Sitges, Catalunya, Europa. 1914 en tres escenaris

L’any que va canviar el món, va liquidar el segle XIX, va esberlar la Història capgirant la percepció de la vida, de les idees i de les ideologies; va propiciar el sorgiment de la cultura de masses, va cremar el Vell Continent des de l’espurna atiada a Sarajevo… 1914 és una xifra emblemàtica amb una capacitat d’evocació. I més aquest 2014 carregat de connotacions nacionals i internacionals. D’entre tot el cúmul d’esdeveniments d’ara fa cent anys en destaquem tres escenaris: el de la Vila, el de la nació i el de l’Europa que havia convertit les fronteres en immensos i sagnants camps de batalla i de destrucció.

La premsa sitgetana, configurada per El Eco de Sitges (fundat el 1886)  i el Baluart de Sitges (publicat a partir del 1901 i hereu de La Voz de Sitges, 1894-1898), des de les respectives ideologies es va fer ressò dels esdeveniments i es va posicionar enfront de les diverses circumstàncies. L’Eco, vinculat a la Societat Recreativa El Retiro i als partits espanyols de l’alternança en el poder central, liberals i, sobretot, conservadors, acollia alhora les tendències més marcades del socialisme local. El Baluart era la veu del Casino Prado Suburense, dels federals, dels catalanistes i de l’obrerisme de tendències anarquitzants. En tot aquest magma sovint prevalien els noms propis. Entre els primers, el director de L’Eco, Josep Soler i Cartró, el jurista i polític local Bonaventura Julià i Massó; des del Baluard, Josep Planas i Robert, Josep Díaz Blanch o Salvador Soler i Forment, per bé que molt sovint un i altre periòdic publicaven editorials, articles i informacions amb la signatura de “La Redacció”, amb inicials o pseudònims dels seus col·laboradors.

Des del medi local l’ Eco i el Baluart són les capçaleres de referència de Sitges estant però no les úniques. Els mateixos sitgetans de 1914 eren lectors de diaris com La Veu de Catalunya o La Vanguardia, setmanaris com L’Esquella de la Torratxa o premsa d’altres localitats, de caràcter cultural, d’entitats i de tota mena. Sovint els setmanaris sitgetans publicaven extrets o articles sencers d’altres mitjans per tal de reblar estats d’opinió coincidents o per donar notícies i informacions el més fidedignes possible. Amb tot, la visió del dia a dia dóna una idea ben fiable de les mentalitats, aspiracions, motivacions i estratègies dels habitants d’una vila que ara fa cent anys consolidava una fesomia cultural pròpia i característica, esdevenint una de les ‘segones ciutats’ del Noucentisme, entomava els canvis de política institucional de l’antic règim de diputacions a una moderna i ambiciosa Mancomunitat i s’esborronava dels horrors d’una confrontació que a finals d’aquell any i amb un pessimisme justificat tant des de El Eco com des del Baluart augurava una llarga i devastadora guerra.

EL SITGES NOUCENTISTA

El Sitges de 1914 és un Sitges noucentista que té ben poc a veure amb el de vint anys abans. El 1894 s’havia inaugurat en olor de multituds el Cau Ferrat amb el trasllat dels quadres del Greco en processó cívica, a cavall i amb banda de música i aquell mateix dia a la tarda a les parets del Cau havia ressonat el vibrant discurs de Rusiñol amb motiu de la Tercera Festa Modernista. El pas del temps i les circumstàncies han convertit Rusiñol en un patriarca de les lletres i les arts; el gener de 1913 és nomenat Fill Adoptiu de Sitges amb motiu de continuar omplenant el Cau Ferrat, ja esdevingut taller-museu, de tresors artístics.1

Malgrat això, l’autèntic focus d’atenció ja no és el temple del Modernisme sinó el nou complex arquitectònic de Maricel, erigit com a estendard visible de la nova estètica noucentista, i construït entre 1910 i 1917 per l’artista i enginyer Miquel Utrillo per compte del magnat, filantrop i col·leccionista nordamericà Charles Deering. El 1910 Deering adquireix el que havia estat l’antic hospital de Sant Joan i a partir d’una primera reforma el 1910 hi instal·la la seva residència i una part de la seva col·lecció artística. Poc després compra les cases entre el carrer de Sant Joan i el baluard de Santa Caterina  i Utrillo hi construeix el Palau per a hostatjar la gran part de la col·lecció, que no cessa de créixer amb noves adquisicions d’art, principalment hispànic. El 1915 transforma   Can Xicarrons, contígua al Cau Ferrat, com a residència d’hivern per a Deering. El 1916 emprèn la remodelació de l’ala est de la placeta de Sant Joan amb la construcció de l’edifici del sarcòfag i l’any següent s’annexa a Maricel l’edifici existent entre la rectoria i el corraló. Són anys d’una transformació febril de tot el que havia estat l’humil  barri de Sant Joan en un conjunt arquitectònic espectacular. 2

El 1914 culmina la primera fase de Maricel amb la transformació de la façana del baluard de Santa Caterina, que ha canviat el nom per plaça de Maricel. Utrillo ha demanat llicència municipal “ per modificar la fatxada de l’esmentat edifici que dóna al Baluart d’aquell nom, de conformitat amb el plànol que acompanya. La construcció del pont que uneix els dos cossos de Maricel data també de l’estiu del mateix any, destacant la construcció d’elements de pedra tallada combinats amb els finestrals de terra cuita del segle XVIII procedents de la Casa Prats de L’Hospitalet de Llobregat. El conjunt de la façana i del pont vistos des de l’actual Baluard Miquel Utrillo constitueixen una de les imatges més arquetípiques del Maricel noucentista, fonamentada en  la combinació d’elements antics (la imatge del Sant Miquel gòtic, la porta dovellada andorrana, els escuts d’armes del comtat d’Urgell)  amb els d’arquitectura popular (façana blanca i llisa, teulades de totxana, conservació de les finestres de batxilleria). No en va ja en un primer moment les característiques constructives i decoratives de Maricel – depuració, orientació a la mar, tria dels millors elements arquitectònics i decoratius – han estat posades com a exemple pel crític i historiador de l’art Joaquim Folch i Torres, el futur director del Museu d’Art de Catalunya i primer director del Cau Ferrat (1933-1939): «Maricel sembla el fruit d’un moment culminat de la civilització catalana moderna»  4

El Sitges noucentista es mostra també en la creació artística i literària. La publicació de la revista sitgetana La Cantonada. Cant d’en Trinitat Catasús i tonada d’en Miquel Utrillo, sota els auspicis del galerista i promotor d’art Santiago Segura,  de la que surt només un sol número, marca una interessant confluència literària i estètica en un espai intermedi entre el llegat del Modernisme i el Noucentisme consolidat. Especial esment mereix la secció “Breviari” que amb el nom de ploma “Helios” escriu Salvador Soler i Forment a les pàgines del Baluart de Sitges. Deixeble i admirador fins a l’emulació temàtica i formal de Xènius, Soler va teixint una obra literària en prosa que pretén anar seguint “les palpitacions del temps” de Sitges estant i deixar-ne constància a efectes de la construcció d’un determinat esperit cívic i cultural abeurat directament de les fonts més preclares del Noucentisme orsià.

LA CATALUNYA DE LA MANCOMUNITAT

 La proclamació de la Mancomunitat ocupa portada i un bon espai de l’interior del Baluart del 12 d’abril de 1914. El redactor de la notícia, endut per l’entusiasme del moment, vincula la constitució de la nova institució amb la recuperació de les llibertats perdudes el 1714, “i després de dos-cents anys de brega, gràcies a la tenacitat del nostre poble, ha vingut aquell Estat expoliador de les nostres llibertats amb el drecret de la Mancomunitat a reconèixer sencera l’ànima indestructible de la nostra terra.” 6. El redactor J. Díaz s’esplaia en termes similars a l’article “Aleluia!”. 7 Al número següent “La Mancomunitat en acció” comenta els primers acords institucionals i fa una crida en favor de la necessitat de cooperar-hi per tal que els esforços que es portin a terme arribin a bon port i en els números següents el setmanari va destil·lant el noticiari institucional. El Baluart publica també la resposta de l’Ajuntament de Sitges a la Mancomunitat sobre les millores que considera necessàries per a la Vila sobre carreteres i camins, el telèfon, el telègraf i el servei de correspondència.8.

La constitució de Centre Nacionalista Català de Sitge el 5 de maig de 1914 presidit per Josep Planas i Robert cal interpretar-lo com el resultat de l’onada expansiva del catalanisme polític que s’organitza institucionalment des de la Mancomunitat de Catalunya; els articles programàtics de presa de posició d’A. Torres Tomàs i de Salvador Soler i Forment reblen la plena identificació entre el medi polític catalanista sitgetà i el d’àmbit nacional. 9

Presidida pel polític i advocat Enric Prat de la Riba, la Mancomunitat de Catalunya constitueix el primer gran instrument d’institucionalització global del país a partir dels presupòsits del catalanisme polític. Prat actua amb una gran ambició i, alhora, amb un marcat pragmatisme; la solidesa de les seves directrius i el seu esperit eclèctic i obert doten el país d’una infraestructura moderna i eficaç en dos grans eixos: l’administratiu, econòmic i tècnic per a la construcció, amb ple sentit d’estat, d’un país modern, i l’ideològic, que actua en el vessant cultural. Entre 1914 i 1918 Catalunya fa un salt endavant incontestable en els àmbits de la tècnica, l’administració i la cultura i el país esdevé capdavanter en la renovació cultural i política de l’Europa del moment.

Una de les concrecions més notables és la creació de la Biblioteca de Catalunya el maig de 1914 a partir de la biblioteca formada per l’Institut d’Estudis Catalans. Concebuda com una autèntica i moderna biblioteca nacional esdevé un dels instruments de recerca i consulta més prestigiosos i eficaços. Salvador Soler i Forment es fa ressò de la creació de la Biblioteca de Catalunya i dels quaranta-set mil volums inicials procedents del fons adquirit per l’IEC,  celebrant el seu caràcter cultural i inte·lectual. 11

LA GRAN  GUERRA

La guspira de l’assassinat de l’Arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès a Sarajevo a finals de juny de 1914 encén una guerra de dimensions continentals. La política d’aliances, les ambicions colonials, les aspiracions nacionals, la carrera armamentística, les rivalitats econòmiques i la fràgil estabilitat interna dels estats aboquen Europa a una guerra fratricida que acabarà quatre anys més tard amb trenta-dos països en lluita, deu milions de morts, vint milions de ferits i set milions de desapareguts. Un balanç esgarrifós però que no va impedir que poc més de vint anys després els estats tornessin a la lluita fratricida.

L’esclat de la guerra es reflecteix des del primer moment a la premsa sitgetana. És comuna la preocupació dels redactors per l’abast i la gravetat del conflictes sobre els quals i  la neutralitat espanyola es detecta la mentalitat tocada d’espanyolisme per part de El Eco i la presa de posició del Baluart, al costat dels francòfils i aliadòfils amb una derivació, també, vers la neutralitat de Romain Rolland o d’Eugeni d’Ors. Des d’aquest setmanari es fa un seguiment més constant de la guerra a partir de les notícies que es generen a la premsa general i de les respectives preses de posició dels artistes, escriptors i intel·lectuals catalans. Amb tot, la guerra és seguida amb avidesa a través dels diaris i premsa d’abast nacional, de publicacions de caràcter cultural que se’n feien ressò com La Revista i les seves enquestes,  o de les revistes que diversos grups d’opinió publicaren, com La trinxera catalana, Ibèria, Messidor o el butlletí dels Amics de la Unitat Moral d’Europa, una creació d’Eugeni d’Ors influït pel pacifisme de Romain Rolland. Personatges com Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo van signar i fer costat des del primer moment el sector francòfil, és a dir, la causa dels aliats. Santiago Rusiñol, profundament impressionat per la barbàrie, va introduir  durant els quatre anys que va durar la guerra al seu “Glosari” que a L’Esquella de la Torratxa signava com a Xarau la sèrie “Espurnes de la guerra”, on expressà el seu apassionat compromís amb els aliats. 12

Miquel Utrillo per convicció pròpia i per fidelitat al seu patró nordamericà Charles Deering va catalitzar bona part de l’atenció del moment introduint la guerra com a tema artístic a Maricel, a més de formar part del Comitè de Germanor dels Voluntaris Catalans. El 1914 havia adquirit obra a l’escultor Gustave Violet, amb qui havia arribat a un acord per treballar a Maricel però l’adveniment de la guerra va comportar que Violet fos cridat a files i el projecte va quedar interromput. Algunes de les escultures de Violet que van figurar a la col·lecció Deering tenien com a motiu el tema de la guerra. Entre els testimonis artístics de la Gran Guerra a Maricel destaquen els capitells de Pere Jou representant l’escultor Violet habillat amb l’uniforme militar i l’enfermera Edith Cavell, afusellada pels alemanys per acusació d’espionatge i les pintures al·legòries de Josep M. Sert, premonitòries, encarregades per Utrillo el 1915 amb destinació al gran rebedor de la planta baixa de la torre de Sant Miquel. Els esdeveniments parcialment victoriosos del transcurs de la guerra van ser puntualment celebrats i el dia de l’armistici, l’11 de novembre de 1918, la bandera dels Estats Units i la de França van onejar al Racó de la Calma enmig dels cants de la Marsellesa. El compromís d’Utrillo durant aquests anys va més enllà del suport cívic o propagandíc, ja que serà un dels impulsors de l’Exposició d’Art Francès a Barcelona (1917).

A l’hora de fer balanç de 1914 la Gran Guerra esdevé el tema predominant. El Eco de Sitges informa amb detall, com era de costum en els seus balanços, dels fets transcorreguts a la Vila per mitjà de descripcions precises però encapçala el “Balance de 1914” 14 amb una dramàtica descripció de la guerra evocant els camps europeus sembrats de morts i lamentant el fracàs dels anys de progrés. Baluart de Sitges prefereix presentar una visió global de la situació destacant les penalitats de la guerra tant en els camps de batalla com en l’economia dels països afectats, lamentant que tot el progrés “únicament s’hagi esmerçat en esbrinar la manera amb què amb major rapidesa i economia de temps fóra possible la destrucció de la humanitat.” Malgrat tot, la llum de l’esperança provenia de les millores que s’implementaven des de la Mancomunitat “mercè a les exímies persones que la dirigeixen”.  Amb tot, malgrat la neutralitat oficial de l’Estat espanyol, la Gran Guerra és un esdeveniment omnipresent en la societat catalana i sitgetana del quadrienni bèl·lic i el canvi de valors i de realitats que comporta en el dia a dia va fent forat en les diverses capes socials. Els resultats emergiran a finals de 1918 i al llarg de 1919, en què els canvis esdevindran visibles i ni la política ni la cultura en quedaran exempts. Ni el Sitges noucentista, ni la Catalunya de la Mancomunitat ni l’Europa que haurà guanyat una pau amb plom a l’ala.

Vinyet Panyella

NOTES

1Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Ed. 62, 2003.

2. Vinyet Panyella, «Miquel Utrillo i les Arts», Miquel Utrillo i les arts. Sitges: Ajuntament de Sitges:  Consorci del Patrimoni de Sitges, 2009, p. 16-49.

4. Joaquim Folch i Torres,  «Una joia sitgetana», La Veu de Catalunya, 12.VIII.1912,reproduït a Baluart de Sitges,11.VII.1912. Forma part del volum d’articles de tema sitgetà de Joaquim Folch i Torres, El Cau Ferrat i la museïtzació del modernisme. Presentació Mercè Vidal i Jansà. Edició i estudi introductori Vinyet Panyella.  Girona: Curbet Edicions, 2013. (Acant; 2).

6. “La Mancomunitat de Catalunya. Jornada gloriosa. Baluart de Sitges, 12.IV.1914

7. Íbid.

8Baluart de Sitges, 3.V.1914

9. “Centre Nacionalista Català de Sitges. Acte inaugural; “Salutació”; A. Torres Tomàs, “Sitges catalana”; Helios (Salvador Soler i Forment), “Breviari. Sitges, troç de Catalunya” a Baluart de Sitges, 10.V.1914. El número següent del setmanari publica un extens reportatge de l’esdeveniment, “Centre Nacionalista Català de Sitges. Festa inaugural. Baluart de Sitges, 17.V.1914, p. 1-2.

11. S[alvador S[oler] F[orment], «Poixances», Baluart de Sitges, 28.VI.1914.

12. Santiago Rusiñol, Espurnes de la guerra. Barcelona: L’Avenç, 2004.

14 . El Eco de Sitges, 1.I. 1915.

Comments are closed.