Les cançons de pandero quadrat i la Confraria del Roser

Una de les grans virtuts que penso que té una publicació com la que teniu a les mans és que, mercès a les aportacions que des de la modèstia i la voluntat de col·laboració es fan, creix el nivell de coneixements, a vegades, en àmbits inicialment no pretesos. Així, aportacions fetes en una direcció, amb el tractament i contextualització adients, poden aportar claror en un àmbit molt llunyà a la seva inicial motivació i oferir una nova perspectiva en determinada qüestió. Dic això perquè el present article pren com a punt de partida un article publicat en el passat número d’aquesta publicació i, a la seva vegada, l’article esmentat començava amb una reflexió feta per Ignasi Maria Muntaner en una altra publicació local.

Així, doncs, entre tots, uns reflexionant, altres aportant, altres reflexionant sobre les aportacions fetes i, perquè no, altres rebatent afirmacions fetes, construïm plegats el coneixement en matèria popular. Bona metàfora del que hauria de ser la construcció en plegat del coneixement sobre un territori.

Anem al tall. El darrer número d’aquesta publicació incorporava un interesantíssim article de Montserrat Esquerda on es recopilaven diverses referències a Sitges en la literatura de viatges, no recollides fins el moment1.  En la primera d’aquestes referències, Esquerda recull un text de Jean Sarrazin, abat del monestir de Saint Vaast (nord de França), escrit l’any 1582, on descriu el viatge per Espanya i Portugal d’un grup de persones en missió oficial2.  Després d’una estada a Barcelona, comencen el viatge a Madrid, que el seu guia proposa fer travessant les costes del Garraf. Així arriben a Sitges, on s’aturen a refer-se.

Gràcies al text reportat per Esquerda, a la traducció inicial de Lluís d’Estrées i a la gentil traducció facilitada per Ignasi Maria Muntaner, podem afirmar que el 1582, a Sitges, no era cosa estranya que unes nenes cantessin cançons acompanyant-se d’un pandero de forma quadrada, i que ho fessin tot plegat demanant almoina a uns desconeguts en nom d’una confraria. Recordem el fragment al que fem esment:

“A Sitges, com que, com en qualsevol dels altres pobles o províncies, normalment els fidels cristians se solen repartir en diverses confraries, els companys de viatge van comprovar que a Espanya hi ha més diligència a demanar almoina que el que sol passar en les nostres contrades. Perquè, mentre estaven menjant, van entrar a l’habitació tres o quatre noies amb una vella que les dirigia, cosa que no hauríem esperat a Espanya, i van començar a fer sonar amb els dits una pandereta que tenia forma de rombe, sobre la qual hi havia la imatge de la santa Verge, presentant, repetidament la bacina de l’almoina. Això va fer que els companys es posessin a riure, i més perquè no entenien la cançó i perquè allò no els era habitual”.

“De totes maneres, es pot dir que és difícil trobar altre sistema que mogui més dolçament els hostes a posar la mà a la bossa. I també es diu que aquesta activitat de les confraries és arrendada i que cada arrendatari s’esforça a augmentar la col·lecta amb invencions com aquesta, cosa que podria ser dolenta si no s’hi té l’ull vigilant, que és el que ha passat amb les col·lectes suprimides pel Concili de Trento, encara que, en un principi, la seva creació s’havia considerat bona”.

És probable que, fins aquí, molts lectors es preguntin què té això de particular més enllà d’esdevenir una exhibició folklòrica mostrada a uns il·lustres visitants a canvi d’una aportació pecuniària.

Doncs resulta molt més interessant i remarcable del que podria semblar. El text sembla referir-se a una de les pràctiques que en aquells moments tenien per costum realitzar les devotes de la confraria del Roser, en plena expansió en aquell temps. Es tracta d’una activitat de la qual fins ara no teníem notícia a Sitges, que fou molt estesa i important des de finals del segle XVI, i que encara avui és present en el record en alguns indrets de Catalunya.

Però la notícia d’aquesta pràctica a Sitges resulta sorprenent en la mida que aquesta activitat era desconeguda fins avui –d’igual manera que ho és en tot l’àmbit penedesenc– i que és gairebé contemporània a les més antigues referències de les que se’n té notícia. Alhora que reforça el paper històric d’una confraria com la del Roser, a la qual sembla referir-se’n el text (malgrat no mencionar-la explícitament).

RELIGIOSITAT POPULAR AL SEGLE XVI

Tot i ser dubtosa l’atribució tradicional de l’origen de la devoció al Roser a Sant Domènec (a inicis del segle XIII), sembla que no ho és gens que l’expansió del seu culte és obra de l’ordre Dominica. Però és durant els segles XVI i XVII quan la cultura religiosa d’arrel popular va créixer de manera important gràcies, entre altres coses, a les mesures racionalitzadores aportades pel Concili de Trento (1645-1663), a les quals el mateix text de Serrazin fa menció. Amb elles es volia posar ordre a les manifestacions religioses i tradicions populars força degradades3 i, alhora, fer la religió més propera a la població amb, per exemple, la imposició de noves devocions com la del Roser, la de la Minerva o la del Santíssim Sagrament, que amb la fundació de noves confraries i la creació de capelles i altars va aconseguir arraconar-ne altres d’arrel medieval.

Aquesta religiositat de caràcter popular va prendre forma en la formació de les confraries, enteses ja com la reunió de fidels d’una determinada expressió de religiositat. Les confraries, fossin de caire assistencial o bé merament dedicades a un determinat culte, van anar fent seves determinades responsabilitats establertes en l’àmbit religiós i, amb el temps, cadascuna agafaria atribucions pròpies a cada població en relació amb l’advocació reverenciada.

A Catalunya, i en general als Països Catalans, la confraria del Roser va arrelar fortament des de finals del segle XVI, estenent-se de manera ràpida a partir de 1570. Segurament, el fet de no haver de pagar cànon per entrar, i que alhora constituís una de les poques vies de socialització que tenia la gent, hi va tenir molt a veure.

De tota manera, el gran impuls al culte del Rosari el va donar l’atribució que se li va fer de la victòria a la batalla de Lepant (1571), gràcies a la qual el seu culte va experimentar una expansió considerable i ràpida: florint les confraries en el seu culte arreu i esdevenint en moltes zones del país la devoció més popular i activa durant aquells anys.

Habitualment, aquestes confraries estaven formades bàsicament per dones –grans i joves–, que tenien les responsabilitats de cuidar de la imatge i l’organització de determinades activitats en el seu honor. Per aquest motiu, era preceptiu que poguessin recollir diners a través de diferents captes. Però una singularitat de la confraria del Roser era que aquestes captes acostumaven a fer-se acompanyant-se dels cants que oferien les joves confrares (majorales en moltes poblacions), utilitzant un pandero de forma quadrada que tocava rítmicament amb les mans i que sovint era guarnit amb la imatge del Roser i amb cintes de colors que en penjaven. Aquestes noies anaven per les cases –fos durant la festivitat del Roser, en ocasió d’unes noces, d’un bateig, altres efemèrides o la presència d’algun foraster– i en el llevant de taula cantaven cançons de lloança als assistents en general o bé a algú en particular. A un cap de taula posaven la bacina on els assistents dipositaven el seu òbol. Freqüentment, les majorales recaptaven no sols diners, sinó també espècies i altres donatius. Feien aquesta activitat en companyia de la fadrina (majorala, pabordessa, cambrera o administradora), l’encarregada titular de la confraria –és de creure que la vella a qui fa menció el text de Serrazin–. D’aquesta manera, les cançons de pandero obeïen a un motiu molt concret: la capta d’almoina per al sosteniment del culte de la Mare de Déu de Roser.

Altrament al fet merament folklòric, aquesta forma d’expressió ha estat considerada rellevant pel fet que constitueix una de les poques expressions en què les dones van prendre el protagonisme i alhora la iniciativa, per bé que en un context molt determinat. Com bé diu l’historiador especialitzat en cultura popular Salvador Palomar, “la pràctica del cant en públic per part de les dones hauria estat força mal vista per l’església de no ser per la vinculació de les cantaires a un confraria o pel fet que els diners aplegats es destinaven a fins pietosos”. I afegeix: “(…) aquest embolcall que suposava una finalitat pietosa –l’obtenció d’uns recursos per al manteniment del culte– possibilitava unes practiques que atorgaven a les noies un protagonisme en l’expressió dels sentiments (…)”. 4

LA CONFRARIA DEL ROSER A SITGES

No és gaire la informació que d’aquesta confraria disposem a Sitges. Segons Llopis i Bofill5, aquesta devoció disposava ja d’un altar propi el 1608, cosa que no implica que el pogués tenir temps abans. De fet, Carbonell i Gener6 llença la possibilitat que el 1508 ja tingués culte propi a l’església parroquial.

Llopis i Bofill també recull les celebracions de les quals va tenir constància que antigament s’encarregava la confraria: la de la dominica del Roser; la de Santo Domingo, diada en la qual els administradors devien proveir de productes beneïts com panellets, sal i aigua a clergues, regidors i al poble; la de la primera Dominica d’Octubre; i la de Santa Caterina. Responsabilitats semblants a les d’altres confraries del territori. El que no esmenta Llopis i Bofill en cap moment és cap mena de tradició com la que avui tractem. Per tal cosa, hem d’entendre que aquesta, en cas de no ser una cosa puntual, no tingué una excessiva prolongació en el temps o, almenys, no deixà cap constància. Però el fet que aquesta activitat necessités de certa preparació, formació i intencionalitat, podria fer-nos pensar que es tracta d’una activitat reglada per la mateixa confraria i no pas d’un fet puntual.

El culte a la Verge del Roser es va mantenir actiu a Sitges durant els segles XVI i XVII, malgrat el que va recollir el mateix Carbonell i Gener d’una visita pastoral de 1635. En ella, el bisbe Manrique va mostrar la seva queixa pel descuit del culte a l’altar del Roser (i a gairebé tot els altres), no pas per part de la confraria, sinó per part del responsable del seu culte, el reverend Joan Ordeig, qui sembla s’absentava de les seves responsabilitats eclesiàstiques davant l’altar de la Verge del Roser.

Malgrat això, la presència del culte rosarià a Sitges queda palesa en el fet que l’actual parròquia, oberta al culte el 1672, incorpora una imatge de la verge en una de les claus de volta. Cosa molt habitual a moltes esglésies bastides en aquell mateix període.

Sembla que la confraria del Roser va gaudir a Sitges d’un cert potencial econòmic. El fet quedà evidenciat pocs anys després de la inauguració de l’actual temple parroquial, quan fou bastit el magnífic retaule barroc en honor de la verge del Roser (1684), el més antic dels que encara avui podem admirar i  un dels més ben elaborats7. El seu potencial ens el confirma també una referència recollida per Artigas i Coll. Segons ella, el 1710, els administradors de la confraria van demanar permís per fer una imatge de plata de la verge del  Roser. Per tal de fer-la, necessitaven poder vendre una llàntia que es trobava a la seva capella i unes arracades d’or i perles8.

Aquest va ser, probablement, el període més àlgid d’aquesta veneració a Sitges. Qui sap si captes com les que avui comentem van contribuir a estalviar diners amb la intenció futura de poder realitzar obres com aquestes i fer més lluïda la veneració local a la Mare de Déu del Roser.

LES CANÇONS 

Si poques són les dades que tenim de la confraria del Roser, no en tenim cap de les activitats, tradicions i consuetuds que hi practicava. Però, com hem vist, tot sembla apuntar que aquesta tenia certa activitat en l’àmbit de la religiositat popular.

Aquestes pràctiques que han estat curosament recollides i estudiades per gent com Valeri Serra i Boldú o Dolors Sistac i Sanvicén són extremadament riques i interessants en altres indrets del Principat. Gràcies a la tasca d’aquets folkloristes, sabem que aquestes cançons de pandero acostumaven a ser cançons de lloança a persones, coses o actituds. La seva temàtica, molt diversa, era determinada pel destinatari de la deferència, fos un visitant o algú que havia tingut una bona nova, esdevingut el centre del fet festiu. Serra i Boldú diu, referint-se a aquestes cançons, que “allí es manifesta tot l’enginy de la musa popular, allí reviu la gràcia, la forma del ben dir i la frescor i llestesa en la combinació dels llocs comuns aplicables a totes les manifestacions de la vida, de les lluites de l’amor, de les fineses que es poden dir en lloança de una persona, sia de la condició que es vulga”.9

I, referint-se merament al fet musical, el descriu així: “La Mare de Déu presideix la festa; la cantaora manoteja un singular pandero o tambor de vora tres palms de quadre i quatre dits de gruix amb la pells en totes dues cares. En la una hi ha pintada la imatge de la Mare de Deu del Roser, i en l’altre, hi sol haver la del Sant tutelar de la parròquia, tot plegat amb flors pintades per les vores, amb cintes que pengen del llom del bastiment, i ben sovint amb uns rengs de cascabells que salten de vegades sobre la pell a cada percudida que s’hi dóna, i altres posats a dins de l’instrument, que am llur so metàl·lic no fan tant sec lo del pandero, i a l’acord de una melodia calmosa que no deixa perdre cap paraula, van trenant-se cançons, l’encisi més gran de les quals –ha dit lo poeta Carner–, és la seua noblesa anímica, o sia la seua elevació, i la noblesa de la seua forma, això és, la seva exquisidesa”.

Com a gènere, aquestes cançons acostumen a presentar una morfologia variada pel que fa la mètrica i la versificació. Essencialment, però, es tracta d’una estrofa sola –en general, de vuit versos–, amb combinació rimada gairebé sempre força simple i amb la repetició constant d‘un vers en el cos de la cobla.

Hi ha qui pensa, i no és forassenyat, que aquestes pràctiques folklòriques tan arrelades eren prèvies i són formes adaptades d’expressions populars més antigues. Així, com en general el culte a les flors, a la bellesa i a l’amor, el culte al Roser de Maig esdevé una festa de celebració primaveral, quedant relacionada, doncs, amb les altres celebracions del mateix caire –com la Pasqua–. És a dir, podem arribar a relacionar simbòlicament aquestes cançons elaborades al voltant de la festa del Roser de maig amb una altra de les nostres tradicions: les caramelles.

L’escrit, doncs, de Jean Serrazin recollit per Esquerda ens trasllada a un Sitges llunyà i a l’existència d’uns hàbits lligats presumiblement a la confraria del Roser. La necessària intencionalitat i preparació requerida ens porta a suggerir l’existència, ja en un reculat 1582, d’un corpus musical (molt elemental, òbviament) propi d’una tradició oral i vinculat a la confraria del Roser de Sitges.

Finalment, i per analogia amb altres expressions populars, podem suggerir que, en ser Sitges una de les més antigues referències a aquesta expressió popular (el que vol dir que va ser un dels primers llocs on va arrelar), la vila també seria un dels primers llocs on va desaparèixer, puix cap referència fins ara aportava aquesta informació. Per contra, en zones més reculades del país –zones de ponent i del sud–, on més va costar segurament d’arribar aquesta tradició, hi va perviure fins no fa gaires dècades i, encara avui, el seu record és present entre la gent.

Recentment, en el món de la música popular del país s’està vivint una certa revitalització del fenomen de la música amb pandero. Són diverses les iniciatives que estan treballant per recuperar i estudiar més acuradament aquest gènere tan antic i tan especial, desposseïdes ara, això sí, de la seva original funció religiosa.10

Jordi Milà

NOTES

1 Montserrat Esquerda-Bosch, “Sitges, Rusiñol i la Malvasia en els llibres de viatgers estrangers de 1582 a 1926”. La Xermada núm. 45 Hivern 2013

2 Jean Serrazin, Ambassade en Espagne et en Portugal. [En 1582]. Per Philippe de Caverel. Typ. D’A. Courtin. Arras, 1860

3 Resulta il·lustrativa la menció que fa el text a algunes col·lectes anteriors al Concili de Trento com a sovint sospitoses de “irregularitats”.

4 Salvador Palomar, “Les cançons de Pandero. Música i ritual”, a Caramella. Revista de música i cultura popular. Núm. X, 2004

5 Joan Llopis i Bofill. Assaig històric de la vila de Sitges. Grup d’Estudis Sitgetans. 1980. pg.110

6 Josep Carbonell i Gener. Siete ensayos de historia suburense. Sitges 1961. pg.173

7 Isabel Coll i Mirabent. Els retaules barrocs i l’orgue de l’església parroquial de Sitges. Grup d’Estudis Sitgetans. Quadern 27.

8 Isabel Artigas  i Isabel Coll. “El llegat urbanístic arquitectònic i mobiliari”, a Història de Sitges III Edat Moderna. Sitges 2010. pg.214.

9 Valeri Serra i Boldú. Llibre popular del Rosari. Folklore del Roser. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1988. pgs 132-133

10 A www.lopanderodelesmosses.cat trobareu informació referent a inciatives que es duen a terme en aquest sentit.

Comments are closed.