Coses escrites

El text que podeu llegir a continuació és obra d’Antoni Vigó i Marcé (Sitges, 1928-1993). L’Antoni Vigó, llicenciat en Història de l’Art, fou professor i historiador. Abans d’entrar a fer de professor a l’Escola Pia, va obrir una acadèmia amb Pau Servat per a preparar alumnes de cara a estudiar el Batxillerat. A l’Escola Pia va fer de professor durant gairebé 30 anys. La seva tasca pedagògica ha estat qualificada de molt intensa.

El 1948 fou un dels fundadors de l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia, on va ocupar diferents càrrecs. Entre els anys 1958 i 1970, juntament amb Esteve Miró, va portar el pes de la redacció del butlletí de l’associació. Va ser, també, un dels fundadors del Grup d’Estudis Sitgetans i durant el període 1976-1981 hi va ostentar el càrrec de vicepresident. Dins d’aquesta associació va pronunciar nombroses conferències, que foren després publicades, i participà en l’organització de diverses exposicions.

És considerat el primer estudiós local interessat per la història de la indústria sitgetana del calçat. Fruit de la investigació en aquest camp són les monografies La fàbrica Tarrida (1874-1908) i La fàbrica de can Bóta. Va ser un dels socis fundadors de l’Institut d’Estudis Penedesencs (1977), on ocupà diversos càrrecs a la junta directiva. Antoni Vigó col·laborà a L’Eco de Sitges amb la secció “Coses” i coordinà l’àrea de socials de l’assignatura “Sitges”. De la seva investigació sobre la indústria del calçat a la vila, restaren inèdits els treballs sobre les fàbriques de can Termes i de can Benazet. L’any 2006, el Grup d’Estudis Sitgetans va publicar el de la fàbrica Benazet.

Vigó, essent membre de la junta directiva de l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia, va formar part del jurat en diverses edicions del concurs de pessebres que organitzava aquesta associació. Anys després, quan ja no n’era membre, va participar en el concurs, primer a la categoria popular i després a l’artística.

És precisament sobre aquest àmbit, els pessebres, el text que hem triat per a la secció “Coses vistes, coses escrites”. L’Antoni Vigó el va escriure per a L’Espurna, butlletí de l’Agrupació de Balls Populars de Sitges, i es va publicar al número 18, el desembre de l’any 1989.

Miquel Marzal i Ortiz / Josep Milán i Parellada

Les figures del pessebre

Sens dubte, les figures soles no fan el pessebre, però un pessebre sense figures no seria res. Les figures donen un sentit al pessebre i, per altra banda, sense elles el paisatge no tindria terme de comparació.

Sabem que el “presepio” s’inicià a Itàlia per sant Francesc d’Assís i el que va ser després rei d’Espanya amb el nom de Carles III, primer ho fou de Nàpols, degué ser un dels que influeixen en les construccions de pessebres a casa nostra. Es diu que el primer any que vingué a Madrid féu construir un pessebre, en el que hi havia més de cinc-centes figures.

Entre els constructors de figures de pessebre hi ha “la roldana” o sia Lluïsa Roldan, filla de 1’escultor Pere Roldan, sevillana i que va viure en el segle XVII. Un altre gran figurista és Francesc Salzillo, murcià, del S. XVIII, i entre els segles XVIII i XIX, els catalans Damià Campeny i especialment en Ramon Amadeu, i ja entre els S. XIX i XX, els germans Vallmitjana. Després, a Catalunya apareixen tallers familiars i en l’actualitat destaquen en Daniel amb figures brunes de pastors estilitzats i elegants assemblant-se més a figures de motllo o de “palillo”, totes elles acolorides amb tons pàl·lids; i en Muns amb figures clàssiques i el seu fill amb figures catalanes.

Tots els pessebristes, qui més qui menys, col·leccionen figures, però hi ha les grans col·leccions com pot ser la de 1’escultor Salzillo, en el seu Museu de la ciutat de Múrcia i la del Museu Marés, de Barcelona, on hi està molt ben representat el figurinista Amadeu.

A Sitges, a part de pessebristes, són bons col·leccionistes en Jordi Pañella, l’Antoni Daza-Rosas i en Ramon Gumà, que a més tenen figures de petit tamany representant escenes de la Passió.

Anem per les figures en si:

En un pessebre sempre hi ha uns grups característics amb una iconografia determinada: el Naixement, els sants Reis, l’Anunciata i els pastors.

El Naixement consta de sis figures: el Nen Jesús, despullat i sobre la menjadora del bestiar, la Mare de Déu asseguda, sant Josep dret i amb la vara florida, el bou i la mula ajaguts i 1’àngel amb les ales esteses, que algunes vegades sosté una ampla cinta on es llegeix: “Gloria a Déu a les altures”.

Els sants Reis, el blanc, el ros i el negre, que poden estar muntats a camell o a cavall, amb els seus corresponents patges o bé adorant al Messies, i llavors normalment el rei blanc està agenollat.

L’Anunciata està formada per tres pastors i 1’ángel. Aquest pastors tindran unes postures particulars: un dret, un altre assegut i el tercer estirat. Tots tres amb les mans enlaire indicant 1’aparició de 1’àngel. Sempre es col·loquen al voltant d’un foc on hi ha 1’olla de les sopes.

Quant als pastors, hi ha els que adoren, agenollats, o els que van cap a la Cova tot caminant, tots ells porten un present que pot ser: un be, un feix de llenya, un sac de farina, etc. Entre aquests últims hi ha el pastor portador d’un xai a l’espatlla que té un representant antiquíssim: és el “moscoforo”, escultura arcaica grega que la podem situar en el segle sisè abans de Crist. Aquesta mateixa posició és la que l’Església fa servir per representar Crist com a Bon Pastor.

Totes les figures estan fetes de fang i després cuites al forn. Encara que a voltes trobem figures especials quant al seu material de construcció, com poden ser: vidre, metall, fusta o roba.

Fent una classificació de les figures de pessebre podem veure les clàssiques, les regionals, les artístiques i les populars.

Les clàssiques són aquelles que intenten interpretar les persones que integraven la societat d’aquell temps i amb el seu vestuari propi.

Les regionals són les que conserven les mateixes iconografies, però vesteixen les indumentàries pròpies de les regions on es construeixen: napolitans, provençals, catalans, etc.

Les artístiques tot i que conserven els grups tradicionals presenten unes posicions diferents: la Mare de Déu pot estar estirada i sant Josep assegut, el bou i la mula dempeus, els pastors poden ser musics o formar grups familiars, etc.

També en aquestes artístiques hem de tenir en compte les mides, ja que són les que s’usen per fer els pessebres de qualitat i les proporcions ens han de donar un caràcter realista. El tamany més emprat és el de 12 cm pel primer terme, encara que per pessebres de reduïda dimensió o de més amplitud, com és lògic, les mides s’escurcen o s’engrandeixen.

He deixat per l’acabament el comentari de les figures populars perquè són les més entranyables ja que ens recorden a tots, aquelles èpoques d’infants quan el dia o dies de fer el pessebre era quelcom extraordinari: aquell àngel que s’havia de penjar d’un fil, aquell Nen Jesús que cada any es perdia i es trobava en el fons de la caixa on es guardaven les figures, aquell bou amb la banya escapçada, el pastor de l’Anunciata que no tenia braç, el rei blanc sobre cavall que li faltava una pota i el ros que estava descolorit i quedava “guenyo”, però les de, sens dubte, més caràcter, eren la dona que fila, el pastoret amb caputxa, la dona de l’aviram, el caçador, el pescador, la castanyera, el negre capellà amb l’ombrel·la vermella i és clar, el caganer.

Al començar he dit que un pessebre sense figures no és res i ara us dic que un Nadal sense pessebre i sense il·lusió tampoc és res.

Antoni Vigó i Marcé 

Comments are closed.