Orígens de la retolació artística dels carrers de Sitges: Els casos de Sant Gaudenci i Francesc Gumà

Hi ha moltes maneres d’observar el paisatge urbà que ens envolta, aquell espai per on transitem una estona cada dia i que, en ocasions, no és més que el nexe d’unió entre el lloc d’on venim i el lloc on anem. El més freqüent és utilitzar aquests moments per a fer reflexions internes i, en definitiva, organitzar les nostres vides pas a pas. Però, de tant en tant, ens podem aturar a mig camí i, amb el simple gest de mirar cap amunt, descobrirem detalls inesperats del nostre paisatge quotidià de bellesa artística o d’interès històric.

Hi ha oficis que propicien l’exercici de l’observació més que d’altres, i el de guia de turisme n’és un d’ells. Els guies ajudem els vianants que volen aturar-se a observar l’entorn amb uns altres ulls i, sovint, nosaltres mateixos ens sorprenem admirant detalls nous que fins llavors ens havien passat desapercebuts. En les pàgines que segueixen, hem volgut dirigir la nostra mirada cap als plafons ceràmics de Sitges que ens indiquen els noms dels carrers.

La bellesa artística i el valor històric d’aquests és directament proporcional a la falta d’interès que susciten als vianants que hi passen per davant. Fem un viatge en el temps per aturar-nos als anys 40 i 50 del segle passat, de la mà de Maria Lluïsa Marsal, que ens fa una síntesi del context històric de l’època en el quadern Els 50 anys de la publicació de l’Antologia de Sitges 1950-2000. “(…) La vida quotidiana a la nostra vila estava marcada per uns paràmetres constants que es mantenien, sempre gairebé els mateixos, any rere any. El més important i el més visible era la profunda religiositat que imperava en els costums, les tradicions, l’esbarjo i l’educació, indestriable de les pràctiques religioses. (…)

Els sitgetans vivien, en general, de manera pacífica i conformista, perquè el drama viscut era encara massa recent i el règim va treballar amb molta tenacitat i amb prou eficàcia per doblegar i adormir les consciències. La cultura també va patir restriccions i imposicions, i les seves manifestacions eren, així mateix, reduïdes. Era freqüent recórrer al passat per retrobar les arrels i, de manera tímida, reivindicar-les sense aportar res de nou. (…)

Als anys cinquanta, Sitges era un poble tranquil i plàcid. Fins i tot, assossegador. Tenia tots els tòpics d’un món de pau. A l’estiu, els veïns sortien a prendre la fresca portant les cadires als carrers, encara poc sorollosos. La societat sitgetana no vivia dedicada plenament al turisme, encara molt incipient a la primera meitat de la dècada. Hi havia, en canvi, una mena de culte jerarquitzat, amb un cert servilisme vers la societat benestant de la colònia estiuenca. (…)”.

En un país on la vida política -tal com l’entenem actualment- era pràcticament inexistent, es buscaven infatigablement camins alternatius per sortir de l’aïllament, sobretot cultural, i totes les iniciatives que desprenien aires de prosperitat eren rebudes positivament per l’opinió pública. Sitges començava a ser valorat pels forasters, i les poques oportunitats que apareixien per l’horitzó s’havien d’aprofitar.

A les pàgines de L’Ecoque hem resseguit per fer aquest treball es mostra l’interès, quasi obsessiu, dels vilatans per fer del seu poble un indret únic al món. La publicació del 9 de novembre de 1947 que porta per títol “Pro embellecimiento de los rótulos de las calles de Sitges”, de Rafel Casanova, n’és un clar exemple que ara us mostrem:

“(…) La idea –cuajada en el más puro sitgetanismo y del mas exquisito gusto artístic – està lanzada. Y nosotros la recogemos. ¿Has pensado, querido lector, lo que representaría que en nuestro Sitges famoso el rotulado de las calles fuese a base de mosaicos de diversos colores y cuyo tema sirviese a nuestros artistas para plasmar en bellos dibujos el nombre y motivo alegórico de cada calle?

Dudamos que ningún otro pueblo o ciudad del mundo pudiese presentar este detalle, que sería, si más no, una muestra irrefutable del refinado gusto –sello inconfundible de Sitges– que preside las manifestaciones de espíritu en nuestra villa. (…)”. 

Dit i fet: el 12 de novembre de 1947, a la sala de plens de l’Ajuntament, i sota la presidència del primer tinent d’alcalde, Francesc Carreró i Daura, es van reunir el grup de senyors sitgetans escollits per a formar part de la Comisión Pro-Rotulamiento Artístico de las Calles de Sitges. El projecte iniciat aquell dia consistia en substituir les plaques de 97 carrers de Sitges per unes altres amb valor artístic, a imatge de la ja existent al carrer de Santa Tecla (malauradament desapareguda). La comissió va treballar des del primer moment per aconseguir la col·laboració ciutadana, i es va acordar que els rètols serien sufragats per subscripció popular. L’article que veurem a continuació, publicat el dia 23 de novembre de 1947 a L’Eco, és un exemple de com s’animava els vilatans a col·laborar també en el disseny dels rètols:

“(…) En la última reunión celebrada se nombraron diversos delegados para el cobro de algunas calles ya designadas. Cuantos sitgetanes y admiradores deseen hacer efectivo su donativo, pueden entregarlo al secretario-tresorero D. Miguel Olivella Teixidó (…) dicha comisión invita a cuantos deseen colaborar para el éxito de su labor y agradecerán las sugerencias que puedan recibir (…) Por ejemplo. ¿Qué motivo alegórico debe figurar en los rótulos de la plaza Cap de la Vila, calle Mayor y calle Bonaire? (…)”.

A mitjans de desembre d’aquest mateix any s’exposa a l’aparador d’El Siglo, al Cap de la Vila, el primer rètol de ceràmica, que té com a protagonista Sant Gaudenci. L’encarregat de fer la peça va ser l’artista S. Sauret i Urgellès, que va treballar sota les ordres del gran mestre ceramista Llorenç Artigas. La firma barcelonina Ceràmica Serra va ser l’encarregada de realitzar els rètols del carrer Francesc Gumà, que es va col·locar poc temps després. L’11 de gener de 1948, Rafel Casanova, secretari-cronista de la comissió, va publicar l’article següent a les pàgines de L’Eco: “Con íntima satisfacción recoge este cronista el hecho de haber sido colocados en las calles de San Gaudencio y de Francisco Gumà los nuevos y artísticos rótulos. Sucedió ello, cronológicamante, a las 11 horas del lunes día 22 de diciembre del año de Gracia de 1947”.

Durant els deu anys següents, el degoteig d’articles a L’Eco és constant. Amb el nom La rotulación artística de las calles,  ens parla de la col·locació de les noves plaques artístiques als carrers.  Malgrat que ens agradaria poder comentar tots els carrers que encara conserven els plafons ceràmics encarregats per la primera comissió, centrarem la nostra atenció en aquests dos primers, per la importància històrica dels seus protagonistes, que es fa palesa en els motius al·legòrics que s’hi representen.

En el llibre d’Ignasi M. Muntaner Els noms de lloc del terme de Sitges i de les terres veïnes, publicat el 1986, hem pogut trobar els orígens dels dos carrers. Primitivament, el carrer Sant Gaudenci anava des del carrer Sant Josep al de Sant Francesc, tram que quedava dins de les terres de Josep Bonaventura i Falç. El següent tram va ser el que arribava ja fins al carrer Sant Bartomeu, i les obres es van acabar el 12 d’octubre de 1885. El nom del carrer el va posar Josep Bonaventura i Falç, ja que un fet històric, extraordinari i desconegut pels vilatans va succeir durant aquells dies a Sitges.

Deixarem que sigui el mateix cronista de la Comisión Pro-Rotulación de las Calles de Sitges, Rafel Casanova i Termes, qui ho expliqui en el seu article publicat a L’Eco de Sitges l’11 de gener de 1948: “(…) Origen de la calle San Gaudencio, el Sumo Pontífice Pío VI concedió al sitgetán D. José Riera hacendado de la villa de Sitges el cuerpo de San Gaudencio, siendo depositado en el oratorio de su casa, en la calle Olsinelles número 2 ho y carrer Sant Bartomeu, fallecido dicho señor heredó la casa (Can Canelo) D. Juan Riera casado con Dª Marcela Mestre (padres políticos d’Enric Morera). El cuerpo de San Gaudencio fue traído de Italia, por mar, siendo desembarcado en la Punta. Luego y en medio de un profundo silencio, fue llevado procesionalmente al citado domicilio.

El cuerpo del santo parecía encerrado en una hermosa hurna de cristal e iba vestido de soldado romano. A sus pies podía verse un casco de guerrero y junto a su cabeza, reclinada en rica almohadilla de seda, un precioso cáliz guardaba la sangre del mártir. En la festividad de San Gaudencio –22 de enero– celebrábase la Santa Misa en el oratorio de dicha casa, permitiéndose al público el acceso al mismo para contemplar el cuerpo incorrupto del santo.(…)”.

Les relíquies del sant van ser concedides per Pius VI (1775-1799) a la família Birosa, i no van pertànyer a la família Riera fins anys després. No hi ha notícies de l’any que van ser lliurades a la família Pladellorenç per la seva relació amb els Riera-Mestre, que les van portar a la vila Mercedes, a la Granada del Penedès, on van ser cremades a principis de la Guerra Civil i de les quals només se’n conserven les cendres.

El carrer de Francesc Gumà va ser obert dins les terres de l’Hort Gran des de 1880. Primer es va dir carrer del Ferrocarril i el 2 d’abril de 1897, sent alcalde Miquel Ribas i Llopis, se li va canviar el nom per l’actual. L’arribada del ferrocarril a Sitges va significar un pas important cap a la prosperitat i, per tant, no ha de semblar estrany que la comissió decidís que el carrer Francesc Gumà fos un dels primers en tenir el seu rètol artístic.

Rafel Casanova va mostrar la importància d’aquests fets en el seu article de l’11 de febrer de 1948: “(…) el dibujo alegórico que se escogió para el rótulo de dicha calle no puede ser más sencillo y a la vez más elocuente: una locomotora plasmada con bellos colores y que recuerda la que en la mañana del 29 de diciembre de 1881 trajo a Sitges un aire de modernidad, de progreso y de contacto indisoluble con el mundo y cuya efemérides histórica va ciertamente unida con el nombre de D. Francesc Gumà”.

Del llibre de Miquel Atadill i Giner, Retrat nº11. Francesc Gumà (1833-1912), n’hem pogut extreure un resum que mostra la cursa d’obstacles que Gumà va superar amb èxit. Tercer d’onze germans d’una família benestant de Vilanova, als 16 anys va viatjar a Amèrica, on va acabar sent propietari d’un negoci de transport de mercaderies, nomenat cònsol pel Tribunal de Comerç i vocal de la sucursal del Banco Español.

Vint-i-dos anys després d’haver arribat a Matanzas, va decidir tornar a Vilanova per la seva delicada salut i va vendre totes les propietats. Però les energies de Gumà no es van acabar aquí; el 1872 va presentar un projecte de carrilet de via estreta de Vilanova a Barcelona, que va ser desestimat pel projecte de tramvia presentat anteriorment per Cristòfor Raventós.

La concessió a aquest últim no va prosperar i Gumà en va tornar a agafar la iniciativa. Va marxar a Madrid l’any 1876 per exposar a diputats i senadors la necessitat que Vilanova disposés d’un nou mitjà de transport fins la capital catalana.

Convençuts per Gumà, immediatament es va redactar una proposició de llei que va arribar tres dies més tard al Congreso de los Diputados. Deu dies més tard, La Gasetapublicava la llei, signada per Alfons XII, per la qual es concedia l’autorització per a construir el ferrocarril sense subvenció de l’Estat. Una de les propostes per a sufragar les obres va ser la creació de 30.000 accions de 500 pessetes cadascuna. Però, un any després, només se n’havien recollit 7,5 milions de pessetes en accions.

Gumà va marxar a Cuba a demanar capital als vilanovins residents a l’illa i va aconseguir reunir-ne un total de 10 milions. El 28 de juny de 1878 es va constituir la Companyia del Ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona, i dotze dies més tard es van inaugurar les obres. El 27 de setembre de 1881 quedava unida la via fèrria entre Vilanova i Barcelona. Al voltant de les 11 del matí arribava a Vilanova la locomotora Dos de Mayo. A les 12 del migdia del dijous 29 de desembre de 1881, el bisbe Josep Maria Urquinaona feia la benedicció de la línia i, tot seguit, se celebrava un tedèum a l’església parroquial de Sant Antoni Abat. El rei Alfons XII va oferir a Francesc Gumà el títol de Marquès de Vilanova i la Geltrú, que aquest va declinar al·legant que no li agradaven les ostentacions.

Gràcies a la iniciativa d’un grup de sitgetans, que durant els anys 40 i 50 van treballar per fer del seu poble un lloc singular, avui podem dir que la història de Sitges es troba representada en els seus carrers en bonics plafons de ceràmica decorada amb motius al·legòrics. No ens en podem estar de dir que alguns dels plafons dels carrers per on passen les processons de la Festa Major i Santa Tecla es troben en molt mal estat per culpa dels coets i, per tant, fem una crida des d’aquestes pàgines per reflexionar-hi

Rosa Julià

Isabel Vivó

Comments are closed.