Tradició, on és la tradició

Tradició. On és la tradició?, ens podem preguntar. Les tradicions són un patrimoni cultural de l’home que es mantenen en la memòria col·lectiva, la qual ha arribat a ser sacralitzada recollint-ne les dades i aplegant-les en el gran tresor que és el costumari popular. Sembla una temeritat simplificar en poques paraules la diversitat d’accions romàntiques i qüestionables que s’emparen dins el concepte tradició. La tradició es pot definir i valorar de moltes maneres i té un ampli abast temàtic.

Tractant només el camp d’activitats amb intencions curatives de caràcter popular, en podem trobar arreu del món amb versions semblants entre elles i que a voltes encara són viscudes.

En aquest temes, les referències i testimonis només ens permeten intuir part del sentit que se’ls donava. No parlem de màgia ni d’embruixaments; només ens proposem anotar petites situacions anecdòtiques que barregen fets i creences.

Consultant antics papers familiars, en vàrem trobar uns de força interessants corresponents a un avantpassat de Reus. Es tracta d’uns petits quadernets manuscrits (de mida 10 x 15 centímetres), de la segona meitat del segle XIX. Eren de Joan Resí i Veciana (nascut el 1811 a Tarragona), un home d’idees liberals que anotava dades d’esdeveniments locals i familiars, que va ser administrador i majordom de diverses cases i s’associà per crear una empresa tèxtil que el 1851 ja tenia els telers moguts a vapor. Era, doncs, un home de conviccions i d’una certa formació, que anotà: “Dia 12 juliol de 1850 va anar a Barcelona la meva dona (Teresa Font, natural de Constantí) per anar a Badalona a curar-se amb una dona que es deia que era santa i no es va curar”. Se sap que del seu matrimoni van néixer dos xicots i una bessonada, un minyó dels quals patia, igual que la mare, un mal de trencadura (hèrnia), malaltia que es detectà als sis mesos. En no sortir-se’n d’aquest mal, malgrat seguir els consells dels metges, es va optar per visitar una sanadora de Badalona, de la qual en deia la gent que era “santa” i curava. Però, com veiem, no va curar la criatura.

El ritual usual era prou comú a tot Catalunya i ens n’ha quedat constància dels detalls, com per exemple que el nadó havia d’estar completament nu i ser passat pel mig d’un arbre de roure esberlat per un llamp. L’arbre també podia ésser partit d’un sol cop de destral afinada per primera vegada. De la roba se’n feia un farcell que, una vegada realitzat l’acte, s’empastava de fang quedant a sol i serena durant tot un any.

Hi ha constància que, ja en la dècada dels 50, a Sant Martí Sarroca es va efectuar aquest ritual per la festa de Sant Joan, segons havia estat aconsellat.

El cerimonial és molt simple: consisteix en unes evolucions de dos homes que fan passar el nenentre mig de la feridura de l’arbre, al temps que salmodien tot dient: “Sant Joan el passa” i “Sant Pere el traspassa”. Una altra fórmula pronunciada era: “Malalt us dono el Pere” i rep per contesta “Sant Pere us el torna curat”

Hi ha record també d’haver-se guarit una criatura trencada a les Gunyoles del Penedès, fent una celebració amb molta assistència de públic, acabant la festa amb galetes i vi per a tothom. Era l’any 1942.

Pel que es desprèn, no hem d’estranyar que aquest acte pseudoreligiós hagués traspassat els temps des de segles enrere, ja que  hi ha constància que en la visita pastoral del bisbe Gualba al deganat del Penedès, l’any 1303, entre altres mesures se sancionava dues “curanderes” de Miralpeix que exercien per la comarca el mal donat.

Podem fer tota una relació de vocables populars amb què es denominaven les persones que es dedicaven a fer curacions a la manera tradicional. El llistat inclou remeiers, setens, xucladors, endevinetes, catarins, focadors, radiadors, adobadors, curanderos, oracioners, sagnadors, trencadors, desagulladors, samaires, pagnadors, portagasius, encomanadors, despulladors, samataires, botxí, etc. Es tracta, en tots els casos, de paraules pròpies d’un argot del camp de la medicina popular. Els remeis que diagnosticaven els utilitzava la gent segons un formulari variat que és folklore viu i gairebé universal.

A Sitges encara es manté en el record gent treballadora que intervenia en la curació de mals i quins eren els sistemes tradicionals amb què actuaven. Per exemple: dolors de canells i angines es curaven amb fregues d’oli; mals d’orelles es curaven amb una paperina que es petava, l’espunyit curat amb canyes que es posaven sota el braç: el trencat millorat amb braguers; luxacions curades amb oli calent… tot ben pastat. Recordem els qui aplicaven aquestes curacions: la Faleta i les seves oracions, l’Enric de les cadires, en Manel i en Daniel de la carn, i en Mariano dels pous. Així, doncs, en el camp de la sanitat també hi ha tradicions populars.

Fonts d’informació:

COSTUMARI CATALÀ

El curs de l’any de Joan Amades

DIDÁCTICA DEL FOLKLORE

Ismael Moya

Editorial Schapire S.R.L.

EL FOLKLORE ESPAÑOL

José Manuel Gómez-Tabanera

Instituto Español de Antropología Aplicada

PROCESSOS DE L’ARXIU DIOCESÀ DE BARCELONA

Josep Maria Martí i Bonet

Departament de Cultura de la Generalitat

RETALLS DE FOLKLORE PENEDESENC

Pere Sadurní i Vallès

Museu de Vilafranca del Penedès. 1981

ARXIU FAMILIAR

Jofre Vilà, Blai Fontanals

Jofre Vilà i Soler

Comments are closed.