L’estiueig a Sitges: 150 anys d’històries

Si hem de fer cas dels primers indicis d’estiuejants a la nostra vila, tot apunta que no va ser fins a mitjans del segle XIX quan hi comença a haver les beceroles del turisme tal com l’entenem ara; el fet d’estiuejar, és a dir, passar l’estiu fora de la llar habitual, va ser un dels privilegis de la burgesia primerenca, estesa més tard als altres estaments socials. Tanmateix, ha existit, des de temps immemorials, l’arribada de passavolants i gent de pas a fer les habituals transaccions mercaderes o de tot tipus de negocis a les viles i poblacions, tot fent estada en alguns dels hostals i posades existents.

Ja trobem documentat un hostal l’any 1856, anomenat de la Xarmada, que estava situat en un punt estratègic d’entrada a la vila, com és el Cap de la Vila amb el carrer de les Parellades. El 1862 hi trobem l’Hostal d’en Pere, al carrer Jesús; i el 1878, Ca la Pepa de Tots, al carrer de Tacó. Aquest darrer,  esmentat en una de les obres més celebrades del teatre català de finals del XIX com va ser La Malvasia de Sitges, de Francesc de Sales i Vidal.

El 1880, al carrer de les Parellades, ens trobem amb l’establiment d’en Carcolse, que entre 1899 i 1902 es trasllada al carrer de Sant Gaudenci, convertint-se anys més tard en hotel. En aquells temps de les tartanes, els metges i curanderos no feien altra cosa que receptar als pacients anar a ventilar la malaltia a un altre indret, i no cal dir que als afores de Barcelona hi havia les viles més apropiades per fer-ho.

També fou per aquells anys quan el metge de Sitges, el doctor Gaietà Benaprès, recomanava la pràctica dels banys de mar com a teràpia medicinal. Si en un primer moment els gustos de la societat benestant eren acudir als balnearis, amb el temps es va anar imposant aquesta pràctica del bany que s’anà popularitzant, tot i que, d’entrada, els homes i les dones s’havien de banyar per separat.

Podem llegir un de tants escrits del fundador de L’Eco de Sitges, Josep Soler i Cartró, evocant els temps de la seva joventut. En un article publicat a L’Eco, de 21 de juliol de 1929, ja indicava que els primers banys de la temporada tenien lloc “el día 18 de julio, fiesta de Santa Marina, a cuya santa se obsequiaba en su altar de la ermita de San Sebastián con Rosario al anochecer de la vigilia, precedido de pasacalle por la banda de música y con Oficio el día de la fiesta. Los baños en la playa, en aquellos tiempos, sólo se permitían por la noche; desde la Punta a la calle de Carreta era el espacio destinado a las señoras y, desde la calle de San Pablo a la Bassarodona, lo era para los caballeros, presenciándose escenas pintorescas, pues grupos de señoras y de jóvenes, provistos de cuévanos con ropa, se dirigían al baño, aprovechando el clarear de la luna, entre cantos y chillidos, siendo ello en extremo divertido; no se permitía bañar juntos hombres y mujeres, orden de la autoridad que se respetaba durante la temporada que era sólo de unos quince días; solamente se disimilaba que las jóvenes, al contraer matrimonio, tomaran su baño fuera de época, comentándolo el vecindario con la fracesita: “Mira tú, fulana se ha bañado”, queriendo significar: “Fulana mañana se casa”.

La vila de Sitges, situada prop de la gran Barcelona, encara segueix essent de difícil accés fins que, el 1881, hi arriba el ferrocarril. Molts fills de Sitges, els americanos que van fer la fortuna a les Antilles, hi construeixen les seves cases amb jardí, fent ostentació del patrimoni guanyat. Amb tot, la vila creix. On abans hi havia un hort gran i, per tant, un nou terreny, ara es converteix en una oportunitat per edificar-hi noves cases d’americanos amb tot tipus de comoditats.

Al carrer del Progrés, després dit d’Illa de Cuba, és on hi ha la major concentració d’aquest tipus d’edificacions construïdes pels millors arquitectes. Transformant la vila amb les grans cases, donaren, amb el seu estil colonial, un aire de permanent estiueig. Amb l’arribada de Santiago Rusiñol, el 1891, la vila esdevé un dels centres culturals claus del moment. Rusiñol fuig de Barcelona i troba a Sitges el lloc idoni per a desenvolupar els seus interessos artístics. Serà un dels principals responsables en popularitzar-lo entre les seves amistats, entre els seus coetanis i, finalment, entre una primera corrent d’estiuejants.

És aquí, doncs, quan anirà arribant a Sitges aquesta creixent colònia d’estiuejants burgesos de Barcelona, a la qual s’unirà posteriorment una altra colònia d’estrangers, atrets per les seves platges i l’ambient bohemi que s’hi respira.

Ja aleshores, alguns cronistes ho descrivien així: “Aparte de ese delito inconscientemente perpetrado, de lesa estética, Sitjes, con ese mar inmenso por ceñidor, con sus calles relucientes y lujosas, sus patios-jardines, sus hermosísimas mujeres, sus modernos  edificios, su benigno clima, -preferible á los de Màlaga y Niza,- es una población de la cual no hay posibilidad de olvidarse nunca”.

També hi trobem el següent fragment: “Per això l’escullen moltes famílies de Barcelona i altres punts per passar-hi llargues temporades, i per això hi tenen ses torres no poc mimats de la fortuna. És població molt agradable per al foraster, que hi troba de seguida servicials amics. Em sembla haver dit ja que és molt bella i pintoresca la ribera de Sitges; no hi falta sinó una cosa: arbres frondosos que atenuïn els rigors del sol en les immediacions d’aquella platja. No obstant, sembla que prospera la plantació feta recentment pel senyor Oliva i d’aquí a quatre o cinc anys s’haurà realitzat aquesta aspiració de sos gelosos veïns, gosant de la frescor i amanit d’una rambla a la vora del mar”.

Ja entrat el segle XX, apareixen nomborosos hotels i hostals. L’Hotel Subur, creat per en Carcolse al carrer de Sant Gaudenci, quan hi va traslladar la seva fonda. Urgell la comprà el 1902 i es traslladà el 1916 a l’Hotel Subur, a la Ribera. Pel que fa entitats turístiques, el 31 de març de 1901 es crea el Foment Sitgetà i el 6 de gener de 1906 apareix el Foment de Sitges per a l’atracció de forasters. Sitges esdevé una destinació turística a principis de segle, amb hotels de categoria i amb entitats pròpies que vetllen per donar bona imatge de la població. Com ja hem dit, són nombroses les persones que visiten Sitges per passar-hi l’estiu i fer ús de les seves entitats socials -Prado, Retiro i Pavelló de Mar-, on tenen lloc funcions, gales i sopars de societat.

Gràcies a Ramon Casas i a la seva amistat amb el nord-americà Charles Deering, aquest s’enamora de la població i decideix construir-hi la seva casa d’estiu, convertint el que havia estat fins aleshores l’antic hospital i tot un barri de pescadors en el seu palauet que portaria el nom de Maricel.

El 1918 ja hi ha una primera idea de convertir Sitges en la primera ciutat-jardí. L’industrial sabadellenc Francesc Armengol en feu un primer disseny d’allò que poc més tard en diríem Terramar. Així, doncs, és la primera empenta d’intencions turístiques. Aquesta ciutat-jardí, o ciutat del repòs, va ser construïda amb molta cura i de forma minuciosa, tenint en compte el traçat dels carrers, els xalets, els hotels, etc. En paraules del mateix Armengol, volia que Terramar fos Atenes i Niça unides. Moltes d’aquestes cases van ser dissenyades per l’arquitecte Josep Maria Martino, i també es va construir l’Autòdrom, que es va inaugurar el 1923.

Amb el temps, això va portar algunes conseqüències, ja que, en un primer moment, aquesta invasió de nous residents -que contrastaven amb les formes de vida més purament locals- va permetre, en certa mesura, la creació de nous llocs de treball, vinculades directament a les cases senyorials. Tot aquest entorn va afavorir la creació de la Societat d’Atracció de Forasters el 1928 al Passeig de la Ribera i l’Oficina d’Informació Turística el 1934, la primera a Catalunya. Fou per aquells anys trenta que s’inauguren el Casino Platja d’Or i l’Hotel Terramar.

Per aquells temps, Sitges es percebia com un lloc turístic de gran importància, comparat ja llavors amb la Rivière francesa o amb la Promenade des Anglais de Niça. Les agències i entitats com l’Atracció de Forasters ja feia anys que funcionaven a ple rendiment, i la vila era un lloc d’estiueig per a moltes famílies benestants principalment de Barcelona, que hi trobaven la tranquil·litat i el repòs propi d’una vila cada cop més cosmopolita. Amb el passeig i urbanització de Terramar, amb l’Hotel Terramar Palace acabat de construir i amb l’esplèndid Casino Platja d’Or a vora la platja amb la seva piscina, la vila de Sitges va gaudir d’una època esplèndida amb fama de vila d’estiueig i repòs.

Desde hace algún tiempo vienen publicándose en la Prensa barcelonesa artículos relacionados con la futura construcción –siempre futura– de vagas y fantásticas ciudades de reposo en las cercanías de la urbe. Tales lugares de esparcimiento y solaz serían construídos, a lo que parece, de acuerdo con las exigencias más modernas, tanto higiénicas como arquitectónicas. Es indudable que una ciudad que crece sin cesar ha de procurar anticiparse a sus necesidades venideras, creando aquellos remansos de reposo y paz que tanto necesita el hombre de hoy para reponerse de las fatigas de un trabajo demasiado intenso. Desgraciadamente, los barceloneses hemos sido siempre, en este aspecto, muy pródigos en proyectos y exageradamente parcos en realizaciones. De las cosas recién hechas –y nunca bien acabades– pasamos a nuevos proyectos gigantescos de imposible realización. Se habla y discute en conferencias, artículos, exposiciones y después… nada. Nos consume un delirio de grandezas que nunca podemos calmar. Sin negar a los promotores de los referidos proyectos bondad en la intención, estimamos que es empresa poco meditada la de intentar crear aquello que ya existe y, precisamente , en cualidad inigualable. El sitio ideal de reposo para el “weck end” de los barceloneses es Sitges y su moderno ensanche de Terramar. La escasa distancia que separa a la urbe barcelonesa de la blanca Subur se irá acortando aún más a medida que vayan mejorando las comunicaciones –hoy excelentes, sin embargo– con la electrificación de los trenes y aumento de servicio, hasta convertirse en un nuevo barrio –el más bello– de la ciudad. ¿Quien duda que dentro de algunos años, cuando tales cosas se hayan logrado, la mayoría de barceloneses al terminar su semanal labor habrán de trasladarse a Sitges para descansar de las fatigas de un trabajo abrumador?. Nada le falta a Sitges de lo que apetecer puedan las multitudes ciudadanas que dejan el aire viciado de sus casas, demasiado estrechas y poco ventiladas. Luz, sol, mar incomparable, aire perfumado, ambiente agradable… ¡salud!. La blanca villa está destinada, en un porvenir no lejano, a escoger a las muchedumbres ciudadanas, que se desparramarán gozosas por su playa incomparable y gozarán las inefables delicias de su clima tonificante y encantador”.

Bibliografia

Garcia del Real, L.. La Il·lustració Catalana. 15 i 31 de maig de 1889, núm. 212 i 213

Libro Azul. Sitges Plage d’Or, [s.n.]. 1934. p. [26-27].

Sales Vidal, Francesc de. La Malvasia de Sitges. Barcelona : “Lo Teatro Regional”, 1899

Sánchez Pérez, A.. La Vanguardia, 18.VII.1892

Soler i Cartró, Josep. El Eco de Sitges. 21.VII.1929

Francesc Parra 

Comments are closed.