Sitges, Rusiñol i la Malvasia en els llibres de viatgers estrangers

 

“La mar hi és una gran maragda i el cel lluminós una gran turquesa. La vila, polida i atractívola i alhora jardinera i senyorial, industrial i aristocràtica”

Els preguntava el professor Ignasi Maria Muntaner en el número de Nadal de La Palla de 2011 si abans de 1890 algun estranger s’havia interessat per Sitges –ell referenciava el llibre d’Isaac Pavlovsky–. Doncs sí, n’hem trobat uns quants i és tot un goig donar-los a conèixer al públic sitgetà amant de les lletres. La primera troballa sorpresa ha estat el llibre de Jean Sarrazin (1539-1598), abat de Saint Vaast: Ambassade en Espagne et en Portugal (en 1582). Va tenir cura del text Philippe de Caverel (1555-1636), que també va participar en l’ambaixada. L’obra es va publicar per primer cop el 1860 a Arras, Typ. d’A. Courtin, i la podeu trobar a la xarxa digitalitzada per Google a partir d’un exemplar que es conserva a la Universitat de Michigan.

L’abat és l’encarregat de deixar constància per escrit del viatge que fa l’ambaixador acompanyat del “president” i de la “tropa” (si ho he entès bé, són vuit membres de la cort) tot seguint les ordres donades per Sa Majestat. Jean Sarrazin surt d’Arras el 20 de febrer. El 10 d’abril de 1582 són a Barcelona i han d’anar a Madrid i, com que volen fer via, deixen de banda part de la “tropa” i, aconsellats per un traginer que els acompanyarà, prenen el camí de les Costes en lloc de l’interior, com feia tothom. Dos eren els perills a l’època: el camí més que abrupte que calia fer gairebé sempre a peu o amb matxos o rucs, i els “moros” (pirates i bandolers). Transcric traduï t el fragment que correspon a Sitquer, la variant del segle XVI del topònim sitgetà que dóna un francès (la traducció al castellà ens l’ha facilitat Luis d’Estrées):

“(…) El buen hombre, obligado a marchar, fue sin embargo tan diligente que, transcurridas seis leguas de camino, los hospedó en Sitquer, amenizando el recto camino a Zaragoza, de lo que no se sabe como lo sospecharon. Pero les hizo entender que era para mejor, que estando el camino de Zaragoza infectado de bandoleros, el de Valencia era más seguro, menos sujeto a robos y casi a igual distancia. Logró persuadir fácilmente a los que quiso y que no sabían nada ni de lo uno ni de lo otro. Pero la experiencia les enseñó después que lo que les salvó del peligro de los bandoleros, los hundió mucho antes en el de los moros escondidos en las montañas inaccesibles, que les mostraron desde entonces, de las cuales acuden los paseantes y algunas veces de las localidades vecinas.

Este camino es al final tanto o más malo que el de Zaragoza, por las montañas y las rocas que bordean el mar, el cual costeamos desde Barcelona a Valencia tan cerca que de andar a veces sobre la grava y la arena de la ribera, a veces sobre las pendientes de altas montañas del lado mismo que mira al mar, desde donde admiramos con razón las obras del Todopoderoso, al milagro de las aguas, que vienen a veces a golpear con tanta furia las cavernas de las rocas, que parecen cañonazos.

En Sitquer, como en algunas ciudades y provincias que sean, las poblaciones cristianas están normalmente repartidas en ciertas cofradías, los compañeros de viaje consideraron que se es más diligente en España a procurar limosnas, que no lo somos en nuestros barrios. Ya que mientras hablábamos, tres o cuatro niñas entraron en la habitación con una vieja como madre, cosa que no hubiesen esperado en España, y empezaron a tocar con los dedos el tamborín hecho en rombo, y sobre el cual estaba pintada la imagen de la santa Virgen, presentando de vez en cuando el bacín para recibir la limosna. Esa manera de proceder provocó en los compañeros tanta risa que escucharon menos la canción, y que la cosa les resultaba inhabitual. Se dice sin embargo que no fue malo el invento, que invitó más dulcemente a los invitados a meter mano a las bolsas. Y se dice incluso que las limosnas de los camaradas se entregaron a la granja, y que cada granjero se esforzó por inventos similares de hacer valer el resto; de lo que no podría venir mal alguno, si se tiene ojo avizor, así como sucedió con los gestores abrogados por el Santo Concilio de Trento, aunque su primera institución se considerara buena. (…)”.

Malgrat la dificultat d’entendre algunes de les frases del text, el sentit general crec que és prou clar.

El següent text localitzat, seguint l’ordre cronològic, és d’Albert Jouvin de Rochefort (c. 1640  – c. 1710), cartògraf i viatger francès que el 1672 escriu El viajero de Europa. Al capítol dedicat a Espanya i Portugal, trobem una breu i distant descripció de Sitges en el seu camí de Tarragona a Barcelona:

Vimos a la salida algunos torreones y sus altos baluartes, que nos hicieron creer que Tarragona es una ciudad muy fuerte, desde donde bajamos a la orilla del mar, por un gran viñedo hasta Cubellas, Villanova como también hasta Sitges, y desde allí hay dos caminos que van a Barcelona, el uno por Villafranca, para evitar el peligro del encuentro de los turcos, que esperan el paso a los viajeros, y el otro, que es a lo largo de las costas del mar y es el más corto, que seguimos, entrando por las montañas, donde el camino está tallado contra las rocas, que el mar bate al pie, que son tan elevadas que no se las puede mirar sino con terror. Las llaman las costas de Garraf, por un castillo del mismo nombre que encontramos sobre el camino”.

En dues obres més, la preuada malvasia de Sitges n’és el centre d’atenció, no pas el poble. Es tracta de l’obra de l’oficial de l’exèrcit francès, diplomàtic i escriptor E. F. Lantier (Marsella, 1734 – París, 1826). En el seu Viaje a España del caballero San Gervasio, oficial francès, de 1739, no passa per Sitges, però al monestir de Montserrat en tasta la seva preuada malvasia i en deixa constància:

Me dieron de cenar muy bien, y los reverendos me hicieron beber un excelente vino de Malvasía de las colinas de Sitjes (*); y vi que esos buenos padres estaban muy unidos al culto de la Virgen; no descuidaban el de Baco.

(*) Tan solo la Malvasía de Madera es superior a la de España”.

I encara, en una de les quinze ermites que llavors tenia la muntanya, hi troba un ermità que hi és des de fa quaranta anys, el qual li explica que el monestir els alimenta amb pa, vi, oli i sal, i cada tres anys els dóna la vestimenta i noranta francs per atendre les altres necessitats. I afegeix que té un altre recurs per a proveir-se: cultiva flors que envia als habitants de l’entorn i, a canvi, rep llegums, xocolates, aus i malvasia!: “Veis que el maná del cielo cae a veces en mi ermita”. Després el viatger és portat a Manresa i dinen en una ermita on al bon temps s’hi reuneixen els frares, “los días de esparcimiento acuden allí indulgere genio y a saborear la Malvasía de Sitjes”.

I en l’obra de l’anglès que va recórrer Espanya al llarg de 1786 i 1787, Joseph Townsend (1739 – 1816). El seu llibre –publicat el 1792 a Londres en els tres volums A journey through Spain in the years 1768 and 1787, with particular attention to the Agriculture, Manufactures, Commerce, Population, Taxes and Revenue of that country, del qual n’existeixen diverses edicions, jo he consultat la inclosa en l’obra de García Mercadal– constitueix una de les obres més importants del gènere aparegudes durant el segle XVIII. La traducció francesa de 1809 va ser utilitzada, així com la de Laborde, pels exèrcits napoleònics que van ser enviats a la península com a guia per conèixer el país. Arribat a la comarca es fixarà sols en una cosa: la producció vitivinícola. Fixeu-vos en l’excel·lent preu dels vins blancs de Sitges:

(…) “El aguardiente, el vino, las nueces, las almendras, las uvas y el corcho se cargan sobre la costa en diferentes plazas para los negociantes que viven en Barcelona. Las viñas están en Mataró, Villanova, Sitges, Valls y Granatché [Granollers]. El precio de los vinos varía según la estación: pero cuando está más alto, podemos contar el de Mataró, comprendidos los derechos españoles, a 16 pesetas o 40 chelines el moyo; el de Villanova, a 15; el de Granatché, a 40. Todos estos vinos son tintos, pero los siguientes sólo blancos, a saber: los de Sitges, que se venden a 54 pesetas, y los de Valls, cuyo precio es 20 pesetas; pero el precio medio es de 12 pesetas y media el moyo, tanto el de Mataró como el de Villanova”. (…)

Una altra referència, brevíssima, aquesta referida a la localització del poble, del científic prussià Alexandre von Humboldt (1769 – 1859). Al seu diari de viatge, quan descriu l’estada a Tenerife el mes de juny de 1799 –al gener havia estat a Barcelona i havia fet diverses excursions per Catalunya–, diu sobre el “sentir i mesurar”, és a dir, la seva feina d’explorador i geògraf:

La visibilidad a larga distancia en el mar es un fenómeno extraño, y un físico no puede ahora por menos que afirmar que, en unas circunstancias determinadas, puede verse el pico a una distancia de 70 o 56 leguas. ¿Quién conoce la refracción marítima en las inmediaciones del trópico?*

Nota: Estas historias –a qué distancia pueden verse las montañas desde el mar, algo muy incierto viniendo del este o del oeste– presuponen que se dé la coincidencia de que quien esté provisto del mejor cronómetro y más seguro esté de su longitud tenga además la fortuna de encontrarse un horizonte absolutamente despejado. Desde Sitges, en la costa catalana, puede verse desde terreno llano (como en Barcelona desde Montjuich) la costa de Mallorca, que se encuentra a 30 leguas de distancia. ¿De verdad hay en Mallorca montañas de 1500 toesas de altura? ¡Lo dudo mucho!”.

I encara un altre viatger foraster –com diferencien els illencs, foraster de la península i estranger de més enllà dels Pirineus, Viage de España, Francia é Italia, de Don Nicolás de la Cruz y Bahamonte, Consiliario de la Real Academia de las Bellas Artes de Cádiz. Publicat a Madrid el 1806, al primer volum, “que comprende la parte de España desde Ocaña hasta la Junquera”, explica:

(…) “Seguimos nuestra ruta por una loma muy incómoda. A una legua está la villa de Siges, también de mucho vecindario, fundada, como la anterior [Vilanova], á la ribera de la mar, y hace como ella buen comercio ultramarino [vino y aguardiente que embarca para América]. El terreno, aunque montuoso, está poblado de caserías y cortijos. Apenas salimos de esta villa, quando comenzamos á subir las faldas de un ramo de la sierra, que termina por esta parte: las nombran las cuestas de Garraf. Primeramente se pasan diez lomas, cada una con su quebrada correspondiente. Luego, dexando un pequeño intermedio, siguen otras dos menos molestas. Después se prolonga un buen trecho la montaña hasta el castillo de Garraf, que está situado en una abra que hace el monte: tiene una batería de dos cañones, y guarnición. Aun sigue más adelante el monte, en cuyo remate se ve una torre. Todo este camino se hace por las fragosas cuestas, y despeñaderos, casi perpendiculares á la mar, la qual bate fuertemente al pié de las rocas. Una de estas lomas llaman “el paso de la mala Dona”. Se cuenta que pasando una muger con su marido, lo despeñó aquí; lo que dió tal vez materia para la composición de la comedia ‘La buena Nuera’ [La comèdia en tres actes és de Juan Francisco Piferrer de 1793 o posterior.]” *

*text facilitat per la Biblioteca del Castell de Peralada.

I, per acabar aquesta primer part, l’obra de l’anglès Richard Ford (1796 – 1858). El 1845 publica A handbook for travellers in Spain. En el viatge de Tarragona a Barcelona pel Vendrell i Vilafranca, cita Sitges tot i no passar-hi perquè: “Famous for its sweet wines, lies on the coast about 7 m. to the earth”. Dues curiositats de l’original: la primera és que hi apareix com a Sidges al text; i la segona és que no indexaren el topònim quan en prepararen l’edició, però com que hi sortia Vilanova vaig continuar llegint i hi vaig trobar la referència sitgetana. Anys més tard, el 1898, quan en faria una nova edició força augmentada, escriuria (la traducció és meva):

Aquesta excursió és pintoresca i agradable. Estació de Sitjes. Aquest poble té una llarga tradició d’excel·lents vins de malvasia. Les dones de Sitjes tenen fama de ser les més boniques de Catalunya. Un camí de revolts ens du terra endins cap a l’estació de Villanueva y Geltrú, una pròspera ciutat comercial amb un Museu fundat per un ciutadà adinerat amb visió de futur”. (…)

L’empremta de Rusiñol

I, ara, la segona part del treball. Encara que posterior a 1890, aprofitem per a referenciar obres d’altres viatgers estrangers; la primera, la del poeta nicaragüenc Rubén Darío (1867 – 1916), que comença el seu segon viatge a Espanya a Barcelona, des d’on escriurà la seva primera crònica per al diari La Nación, de Buenos Aires. El portaestendard de la revolució poètica del Modernisme es veurà obligat a fer un gran esforç de comprensió davant la realitat cultural, sociològica i política de l’Espanya del desastre. Tanmateix, el que troba a Barcelona no té res a veure amb la resta de la península. L’1 de gener de 1899 descriu una ciutat vivíssima, capdavantera de la indústria i del Modernisme literari i artístic, i del catalanisme polític. Se sentí atret pel món català, i va anar a la recerca de Rusiñol, Maragall, Mir, Casas, Utrillo i tota la colla que van formar Els Quatre Gats.

Cuando vuelva a Barcelona he de ver a Rusiñol en su retiro de Sitges, una especie de santuario de arte en donde vive ese gentilhombre intelectual digno de ser notado en el mundo. Entretanto, sabed que Rusiñol es un altísimo espíritu, pintor, escritor, escultor, cuya existencia personal es en extremo simpática y digna de estudio. Su leonardismo rodea de una aureola gratamente visible su nombre y su obra. Es rico, fervoroso de arte, humano, profundamente humano. Es un traductor admirable de la naturaleza, cuyos mudos discursos interpreta y comenta en una prosa exquisita o potente, en cuentos o poemas de gracia y fuerza en que florece un singular diamante de individualidad”. (…)

També li dedica un altre retrat al llibre Los raros (1918):

Ved aquí al catalán de los jardines, príncipe en el país de una Bohemia de oro, de lindos colores, de sutiles letras y de “hierros” viejos. Con su cabeza gris y su barba de roi-chevalier, atesora y comunica juventud, y con su arte fino, su palabra, suave y animadora a un tiempo, su sonrisa fraterna con sus pare, subyugadora con todos, va llevando su corona de gloria con la misma descuidada naturalidad que su fieltro característico, en el cual no podrías suponer un invisible penacho, sino una pluma de seda. Pinta y escribe y sabe de muchas disciplinas, como los artistas del Renacimiento. Y mucha música íntima y mucha poesía. (…) Comunicar con Rusiñol es una fiesta para el espíritu. Yo me he complacido con tales momentos, ya en su morada principesca de Sitges, ya en la corte madrileña, ya en la divina isla de Mallorca, en la múltiple Barcelona, en este París que él ama y que le ha sonreído…”.

I, encara en un altre lloc, diu:

Gloria al gran catalán que hizo la luz sumisa, jardinero de ideas, jardinero de sol. Y al pincel y la pluma y la barba y la risa, con que nos hace amable la vida Rusiñol”.

Rowland Thirlmere, pseudònim de John Walker (1861-1932), parlarà de Sitges al segon volum de Letters from Catalonia and other parts of Spain, publicat a Londres el 1905, i inclourà dues il·lustracions, una del passeig del Dr. Robert i una altra del celler de Garraf. El 1897 ja havia publicat Idylls of Spain. El divendres 18 d’abril escriu la seva vint-i-tresena carta des de València, on explica (la traducció és de Juanjo Eneriz):

“La darrera nit va ser un daltabaix per culpa del tren. Com és costum, quan vam anar a l’estació vam descobrir que les millors places estaven ja ocupades. Finalment, a còpia de donar un dòlar de sota mà, el meu amic i jo ens vam assegurar una plaça en un compartiment buit per a senyores. Així sortírem de Barcelona, amb un seguit de benediccions.

Quan passàvem per Sitjes, ‘la perla del Mediterrani’, trobàrem la nit encara massa negra per a veure alguna cosa d’aquest poble encantador. Sabíem, tanmateix, que es tractava d’una veritable joia. El clima benigne, un bell areny amb palmeres, un esplèndid passeig, i una gent encantadora el fan un lloc molt atractiu, per això Sitjes és l’indret favorit.

Quan ens aturàrem a la següent estació, N. descobrí un conegut, un coronel de la Guàrdia Civil, que era en un compartiment proper del mateix cotxe; i després d’una excusa, em vaig quedar a soles. Llavors arribà un francès que em va fer una salutació de cortesia i s’assegué  al meu costat”. (…)

És a dir, que els protagonistes ens parlen de Sitges d’oïdes, o almenys aquell dia no s’hi aturaren. El millor del text que segueix és comprovar que al tren hi coincideixen els nostres viatgers anglesos amb altres dos de francesos. O potser l’acompanyant de l’autor de les cartes és del país, car coneix un coronel… Deixant de banda la picabaralla que té l’anglès amb els francesos –força pujada de to en algun moment fruit de la rivalitat històrica–, l’important és comprovar que, fora de la temporada estiuenca, a començament del segle XX ja tenim els estrangers, turistes o no, viatjant pel país.

El peruà Juan Pagador, pseudònim de R. Cúneo-Vidal (1856 – 1931), escriu Impresiones de un sudamericano, publicat a París a començament de segle XX. De viatge per Espanya –evidentment passa per Barcelona–, és coneixedor del catalanisme i ens parla de tres artistes representants del catalanisme de l’art: Rusiñol, Borràs i Maragall. Diu de l’obra de Rusiñol:

“‘Buena Gente’ es una pieza maravillosa: es la obra suprema de Rusiñol. Es preciso conocer a Rusiñol para comprender debidamente su obra; estudiar ese su físico hercúleo, de anchas espaldas y ancho tórax, fuerte brazo, manos grandes, rostro trigueño y decidido de luchador; de hombre nacido para echar abajo barreras, fanatismos y prevenciones.

Cada una de sus piezas es una batalla dada á los prejuicios sociales, á la equivocada distribución de la riqueza, á la explotación que los ricos, los hipócritas, los oportunistas hacen del pueblo.

Son dramas que salen á la luz de la escena con la espada desenvainada; dramas de combate.

Lo que en Echegaray es vaguedad, querer y no querer las cosas, nebulosidad hamletiana, en el catalán es claridad de pueblo que, desligada la lengua, por la pérdida del temor ancestral á las razas dirigentes, le canta las verdades del barquero al lucero del alba”.

J. B. Trend (1887-1958), hispanista i musicòleg anglès, va ser el primer professor d’espanyol de la Universitat de Cambridge i publicà, el 1921, A picture of modern Spain. Prenc nota de dues curiositats. Per saber de la Barcelona del vuit-cents, recomana un llibre sobre teatre del senyor Curet i les Memòries d’un menestral de Barcelona d’un tal Josep Coroleu. L’altra és que, segons ell, Rusiñol sabé arribar a la gent i captar la seva atenció amb el seu teatre. Descrivia la realitat tal com era, despullada de tot, de vegades comprovava el públic que podia ratllar el ridícul. Segons l’autor, L’Hèroe (1903) és una de les millors peces i d’intenció més seriosa: “No podrem oblidar mai aquells pobles catalans on tots els homes havien anat a fer les Amèriques, i on totes les dones, malgrat tenir més de quaranta anys, encara esperaven que els homes tornessin”.

I, per últim, el viatge d’Alice M. S. Newbigin, A wayfarer in Spain, de 1926. Hi diu molt poèticament:

“Un dia vam fer una agradable excursió a Sitges. Aquest petit poble de la costa es troba a unes 26 milles de Barcelona en la línia de Barcelona a Reus-Saragossa. Encantadorament situat en el Mediterrani que aquell dia era fascinadorament blau. Vam trobar molt el paisatge en el darrer tram del viatge amb tren.  Vam travessar camps d’oliveres i vinyes, i els penya-segats i els vessants de les muntanyes per on passàvem eren coberts amb enormes àloes [atzavares?]. En una petita estació on el tren es va aturar, ens vam abocar per la finestra per a intentar refrescar-nos i ens assaltà un aclaparador cop  d’aire calent carregat d’olor eucaliptus. Perplexos durant un instant per aquella impactant olor, vam mirar arreu i aviat ens adonàrem que ens trobàvem prop d’un bosc d’eucaliptus. Una mica abans d’arribar a Sitges el tren corria a tocar de la línea costanera on les cales s’alternaven amb les puntes o promontoris. El tren travessava molts túnels, amb la qual cosa passàvem de la foscor a la llum i llavors copsàvem el mar blau i la sorra groga, i que uns instants més tard tornàvem a la foscor estígia. Això va continuar fins que vam arribar a la cuidada estació de Sitges, amb les seves alegres torretes i arbustos retallats. La ciutat es perd entre carrerons estrets i tortuosos fins a la ribera, al llarg de la qual discorre el passeig de les palmeres. Aquí es troben els establiments de bany i els cafès tot i que com que encara era fora de temporada el negoci no era massa actiu. Malgrat desitjar ser fora de la ciutat, vam tornar les nostres passes en direcció nord-est i, passada l’església, que té una posició privilegiada en un promontori, ens vam trobar en una platja reclosa.

Aquesta perfecta petita cala estava com protegida per dos braços rocosos que l’aïllaven del món mentre que cap a l’interior la tancava el massís. La mar hi era encalmada com una bassa d’oli i l’aigua completament transparent. Les petites onades que trencaven en la sorra era l’únic senyal de moviment. Hi regnava un silenci absolut i la cala semblava tan remota com si fos part d’una illa deserta. Era migdia i potser tota Catalunya dormia. Tant si això era cert o no, hi passàrem una bona estona de pícnic. Gaudírem de la seva pau i de la seva solitud. Amb el cap a l’ombra d’una roca i els peus enfonsats en la sorra calenta, hi descansàrem amb tot el plaer del món, mirant el mar i el cel blaus i gaudint de la llum del sol. En un moment donat una barca de pescadors amb la vela vermellosa estesa passà just davant nostre en la badia, navegant lentament cap al sud, i va desaparèixer de la nostra vista. Aquest va ser l’únic senyal de vida del món exterior, ni tan sols cap ocell trencava el silenci. De fet és difícil sentir els ocells cantar a Espanya si deixem de banda els rossinyols i els enganyapastors de l’Alhambra.

Les onades xiuxiuejaven mig adormides,

els núvols es posaren a jugar

i a la falda de l’obscuritat més pregona

jeia el somriure del cel.

 

Finalment ens alçàrem del nostre lloc de repòs i al cap d’una estona ens trobàrem de nou en els concorreguts i animats carrers de Barcelona, i ens sentírem part de la gentada atrafegada”.

La traducció també és de Juanjo Eneriz. I fins aquí les novetats que tinc sobre aquest aspecte de la literatura referida a Sitges.

Montserrat Esquerda – Bosch

Comments are closed.