Coses escrites

Josep Soler i Tasis (Sitges, 1876-1955). Impressor i periodista. Fill de Josep Soler i Cartró, fundador i director d’El Eco de Sitges, i de Manuela Tasis i Giró. Als 17 anys començà a ajudar el seu pare en la confecció i redacció del setmanari. A principis dels anys 20 el rellevà en la direcció de l’Eco. De jove fou membre de diferents associacions sitgetanes, com ara la Bella Subur, l’Agrupació Catalanista de Sitges i la Societat Recreativa El Retiro. Afeccionat a la literatura, va escriure diverses peces teatrals, entre les quals cal destacar El pom de flors (1898) i Amors perduts (1899). També va formar part de la Comissió d’Atracció de Forasters, on fou un dels organitzadors de les exposicions de clavells, i de diferents associacions religioses de la vila (Confraria de la Minerva, Congregació dels Dolors i Pia Associació de Sant Josep) degut a les seves arrelades creences cristianes. A partir de 1929 col·laborà intensament en l’organització de les romeries a Montserrat, en el decurs de les quals oferia una conferència sobre la història de Sitges. El 1942 fou nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. L’agost de 1955 va rebre la distinció de Fill Predilecte de Sitges.

L’article que podeu llegir a continuació és el primer que Soler i Tasis va publicar. Fou a El Eco de Sitges del 13 de juny de 1897. Hi descriu les sensacions que els han provocat –a ell i als que l’acompanyaven– els trajectes d’anada i tornada a l’ermita de la Trinitat. Posa especial èmfasi en allò que els inspirava l’observació directa i propera de la natura. De l’ermita, exalta la seva privilegiada ubicació al massís del Garraf, des d’on es poden veure diferents punts allunyats del municipi.

Miquel Marzal i Ortiz

Josep Milán i Parellada

Un dia a la Trinitat

Al despuntar lo dia’ns estabam sentants á La Punta de nostra hermosa Ribera, sentats allí entremitx d’aquellas rocas contemplant la entrada de la marinada que fá blavejar’l mar ab tornassols com si á dins de l’aigua hi hagués esmeraldas y or fos ab visos de mareperla; la fesqueta’ns amorosia la cara ab fregadís suau com seda, ben segú que Deu nos la enviaba per’ aconhortarnos ab l’aleteix del’ serafins de la seva gloria… Las barcas se gronxavan ab reposat desmay, las onadas anavan y venían entretenintse calsant y descalsant nostre platja, y’s respiravan olors tan saborosos que debían exir dels jardins que’l mar té amagats dessota l’aigua.

A las sis del dematí ja’ns trovarem reunits allí los companys de fatigas: un floreitx de jovent que dava gust veure. Després de fer la manyana emprenguérem marxa cap á la pintoresca ermíta de la Santíssima Trinitat, passant per Sant Sebastià, pe’ls Molins, per detrás de Mas d’en Puig, fins arribar al cap de munt d’aquella muntanya que’ls resplendents raigs de sol comensaban á il·luminar… La farigola n’escampava sa flayre que’s barrejava ab la del romaní, y las ginesteras, destacant sobre la verdor de sas matas sa groguenca flor, semblavan enticuelas boscanas… Pujàrem aquells turons de cala Forn acompanyats per las poéticas cansons d’amor que’ls aucellets cantavan desde son niu com si volguessin saludar als caminants d’aquells entorns.

¡Quina matinada més hermosa! El sol brillava ab tot esplendor; l’oreitx era fresch y’l cel blau sens’un núvol; las floretas de la montanya escorrían la rosada de la nit, y’l cotoliu s’enlayrava refilant á gran altura… Caminant sempre per camins de zic zac saludats per la brisa del mar y la flayre perfumada de la montanya, semblava que s’estigués en un altre mon lluny de las tristesas y miasmas, sentintne solsament el murmur del Mediterrá; algún crit d’un carreté que passava per la carretera obligant al pobre animal que fassi més vía; lo brandeix de las plantas que tot just se movían; las conversacions que feyan eco y semblava realment que un’altre colla’ns escarnís les paraules íntimas… Sens’adonarnos, caminabam distrets y plens d’aquella alegria que se sént al trovarnos en mitx de tanta bellesa, ja éram al retorn desd’hont se comensa á veure la ermita de la Trinitat.

Un cop dalt de l’ermita y després de reposar llarga estona per sas encontradas, que son realment admirables y deliciosas, nos trasladárem á la casa de l’ermitá qui’ns arreglá un suculent esmorsá; luego sortírem al terradet, en el cual la vista s’hi recrea admirant tanta hermosura… ¡Qué bonich n’es al despuntar l’alba contemplar desd’aquest turó la sortida del sol!… ¡Aquell mar inmens, tan manso y quiet en los días de bonansa y tan brau y tan fréstech é imponent quan braman els temporals!… ¡Qué recorts tristos y alegres á la vegada n’omplían món pensament!… Lo mateix que diverteix crusarlo pescant la fluixa, nos horrotitza en días de tempesta!… Si ovirém la campinya no hi ha res més pintoresch que’l fondo de Vallcarca, las montanyas de Campdessens y ca l’Amell… y si ovirém al Mediterrá, els ulls no se’n cansarían may de contemplar tanta imensitat, sembla talment que la ermita sigui colocada sobre’l mar y las onas la fassi somourer com una gran nau…! Qué deleitós n’es contemplar desde la coberta d’aquest barco tan eccelent panorama!… Desd’allí se ovira clarament desde la punta del Llobregat fins lo cap de Salou, com també la silueta de Mallorca.

Després, a la cayguda de la tarde, enprenguérem eltre volta marxa cap á casa: cap á Sitges, cap á la vila blanca!… No sabíam com ferho per deixar aquella joya dels sitgetans, ahont tot respira poesía y amor: el sol doná l’última llambregada á la terra y com si tot ho trovés al seu lloc, recolsava son cap esplendent entre una munió de núbols vermellosos, y aclucava l’ull ab tot descans… Los aucellets cantavan y movían bulla, las famellas triscaban per la verdissa y s’alsaban ab una herbeta seca al bech corrent á refer son niu… y arribárem á casa quan la foscadat había fet desapareixer aquell día preciós: aquell día que tot sonreya y alegrava!… y aquell cel blau s’había convertit en un negre mantell ple d’estrelles que il·luminaban la blanca Sitges, y feyan recordar los negres ulls encisadors de nostra aymada.

Josep Soler i Tasis

Comments are closed.