Com era Sitges abans de la caiguda de l’11 de setembre?

Enguany farà tres-cents anys que Barcelona va caure en poder de Felip V. Va ser l’11 de setembre de 1714. A Sitges, els borbònics havien entrat un any abans, el 27 de juliol de 1713. Però, com era aquell Sitges que va veure entrar les tropes invasores i va experimentar els primers rigors d’un règim sota el qual ara, tres segles més tard, encara hi som?

El 1713, Sitges era un poble petit, d’uns 1.500 habitants. Una part dels sitgetans vivia fora del nucli urbà, a les masies del terme, però la majoria tenia casa al poble, que estava dividit en dues parts ben diferenciades: el nucli antic i el raval. El nucli antic era a dalt, al puig de Sitges. Una muralla de pedra, ben construïda, defensava les cases que hi havia al voltant del castell i de la parròquia, i una segona muralla tancava l’eixample, edificat en el segle XIV; és a dir, els carrers de Sant Joan i d’en Bosc. A l’entrada d’aquest recinte emmurallat, on hi havia la porta que hi havia al costat de la torre de les Hores, arribava l’antic camí que portava a la vila, convertit en el carrer Major.

A banda i banda del carrer Major s’havien fet cases i també n’hi havia entre el carrer Major i la platja. Eren les dels carrers Nou, d’en Tacó, de la Carreta i de Jafre (l’avui carrer de Pau Barrabeitg). I, a la banda de llevant, hi havia els carrers de l’Aigua i de Sant Domingo. El conjunt d’aquests carrers tenia el nom de Raval. Si algú s’acostava a Sitges per a entrar-hi pel portal del Cap de la Vila, podia veure les parets exteriors d’aquestes cases del Raval, sense portes que donessin al camp i amb només algun petit finestró, de manera que tenien l’aspecte d’una muralla. Una muralla no gaire forta, però muralla a fi de comptes. Encara avui, el carrer d’Àngel Vidal, que passa pel costat de la part posterior de les cases de l’antic Raval, és conegut com a carrer de la Muralla.

Fora del Raval, des de l’hort de Can Falç fins a la riera de Ribes, des del Cap de la Vila fins a la carena que separa Sitges de Ribes, i des del carrer d’Àngel Vidal fins a Sant Sebastià, tot eren camps de conreu, horts, sínies i vinyes. Els camps cultivats més propers al del poble, allà on ara hi ha els carrers de Sant Pau, de Sant Pere, de Sant Francesc i les terres que van del carrer de l’Aigua al carrer de Rafael Llopart, tenien el nom de les Parellades. Encara avui, hi ha un carrer que recorda aquest nom. Una parellada havia començat essent el nom d’una mesura de terra –la que tenia un camp que podia ser llaurat per una parella de bous en un dia–, però va acabar essent el nom de qualsevol terra de llaurada, fos quina fos la seva extensió.

La majoria dels sitgetans del segle XVIII eren mariners o pagesos. O, molt sovint, les dues coses alhora. Les tres quartes parts de les terres cultivades eren vinyes, i una tercera part d’aquestes vinyes era de malvasia. Del quart restant de terres de conreu, la meitat eren camps de blat; l’altra meitat, horts i plantacions de garrofers, un arbre molt important per a poder alimentar adequadament els animals que treballaven al camp o que tiraven dels carros. Podem imaginar els camps del terme amb pagesos que tenien cura de les vinyes o segaven els camps de blats. Els ceps encara no havien patit l’atac de l’oïdi –que arribaria un segle més tard– ni de la fil·loxera –que tardaria cent cinquanta anys–, i l’èxit de les vinyes només depenia del bon o mal temps. I, en arribar la verema, un tràfec constant de carros que portaven el raïm a les bodegues que hi havia a la majoria de cases del poble, per trepitjar-lo i guardar-lo en els cups perquè fermentés i es convertís en vi.

L’ocupació principal dels mariners era la pesca. Encara no era possible fer viatges a Amèrica (que Carles III no va autoritzar fins a l’any 1765) i, fins a l’ocupació borbònica de 1714, tampoc no hi hagué mariners sitgetans a l’armada reial. I tampoc no havia començat la moda d’anar a altres costes de la península a fer diners per a millorar, amb la pesca, l’economia familiar, tendència que, no gaires anys més tard, portaria molts sitgetans a Ayamonte i a Isla Cristina. De manera que els mariners de Sitges es limitaven a sortir a mar a pescar per portar peix a les taules de la família o vendre’l al mercat. O, alternativament, a fer navegació de cabotatge en la costa que va de Barcelona a Tarragona. Cal remarcar, però, que també hi havia uns quants mariners responsables de la fragata de Sitges, que s’havia creat per a defensar la població dels atacs dels pirates moriscos i que va tenir un paper destacat en les guerres catalanes, des de la dels Segadors fins a la que va acabar el 1714, la de Successió.

Pel que fa al comerç, a la vila hi havia mitja dotzena d’adroguers que, com solia passar fins no fa gaire en la majoria de pobles, venien de tot: menjar, eines del camp, estris per a la casa, adobs, llavors, teixits, vaixella, etc. Sense oblidar el mercat que es feia al voltant del castell, i que tenia com a dia important de la setmana el dijous, en què venia gent de tot el terme –i també de Ribes i Vilanova– des que Pere el Cerimoniós va autoritzar-ne la celebració l’any 1346. Entre els menestrals –és a dir, la gent que tenia un taller i un ofici manual–, hi havia sastres, passamaners, sabaters i teixidors per a la indumentària, fusters, un ferrer i un paleta per a fer i reparar cases, i una bona quantitat de boters, necessaris en un poble amb tanta activitat vinícola. Per al manteniment i reparació de les naus de la vila, hi havia corders, calafats i mestres d’aixa. Finalment, hi havia dos apotecaris que feien també de metges, i un parell de cirurgians per als casos més greus.

Si distribuïm els habitants del Sitges de principis del segle XVIII entre aquests diferents oficis i professions, cal destacar com a fet notable que la meitat de la població, un 50%, era gent de mar; en la seva majoria, pescadors. Dels altres sitgetans, els pagesos eren a un 30% del total, i el 20% restant es repartia entre menestrals, comerciants i professions liberals (metges, advocats, apotecaris, etc.). En aquells temps, la vida a Sitges devia ser –en temps de pau– tranquil·la. Tothom coneixia tothom i tots sabien el que passava al poble. Cert que no faltaven les baralles i enveges de poble i els escàndols familiars que tothom comentava però, en conjunt, dominaven la pau i la tranquil·litat. Durant l’any es feien més festes i celebracions; moltes més de les que es fan ara. A part dels diumenges, hi havia una vintena de dies festius a l’any, en què no es treballava i es feien actes religiosos. La vida devia ser semblant a la que, un segle i mig més tard, descriuria amb nostàlgia Emerencià Roig en El Sitges dels nostres avis.

Tot això era en temps de pau, perquè molt sovint hi havia guerres que ho trastocaven tot. Ja en el segle XVII, Sitges havia hagut de sofrir les malvestats de la Guerra dels Segadors, amb els abusos per part de les tropes de pas per Catalunya, castellanes o no castellanes, i sobretot amb l’ocupació, saqueig i gairebé destrucció de la vila per les tropes de Felip IV des del 13 d’octubre al 22 de novembre de 1649. I en el segle XVIII, del que estem parlant, la guerra més important va ser la de Successió. Va començar quan Carles d’Àustria va decidir no respectar el que Carles II, l’Embruixat, havia establert en el seu testament del 3 d’octubre de 1700 i, l’octubre de 1703, es va proclamar rei d’Espanya, desafiant un Felip V que en aquell moment ocupava el tron.

Això, als catalans ja els va semblar bé, perquè sentien una profunda antipatia pels francesos en general i per Felip V en particular, i els moviments de suport a Carles III van anar augmentant a Catalunya. Els sitgetans s’hi van afegir força tard, quan l’opinió favorable a Carles III era pràcticament unànime a Catalunya, i va ser el 31 d’agost de 1705 quan van enviar a Castelldefels, on en aquell moment era el rei, una delegació a manifestar-li la seva submissió i obediència.

Felip V, que no estava d’acord, evidentment, amb la rebel·lió de Catalunya, es va presentar, l’abril de 1706, amb un exèrcit davant de Barcelona. Va passar per l’interior, per Vilafranca, de manera que Sitges no es va veure afectada, però els sitgetans sí que van ajudar com van poder la ciutat assetjada: enviant homes i, sobretot, armant amb cinc homes un llagut que va anar a trobar la flota anglesa per guiar-la cap a Barcelona. Amb l’arribada dels anglesos, els castellans van emprendre una retirada desastrosa, atacats i perseguits arreu per on passaven fins que van sortir de Catalunya tenint darrere seu les tropes de Carles III, que el 25 de juny de 1706 van arribar a Madrid. Semblava que la guerra havia tingut una solució fàcil i ràpida, però no va ser així.

Carles III va anar a Madrid a ser coronat rei, però llavors s’hi va presentar Felip V i Carles va marxar –podríem dir que va fugir– a València. I, després d’aquesta retirada de Carles, tot va anar malament. El 25 d’abril de 1707, les tropes austriacistes van ser derrotades de manera clara a Almansa per les borbòniques, que poc després van ocupar València i Aragó. I la conseqüència va ser que València i Aragó van deixar d’existir com a estat independent i es van convertir en una part del regne de Castella. A continuació, els borbònics van entrar a Lleida, si bé, curiosament, no van avançar més i la guerra es va parar des de l’estiu de 1707 a l’estiu de 1709. Llavors va continuar. Però el desembre de 1711, Carles III va ser elegit emperador d’Àustria i va renunciar a les seves pretensions a la corona espanyola. Darrere seu, es van retirar de la lluita els països que li donaven suport.

D’aquesta manera, Catalunya va quedar sola davant de l’avanç dels exèrcits de Felip V que es van dirigir cap a Barcelona. I, mentre ho feien, Catalunya va convocar la Junta de Braços. La Junta de Braços eren les Corts Catalanes quan no estaven presidides pel rei. I, el juny de 1713, la Junta de Braços va decidir solemnement no rendir-se i lluitar fins al final en “defensa del Principat, per la conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que nostres antecessors, a costa de la seva sang, gloriosament alcansaren, i que nosaltres devem, doncs, mantenir”. Era, però, una decisió que afectava principalment la ciutat de Barcelona, emmurallada, ben poblada, ben armada, però que difícilment podien acomplir els pobles i ciutats petites, com Sitges.

El 14 de juliol de 1713, els borbònics van entrar a Tarragona i, una setmana més tard (sembla que el 23 de juliol), van entrar a Sitges. No tenim cap informació de què va passar, però no hi degué haver resistència. Els sitgetans havien fet el gest inútil de tapiar tots els portals de la vila menys els del carrer d’en Tacó i els del carrer de l’Aigua; és a dir, un que donava a mar i l’altre al camp. Per un d’ells degueren entrar les tropes enemigues, i els representants del nou règim van advertir que, des d’aquell moment, el sitgetans eren súbdits de Felip V i estaven obligats a obeir les ordres dels seus representants. I la primera ordre dels nous amos va arribar el 31 de juliol. L’intendent José Patiño manava que els sitgetans enviessin 50 treballadors a Barcelona a cavar trinxeres per a l’exèrcit que assetjava la ciutat.

Com és prou sabut, Barcelona va resistir sola durant 13 mesos, del 25 de juliol de 1713 a l’11 de setembre de 1714, davant de l’admiració d’Europa. Mentrestant, la resta de Catalunya i, per tant, també Sitges, vivia una situació confusa i caòtica. Partides d’homes armats recorrien les comarques atacant i hostilitzant l’exèrcit de Felip V. Sitges també es va trobar enmig d’aquests conflictes. El mes de juny de 1714, les tropes catalanes d’Antoni Desvalls, marquès de Poal, van voler entrar a la part alta de la vila per treure’n els soldats castellans, que s’hi van resistir. En els dies 27, 28, i 29 de juny van disparar canonades contra les muralles i van encendre, sense èxit, tres mines, però el 30 van arribar 2.000 soldats castellans a ajudar els assetjats. Poal va encendre una última mina i el 31 es va retirar.

Dos mesos i mig més tard, l’11 de setembre de 1714, queia la ciutat de Barcelona. El llibre d’actes del Consell de la Trenta-sisena, que és el que avui anomenaríem Ajuntament, no en diu res. L’anotació més propera a l’11 de setembre que hi ha és del dia 15. Es refereix a una ordre del militar borbònic navarrès José de Armendáriz, que anys més tard seria virrei del Perú, que manava que els pobles de Sitges, Vilanova, Ribes, Canyelles, Olivella, Cubelles, Cunit i Calafell reunissin tropes per “perseguir los sediciosos que, robant i maltractant, inquieten i perturben la quietud pública de les presents viles i llocs”. És a dir, que seguia havent-hi conflictes i partides armades a Catalunya.

La història dels 300 anys següents és prou coneguda. En la primera meitat del segle XVIII, Catalunya va patir una repressió brutal, que va acabar eliminant tota resistència. Però, després, l’esperit de treball i la iniciativa dels catalans va afavorir una creixent prosperitat econòmica. I amb aquesta prosperitat econòmica va revifar-se el desig català de recuperar la seva capacitat d’autogovern. Primer, hi va haver la Renaixença cultural i literària. A finals del segle XIX, van aparèixer els primer partits catalanistes. L’any 1914, la Mancomunitat, sota la presidència de Prat de la Riba, va administrar, precàriament però esperançadorament, una Catalunya finalment unificada. Amb la República i la Generalitat, després del període repressiu de la dictadura de Primo de Rivera, es va tornar a assajar la possibilitat d’un autogovern. Va seguir el període tràgic i sinistre de la dictadura franquista i, amb la mort del dictador l’any 1975, va ser possible recuperar una Generalitat que ha governat més de trenta anys el país. Primer, gaudint del respecte del govern central i, després, cada vegada més amb més problemes i dificultats. I en aquest punt estem. El futur és impossible de preveure, però la majoria de catalans desitja que s’assembli com més possible a la Catalunya d’abans de l’11 de setembre del 1714.

Ignasi M. Muntaner 

PRESÈNCIA AUSTRIACISTA A SITGES

El darrer número de La Xermada publicava un article de Jordi Milà sobre la pervivència de simbologia de caràcter austriacista als panys de les portes d’edificis de Sitges. Gràcies a la difusió de la publicació i a la gentil informació aportada per col·laboradors, aportem altres mostres en aquest sentit, que s’han d’afegir a les aportades en el mateix article. Tot plegat confirma el fet que la simbologia de caràcter austriacista era molt més habitual als carrers de la vila durant els segles XVI i XVII del que fins al moment havíem conegut.

Comments are closed.