«De et super confratrie vulgariter nuncupate dels bergants»: els orígens de la primera confraria sitgetana (1433)

A finals del segle XIX, Llopis i Bofill deia que la confraria de mariners de Sant Telm o Sant Elm, fundada el 1500, era “la més antiga de totas” las confraries sitgetanes. Una afirmació que s’ha mantingut com a certa, amb alguna variació, fins avui dia. Curiosament, el mateix autor anomena en la seva obra, unes pàgines abans, la confraria de la qual tractarem a continuació. Però no va més enllà2, tot i que sabem per notícies posteriors que va existir durant segles una confraria dedicada a la Verge de la Concepció3. Amb tot, recentment, i arran de la tasca de recuperació de la documentació de l’Arxiu Històric Parroquial de Sitges (AHPS), duta a terme per Blai Fontanals, la revisió dels pergamins d’època medieval que s’hi conserven ha permès recuperar la documentació que Llopis i Bofill esmentà de passada: parlem de la Confraria dels Bergants, fundada el 1433, de la qual es conserven els capítols fundacionals4.

LES CONFRARIES MEDIEVALS

Amb diferents matisos, es pot afirmar que, a l’Edat Mitjana, una confraria era “una associació voluntària de fidels de caràcter religiós […] o bé que simultàniament contemplés finalitats religioses i professionals”5. A diferència de les corporacions d’oficis (les quals, a partir d’època moderna, es coneixerien amb el nom de gremis), que tenien un caràcter fonamentalment professional i de regulació del treball, a les confraries, el component religiós i assistencial era fonamental.

Dedicades sempre a un sant, hi havia confraries purament religioses, mentre que en d’altres s’hi agrupaven persones que exercien el mateix ofici. És el que es coneixen com a confraries d’ofici, i no eren excloents; és a dir: eren d’associació voluntària –els qui exercien aquella activitat no estaven obligats a inscriure-s’hi– i mai l’admissió estava reservada exclusivament a membres de l’ofici, sinó que acceptaven tothom qui s’hi volgués apuntar, tant homes com dones6.

Les confraries religioses eren les més antigues. A Catalunya, les primeres referències es remunten al segle XI7. On van prendre un fort impuls, però, des del segle XII, és en els ambients urbans. És en aquest àmbit urbà, certament, on s’han desenvolupat les recerques més importants sobre confraries medievals, moltes vegades en relació amb el móns del treball. L’embranzida en la formació d’aquest teixit associatiu també s’ha de relacionar, per aquells mateixos anys, amb la predicació efectuada per les noves ordes religioses que sorgiren a Europa i que van difondre una religiositat més connectada amb la caritat i la devoció cristiana8.

Els puntals d’aquestes confraries eren la pietat i una funció caritativa o beneficoassistencial. Les seves atribucions podien ser molt variades, adaptades al context social en el qual es creaven. Tot i això, tenien totes certs punts en comú, com ara la celebració de misses d’ofici solemne dedicades al sant protector; el manteniment d’altars, imatgeria i objectes litúrgics; assegurances de caràcter mutualista a malalts i captius; o el pagament d’enterraments i funerals als confrares, entre d’altres9. Els seus esforços, per tant, es concentraven en la devoció religiosa i l’ajuda mútua, el perdó i la paciència enfront les misèries i les afliccions de l’època. És en aquest context, el 1433, que neix la confraria dels bergants de Sitges.

EL DOCUMENT DE LA FUNDACIÓ

Els capítols fundacionals de la confraria dels bergants de Sitges es conserven en un pergamí conservat a l’AHPS. De fet, se’n conserva el document original, datat del 5 d’abril de 1433 i escrit sobre un pergamí de 755×589 mil·límetres i un trasllat –una còpia autèntica feta per un notari– del qual no coneixem l’any de redacció (encara que, per la lletra en què està escrit, possiblement és de pocs anys després), fet sobre un pergamí de 528 x 575 mil·límetres. Ambdós pergamins, que presentaven diversos forats i estrips, han estat restaurats recentment. El document està escrit en llatí, excepte els capítols pròpiament dits, que estan redactats en el català de l’època.

Aquests estatuts fundacionals estan formats per divuit capítols que ens permeten saber quins avantatges oferia als seus confrares, com s’organitzaven els seus membres i d’on provenien els seus recursos econòmics. Es tracta d’un document de fundació i, per tant, dels objectius i les normes per les quals s’havia de regir aquella confraria. Que es conservi una documentació d’aquest tipus és força excepcional, i més en l’àmbit rural. De fet, de l’època medieval no es coneixen massa exemples de capítols fundacionals de confraries10.

El document de fundació cita, encapçalats pel batlle de la vila Martí Jordà i els tres jurats de la universitat, el nom dels vint-i-set sitgetans11 –tots homes– que van intervenir en la fundació i que es denominen a si mateixos com a bergants. Per tant, abans de res, caldrà aclarir què entenem per ‘bergants’, un mot sota el qual s’amagaven diversos significats: des de ‘brètol, mal subjecte, brivó’12 a ‘home jove, adolescent’, com també ‘jornaler que treballava en bergada’ [o brigada] (d’aquí el seu nom) i els ‘minyons ajudants dels barquers de Barcelona i de València’13.

Cal aturar-se en aquest punt. D’entre totes les definicions donades, en un context com el sitgetà, seria fàcil pensar que són precisament aquest tipus de bergants els que ens ocupen: homes o joves que treballaven al port de Sitges ajudant a carregar i descarregar barques o en altres tasques. De fet, a Tarragona existeix un Gremi de Bergants, tot i que de cronologia posterior. Malgrat això, el text fundacional no ajuda a corroborar aquesta afirmació perquè no hi ha cap capítol que faci referència específica al mar i amb prou feines a l’ofici exercit per aquests bergants. En aquest sentit, l’únic element en què ens podem sustentar és el moment en què es diu que s’aniran a buscar amb bèstia els confrares accidentats a una distància màxima de dues llegües –s’entén, doncs, que són dues llegües terrestres–. En aquestes circumstàncies, es fa difícil delimitar qui i què eren els bergants que es van unir per fundar la present confraria.

LA CONFRARIA DELS BERGANTS

Com hem comentat, una de les característiques bàsiques de les confraries era que es posaven sota advocació d’un sant protector. En el seu cas, els bergants sitgetans van triar l’advocació de la Concepció de Maria, que aleshores se celebrava, com ara, el 8 de desembre: “Capítols hordonats e acordats per los bergants de la vila de Citges sobre una confraria la qual los dits bergants volen fer a honor e a reverència de la Concepció de la Verge Maria en la església de la dita vila de Citges”.14 Eren molt comunes les confraries dedicades a la Verge Maria, però ja no ho eren tant les dedicades a la Concepció15.

A banda dels esmentats firmants, es necessitava l’aprovació del poder jurisdiccional, que en aquest cas era l’Almoina dels Pobres de Barcelona o Pia Almoina i, en nom seu, els administradors, que d’aquell any eren els canonges Guillem Ponç de Fenollet i Miquel Formós, que donaren la seva aprovació amb la seva firma al final del document. A més, donat que la confraria es posava sota l’advocació de la Concepció de Maria de la parròquia, es necessitava també l’assentiment del rector.

Tractant-se d’una confraria d’ofici, els qui en primer lloc estaven cridats a formar-ne part eren els bergants, sense distinció d’origen: podia ser confrare tot bergant que habités a Sitges (estadant) o que fos de fora la vila (estranger), mentre provingués d’un lloc a una distància de no més d’una llegua. Amb tot, també qualsevol altre home –sense distinció d’ofici– o dona podien acollir-s’hi, amb l’única condició, en aquest cas, que fossin sitgetans.

Aquesta diferent provinença dels seus membres es materialitzava dins la confraria en dos grups diferenciats: els confrares bergants (fossin estadants o estrangers) i els confrares de la vila. Cadascun d’aquests dos grups havia d’elegir un administrador, que es renovava anualment. Ambdós administradors havien de regir la confraria i actuar com a representants davant les autoritats senyorials i religioses. Sembla, pels capítols, que el confrare bergant tenia una certa preeminència per sobre del de la vila, ja que era ell l’encarregat de posar els diners a la caixa cada diumenge i tenir-ne una de les claus. L’altra clau no la tenia el confrare administrador de la vila, sinó els jurats. Representants d’una i altra banda havien de ser presents sempre que s’obrís la caixa: «e que los jurats no y pusquen obrir sense los dits bergants ne los bergants sense los jurats».

Com s’ha dit, una de les principals funcions de les confraries era la beneficoassistencial i, concretament, l’assistència a malalts i accidentats al treball o en cas de mort. L’assistència en aquests moments difícils era de vital importància en un moment en què l’accés a la sanitat era cara i escassa i quan els vincles solidaris familiars podien mancar16. En aquest sentit, la confraria dels bergants segueix clarament aquestes pautes. Una de les seves principals funcions era la de l’ajuda en cas d’accident: «que si algun confrare qui siga de la dita confraria serà malalt, encare que sia dues leugues entorn de Citges, que si vol venir a la dita vila li hajen enviar dos homes amb una bèstia». D’aquests dos homes, un havia d’ocupar-se del malalt i l’altre havia de portar la bèstia. S’ha de tenir en compte, però, que aquest servei no era gratuït, sinó que el que feia la confraria era avançar els costos del trasllat. El bergant malalt tenia un any de temps per tornar-los i, en cas que no pagués, podia ser forçat a fer-ho.

L’altre puntal de la caritat de la confraria era quan es produïa la mort d’un confrare, contribuint amb la presència dels altres confrares i de lluminària per donar solemnitat a l’acte. El ritual estava estipulat amb tota precisió en els capítols: el difunt havia d’anar acompanyat de quatre ciris, dos davant i dos darrere, que s’afegien als ciris que per costum acompanyaven el cos si es tractava d’un parroquià. Els confrares havien d’assistir obligatòriament a l’enterrament –o, en cas contrari, se’ls imposava una multa d’un sou, excepte si estaven malalts o impedits per forces majors–. Cadascun dels assistents confrares havia de portar una candela a la mà i oferir un diner i la candela al rector o vicari que oficiés l’enterrament. A més, aquell dia havien de resar cinc parenostres i set avemaries. S’estipulava també que, si algun confrare moria fora de la parròquia, li fos fet «cos present e honor»17. La confraria disposava, a més, d’un carner –un vas sepulcral– propi, en el qual no es podien enterrar altres cossos o albats, a no ser que es tingués llicència de la confraria.

Pel que fa al capítol piadós, el seu punt culminant era, cada any, la festa de la Concepció de la Verge Maria, el 8 de desembre. Aquell dia, tots els confrares estaven obligats a assistir a l’ofici i havien d’oferir al rector o vicari una candela i un diner. Un cop acabada la celebració, els capítols estipulaven que “los preveres hisquen aquela jornada al solre sollempnament sobre lo carner dels dits bergants”. La confraria feia un donatiu d’1 sou al prevere celebrant i de 6 diners als concelebrants. A banda d’aquesta celebració anual, la confraria contribuïa al manteniment de la parròquia i de la solemnitat de la seva advocació amb objectes liútgics com ara “joyell, drap, calzes, vestiments o creu ho pali o qualque altre joyell”, la compra dels quals s’havia d’aprovar en reunió del consell dels confrares dels dos grups (bergants i de la vila) i del procurador de l’Almoina o el seu batlle.

Totes aquestes ajudes als necessitats i solemnitats en els enterraments, però, necessitaven d’una font d’ingressos. La bàsica era la que aportaven els propis confrares, que es materialitzava en tres quotes: una primera quota d’entrada, d’1 sou i 6 diners, una quota anual d’1 sou (que es pagava el dia de l’ofici de la Concepció de Maria) i una quota setmanal d’1 diner (que es pagava cada diumenge). A més d’aquestes quotes, la major part de les confraries buscaven finançament d’altres bandes per fer front a les seves funcions: amb les captes18, la compra de censals o amb l’obtenció de patrimoni que els seus confrares o altres persones feien. En els casos de les confraries més puixants, podien arribar a posseir grans patrimonis, com ara senyorius de quadres o de castells19.

EPÍLEG

Durant el segle XX, en un article aparegut a L’Eco de Sitges,20 es relacionava directament la Confraria dels Bergants que hem estat tractant aquí amb la confraria de la Puríssima Concepció, de la qual es té constància entre els segles XVI i XVIII. Malgrat que l’advocació de la primera i el nom de la segona semblen evidenciar-ho, és també curiós que Llopis i Bofill no vinculés una amb l’altra, i també fa dubtar-ho el fet que no es donés continuïtat a la denominació Bergants.

Tot i que en els moments de la constitució de la confraria, la Concepció de Maria no tenia un altar dedicat a la parròquia21, posteriorment se n’hi dedicà un, possiblement pagat per aquesta segona confraria, fos o no continuïtat de la primera. En tenim constància almenys des del segle XVII quan, després de construir-se el nou temple barroc, es féu fer l’altar també barroc dedicat a la Immaculada Concepció, que encara existeix avui amb algunes modificacions22. Data també del moment de la construcció de la nova església la clau de volta amb la imatge de la Immaculada23.

Seria interessant consultar, si s’ha conservat, la documentació abans esmentada i altra que encara pugui existir a l’Arxiu parroquial. Sigui com sigui, tant si la Confraria dels Bergants tingué continuïtat amb la de la Immaculada Concepció, com si no fou així, és interessant valorar el fet que, en una data tant primerenca en un context rural, es creés una confraria amb aspiracions piadoses però, sobretot, amb l’objectiu de prestar ajuda als confrares necessitats en moments de dificultat. En un moment en què a vegades les solidaritats familiars no aconseguien fer-se càrrec de les dificultats derivades de les misèries del moment, és interessant veure que despuntà un element de solidaritat entre veïns, que en realitat deuria formalitzar ajudes que ja es prestaven informalment en el si de la comunitat.

NOTES

1 Llopis i Bofill, Joan (1980). Assaig Històric sobre la vila de Sitges. Sitges: GES, p.110. Tot i l’afirmació d’aquest autor, David Jou situa la constitució d’aquesta confraria el 1584 (Jou, David (2009). “La marina  de Sitges”. Història de Sitges. III. Història Moderna. Sitges: Ajuntament de Sitges, p.136).

2 Llopis i Bofill, Assaig històric…, p.103.

3 L’Eco de Sitges, 8.XII.1935, p.1.

4 AHPS, pergamins, s/n. 14

5 Marquès, Josep Ma (1994). “Confraries medievals del bisbat de Girona”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 34, p. 335.

6 Iradiel, Paulino (1993), “Corporaciones de oficio, acción política y sociedad civil en Valencia”. Cofradías, gremios, solidaridades en la Europa Medieval. XIX Semana de Estudios Medievales. Estella ’92. Pamplona: Gobierno de Navarra, p.261.

7 Marquès (1994). “Confraries medievals…”, p. 337.

8 Benítez, Manuel (1998). Las cofradías medievales en el Reino de Valencia (1329-1458). Alacant: Publicaciones de la Universidad de Alicante, p.15.

9 Torrella Niubó, Francesc (1961). Gremios y cofradías. Terrassa: Cámara Oficial de Comercio e Industria, p.40-44.

10 Al bisbat de Girona, per exemple, només es coneixen els de vuit confraries i cinc gremis. Marquès (1994). “Confraries medievals…”, p. 342.

11 Antoni Coll, Antoni Olivella, Gabriel Serra, Bernat Carç, Berenguer Bofill, Bonanat Amat, Berenguer Martí, Francesc Novella, Jaume Gibert, Pere Roig, Arnau Amat, Antoni Vidal, Antoni Guitart, Pere Gibert, Bernat Samar, Joan Clapers, Jaume Piquer de Campdàsens, Pere Guitart major de dies, Antoni Carbonell, Bartomeu Guitart, Antoni Gibert, Bartomeu Puig, Guillem de Quart, Jaume Anglès, Joan Garcer, Joan Medina i Jaume Font.

12 És l’ús del mot que adopta Francesc Eiximenis en el seu Regiment de la cosa pública: «Si los hòmens apellats vagabunts, ço és qui van e estan ociosos, són gitats fora la comunitat, llavors cessa tota paor de lladres, e de bargants, e de murmuradors e de gastants lo pa debades» (cap. XXXVII).

13 Les dues primeres i la darrera accepció s’ha extret del Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, mentre que el tercer significat s’ha extret del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) d’Alcover i Moll.

14 A Valls, per exemple, la confraria de la Puríssima Concepció, coneguda almenys des de 1503, estava formada per caputxers i calceters. Fabra, Ma Ester (2000). “Organització i estructura de treball de les confraries de Valls”. Organització del treball preindustrial: confraries i oficis. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals, 36), p.104.

15 Es coneix l’existència d’una confraria dedicada a la Concepció, de 1409, a Sant Martí de Llémena, al Gironès. Marquès (1994). “Confraries medievals…”, p. 352.

16 En un àmbit semblant, el 1407 els jurats de la vila contractaven un metge de Tortosa, Joan Andreu, perquè durant tot el mes de novembre exercís l’ofici de medicina als pacients de la universitat, amb la condició que els cobrés el just i convenient i que més endavant els jurats li pagarien una ajuda extra (ACB, Pia Almoina, Sitges, Llibres de cort, 1404-1414, f.98r).

17 Ofici funeral amb el cadàver exposat (DCVB).

18 Com feia la confraria del Roser existent també a Sitges. Milà, Jordi. (2014) “Les cançons de pandero quadrat i la Confraria del Roser. Una nova i desconeguda aportació a la història del folklore local”. La Xermada, 46, pp. 26-28.

19 Com es pot veure a Riu Riu, Manuel (2009). Història de la confraria laïcal de la Mare de Déu dels Colls, de Sant Llorenç de Morunys (segles XIII-XX). Barcelona: Reial Acadèmia de les Bones Lletres (Series Minor 13).

20 L’Eco de Sitges, 8.XII.1935, p.1.

21 En la visita pastoral de 1421 consta que hi havia, a més de l’altar major, els altars de Sant Vicenç, Sant Bartomeu, Sant Macari, el de Sant Pere Màrtir, el de Sant Miquel i el de Sant Llorenç. ADB, Visites pastorals, T. 14, f.274vbis.

22 Coll i Mirabent, Isabel (1993). Els retaules barrocs i l’orgue de l’església parroquial de Sitges. Sitges: GES, pp.11-14.

23 Muntaner i Pasqual, Ignasi Ma (2006). “Les claus de volta de la Parròquia (5)”. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, any XXXI, núm. 119, pp.1-2.

Comments are closed.