrer de la Llibreteria on hi ha la redacció del Diario de Barcelona, “el periódico de avisos y notícias más antiguo de España”, també es parla de La Publicidad. O que “eran los hilos telegráficos, los nervios de la civilización, como dijo Castelar”. O comentaris tan actuals com aquest: “el cigarro es un veneno oficial que revienta á uno”, i que si no fumes, “eres mal español. Es necesario proteger al gobierno, pues él se desvela por nosotros quitándonos, con estos coraceros [tipus de tabac], los cuartos y la salud”.  I encara aquest altre: “un cigarro más un cigarro menos no perjudica la laringe. Toma, no son los cigarros de nuestro país, que con tanta gracia fabrican los negritos para los ingleses; eso es un veneno oficial que se expende, sin temor alguno, en los estancos nacionales”. Molt bo, el comentari.

Sabem també que la xocolata és el desdejuni de gairebé tots els personatges, llevat dels treballadors més populars, i que el 99% de les dones es desmaien per qualsevol motiu que les alteri mínimament.

El narrador s’esplaia en les descripcions i dóna al lector informacions ben precises. Per exemple, quan descriu l’ambient de les Rambles al vespre, després de tancar les botigues. I, quan sols queden oberts els cafès i les xocolateries, els personatges que s’hi passegen són els “trasnochadores de oficio”: periodistes, militars, estudiants, forasters, cavallers d’indústria, cecs, guàrdies municipals, serenos, nens saboyans i “pilletes”. I a continuació la valoració moral de tot plegat: “Aquellas aceras parecían ser las pendientes del vicio, suaves y alfombradas de flores, conduciendo á un hediondo lodazal”.

El capítol introductori ens situa l’acció al mes de desembre. No en sabem l’any. La protagonista es troba a la capital en una situació ben desesperada i sola en ple ambient prenadalenc: “Consuelo era un alma puramente española, y como tal novelesca y religiosa al mismo tiempo. Esa dulce y poética mezcla constituye la fisonomía moral de la mujer de nuestra tierra. Sin el amor y sin la religión nuestras mujeres no concebirían la existencia”, així ens descriu el narrador, omniscient, la protagonista que ha fugit de Sitges –“la morigerada villa de Sitjes”–, segons Doña Peregrina, que la voldrà veure “arder por sus cuatro costados” el dia que es trunquen els seus plans: “Tú no conoces este pueblo. Merecen ser ahorcados todos sus vecinos; ¡que gentuza! ¡que vecindad! Cuando don Fabián vivía, porque era espléndido, porque tenía su bolsa abierta á todas horas le hubieran llevado bajo palio; pero una vez muerto, como ya no pueden sacar ningún provecho de él, le recriminan. ¿Sabes por qué murió don Fabián?”. El narrador sentencia: “Murió como había vivido, como un zorro. Aquel ser injurioso, finchado, materializado, en que no había otro Dios, otro cielo, otro paraíso que el vil metal, las mujeres y la gula, moría al peso de sus mismos crímenes”.

Al capítol primer, l’acció ens trasllada nou mesos enrere, fins al mes de setembr; ara ens presenta el xicot, vestit amb barret de jipi-japa, americana i armilla de piqué blancs. El jove enamorat, “como buen americano de nuestras bellas Antillas, dotado de alma soñadora, de corazón de fuego, de ardiente y febril imaginación”. I encara un tercer personatge, aquest “de mirar siniestro” i amb males intencions que sentencia: “Ya tenemos el lobo cogido en la trampa”, referint-se al jove Prudencio. La trama és presentada i dosificada amb totes les característiques de les novel·les de misteri. Ja us aviso que no es tracta d’un simple triangle amorós; tot un catàleg de relacions amoroses seran els grans desllorigadors de la trama. Fins a tretze d’importants, n’he ressenyat. És molt més complex. Tanmateix, aquest article no dóna per a explicar-ho tot com cal, us en faré un tastet perquè us engresqueu a llegir-la (quan s’hagi digitalitzat i estigui disponible a la biblioteca de Sitges –això vol dir que els pressupostos municipals ho han de contemplar primer–, car de moment sols n’existeixen dos exemplars: un a la Biblioteca de Catalunya i l’altre a la Biblioteca Víctor Balaguer).

Al llibre segon del primer volum, que és el que ens interessa perquè s’hi concentra l’acció sitgetana, ens trobem en una casa amb jardí i tàpia a la Ribera on ha estat confinada la protagonista, Consuelo Montserrat, per tal que no pugui mantenir relacions amb la persona que estima, Prudencio Lafuente, un americano o antillano –usa els dos termes– que “ni va ni viene”. Això perquè, essent fill de Cienfuegos, es troba a Barcelona des de fa quatre anys per a estudiar Lleis. Que viu al carrer de l’Asalto, nom antic encara usat malgrat el nou que ja existeix, Nuevo de la Rambla. Aquestes relacions no són viables perquè existeix un altre pretendent –aquest, triat pel pare– que vol casar-la amb un de Manresa, Ezequiel Peñadura.

A Sitges, però, les trobades clandestines que els enamorats han organitzat al cementiri aviat són descobertes i la vida de la noia es converteix en un infern quan un segon pretendent, l’americano Fabián Zurcido  –“concejal, propietario y accionista de los ferrocarriles directos de Barcelona a Madrid”–, que va fer els diners amb una botiga a Pinar del Río. Casat “con una mujer muy bella y virtuosa, hija de un propietario venido a menos y persona muy decente, que habita en la calle del Buenaire”, però que vol totes les dones joves.

El narrador omniscient reconeix que és un gran “libertino, vicioso, incontinente”, amb casa a la Creu de Ribes i que els farà la vida impossible. És tan atrevit que gosa proposar a Consuelo de segrestar-la el dia que la portin al convent –aquest és el càstig per haver contradit la voluntat de Doña Peregrina, la tutora– i que visqui en un xalet a Barcelona com a querida. Alhora, proposa “galanteos” a una altra jove a canvi d’un dot, una feina per al cunyat i un vestit “de merino” per a la cunyada. Ho té tot calculat, l’americano: “Setenta reales me cuesta la visita pero adquiriré dos palomas que constituiran la gloria de mi palomar.”

Consuelo és una protegida de Doña Peregrina Bocanegra, una soltera milionària i tirana, per a qui treballa el pare, Santiago Montserrat, com a administrador. La seva divisa és: “Soy, tengo y quiero”. És tan rica que compra a Fabián Zurcido una casa a Ribes per la qual paga 30.000 duros i, a més, li dóna una caseta petita, blanca i amb “balcones a la moderna” que tenia al portal de l’Àngel de Barcelona. En tancar la compra, diu a Zurcido: “en ellos [es refereix als balcons] su esposa podrá lucir el palmito como un lorito real”. Déu-n’hi do del comentari!

Sabem que és tan rica perquè, a més de ser filla única, el pare, “un acaudalado banquero procedente de Mahón”, havia fet “negocios no muy santos” que li comportaren diverses propietats, una quinta a Sant Cugat i cases a Barcelona, al carrer Alta de San Pedro; a Sitges, a la Ribera; amb propietats també en un altre poble de la costa, etc. Quan la filla descobreix al cap dels anys l’origen de tants diners, té un esglai. Aquest serà majúscul quan sàpiga que el promès –ja difunt, motiu pel qual decidí quedar-se soltera– també volgué fer de “negrero”, però que morí a mans dels seus mariners amotinats.

Altres referents sitgetans són la Fonda de Sebur (inaugurada per Carcolse el 1883), on es refugia l’amant que es fa passar per pintor andalús de Priego de Córdoba, la qual cosa no estranya ningú, car els luministes ja fa dies que volten pel poble; la Creu dels Escarabats; el tren de Vilanova a Barcelona, que triga una hora llarga; la famosa casa d’hostes del carrer del Progrés (l’hostal de l’Anton Pagès segons la Guia itineraria d’Artur Osona, de 1890); els balls de disfresses al Prado i al Retiro, on toquen la Marsellesa de Cuba, “una indolente americana, que había constituído el encanto de los filibusteros y que solamente en Sitjes es conocida. Es una habanera que parece un canto guerrero y la cual asimila el estampido del cañón, que fué prohibida por las autoridades españolas residentes en la isla”; el santuari del Vinyet, darrere del qual tindrà lloc el duel entre els dos americanos pretendents. Una curiositat, l’ermità ofereix pastes i malvasia als joves mentre esperen el duel!

Finalment, guanya l’amor i Doña Peregrina mor d’ira, enveja, gelosia i venjança “que estallaron en su corazón”. En Fabián i en Sebastián, els altres dos dolents del serial, també són morts. Curiosament, a Sitges neva intensament el dia que mor Fabián. Pare i filla, després de deixar la quinta de Sant Cugat, s’instal·len en una caseta de l’eixample, prop dels jardins d’Euterpe fundats per J. A. Clavé. Viuen de les rendes perquè el pare havia estalviat: “la Bolsa le inspiraba horror, y nunca compró papel del Estado”, és a dir, no va arriscar mai, “tenía su capital empleado en buenas hipotecas, al rédito del cinco por ciento”. Un any després d’iniciar-se la trama, els protagonistes aconsegueixen realitzar el seu amor a l’altar. Entremig, amors, morts, venjances, traïcions, de tot i més. Fins i tot una caixa russa d’històries ambientades des de Vimbodí fins a Guadix, i moltes casualitats originals i novel·lesques que engresquen la trama. Per exemple, quan Santiago Montserrat aconsegueix Mercedes, la mare de Consuelo, per un matrimoni de conveniència malgrat que ella estava enamorada d’un jove que anys més tard serà el metge que salvarà Consuelo de morir congelada als peus de Santa Maria del Mar.

La narració és plena de referències literàries, musicals i artístiques: Fortuny, Lord Byron, el doctor Mata de Reus, Echegaray, Espronceda, Zorrilla, Shakespeare, Campoamor, Dumas, Cervantes, etc. Tanmateix l’autor també té lapsus, sobretot amb els noms dels personatges, per exemple quan nomena Pepa la Rúbia i després passa a ser Pepa la Roja al segon volum. Qui s’endú la pitjor part és Eudaldo que al segon volum és confós amb Felipe –el promès d’Asunción– i de daurador a l’ermita del Vinyet passa a ser-ho de Sant Joan i encara de la parròquia, o potser és que és molt treballador i actua als tres llocs. No m’estranyen les confusions car amb tantes pàgines com té la novel·la, i sense ordinador, és fàcil fer-se un embolic. El més flagrant és quan situa Consuelo a Sitges acollida a casa de l’enterramorts després de ser foragitada de ca la Peregrina, quan de fet es troba fent repòs a Santa Maria del Mar. I acabo amb aquesta valoració de l’autor: “Los novelistas nos servimos muchas veces de caballos pegasos. La imaginación también tiene alas y recorre el mundo en un segundo”.

 

Montserrat Esquerda – Bosch

Comments are closed.