Una nova aportació a la historiografia de Sitges

Deixem per a una altra ocasió parlar de l’autor del manuscrit que ara transcrivim i comentem. Ara com ara, només direm que va ser una de les personalitats actives en el camp de la cultura a Sitges a la fi del segle XIX i principis del XX. Malgrat els seus diversos treballs, no és gaire conegut. Potser perquè, com diu Ramon Planes i Izábal a les seves memòries, va ser un “home que fou engolit abans d’haver trobat el seu camí”. Sigui com sigui, val la pena oferir l’esbós fins ara inèdit d’una peça escultòrica que, tot i la seva simplicitat, aporta alguns elements que, tal volta, algun dia permetran identificar-la si hi ha la sort de localitzar-la.

Per altra banda, el text historiogràfic és per ell mateix d’interès. Ni la prehistòria de la Humanitat ni la de Catalunya –i encara menys la de Sitges– eren conegudes fins al grau que ho són ara. Ja s’havia deixat de banda que la història s’iniciés fil per randa segons la Bíblia i amb un esment inevitable al Diluvi Universal, però tot just s’havien començat a fer investigacions arqueològiques i estudis en camps com la lingüística i a fer-ne deduccions per a anar avançant fins als nivells de  la recerca arqueològica i científica actual.

En els seus apunts, Gibert fa una aproximació a la prehistòria des d’un punt estrictament científic, basant-se en les dades arqueològiques i els textos clàssics, i defugint les fonts bíbliques. Gibert, però, com es feia a l’època, assimilava cultures, pobles i llengües, i atribuïa els canvis culturals a migracions de pobles, més que a transformacions de les pròpies cultures o per contactes amb cultures veïnes.

Hem de tenir present que si la Humanitat ha superat fronteres espacials amb l’exploració de totes les terres emergides per llunyana que sigui la seva situació –encara que estiguin isolades enmig d’oceans o cobertes de gel, o a alçades de milers de metres–; si ha observat els fons marins, les coves i avencs subterranis, i ha fet incursions a l’espai interestel·lar; si ha fet grans avenços en el coneixement de tots els vessants del coneixement científic; també ha obert camí en els descobriments de la dimensió temporal, esbrinant allò que s’ha esdevingut abans nostre. El document que transcrivim és un fidel testimoni del punt de partida i dels avenços historiogràfics del darrer segle.

Cal comentar també que Gibert, a partir de l’existència del poblat fortificat d’Olèrdola junt a la riera de Vilafranca, planteja la hipòtesi que a Sitges hi pogués haver un establiment que exercís les funcions de port d’aquell establiment. Tot i que les troballes de destrals prehistòriques fetes per Gibert al nucli antic de Sitges no són una demostració d’aquest fet, sí que les excavacions arqueològiques realitzades en els darrers anys han confirmat l’existència a la Punta de Sitges d’una ocupació continuada des de la primera Edat del Ferro fins a l’època romana (segle VII aC – segle II dC). Aquestes troballes podrien ser d’origen prehistòric i reaprofitades en temps posteriors (ibèrics, romans, medievals o moderns) a causa del seu ús com a amulet contra la caiguda de llamps i, a més, s’han extraviat.

L’atribució de la imatge de Santa Margarida pel turista anglès com un ídol celta no és estranya. A molts capitells, mènsules i gàrgoles d’edificis religiosos romànics i gòtics europeus hi ha representacions humanes grotesques com podien ser les de Santa Margarida. A Irlanda i Gal·les es denominen amb el terme gaèlic Sheela-na-gig (veure Viquipèdia) les representacions femenines grotesques que exhibeixen obscenament els seus genitals i que es localitzen en un centenar d’esglésies i castells medievals. Segons els autors, el seu significat pot ser una al·legoria sobre els pecats de la carn i la luxúria. O una figura màgica per guarir la infertilitat de les dones i protegir-se del mal. O, fins i tot, un ressò d’una antiga deessa mare delta. El caràcter grotesc de la imatge femenina situada a la dovella superior de la porta d’entrada de Santa Margarida podria haver fet pensar a l’erudit anglès que es tractava d’una representació com les de les illes britàniques, atribuïdes per molts a ídols celtes.

No creiem que es tracti en absolut d’un ídol celta o pagà, sinó d’una imatge escultòrica rústica com hi ha en molts altres monuments romànics o gòtics. Cal tenir present que l’ermita de Santa Margarida es troba a tocar del mar i que, molt probablement, l’escultura estaria molt erosionada a causa de les partícules salines transportades pel vent. La qual cosa explicaria que, si bé Joan Llopis la identifica amb una imatge femenina, Gibert –en canvi– la va dibuixar amb una cara més animal que humana, anys després que s’hagués ensorrat l’ermita i que la dovella fos recuperada pel rector de Ribes, de qui depenia l’ermita. També a Olesa de Montserrat es van localitzar uns capitells romànics, coneguts com les Pedres d’Olesa, als quals els erudits Jaume Caresmar al segle XVIII i André Laborde a principis del segle XIX van atribuir una gran antiguitat. La dovella de Santa Margarida seria un cas semblant.

Gibert també fa referència a què, regirant “el que el Dr. Benaprès guardava”, va trobar uns “mosaics romans”. Malauradament, no sabem les característiques d’aquests paviments, ni en quin lloc del terme es van localitzar. Posteriorment, l’arqueòleg vilanoví Albert Ferrer i Soler va recollir la cita d’aquesta troballa d’un mosaic a Sitges, però sense afegir cap dada complementaria, així com la troballa d’alguns fragments ceràmics romans a l’entorn de Santa Margarida (A, Ferrer, El sarcófago romano de Sitges; Ampurias, VII-VIII, 1945-46, Barcelona, p. 141-142). Al voltant de l’ermita de Santa Margarida, que actualment es troba dins les instal·lacions del Golf Terramar, s’han efectuat algunes troballes superficials de materials ceràmics d’època romana (segles I aC – II dC), que poden ser un indici de l’existència d’una vil·la o un petit establiment agropecuari romà.

És adient comentar que aquest escrit està cronològicament situat entre la publicació, el 1891, de l’Assaig Històric sobre la Vila de Sitges, de Joan Llopis i Bofill, i les famoses troballes de ceràmica campaniforme al jaciment situat a Sitges de la Cova de Sant Llorenç, dutes a terme per Miquel Utrillo i Morlius el 1919. Aquelles van ser les primeres fites dels avenços en el camp de l’arqueologia, que ens han portat fins a les importants troballes de neandertals a les Coves i al jaciment romà de Sitges en els darrers anys.

El manuscrit de Manuel Gibert i Miret va ser recollit i comentat per Josep Carbonell i Gener (Vegeu L’Amic de les Arts, núm 15, 30 de juny de 1927, pg. 1, i Siete Ensayos de Historia Suburense, Sitges, 1961, pgs. 141-142) i comentat per Josep Serra i Ciré (L’Eco de Sitges, del 6 de març del 1966 p. 3) en mans del qual es conservà fins que la seva filla Eulàlia Serra i Ferrer en va fer donació a l’Arxiu Històric de Sitges.

Tal vegada, algun dia es podran localitzar les monedes, les destrals, l’escultura i el mosaic romà esmentats per Manuel Gibert i Miret i, juntament amb les troballes posteriors, les podrem contemplar com a elements de formació pedagògica i cultural.

 

Magí Miret i Mestre / Xavier Miret i Mestre

ASSAIG I NOTES PREHISTÒRIQUES APLICADES A SITGES

La triple divisió de les civilitzacions antigues en edats de pedra, bronze i ferro –la primera de les quals es subdivideix en paleolítica, neolítica– es deu a en Thomsen 1, si bé ja en èpoques molt llunyanes les cantà l’epicur Lucreci en el seu poema De rerum natura.

 

“arma antiqua manus ungues dentesque fuerunt

et lapides et item silvarum fragmina rami

et flamma atque ignes, post quam sunt cognita primum.

posterius ferri vis est aerisque reperta.

et prior aeris erat quam ferri cognitus usus”

Lib. V 2

 

Aquestes divisions les admetem com una fórmula que en certs casos pot aportar llum a un estudi, si bé gran part dels resultes resulten arbitràries.

Tampoc sóc del parer de l’abbé Hamard3, que basat en les excavacions de Schliemann a Ilión 4, on dessobre de les armes i objectes de ferro, hi trobà destrals neolítiques i per aquest fet dedueix que l’Edat de pedra fou posterior a la de ferro. El que més sembla en relació amb els descobriments moderns és que ambdues civilitzacions foren coexistents.

El Dr. Cruel 5 no trobà en les llengües basques i úgriques paraules expressant el nom dels metalls; hi deduí que no les utilitzaven. En canvi, el mot aitza (pedra) i els seus compostos són abundosos. Per això se’ls considerà de l’Època paleolítica.

És opinió admesa que els èuskars de raça turanesa foren els primitius  habitants de l’antiga Hespèria, als que més tard els grecs donaren el nom d’ibers. Fou una raça provinent de les regions asiàtiques regades per l’Iber, Arrago i Aracas que al conquerir Europa es dividí en tres grans pobles.

Els uns s’internaren fins Escandinàvia, altres restaren al migdia d’Europa i, per últim, vingueren a la península Ibèrica, establint-se primerament pel litoral de la vessant llevantina del Mediterrani.

Les abundants troballes d’armes paleolítiques i neolítiques en aquest terme, em fa, doncs, presumir de si les mateixes són obra dels precitats èuskars, si bé el no haver trobat fins ara un crani que m’afermés en la meva creença m’impedeixen ara per ara sostenir-la amb fermesa.

La meva opinió no passa, doncs, de senzilla hipòtesi, més per raó d’ésser-ne la major de les destrals recollides de treball molt rudimentària, les crec pertanyents a una de les races que primitivament passaren per eixes encontrades, i puig que els que més les van utilitzar –a més dels èuskars– foren els pelàgics i els celtes. Bé podríem afirmar que una d’aquestes tres races degué deixar-nos-les en penyora de son pas per eixes terres.

Fins avui tinc coneixement de 23 destrals de basalt, diorita i jaspi verd (de jaspi sols ne tinc 1 i sens dubte és romana per lo tant devem descomptar-la) alguna que altre de schisto cristal·lí, pocs exemplars de sílex piròmac, palets de diorita en nombre de vuit i fragments punxeguts de schistos (fig, 4, 2 i 3) que, per raó de la sua forma i dimensions, els crec prehistòrics 6.

No obstant, aquestes troballes de relativa importància, m’és impossible de moment formar un cos sòlid que pugui acompanyar-me envers les conseqüències desitjades.

De resultar autèntica, lo que podria donar-ne molta llum fora la pedra que segons opinió d’un intel·ligent turista anglès té gravada de relleu un ídol celta (fig. 1), la qual fou trobada prop de les coves en la enrunada capella de Santa Margarida. En aquest cas, es podrien donar per més probables les suposicions d’en Milà i Fontanals quant després de narrar la troballa a Olèrdola d’unes muralles que “donen mostra del darrer període de les fàbriques ciclòpies i com una transició entre elles i la construcció regular” i suposant que allí antigament hi existí una acròpolis celtíbera afegeix que el poble que les construí degué abordar a la platja de Sitges i d’aquí pujar fins a Olèrdola, que domina gran part del Penedès 7.

De trobar-se a Olèrdola una colònia o ciutat celtíbera i tenint en compte la topografia de la regió compresa  entre dita població i el mar i, puig que el camí més fàcil per aconduir-hi, n’era la riera de Ribes, sembla que aquest seria el que escollirien, ja fos per posar-se en relació amb els pobles laietans o cossetans de la costa, o bé solsament per a vigilar-la avisant amb temps qualsevol invasió. En aquest últim cas, es faria necessària una construcció a manera d’avançada i, puig que el lloc dominant mellor l’horitzó a l’ensems que es troba prop de la riera per part de la Creu, n’era la Punta, crec que allí degué haver-hi alguna construcció.

Aquesta suposició poca força tindria presentant-la sense un argument sòlid, més sortosament puc presentar-ne un que si bé no és irrefutable, mai podem rebutjar-lo.

En moltes cases de la part vella de la vila s’han trobat les pedres muntant les parets destrals i masses neolítiques i també pedres de 1 metre de llarg que podrien ésser armes i restes d’aquella construcció.

Res més puc presentar-te, Antonio. He perdut mon temps estudiant la prehistòria en general i el que més m’hauria plagut fer ha sigut precisament el que més he oblidat: l’estudi de les races i colònies que s’establiren i fundaren per aquestes encontrades.

Bé saps prou la fredor que m’enrotlla somiant inscripcions ibèriques, cranis prehistòrics i objectes que poguessin esquinçar d’un cop el vell t que m’encega. Fins avui la fosca persisteix sarcàstica i crudel. Sols un feble raig esmortuït pel dubte m’ha desvetllat de ma dissort: l’ídol celta de què et parlo més amunt.

I amb la pobrissalla que enriqueix ma migrada col·lecció d’armes prehistòriques, podia tal volta presentar-te un argument ara pe rara de més valia que el desconegut origen de les mateixes?

Ja prou saps que la prehistòria catalana no està feta encara. Mes per això tampoc vull defallir, vagant amb noves energies i noves esperances, molt serà que de les negrors incompreses de l’antigor no s’aixequi un feble besllum preludi de majors claredats.

Regirant el que el Dr. Benaprès guardava n’he trobat uns mosaics romans que resulten legítims de tota legitimitat. Ja així les monedes amb l’efígie de Tiberi no són trobades a Sitges per un atzar com volia mig suposar el Dr. J. Llopis i Bofill i la meva opinió un xic més assegurada.

Deu de cor

Manuel Gibert

Sitges 28 de febrer de 1908

NOTES

(1) Fa referència a Christian Jürgensen Thomsen, director del Museu de Copenhaguen, que ja el 1830 va proposar dividir la prehistòria en els tres períodes esmentats.

(2) Titi Lucretii Cari De rerum natura. En català podem disposar de la traducció que en féu Miquel Dolç el 1986, publicada per l’editorial Laia, així com la realitzada per Joaquim Balcells, publicada el 1923 per la Fundació Bernat Metge,. Així mateix existeix una traducció del Llibre primer, publicada per l’editorial La Magrana en 1994 que és deguda al sitgetà Ventura Sella.

(3) L’Abbé Hamard publicà a París en 1883 L’âge de la pierre et l’homme primititf, pàg. 240. i el 1891 el Dictionnaire apologétique de la foi catholique, p. 230.

(4) Fa referència a Heinrich Schliemann, que a la dècada dels 70 del s. XIX excavava la ciutat d’Ilió, més coneguda amb el nom de Troia.

(5) R. Cruel: Die sprachen und volker Europas Vor der arischen einwanderung. 1879.

(6) Aquestes figures 4, 2 i 3 no apareixen al manuscrit localitzat.

(7) Apuntes históricos sobre Olèrdola. Memorias de la Academia de Buenas Letras de Barcelona Tom. II. 1868. i Vol. III, de 1880.

Comments are closed.