Drac Blau o Drac Verd?

El Drac desperta passions. La nova capa de pintura que va estrenar la Fera foguera també provoca posicionaments de tota mena. I la majoria, coincideixen en un punt: agradava abans i agrada ara.

En defensa del Drac Blau

Quedi constància, d’entrada, que li tinc un apreci i una estima irracionals al Drac verd, car he tingut el privilegi de poder portar-lo durant 18 anys i, la veritat, això pesa, i molt. Però les coses són com són. Potser perquè em passo la major part del dia entre peces d’art que periòdicament necessiten passar per un procés de restauració i, per tant, ja estic avesat al tema, crec sincerament que la restauració de la bèstia per part d’en Pep Pascual, a part de ser espectacular, s’ha fet tal i com havia de ser: deixant el color de la pell del Drac el més proper al seu estat original.

Quan hom li demana a un professional del ram que li restauri una peça de mobiliari que pugui tenir a casa, òbviament li dirà que li deixi, a part de bonica, el més propera possible a l’original. I, si resulta que aquest tenia llavors una altra textura o color, s’ha d’intentar sempre acostar-s’hi el més possible. Aquesta és la tasca del restaurador i, per tant, trobo un gran encert la decisió que va prendre la colla del Drac -amb en Pep, la Comissió i altres persones implicades en el tema- una tardor-hivern de 2010-11 de donar-li el color que en el seu origen el pintor sitgetà Agustí Ferrer i Pino li va donar un  ja llunyà 1922.

Sí, ja sé que al bàndol contrari em diran: i com sabien que era blau, si llavors no hi havia fotografies en color? Doncs bé: fent un estudi acurat de la pintura d’en Ferrer i Pino durant aquells anys i observant-hi les seves tendències d’aleshores. Torno a dir el mateix: aquesta és la gràcia de la restauració. Molt fàcil era afirmar fem-lo nou i tornem-hi amb el verd i tots contents. Però es va aprofitar l’oportunitat i el resultat, no en dubto pas, és impressionant.

Ara bé, com a tot arreu, hi ha de tot a la vinya del Senyor. I trobarem gent que en renegarà i trobarà a faltar el seu Drac de tota la vida, el de color verd. Normal. Però hem de pensar que, quan el va dissenyar l’artista, ho va fer com si fos un peix sortit del mar. Fixem-nos en la seva cua, per exemple. Per tant, s’ha de defensar la feina feta i reconèixer que no és una barbaritat ni res que se li pugui semblar, sinó tornar una peça única al seu estat original; si més no, fidelitzant-lo el màxim possible respecte aquell primer Drac que van veure els nostres avis, que de ben segur que a dia d’avui estarien contents de veure’l pràcticament igual, llençant foc pels carrers de la nostra vila.

Jo, portant del Drac verd, encara em poso melancòlic quan en fotos o vídeos veig la fera amb el color que li he vist portar tota la vida. Però la gent també ha de saber que de la bèstia original, i degut a les reparacions que ha tingut al llarg dels anys, ja no en queda pràcticament res; només una part del cap i del llom de darrera i ja està. Per tant, alegrem-nos de què, al cap de més de 90 anys, la nostra estimada Fera Foguera torna a lluir pels carrers i places de Sitges fidel als color que durant els seus primers anys de vida va portar i que per sempre més pugui ser així. I, repeteixo, ho diu un que considera el verd com si fos un fill. Però la vida t’ensenya que, un dia o un altre, els teus fills et donaran un nét.

Sebastiá Giménez i Mirabent

En defensa del Drac Verd

M’encanta el Drac blau. La seva qualitat artística és irreprotxable. Estèticament, resulta fins i tot sumptuós. Ara bé, segons el meu modest parer, no s’hauria d’haver canviat la pell de la Fera Foguera. Per dos motius principals. El primer, íntim i particular: per raons d’edat, resulta que he crescut amb el Drac verd. De la infantesa fins a la prejubilació. Tota una vida. De fet, en el meu cas (no seria així si tingués 40, 30, 20 o menys anys), sí que puc dir que la pell verda del Drac ho és “de tota la vida”.  I el segon motiu és més públic i notori: per raó que, una vegada més, entenc que no es compleix, si més no en l’esperit (ni en la lletra), allò que pretén (o hauria de pretendre) el Protocol de Festa Major i Santa Tecla.

Un Protocol que, vistes les ampliacions (encara no acabades, en vindran més) d’elements folklòrics a la Processó de Corpus (sense referència concreta a cap mena de tradició ni antecedent sitgetà); vistes les cada cop més sovintejades actuacions a festes de barri, sectorials, gremials, i etc., de diversos balls, entremesos i figures que (suposadament segons el Protocol) no podrien actuar-hi tan indiscriminadament; vistes també actuacions en establiments particulars de la vila; els afegitons festius de Sant Sebastià; vist tot el que s’ha vist, en altres capítols (components, vestuari, sortides, etc.) i el que encara ens resta per veure… un Protocol que ens passem tots plegats pel “folre” i per les “manilles”.

La nostra Festa Major està declarada actualment Festa Tradicional d’Interès Nacional, quan allò que potencialment li correspondria seria la categoria superior: Festa Patrimonial d’Interès Nacional. Però per això caldria, entre d’altres requisits, “garantir la continuïtat de la festa a partir d’una estructura organitzativa, avalada per una reglamentació que vetlli per mantenir un grau de correlació entre la seva essència i la seva evolució, d’acord amb uns criteris àmpliament acceptats”, segons es dictamina en el Decret 389/2006, de 17 d’octubre, del Patrimoni Festiu de Catalunya. I aquest requisit no el complim.

(Al respecte d’això, i per a millor coneixement dels aspectes “legals” de les festes, us recomano llegir l’escrit La Festa i el Dret, que l’Ignasi Benazet publica en el programa de Festa Major d’enguany). Postil·la final: si no estic d’acord amb el Drac blau és perquè, de la mateixa manera i pel mateix sistema, competència i atribucions que s’ha canviat la pell del Drac fa un any, d’aquí un any, o dos, quan hagin canviat el President de la Comissió i/o el Regidor de Festes de torn, perfectament poden decidir tornar-lo a canviar (potser a ratlles blaves i blanques, com els pantalons del Llucifer). I així successivament. I no crec que això hagi de ser ni lícit ni possible.

Jordi Cubillos

Comments are closed.