La promoció turística a Sitges: Dels orígens als nostres dies

Els inicis

Com acostuma a passar amb moltes altres coses d’aquest món, a Sitges, el turisme va néixer fa moltíssims anys de la forma més natural. El paisatge, el clima i el mar varen ser els agents causals que portaren fins aquí els primers estrangers, i això passà molt abans que els mots estiuejant  i turista arribessin a inventar-se i prenguessin cos als diccionaris. Així, els nostres avantpassats, davant del dilema de com anomenar aquells individus que arribaren amb la maleta a collibè, optaren finalment per nomenar-los simplement forasters.

Es diu que un dels motius que portaren a la vila aquells intrèpids viatgers fou la sanitat o, més concretament, una recepta mèdica del doctor de capçalera que recomanava als seus pacients que anessin a fer salut a la muntanya o bé a la costa. Naturalment que, en el cas de Sitges, el mòbil va ser els banys de mar. “Está demostrado hasta la saciedad [els hi deien] que los aires salobres del mar y los baños de oleaje son un gran remedio para muchas enfermedades nerviosas y de la piel, pues obran como reconfortante si no se abusa de su permanencia dentro del agua. Un baño de diez minutos para los que no nadan y de quince á veinte para estos últimos es suficiente para obtener de el todas las ventajas terapéuticas” (1).

Estirant el fil sitgetà de la història, l’interès forà pels banys de mar ja es documenta al segle XVIII. Això es desprèn d’una anotació que, el gener de 1764, va fer l’hisendat Pere Anton Ferret i Sagarra (a) Xicarret, al seu llibre de comptes: “A Joseph Aravitg, dit lo rey de Sitges… li he arrendada la casa que tinc feta al Cap de la Vila, dit lo carrer de Jesús per lo temps de Banys…” (2). Quan això passava, la nostra vila es nodria, bàsicament, de la pagesia, el comerç del vi i la pesca. Més tard, a mitjan segle XIX, s’afegí a aquest conjunt una incipient indústria que, inicialment, va ser de filats i es transformà, vint anys després, en una molt més poderosa de calçat. Curiosament, mentre durà aquest procés, als estius, el moviment de forasters anà augmentant sense que ningú hagués fet res per aconseguir-ho.

Les entitats

No va ser fins a les primeries de 1900, a les acaballes de l’alcaldia de Miquel Ribas i Llopis, quan finalment uns regidors varen entreveure les possibilitats econòmiques que, en el futur, podia tenir aquell moviment. Llavors fou quan es decidiren a incitar la creació d’una agrupació particular que col·laborés amb el municipi en aquelles accions extraordinàries d’una certa magnitud. I així va néixer el Foment Sitgetà, una entitat que, entre altres finalitats, havia de promocionar el moviment turístic que, fins aleshores, havia estat subestimat. Si es té en compte que el Patronato Nacional de Turismo espanyol no va quallar fins al 1908 i 1910, haurem de convenir que la iniciativa fou, si més no, original.

La primera propaganda que es va fer de Sitges fou verbal. La practicaren als cercles barcelonins, sotto voce, els artistes Rusiñol, Casas, Sunyer, Roig, Mas i Fondevila, Utrillo, Morera, etc, animant els seus amics a venir a descobrir la Blanca Subur.

Amb el Foment Sitgetà es pot dir que neix també la propaganda organitzada. Aquesta entitat fou la primera d’unes quantes que, tot i estar incitades i recolzades moralment (sense dotació econòmica) per l’alcaldia, eren d’administració particular. Tenien una finalitat tan important com ambigua: “ayudar a las iniciativas del Ayuntamiento y fomentar fiestas que tendieran al progreso de la población y al atractivo de las familias forasteras”. D’acord amb aquest ideari, els associats havien de ser necessariament “entusiastas patrícios, cuyo anhelo se cifraba en ver progresar esta su villa” (3). Acceptat per uns quants el compromís, la presidència honorífica del Foment Sitgetà es va repartir entre dues personalitats ben dispars: el doctor Bartomeu Robert i Yarzábal i l’artista Santiago Rusiñol i Prats, mentre que, com a cap de la comissió executiva, s’elegí el doctor Gaietà Benaprès i Mestre, un home actiu per excel·lència que, set mesos després, seria nomenat alcalde.

A nivell turístic, el Foment Sitgetà acredita les primeres accions promocionals entre 1901 i 1902: la confecció d’un cens de cases de lloguer. L’edició d’unes postals de propaganda amb fotografies de l’afeccionat Joaquim de Dalmau i de Querol que reproduïen aquells racons de Sitges de més ganxo i la inserció d’alguns anuncis en diaris i revistes barcelonines. Després d’aquest minso bagatge, la desunió s’introduí entre els membres de la junta, la qual cosa provocà a la societat un coma profund que va durar fins al gener de 1905, quan acordaren la dissolució.

Amb el mateix format i ideal, varen succeir el Foment Sitgetà diverses entitats anàlogues: El Fomento (1905-1917), El Fomento de la Industria y Comercio de Sitges (1908-193?), El Fomento de Sitges (1917-1936), la Comisión Permanente de Obsequios o Comissió d’Atracció de Forasters (1910-1915). La Comisión de Atracción de Forasteros (1916) i el Sindicato de Iniciativa (1923). Fins aquí, i valgui la redundància, es pot dir de totes elles que, si en alguna cosa destacaren, fou per la seva ineficàcia.

Des del punt de vista turístic, que és el que aquí ens interessa, per trobar una agrupació més efectiva, cal anar al març de 1928, quan Adrià Nadal i Balada, aleshores un inquiet director de la sucursal del Banco de Vizcaya a Sitges, davant la inoperància manifesta de les organitzacions anteriors, decideix encapçalar una moviment particular per crear la Sociedad de Atracción de Forasteros, que s’hauria de dedicar de manera preferent a promocionar el turisme. I així ho van fer fins a l’any 1936, sempre condicionant les seves campanyes d’acord amb els diners que recollien.

Ja després de la Guerra, va néixer el Foment del Turisme de Sitges (1943). És entre els anys 1940 i 1980 quan aquesta entitat, de règim particular, va tenir la plena responsabilitat d’orquestrar les campanyes de propaganda, i ho va haver de fer amb uns pressupostos senzills i uns mitjans de comunicació que avui ja es podrien qualificar de rudimentaris. Amb aquest panorama, el Foment del Turisme s’adaptà admirablement amb el que hi havia.

A partir de 1985, amb l’aparició del Patronat Municipal de Turisme, dotat de pressupost i instal·lacions municipals, i amb la informàtica a favor, la promoció turística passà a ser gestionada per aquest organisme. Això fou en detriment del Foment del Turisme de Sitges al qual, perquè no es morís d’inanició, se li va fer la gràcia de deixar-li l’organització de quatre esdeveniments folklòrics: el Ral·li Internacional de Cotxes d’Època, l’Exposició de Clavells, el Concurs de Catifes de Corpus i la Festa de la Verema. Quatre ossos molt escurats i difícils de rosegar.

Avui, altres polítiques i polítics han jubilat ja aquell jove Patronat del Turisme. I en el seu lloc, des de fa pocs anys, hi tenim una nova entitat: Turisme de Sitges, que és l’actual responsable de vendre la marca Sitges.

Els mitjans

En l’època del Foment del Turisme, la publicitat més efectiva es fabricà amb la complicitat directe d’escriptors i periodistes, que aportaren els seus articles, reportatges i fotografies per publicar-los als diaris i revistes més importants d’arreu. Un material de primera, inspirat gairebé sempre en el paisatge inconfusible: els museus, l’originalitat de les nostres festes, etc. És a dir, tot allò que, en el fons, és un reclam visual excel·lent per atreure visitants.  Altres elements publicitaris que també s’utilitzaren foren els anuncis en revistes especialitzades i els reportatges filmats, destacant-ne en aquest grup els films monogràfics sobre les festes del Corpus i l’Exposició de Clavells, que realitzà als anys cinquanta el membre de la junta Francesc Marcé i Ferré. “La revelación del celuloide en tecnicolor fue realizada en París por procedimientos modernísimos y de la dirección de escenas y montaje se encargó D. Francisco Marcé, quien ha desarrollado su cometido con indudable acierto” (4).

També cal citar les edicions localistes que es poden diferenciar en dos grups: les guies –indispensables per orientar el viatger en la seva estada a la vila– i les postals, els prospectes i butlletins –que, a través del correu, solen ser tot un referent propagandístic per donar-nos a conèixer–.

I, per acabar, un petit mostrari d’algunes publicacions a les quals m’he referit:

Diaris i revistes foranes: Diario de Tarragona (6-3-1886), Mercurio (abril 1910 i 29-9-1918), Barcelona Atracción (desembre 1911, abril 1946 i primer trimestre 1951). Nova Catalunya de l’Havana (núm. 14 de 1914) Boletín de la Liga de Corredores y Representantes de Comercio (setembre 1916), D’ací d’allà (juny 1920), La Esfera (agost 1917, primavera 1925 i juliol 1929), La Veu de Catalunya (5-8-1917), La Ilustración Ibérica (juny 1923), Gran Mundo (agost 1923), Vida Hispana (març 1927), The Sphere (1929 i 27-1-1962 ), The Ilustreted London News (1929), La Reforma de Madrid (26-7-1929), Diario de Barcelona (6-3-1930), Noticiero Universal (7-3 i 4-4-1930 i 15-9-1952), Blanco y Negro (febrer/març 1930 i desembre 1932), La Vanguardia (22-10-1922), Butlletí dels Museus de Barcelona (juny 1933), Revista Ford (juny 1934), El Nacional (abril 1942), Ferroviarios (setembre-octubre 1943), Revista Sindical de la Territorial de Barcelona (setembre de 1945), Boletín de la Cámara Española del Comercio de Suiza (desembre 1945), Destino (febrer i maig 1951, 9-10-1952, 28-2-1953. juny 1957, i 23-5-1959), La Voz de los Estados Unidos de América (novembre 1952), Momento (maig 1953), Mundo Hispano (abril 1954), El Correo Catalán (maig 1954) Spanish American Courier (1954), Film Und Frau, (agost 1954), Cosas de España, butlletí de l’Ambaixada Espanyola a El Salvador (octubre 1954), Los Ángeles Times (13-5-1965), The Telegraf (octubre 1956), Motor, revista de Dinamarca (abril 1957), Paseo (26-7-1957), La Prensa, de Barcelona (maig 1958), El Mundo, de l’Havana (maig 1958), Sábado Gráfico (juny 1958), Diario Montañés de Santander (juny 1958), Sunday Independent, de Dublín (juny 1958), Gaceta ilustrada (setembre 1958 i 7-4-1962), El Tiempo, de Bogotà (octubre 1958), Hoteles Turísticos (juny 1959), Le Figaro (3-4-1961), Revista Jorba (novembre 1962), Daily Mail (23-1-1965), She (revista anglesa, juny 1965), Tecno hotel (octubre 1973).

Guies d’orientació turística: Guía Cima (1952), Extranjeros en Sitges, guia de Júlia Borràs (1954) Sitges, Guía turística del Fomento del Turismo (núm. 1, agost 1959).

Revistes locals: Platja d’Or (núm. 1, juliol 1933); Sitges Atracció, de la Societat d’Atracció de Forasters (núm. 1, juny 1934); Sitges Magazine, dirigida per J. Massó (1936); Sitges 1945, revista (1945); Sitges, revista del Foment del Turisme (desembre 1949); Sitges, butlletí d’informació del Foment del Turisme (desembre 1953); Sitges (revista anual de l’Ajuntament que va sortir continuadament de 1962 a 1968?)

Cartells de petit format: 1906. Cartell d’Antoni Utrillo (El Fomento). 1930, fotografies de Sitges en els vagons dels ferrocarrils de la Compañía de Hierros del Norte de España (Societat d’Atracció de Forasters). 1946. Cartell de José M. Romero Escacena:“Es la clásica vista de la Iglesia Parroquial con el Baluarte y la Punta, destacándose una elegante mujer en traje de baño, con una sombrilla, sentada en la arena… Un cartel bien dibujado y pintado con llamativos colores, leyéndose «Sitges, a  40 kilómetros de Barcelona».”. 1956, 1.000 cartells murals (Foment del Turisme de Sitges).

Cartells de gran format: 1928, Cartell indicador amb el missatge: Sitges playa de moda (Societat d’Atracció de Forasters). 1956. Tres cartells “de grandes dimensiones que anuncien nuestra Villa, uno en la carretera de La Junquera, cerca de la frontera francesa, otro en las proximidades de Barcelona por la misma ruta y el último en la confluencia de la autopista de Castelldefels con la carretera que conduce al aeródromo Muntadas” (Foment del Turisme de Sitges).

Prospectes: 1932/1933, edició de 60.000 exemplars (Societat d’Atracció de Forasters amb la col·laboració de l’Oficina de serveis de Turisme de la Generalitat de Catalunya). (Eco núm. 2.469, de 24-9-1933). 1934, edició en quatre idiomes (Societat d’Atracció de Forasters) (Eco núm. 2.491, de 18-2-1934). 1954, edició de  20.000 exemplars en quatre idiomes (Foment del Turisme de Sitges) (Eco núm. 24.38, de 12-2-1933). 1956, edició de Museos de Sitges, 20.000 exemplars (Foment del Turisme de Sitges) (Eco núm. 3.399,  de 10-2-1957). 1957, edició de 30.000 exemplars (Foment del Turisme de Sitges) Eco núm. 3.397,  de 27-1-1957). 1962, edició de 50.000 exemplars (Foment del Turisme de Sitges) (Eco núm. 3.683 de 22-7-1962). 1964,edició de 100.000 exemplars (Foment del Turisme de Sitges) (Eco núm. 3.763 de 15-3-1964).

Disc promocional: 1966, Sitges, pel so i la imatge (Ediphone CCC), editat pel Sindicato Local de Hostalería y Actividades Turísticas de Sitges.

NOTES

1) Fersolago, Eco núm. 1.204, de 6-6-1909.

2) AHSI. Fons família Ferret, núm. 96

3) J. S. Eco núm. 1.327, de 15-10-1911

4) Eco núm. 3.089, de 18-2-1951

Blai Fontanals

Comments are closed.