Pros i contra

Els canelons de Sant Esteve, a casa

Hi pot haver res més nostrat que aprofitar els sobrants d’un dia de festa per tal de fer una altra menjada, i d’això fer-ne una celebració? El concepte en si mateix ja és tota una declaració d’intencions.

Deixant de banda l’origen de la festivitat –entès com el dia que servia per retornar del mas originari a la llar habitual–, el fet és que la festivitat de Sant Esteve, fora de l’àpat –i, en el cas de Sitges, d’una obligada visita al Vinyet–, poca cosa més té d’interessant.

Així que invertir, i més tal com està el panorama, en anar a menjar a fora, crec no només que és un sacrilegi sinó que dit d’una manera planera és simplement un error.

Passat el dia principal de Nadal, on qui més qui menys es recull a casa del “patriarca”, el dia de Sant Esteve ha d’esdevenir un pràctic retrobament amb els mateixos comensals, més algun d’incorporat, on es pugui passar revista a la menja –i recomano seriosament lloar-la, sigui quina sigui la vostra opinió real– del dia anterior. Tot en un autèntic i entranyable ambient casolà.

Puc arribar a cedir en l’aspecte a quina casa cal anar, si a la d’aquest o a la de l’altre. Fins i tot puc cedir en si algú no té afecte pels canelons, posar-li un arròs de cementiri, fet naturalment a partir de les despulles del dia anterior. Però allí on no puc transigir és en el fet que aquesta menja es faci en fogons aliens, servit per desconeguts i sotmesos al rigor propi d’un lloc públic.

Tot això en el benentès i acceptant que hi ha d’haver qui treballi, i reconec que això avui dia és un seriós entrebanc. Però el que no tinc tant clar és si no hi ha, almenys entre una part d’aquest personal, qui ho fa de bona gana i amb la bona voluntat de recollir a casa seva, un cop més, qui gairebé no veu durant bona part de l’any. A més de voler sentir afalagoses i reconfortants paraules sobre el menjar cuinat –curiosament cada any millor que l’anterior–.

Per rematar-ho tot després amb una llarga sobretaula on han de sortir els temes recurrents i les anècdotes mil vegades repetides, que donin pas a tota mena de crítiques i misèries de caire familiar que ens vinguin de gust. Tot enganxant-t’ho amb un pseudo-berenar (amb sobres, per descomptat) i rematant-t’ho tot acompanyant al capvespre algun dels nostres convidats a casa seva per estirar les cames amb un eufemístic “fer baixar el dinar”, que amaga en realitat una necessitat d’airejar la cara que ajudi a la dissolució en sang de l’alcohol ingerit. Cosa que evidentment va renyida amb agafar el cotxe per anar a dinar a un restaurant.

Per acabar la vesprada, podem escollir entre escoltar el concert de Sant Esteve des del Palau de la Música –els més melòmans–, o una partida de quinto –els més mundans–.

La indústria gastronòmica ja té uns altres 363 dies per convèncer-nos de les seves “bondadoses virtuts”, la més atractiva de les quals acaba sent en aquestes dates el deslliurament de la feina i l’atabalament propi dels dies de festa a casa. Però per Sant Esteve –i evidentment per Nadal– crec que no toca. Aquest atabalament, aquest girar-ho tot per celebrar al voltant d’una taula, i posar-se a les ordres del elements, normalment, femenins de la casa, forma part indestriable del nostre esperit mediterrani. I com Nadal, de Sant Esteve només n’hi ha un a l’any.

A més, què carai, ja ho recull el refranyer tradicional; Si per Nadal cada ovella al seu corral, per Sant Esteve cada ovella a casa seva. I no ens posarem ara a discutir sobre les virtuts del nostre refranyer, oi?

Jordi Milà

Els canelons de Sant Esteve, a fora

Malauradament, cada cop més priva més la raó que la tradició.

Si em pregunten a mi què puc fer sense violències mentals, jo diria que el millor en aquestes situacions és intentar fer un balanç equitatiu entre ambdues opcions i, sobretot, prendre-s’ho amb filosofia i adoptar la solució que més convingui. De totes maneres, tot i ser conscients de la importància de menjar a casa, de vegades ens agradaria poder estar a dos llocs al mateix temps.

No tothom té la sort de tenir una família i, a més, que aquesta sigui de les tradicionals; vull dir, de les que respecten al màxim les tradicions sense arribar a un extrem fonamentalista. Alguns restaurants formen part de la família de moltes famílies. De vegades són la seva família i, en alguns casos, fins i tot la seva única família. A més, pots conèixer gent nova en un restaurant, fer societat, i potser fins i tot trobes l’amor de la teva vida si és que no el tens ja; com sabem, és temps de pau i amor.

També podríem dir que els restaurants són els veritables continuadors de les tradicions culinàries que a casa cada cop es fan menys. Hauríem de deixar de ser tan egoistes. A qui no li agrada trobar la taula ben parada que fa festa? Arribar i moldre. Tenir-ho tot a punt, pensant o fent veure que no pensem que hi ha d’haver més d’un, millor dit, més d’una sacrificada –amb gust, en tot cas, però sacrificada– que s’ha preocupat, s’ha mogut, i força, en planificar el menú. Anar a fer la compra amb un pressupost establert o encarregar-la amb temps per evitar les sobres, elaborar les menges, i fregar i netejar la vaixella, cristalleria, coberteria i demés, d’aquella que sols surt un dia de l’armariet i acostuma a ser per aquestes dates. “Nen! Vigila que no la trenquis, que és la de quan em vaig casar, que era dels avis”. Vaixelles que han perdut massa peces i que, cada cop que se’n trenca una, és un disgust que ens fa plantejar si val la pena muntar el xafarranxo a casa o, per contra, gastar una mica més –o no– però menjar a taula parada en un restaurant i ser servits i sense preocupar-se de res més.

Hi ha menjadors que semblen una diada castellera, amb pinya, folre, manilles i l’enxaneta al damunt d’una cadira recitant el vers, repetit del dia anterior. I, quan estàs fins els nassos de tant àpat, no pots foragitar o convidar a marxar la gent. En un restaurant, en canvi, quan és l’hora, amb la condescendència o aquiescència pròpies i prèvies, es tanquen les portes.

Actualment, menjar fora de casa ha deixat de ser un hàbit reservat als més poderosos. Hi ha persones o famílies que no es compliquen la vida fent múltiples preparatius per a les festes. Prefereixen deixar-ho tot en mans de professionals i gaudir del Nadal. Cal recordar que, en aquestes festes, l’important és gaudir-les; si bé n’hi ha que no les poden ni veure i els hem de respectar, no tothom és igual. Es pot fruir de la festa a casa o fora de casa i, sens dubte, amb menys preparatius. La nostàlgia ens pot sortir cara i sempre hi ha una primera vegada en gairebé tot.

Darrerament s’està imposant el sortir fora a menjar, més que res perquè els avis ja no estan per fer aquestes gresques multitudinàries i moltes de les noves generacions no agafen, o no volen agafar, el relleu. En molts casos, pares, sogres i avis encara hi són, però no estan per a segons quines batalles; o bé, quan s’arriba a la vellesa, aquesta ja no té de què redimir.

Però és cert que està creixent la nova tendència de celebrar aquests actes fora de casa. Potser això es degui al fet que, tradicionalment, la preparació d’aquests àpats corria a càrrec de les dones, però actualment la major part de dones ja no gaudeixen de tant temps lliure per cuinar, per la qual cosa aquesta tasca està més compartida amb els homes. Davant d’aquesta escassetat de temps, hem donat amb la clau per solucionar aquest problema: Per les festes de Nadal, penja el davantal!

Podem recórrer a la solució del càtering, que ens ho portin tot i que ens ho serveixin tot a casa nostra, i després que ens ho recullin i s’ho emportin tot i ens deixin la casa tal com estava abans, com si no hagués passat res. Sí, però no és més còmode anar al restaurant? Encara que mai no diré “d’aquesta aigua no en beuré”.

Els canvis en l’estil de vida a les societats avançades han provocat nous hàbits alimentaris i han disminuï t les hores que passem entre fogons. La nostra societat és menys tradicional que les anteriors i això es reflecteix també en aquestes festes que són com el Ramadà però a l’inrevés. Fa vint anys, qui volgués anar a menjar fora de casa per Sant Esteve tenia poques opcions per triar. Hi havia molt pocs restaurants oberts en un dia tan assenyalat i, per no haver-hi, no hi havia ni el costum d’anar-hi. Ara, això ha canviat força, i la tendència és que cada cop més restaurants obren en aquestes dates i estan plens o gairebé.

Tot i que les dates nadalenques són tradicionalment unes festes per passar amb la família, és possible que enguany tinguem dubtes existencials i les vulguem passar fora de casa. Tant si es decideix fer-ho sol, com si es vol sortir acompanyat de la família, hi ha moltes alternatives per gaudir de les festes nadalenques fora de casa sense necessitat de gastar molts diners. Com hem dit, cal gaudir del Nadal i dels seus moments de convivència amb familiars i amics.

Encara sort de la família que, en un lloc o altre, es pugui arribar a reunir; llàstima que no tothom ho pugui fer. I el més important: no hem de deixar refredar excessivament la relació que tenim amb família o amics, si no volem acabar perdent-los.

Josep Maria Matas Arnalot

Comments are closed.