1714. Simbologia austriacista als carrers de Sitges: Una tipologia confusa

En el marc de la Guerra de Successió, de la qual ara tot just celebrem el tercer centenari del seu final, àligues i aligots foren assimilats com a símbol d’un dels contrincants; en concret, del pretendent arxiduc Carles –Carles III per els seus partidaris–. Certament, el símbol que identificava la casa dels Àustria era l’àliga bicèfala, en representació de la unió del Sacre Imperi Romà Germànic amb la Corona Hispànica i, en conseqüència, resulta fàcil el recurs de relacionar tota representació d’àligues i aligots com una mena de suport moral o una presa de partit per part dels propietaris dels objectes amb àligues representades.

De fet, l’assumpció de la causa austriacista per bona part de les viles i ciutats del Principat –que cal matissar que no fou ni fortuïta ni total–, ens porta a pensar en una àmplia assimilació de la seva simbologia. Cal, però, ser prudent i agafar-ho tot amb una mica de cautela. Fixant-nos també en exemples a Sitges, veurem com no tot és tan simple.

Simbologia real però confusa

Des d’antic, l’àliga ha estat un dels símbols heràldics més potents i presents arreu de les cultures indoeuropees. Com a símbol, representa el poder i valors molt importants com la majestuositat, la magnificència o la dignitat. En front d’un lleó que domina la terra, l’àliga és dominadora de la terra i el cel.

Ja en el camp de la cultura popular del nostre país, materialitzada en un element plàstic, l’àliga passà amb el temps d’exercir una representació de caire al·legòric i evangèlica a esdevenir un element purament representatiu d’una ciutat o vila. Simbolitza el poder i encarna la dignitat de la població representada. Cosa reflectida en els atributs que habitualment porta: corona, bastó de comandament i, fins i tot, un colom a la boca en senyal de magnificència. Com a representant de la vila o ciutat, participava en tots els actes cerimonials on participessin els màxims representants de la ciutat, amb el privilegi de poder ballar dins les esglésies i amb la prerrogativa de tenir lloc d’honor dins el seguici; concretament, al darrer lloc de la comitiva –el més proper a la custòdia, al consistori o a la imatge del sant reverenciat–. Protocol·làriament, rep els hostes il·lustres i executa per a ells el seu ball solemne en senyal d’homenatge. De fet, el seu ball era considerat el màxim honor que podia rebre una autoritat en visitar una ciutat.

La dinastia dels Habsburg utilitzava la figura de l’àliga des d’antic com a element distintiu i l’arxiduc Carles, com a membre del casal, la seguirà utilitzant com imatge representativa. De manera que l’àliga, en les seves diverses representacions, esdevé símbol de la pretensió de l’arxiduc Carles de regnar a Espanya i, un cop coronat, símbol del seu regnat i de la lluita contra el Borbó. És versemblant creure que, en aquest context de confrontació, el seu ús s’estengués àmpliament per tot el principat com una mena de desplegament propagandístic en favor de la causa austriacista.

L’assimilació de la figura de l’àliga per part dels partidaris de l’arxiduc Carles arriba al punt que aquets seran coneguts en alguna contrada com aligots.

Aquesta assimilació entre les formes preexistents de l’àliga amb la causa austriacista i la seva pervivència simbòlica es pot concretar en dos exemples molt il·lustratius i ben posteriors al conflicte.

A Reus, el 1721, l’àliga fou atacada per elements borbònics, que li clavaren ganivetades i li arrencaren els ulls i el bastó, en creure-la representativa de l’antiga repressió de caire austriacista que ells havien patit en carn pròpia. Cal dir que durant el seu regnat, Carles III atorgà a Reus el títol de ciutat, i li permeté posar àligues al seu escut. L’àliga adquirí, doncs, un nou significat polític com a símbol de resistència antiborbònica, que acabà sent la seva condemna.

D’igual manera, a la Barcelona de 1755, un viatger anglès, Norberto Caimo, anotà que durant la processó de Corpus la gent victorejà especialment el pas de l’àliga, “signe indubitable d’un reste d’affection dans ce peuple pour la Maison d’Autriche”.

S’ha de recordar, en tots dos casos, que la figura de l’àliga ja era present en ambdues ciutats amb molta anterioritat al conflicte successori, fet que ens fa entendre que, en tot cas, es tractaria d’un simbolisme incorporat amb posterioritat, no original.

De fet, el que aquets elements simbòlics siguin coetanis, anteriors o posteriors al conflicte successori no és irrellevant. Si admetem el seu valor simbòlic austriacista i són originalment anteriors, admetrem que la simbologia reial és adquirida i imposada. Però, si són posteriors, la simbologia agafa una altra dimensió, entenent que els objectes són produïts i, sobretot, conservats amb la intenció de protestar i resistir-se al nou ordre borbònic, doncs es converteixen en elements que mostren de manera agosarada una opció política evidentment perillosa.

En aquesta visió de la simbologia austriacista posterior al conflicte, hi ha qui ha cregut veure una manifestació com el que l’enyorat Ernest Lluch va qualificar amb el terme austriacisme persistent, referit a allò que temps després d’acabada la guerra rememorava la causa perduda i esperonava a seguir resistint. I que en el vessant purament material també es coneix com a resistència sorda, en què la simbologia agafa implicacions de protesta política.

Simbologia de carrer

Però la simbologia imperial, a part dels grans exemples artístics i/o arquitectònics que difícilment aconseguiren superar la purga borbònica, va tenir molts exemples en la vida quotidiana. Deixant de banda també els objectes que clamaven explícitament a favor del rei Carles III, que sovint no són més que formes de propaganda, existeixen tota una sèrie d’altres objectes provinents de l’àmbit particular que no son tan evidents i que, no sent tant explícits, podrien passar desapercebuts, soterrats. Seria aquesta la seva intenció? És una bona pegunta, però difícil de respondre.

Existeixen exemples de rajoles, pots de farmàcia, elements de la vaixella, petits elements decoratius ornamentals, panys de porta, caps de barana amb les àligues carrascleres… que reprodueixen la imatge imperial de les àligues bicèfales i que bé podrien representar aquesta resistència sorda. Són, però, articles de no fàcil anàlisi, que sovint, per la seva datació –i el que és més interessant: per la filiació política del seu propietari–, ens podrien indicar si són elements d’aquesta mena de resistència a l’ombra. Però són precisament aquests dos elements –la datació i la filiació del propietari original– els que resulten més difícils d’esbrinar amb exactitud.

Una altra dificultat per analitzar-ho correctament és el concepte ja apuntat que les àligues eren un element decoratiu habitual anterior al conflicte successori. Però, el que és més important, posteriorment quedarà també com un element recurrent en la decoració; això sí, despullat ja de tota càrrega política. Així, serà un element comú a finals del segles XVIII i XIX, de manera que existeixen multitud de panys de porta, també a Sitges, que representen una desfigurada àliga bicèfala sense gaire gràcia i de factura simple. Model que devia implantar-se per la seva economia.

Malgrat això, a ciutats com Mataró, Reus, Girona…, amb un passat austriacista reconegut, es troben exemples que la tradició assimila com a mostres d’aquesta resistència sorda. És el cas del pany amb àligues de la casa Ribot de Girona, o de diferents panys a cases del carrer de Sant Antoni de Mataró, que històricament han estat vistos com a reminiscència d’un signe austriacista, encara que això no ha estat mai comprovat. L’historiador mataroní Francesc Ribas concreta les seves reserves: “malgrat els dubtes que aquests símbols presenten, hom hi ha volgut veure una possible al·lusió a l’esperit austriacista”.

Tenint en compte que gairebé tota la mostra representativa de Carles III fou destruïda, restant avui dia pocs exemples, podríem justificar la preservació d’alguns d’aquests elements per la seva utilitat pràctica i la seva existència dins l’òrbita privada. En aquest sentit, el mataroní Josep M. Pellicer i Pagès argumentà, ja el 1892, la pervivència d’aquets símbols en l’àmbit privat d’aquesta manera; “el enemigo únicamente supo fijarse en las puertas de los edificios públicos (…) de los cuales las tarjetas, que evidentemente habían afectado la forma de Águilas, fueron arrancades”.

En aquesta línea argumental, la innegable pervivència d’elements de caire austriacista podria ser fruit de la inèrcia que aquests tenien com a element ornamental, doncs ja eren utilitzats en temps anteriors, encara que el seu ús s’intensifiqués durant el conflicte. Ara bé, relacionar-ho tot i pretendre veure arreu mostres de resistència sorda resulta un pèl agosarat.

Exemples a Sitges

A Sitges, a banda de fets de dubtosa justificació com l’existència avui dia d’una figura plàstica en forma d’àliga coronada que tira foc en les jornades festives, és molt probable que antigament diversos elements decoratius de les cases fossin àligues. De fet, avui es poden veure elements d’aquest tipus -panys de porta– en alguns portals dels carrers Tacó i d’en Bosch que, a falta d’una datació correcta, bé podrien ser exemples del que estem comentant. Cal insistir, però, que són elements de difícil datació i, conseqüentment, de difícil concreció com a simbologia austriacista.

Amb tot, sí que existeix en els nostres carrers un exemple que sembla tenir tota la implicació de caire austriacista, tipològicament molt similar als exemples del Maresme o de Girona, per bé que no és original de Sitges. Em refereixo al pany que llueix a la mateixa porta del Cau Ferrat.

De fet, el Cau Ferrat, a la seva col·lecció de ferros vells, té elements d’aquesta tipologia –a més d’altres exemples que no són ferros–. Es tracta d’elements incorporats, probablement, de la primigènia col·lecció de ferros vells que Santiago Rusiñol portà a Sitges del seu Cau barceloní.

L’escut del pany del Cau Ferrat ens mostra una àliga bicèfala ben oberta i ben retallada, amb una corona imperial excel·lentment definida, de traç simple però efectiu. És, amb molta probabilitat, un exemple, igual que ho poden ser els exemples mataronins o gironí, de resistència sorda.

Hem de concloure, però, que l’argument de representativitat d’un austriacisme amagat no es pot considerar com a definitiu sense tenir proves més concretes, doncs, com bé diu Francesc Miralpeix, “resulta difícil creure que per tot el país els austriacistes fessin pública la seva militància mitjançant aquesta classe d’objectes decoratius, doncs l’exposició a la repressió borbònica era evident”.

No hi ha suficients indicis per establir una relació clara i inequívoca entre els objectes amb símbols de la casa d’Àustria i la militància austriacista dels seus posseïdors, en gran part perquè, com hem dit, els objectes són de difícil datació i perquè, sent conseqüents, els posseïdors s’exposaven obertament a ser identificats i rebre represàlies.

Jordi Milà

Comments are closed.