Llinatge de Llucifers

El Ball de Diables de Sitges, amb 161 anys documentats d’existència, demostra any rere any la rellevància de la continuïtat d’aquest entremès dins la Festa Major. La passió per la pólvora, les carretilles i el foc són una tradició molt arrelada i hereditària entre els sitgetans. La transmissió de la cultura popular a les noves generacions preserva les manifestacions folklòriques i els entremesos de la vila, com es constata tant per Festa Major com per Santa Tecla. Moltes famílies exemplifiquen la devoció vers el ric folklore sitgetà, però la família Gràcia ha esdevingut la primera en tenir tres generacions de llucifers. Un fet insòlit dins del Ball de Diables i, alhora, rellevant dins el folklore i les tradicions populars.

Sitges va veure per primer vegada a la Festa Major del 2013 un Llucifer de tercera generació encarnat per Oriol Gràcia i Buela. Des de l’any passat, el jove sitgetà es posa en la pell del Llucifer de la Colla Vella del Ball de Diables i segueix, doncs, els passos del seu pare, Lambert Gràcia i Garcia, i del seu avi, Oleguer Gràcia i Brunet.

L’Oriol Gràcia va gaudir la seva primera Festa Major com a Llucifer amb molts nervis i molta il·lusió: “va ser molt intensa encara que estava una mica cohibit. Després de tants anys esperant aquest moment, i tenint dos referents com el meu pare i el meu avi, no m’acabava de creure que ara fos jo el Llucifer i que era el meu moment. Per una banda, després de tants anys, es van obrir les portes de l’infern i volia sortir a cremar-ho tot, tirant foc fins i tot pels queixals. Per l’altra, estava cohibit, vergonyós i conscient de la responsabilitat que tenia davant del foc. Al final ho vaig intentar portar amb la temperància exterior que em caracteritza, encara que la processó també anés per dintre i em digués: ‘A cremar-ho toooooot!’. Valoro molt positivament l’experiència viscuda perquè vaig rebre molt de carinyo i suport per part de la colla, la família i la gent”.

El relleu generacional va quedar simbolitzat en un moment molt emotiu coincidint amb la Sortida d’Ofici de l’any passat. L’Oriol Gràcia i el seu pare –en Gari, entre amics i coneguts– van fer l’entrada junts com a llucifers (actual i veterà) a la plaça de l’Ajuntament, per fer l’encesa de ceptrots en un gest simbòlic i de record també cap a la figura del seu respectiu avi i pare, ben present amb sentiments a flor de pell barrejats entre la pólvora i les espurnes del foc. Per al jove sitgetà, aquest moment va barrejar sorpresa, emoció i orgull. “Poder sortir de Llucifer per a mi és molt gran, però sortir amb el meu pare encara ho és més. Sentir el llegat de la família tan a prop és una experiència de la qual em sento afortunat de poder viure”. En Lambert Gràcia recorda especialment també la Sortida d’Ofici: “El meu fill no en sabia res i quan em vaig apropar a ell, me’l miro i li vaig dir: ‘Estàs a punt?’. I ell em respon sorprès: ‘Què hi fas, aquí?’. Va ser molt emotiu i vaig pensar que a mi m’hauria agradat fer aquest relleu amb el meu pare. És molt significatiu per a mi, perquè l’Oriol és Llucifer pels seus mèrits i no pas per ser el fill d’en Gari. La seva elecció va ser a través d’una votació a mà alçada entre tots els membres de la colla”.

1958: INICI DE LA NISSAGA DE LLUCIFERS

Oleguer Gràcia i Brunet va entrar al Ball de Diables de Sitges el 1934, amb 14 anys, interpretant el paper de l’Àngel i seguint les passes del seu germà gran. Amb 21 anys va passar a fer de diable, però no va obtenir el ceptrot de Llucifer fins a l’any 1958. Durant 21 anys, va ser el comandant de l’estol de diables i el cap de colla. El seu fill, Lambert Gràcia i Garcia, recorda que ”acompanyava el meu pare el dia abans de Festa Major a la Pirotècnia Igual de Canyelles i, en arribar a casa, l’ajudava a comptar les carretilles i a distribuir-les per als 12 diables en una habitació que habitualment no es feia servir”.

Resulta paradoxal que, abans d’esdevenir un mític Llucifer, en Gari –aleshores un nen– tingués por de la pirotècnia. En Gari afegeix: “aleshores, jo tenia por i m’amagava sota la taula i sota el llit però, tot i així, l’ajudava. Segurament, havia de ser diable, convivia de manera directa amb el fet que el meu pare fos Llucifer i cap de colla”. Amb 11 anys, però, va fer el canvi i un dia li va dir al seu pare “Vull sortir al Ball de Diables”. La primera vegada que es va vestir amb roba de sac i maça a la mà va ser l’any 1961. “Vaig entrar a la Colla Vella amb 11 anys i fent el Ball Parlat. Ara, això seria impensable”.

Després de dues dècades llargues, l’Oleguer Gràcia i Brunet es va retirar i volia com a successor del càrrec el seu fill Lambert, que portava 19 anys com a diable. Però en Gari recorda què li va dir al seu pare: “‘la gent gran de la colla té preferència’ i vaig posar el meu càrrec sobre la taula. Els veterans van dir-me: ‘ja que estàs a dins i que acumules una experiència, fes tu de Llucifer i cap de colla’”. I dit i fet: l’any 1980 va assumir els dos rols. En Lambert Gràcia rememora el primer dia que va fer el ball com a màxim representant dels diables: “estava a l’Ajuntament i em tremolaven fins i tot les pestanyes, perquè estava molt nerviós. No tenia la figura del meu pare davant i et vénen al cap un munt de responsabilitats. El primer problema que vaig tenir va ser no poder encendre la primera carretilla, perquè estava tan nerviós que el puro que portava em tremolava i no encertava la metxa per encendre-la. Tenia un neguit terrible perquè imposa molt a causa de la mateixa emoció. Has de perdre la por a la pirotècnia però li has de tenir respecte. Cal tenir seny i actuar amb responsabilitat”.

En Lambert Gràcia recorda que durant la seva primera sortida, el 23 d’agost de l’any 1980 a les 2 del migdia, el seu pare es va col·locar al seu darrere, ja que va continuar com a diable fins que es va retirar definitivament a la Festa Major de l’any 1984: “El meu pare em va observar com ho feia i, amb la seva mirada, em va donar la seva aprovació”.

En Lambert Gràcia i Garcia va ser Llucifer durant 26 anys i, seguint l’exemple del seu progenitor, també va fer partícip al seu fill Oriol Gràcia i Buela del ritual de repartir les carretilles als diables. “L’Oriol m’ajudava tal com havia fet jo amb el meu pare i la seva il·lusió era fer el paper de Llucifer. Jo vaig fer el ceptrot de l’Oriol quan va sortir com a Llucifer a la Matinal infantil de l’any 1980. Em vaig sentir orgullós que el petit de la casa volgués imitar-me”.

En Gari va continuar la seva trajectòria com a Llucifer fins que es va veure obligat per problemes de salut a retirar-se l’any 2006, després de 45 anys a la colla. La retirada va coincidir en un acte de comiat durant la mostra de balls de diables centenaris. Des d’aleshores, viu la Festa Major des d’una altra òptica, amb la seva càmera fotogràfica. Però, tot i això, agafa el ceptrot i tira carretilles de les tres colles actuals: la Vella –la seva–, la Jove i la de l’Agrupació de Balls Populars. Un privilegi que només pot gaudir un veterà carismàtic com ell.

Fa un any, el destí va obrir una nova etapa quan l’Oriol Gràcia i Buela va esdevenir Llucifer, després de ser el més votat en l’assemblea de la Colla Vella, celebrada el mes de març del 2013. Aquest paper ja l’havia interpretat de ben petit: “amb quatre o cinc anys, ja sortia de Llucifer a la Matinal infantil, però sentia pànic del foc. Podem dir que no em va servir de teràpia de xoc perquè vaig trigar tres o quatre anys més fins que vaig veure el foc com una gran diversió”. Per Santa Tecla, “tirava piuletes i al segon any ja utilitzava carretilla amb tro normal i era de xispeta daurada, que gairebé no crema. Un any, a mitja processó, vaig dir al meu pare que ja en tenia prou perquè em feia mal el cap però, en realitat, era perquè la por em podia. I deixar-ho a mitja processó ja va ser tot un mèrit per mi”.

Des de ben menut, l’Oriol Gràcia ha viscut la Colla Vella des de dins: “anant a l’Igual a buscar la pirotècnia, ajudant a fer piles de carretilles i aprenent alguns trucs per no descomptar-me comptant les carretilles dels diables que venien a casa a recollir el seu feix, acompanyant el meu pare a les reunions i acompanyant la colla als diversos correfocs arreu de Catalunya. Per tot això, no li dono molta importància al fet que fos membre actiu oficialment, però crec recordar que oficial va ser cap a l’any 1998. Vaig començar com a fogall (qui encén les carretilles dels diables i va amunt i avall). Tenia clar que, si no podia ser Llucifer i em donaven a escollir, preferia ser fogall i no diable. M’agradava molt fer de fogall i també poder substituir, de tant en tant, algun diable durant les sortides a fora”. Des de fa un any, l’Oriol Gràcia és el Llucifer de la Colla Vella del Ball de Diables. Una feina que compagina amb la de cap de pirotècnia: “estudio com estructurar les enceses, m’encarrego de fer el pressupost i la compra de la pirotècnia des de fa 4 anys”.

CADA COP AMB MÉS POTENCIAL PIROTÈCNIC

La figura mítica del Llucifer és un paper molt especial: permet a molt pocs ficar-se intensament dins d’un personatge que atrapa completament però, al mateix temps, requereix molt de seny. Segons en Gari: “et transformes, adoptes un paper de seriositat, fermesa i aplom. Sóc el que imposa la llei i, alhora, he de ser molt responsable per preservar la seguretat tant dels membres de la colla com dels espectadors al llarg de les diferents cercaviles i processons de la Festa Major i Santa Tecla”. L’Oriol Gràcia coincideix amb el seu pare: “La pólvora t’incita més i t’embriaga. Quan més encens, més en vols”. Per això, reivindica la importància de “posar límits a la quitxalla, que sembla no tenir por ni respecte pel foc”. Segons en Lambert Gràcia, “el perill sempre hi és, perquè es porta massa pirotècnia. Per evitar ensurts, la Colla Vella va reincorporar la figura del fogall l’any 1997. L’any 2000 també va introduir el carretó per primera vegada, amb l’objectiu de portar la pirotècnia per reposar les bosses sense haver de portar-ne tantes al damunt i, així, minimitzar el risc per si se n’encenia una”.

L’evolució del Ball de Diables ha consistit en la introducció d’un element coreogràfic conegut amb el nom d’encesa, el qual consisteix en la disposició dels diables, la Diablessa i el Llucifer en forma de rotllana –principalment a les places– i encenent les seves maces tots alhora. Altres diferències vénen donades per l’augment de la pirotècnia, per la pròpia evolució tecnològica i per les normatives europees que han provocat un canvi en el tema del foc.

En Gari recorda que, antigament, els diables tiraven entre 25 i 30 carretilles durant tota la Festa Major, i el Llucifer les anava repartint. Les cercaviles eren més curtes i les carretilles duraven més que no pas avui dia, que duren com a molt 11 segons. En canvi, ara tiren moltes carretilles. “En l’època del meu pare, als anys 60, el foc per a tota la colla de diables es limitava a 18 dotzenes de carretilles i a dues dotzenes de sortidors. L’any 1980, jo només portava dues o tres carretilles amb el ceptrot i, més endavant, vaig arribar a tirar-ne fins a 45. Quan vaig començar de Llucifer, l’any 1980, l’Ajuntament pagava 2.500 carretilles per colla i un centenar de sortidors. A més a més, la colla comprava de la seva butxaca 1.500 carretilles més i també 80 sortidors blancs francesos, perquè volíem que la festa lluís més i perquè nosaltres teníem ganes de tirar més foc. Consideràvem que ens donaven poques carretilles. Si només haguéssim utilitzat les 2.500 carretilles que ens donava l’Ajuntament, a mitja Matinal ja no n’hauríem tingut”.

Al llarg de la Festa Major, i en llocs especials, el Llucifer omple el ceptrot amb 40 o 45 carretilles. Actualment, l’Ajuntament paga 3.500 carretilles a cada colla de diables. Però, per poder fer totes les cercaviles, tant la Colla Vella com les altres dues colles del Ball de Diables compren de la seva butxaca una part important de pirotècnia extra.

Amb el temps, aquest entremès ha variat pel que fa la pirotècnia. Oriol Gràcia reconeix que “no volem perdre la manera tradicional de fer la cercavila, però a les enceses puntuals com al Cap de la Vila, al davant del Cable o a la plaça de l’Ajuntament, la cosa ja canvia. I en aquests escenaris poso tots els sentits per tal d’aconseguir cada cop una encesa millor, que no vol dir més foc (que també, si s’escau), sinó més segura, sincronitzada, que llueixi més i, així, fer gaudir el poble al mateix temps que gaudim nosaltres”.

PASSIÓ COMPARTIDA

La passió pel foc i el fort vincle lligat a la Colla Vella del Ball de Diables ha unit simbòlicament l’Oriol Gràcia amb el seu pare i el seu avi. El jove sitgetà llueix un barret amb els mateixos motius que portaven tant el seu pare com el seu avi: la calavera al davant i dues cobres al costat (una vermella i l’altra verda) i un sol al darrere. El cas de la família Gràcia, amb tres llucifers, representa un fet inèdit al Ball de Diables de Sitges però, alhora, mostra com es viu intensament la Festa Major des del vincle familiar i com les tradicions es perpetuen per contribuir a mantenir el ric folklore sitgetà.

Berta Chacón

Comments are closed.