Pubilles… la informació és amor

Certament, quan el mestre Josep Pla proposava un text adient per manifestar l’orgull inofensiu d’explicar les coses dels altres, però tement la vanitat idiota de creure’ns incompresos, segueix ben convençut que, en nom dels principis higiènics més elementals, tothom n’hauria de dir la seva. Després, el temps continua i, amb garbell de granet fi, és el moment de dir l’última paraula.

Arribat aquest instant –complerts 50 anys campant pel món del folklore–, puc celebrar les activitats que marca la tradició amb més plenitud i coneixement de gaudir-les cercant el costumari i la gent que les envolta. El seu caliu i aquest record té un camp d’acció dels nostres tresors populars i així, tot xino xano, farem camí.

Cal que entenguem que aquest afany és necessari per ser patrimoni de tothom i de les entitats que les acullen. Caldria que les nostres pubilles guardin el record de ben vestides i enjoiades. Faria falta, també, acompanyar-les tal com pertoca amb l’acolliment i el respecte que es mereix l’entorn, amb empeny i necessària bonhomia.

El vestit típic de la pubilla catalana segueix un ordre informal que detallarem seguidament. La indumentària estudiada participa en molt de l’inefable seny, paraula de significat quelcom complicat que ve a expressar, així com cal, el geni d’una gent cenyida a la particular manera de veure, entendre, sentir i enfocar les coses de la terra natal.

Caputxa. Peça de vestir, generalment en forma cònica, destinada a cobrir el cap. A la Catalunya Vella, era usada preferentment en les celebracions, distingint entre solteres o  casades en funció del color triat.

Davantal. Servia per a protegir la part davantera de la falda. Podia ser peça de treball o confeccionada en tela de tul i  enriquida amb brodats.

Faldilles. Assenyalades en plural pel costum establert d’utilitzar-ne vàries –fins a onze–, canviant-se cada dia “la de sota” durant el temps de la recol·lecció agrícola. Entre les peculiaritats dels costums de les colles, s’ajustaven el pas al caminar de la dona, compassant el moviment al ritme de va i ve del cos. Aquesta subtilesa rebia el simpàtic nom de “dilluns-dimarts, dilluns-dimarts”. Les faldilles també podien dir-se “enagos”, ubalta o refajos, segons el lloc i moment apropiats. Les amples faldilles poden estar folrades i adornades al gust amb serrells, brocats puntes, etc… o confeccionades en forma de calçó.

Gipó. Cos de vestir cenyit fins la cintura i amb mànigues. Aquesta peça femenina era motiu de lluïment i fantasia al confeccionar-se. Curiosament, variava segons la condició social de la dona que la feia servir. Així, entre la gent humil i menestral, les mànigues acostumaven a ser cenyides; en canvi, les classes acomodades assenyalaven la seva presència amb gipons d’amples mànigues arrugades, molt cenyides de cos, fins i tot a extrems exagerats. De vegades, el gipó es presentava escotat amb mànigues curtes, que deixaven veure les puntetes de la camisa, sobretot en les dones joves. La abundància de randes, puntes, etc., com també de mocadors de pit, va promoure la necessitat de cobrir una demanda cada vegada major del tipus d’ornaments. Així fou com es van fundar, a la costa catalana, les indústries artesanes de puntaires.

Mantellines. El seu origen és moresc i servia per cobrir part del cap i el rostre, essent una de les particularitats estimades i preferides des del segle XV. El comerç dels mariners catalans amb les Antilles va fer pujar summament tal indústria fins al segle XIX per la fama i el prestigi reconeguts i, per extensió, per la puntaire, que també va representar el model de la dona catalana. Les velles mantellines lluïen una graciosa borla que muntava damunt del front, essent aquest detall distinció de les noies joves. El gambuix de caixmir negre va ser conservat a les Illes Balears com a motiu funerari i va perdre la seva utilitat, utilitzant-se a les hores i, sobretot, en els duels d’honor. En aquestes ocasions, es cobria completament  el rostre amb una mantellina de grans dimensions. Aquest tocat fúnebre no es treia ni tan sols per menjar. Es portava sense peineta i estava caiguda damunt del cap, sobre l’espatlla, arribant fins i tot més avall de la cintura.

Mocador de pit. Forma part del vestuari masculí, però és adoptat per les dones, que l’usaven com a complement funerari. Els teixits que s’utilitzaven eren seda o tul; es preferien sempre en colors verds, grocs, rosa fort, blancs o negres.

Ret. Equivalent a bossa de malla col·locada al cap per recollir el cabell. Estava confeccionada a manera de xarxa amb fil de seda i ornaments. Una gran fantasia era estar acabat i adornat en cinta atavellada; o sigui, en plecs amb ruixes (així com puntes de coixí i randes de fil ros). Des del segle XVII i fins a mitjans del segle XIX, l’ús de la ret estava molt generalitzada entre les dones catalanes, influïdes per les tendències de la Cort francesa. La ret femenina canviava el nom per gandaia quan es confeccionava més curta que la mida considerada normal.

Mitenes. Guants en forma de xarxa que cobrien l’avantbraç des de la màniga curta del gipó fins els dits, amb el propòsit de resguardar les mans del fred sense impedir-ne el tacte. Estaven cenyits prop del colze amb una cinta de vellut.

Sabates. El cordobán confeccionat en pell utilitzat pel calçat femení va resultar un considerable progrés, ja que realçava la figura femenina també al combinar-lo amb les mitges blanques. En l’aixovar de les pubilles era gairebé obligat regalar les sabates, conjunt que es definia popularment com rompecotxes.

Joiells. Completament indispensable per lluir els vestits foren les joies. Els joiells foren l’apartat de clar signe rural i amb possibilitats, pel qual se’ls anomenaven pagesric: demostrava l’estatus a què pertanyia la usuària i, a la vegada, la mostrava admirativa i gentil als pretendents, reflectint la devoció feta pública per la dona escollida. Una joia de tres parts d’or i plata, dita per tal raó arracades de tres cossos, eren d’utilització seguint la pauta següent: un sol penjoll a l’orella era d’ús quan feinejava per la casa; dues, quan se sortia al carrer de passeig; i l’última, per festes i  cerimònies. Altres joies de casada eren les creus penjades i el cenyidor o cinto. La diversitat dels muntats de pedreria indicaven la classe social i assenyalava l’abundància de topazis, ametistes, jacints, maragdes, etc.

El pentinat, conjuntament amb el calçat, també classificava les dones. Per regla general, els cabells es portaven estirats, lligats o trenats. La tradició dels pentinats complicats rebien diversos apel·latius, anomenats monyo, rodet, roda, rosa, rosca, truita, plat, cistell, picaportes, estrenyecaps, etc…, essent els últims més propis de les joves.

En resum, els estils naturals són i seran creacions de les persones –ja siguin adaptades en qualsevol ramificació de sentit pràctic o d’ornamentació festera– i estaran condicionats per les costums determinades i, a la vegada, pels propis llocs d’origen.

L’imperi francès va instaurar un estil propi basant-se principalment en influències gregues o  romanes. Aquest període clàssic, fonamentat per les campanyes napoleòniques, fou simultaniejat amb idees exòtiques procedents del Pròxim Orient, marcant una pauta general dirigida cap a la restauració que va portar a Catalunya, de cop i volta, a vestir segons els sentits propis de l’època romàntica. Una característica que marca per oposició negativament la tradició, iniciant-se d’aquesta manera la decadència del vestit costumista català adoptat del país francès del rei Lluís XVI, però el bon sentit femení va fer evolucionar la línia que en temps del directori ja havia canviat.

El comportament i l’exactitud elegant de la línia que per carta de naturalesa hem triat a Catalunya és patrimoni de tothom, començant per la societat que li dóna vida. Perquè la informació és amor.

Jofre Vilà i Soler

Comments are closed.