Antecedents del Turisme de Sitges

“Doncs bé, jo amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, saltant torrents i barrancs, quan un dia vaig veure una terra on hi feia més sol que als demés llocs, on el cel era més blau, la mar més blava també, les cases eren blanques i sense neu, i tot era verd i florit, i vaig fer alto. Vaig voler veure de la vora el que tan bonic era de lluny, vaig voler seguir aquella platja on l’escuma, sempre va i ve gronxant-se eternament, i sentir la veu d’aquella mar que enraona amb veu d’onades, dient coses que vénen de molt endins i entren més endins encara de qui les vol escoltar.

I no vaig tenir-ne prou de veure el que des de fora es veia. Vaig voler entrar en aquests patis plens de llum, on l’ombra mai hi entra, i enquibint-me en aquells raconets blancs i blaus, a cada un d’ells hi vaig trobar un amic que em rebia somrient, que m’allargava la mà, i me l’estrenyia amb apreci, i se li pintava a la cara la noblesa del seu cor. Aleshores vaig sentir-me lligat pels llaços que no venia buscar. Venia a buscar paisatges i m’emporto afeccions. Venia a veure el mar, i un mar he trobat de gent honrada, alegres de llavis i seriós de part de dins. Venia, com les papallones a la llum, i he caigut en el foc de l’amistat.

Però el que no diran els meus quadros ho diré jo, i ho diré molt alt, perquè em senti tothom, i ho diré amb el pit ple d’entusiasme: que a França podran tenir molts milions, però mai podran comprar una terra com aquesta, on és malvasia el vi, or la costa, claror el cel, foc les dones, i tot neda en una atmosfera de vida i amistat”.

Santiago Rusiñol. 5 de gener de 1892. Fonda d’en Carcolse (transcripció literal del Llibre de Sitges, de Ramon Planes).

Amb tota sinceritat, podem afirmar que tots els pobles del món voldrien una carta de presentació com aquesta. Cert és també que, sempre, Rusiñol ha estat una solució recorrent quan se l’ha necessitat, però la realitat és que Rusiñol va posar Sitges dins el mapa del món i va ser el primer propagador de les possibilitats que oferia la població de cara els altri. Bellesa, acolliment, amistat. Tres puntals per a una població turística que tot just començava. I cal remarcar la diferència dels ulls d’una persona vinguda de fora als d’una altra de la localitat, que semblen la nit i el dia. També forma part del nostre tarannà: hem estat molt autoexigents; mirin, si no: “Quan cap l’any 1890, Rusiñol arribava per primer cop a Sitges, aquesta vila era un racó del món quasi inèdit. Un poblet ignorat, reclòs en la monotonia de la seva pròpia calma, gris d’esperit i apagat en l’esplendor del seu cel i en la plàcida quietud de la seva blancor immaculada”. Salvador Soler i Forment. (Antologia de Sitges. Desembre 1950).

És tan rica la nostra història, la del turisme a Sitges, que podria ser la història del turisme a Catalunya i l’Estat espanyol. Han transcorregut 121 anys d’aquest discurs de presentació, però abans ja hi havia vida pel que feia la indústria dels forasters, com la varen anomenar. Existia una societat encara ancorada en la tradició; vivien de la pesca i d’algunes petites indústries de fil i sabates i  de l’agricultura, sobretot del vi i la malvasia, que era exportat en quasi tota la seva totalitat a les Amèriques, principalment a Cuba i Puerto Rico, a més de Catalunya, Espanya i Europa, i a les corts dels reis i famílies nobles. El nom de Sitges ja era conegut i reconegut pels seus bons vins. El comerç, en aquest aspecte, va tenir un fort increment. Una dada curiosa: es va fer un contracte de 4.000 càrregues de vi a les Forces Navals de Barcelona, per a l’aprovisionament de la Marina de Guerra Española.

Cal citar a aquest respecte que la vila de Sitges figurava entre les 126 poblacions més importants dins l’aspecte comercial d’Europa, Àsia i Àfrica, al final del segle XVIII. Tot sortia des de la rada de Sitges, fins que va arribar el ferrocarril. En el sector del calçat, la revolució tecnològica s’origina a l’estat de Massachusetts i ha de travessar l’Atlàntic. Joan Tarrida va ser el primer gran fabricant de sabates de producció mecànica de Sitges; obre la seva fàbrica el 1873, procedent de Cuba. I els catalans de Cuba tenien una forta relació amb els Estats Units. El 1923, la fàbrica de Tarrida de Sitges fabricava 3.000 parells de sabates al dia. (F. Roca. “Espardenyes, sabates i bambes”. L’econòmic 10 de març de 2012). Cap a l’any 1935, ja es podien comptabilitzar més de 20 fàbriques i tallers, que donaven feina al voltant de 900 treballadors. L’any 1951 es comptaven fins a 40 empreses, però amb el tancament de la fàbrica Benazet començà el declivi del sector. (http://www.nivell10.cat/docs/Dones_de_sitges.pdf)

Molts del nostres compatricis van anar a fer la carrera de les Amèriques, o sia, abandonaren família i la possible feina que tingueren per embarcar-se en una aventura de la qual mai no se sabrien els resultats; al menys fins que alguns d’ells, després de molts esforços i de moltes mancances, van poder retornar a la vila que els va veure néixer. Alguns d’ells ho van fer rics o molts rics i, certament, van ser els iniciadors de passar unes temporades al seu mateix poble. Molts es feren cases noves seguint les modes arquitectòniques de l’època i passaren els darrers anys de les seves vides procurant riquesa a la població i gaudint de totes les meravelles i encant que tenia el Sitges d’aquells temps del darrer quart del segle XIX. Podíem considerar-los com els primers turistes a casa seva dins un viatge d’anada i tornada. A l’anada ho feren en vaixells de vela i a la tornada quasi bé tots ja navegaren amb vaixells de vapor.

Abans de continuar, hauríem d’explicar què s’entenia llavors com a turisme. Era aquell fenomen que consistia en desplaçar-se fora de les fronteres, fins i tot locals, durant un determinat període de temps. O sia, de l’exterior cap a l’interior d’un país, deixant de banda les possibles corrents migratòries internes i temporals, que es consideraven com a colònia estiuenca. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua va acceptar el neologisme “turista” el 1914. S’entenia per turista la persona sense distinció de raça, sexe, llengua o religió que entrava en un lloc diferent d’aquell on tenia fixada la seva residència habitual i que romania en aquell lloc més d’un dia amb finalitats de visitar-lo. En un principi, hi havia una classe privilegiada: persones que, per la seva situació política o social, disposaven de sobrats mitjans per viatjar a l’estranger i també dins de l’àmbit del país on vivien. Van ser els pioners, els primers turistes considerats com a tals.

He trobat aquesta història escrita al llibre Huesped del Mar, de César González-Ruano. No me l’acabo de creure, però podria ser real. Qui ho sap? Però no he pogut deixar d’explicar-ho perquè realment seria el primer visitant-viatger-foraster o turista del que tenim coneixement i ho he volgut mirar amb aquests ulls. Ho he traduït i ho escrivia així:

“Un viatger ha arribat a Sitges. Cap el 1860, 1865, 1870… tant és. Eren temps rics i en els quals tot anava bé. Els americanos, després d’una vida dura de treball i estalvi, tornaven al seu poble. Compraven tot allò que de nens i joves desitjaven abans de fer l’aventura de les Amèriques. Tot allò que un llunyà dia constituïa per a ells un món màgic que semblava totalment inaccessible: una casa, unes vinyes…

El viatger ha arribat a Sitges. Arriba recomanat a una fonda. Sitges no es distingia certament pel seu confort. Gairebé no hi venia mai ningú i els qui havien de fer nit solien ser traginers, carreters, petits viatjants d’indústries que tot just començaven.

El viatger ha arribat fins l’hostal o fonda del carrer de les Tàpies, el que avui es coneix com carrer Jesús. [Un cop em va explicar en Pere Sanahuja que casa seva havia estat el primer establiment d’hostaleria de la vila. Allí hi paraven els carruatges i diligències; lligaven els cavalls, els hi posaven el morral amb garrofa i segó, els hi feien servei de menjar i hi tenien habitacions.] Darrere del viatger hi anava un vailet amb el seu equipatge. Era hora de sopar. La fonda, amb un sol pis, té un cartell a la seva porta que hi diu Casa de menjar i vins. A l’entrar, alguns clients eren asseguts a la llarga i estreta taula de pi. No hi havia cadires. Uns bancs rústecs són als costats del tauler que no té estovalles; sí que hi ha uns plats de pisa i uns gots de vidre opac i gruixut. Els clients eren cinc, en aquell moment. N’hi ha tres que són carreters i dos que són viatjants. Els carreters beuen vi abans de començar. Els viatjants xerren sense parar. El viatger ha saludat en castellà. Tots li han respost amb cortesia no exempta de curiositat. Els viatjants el miraren quasi intrigats. El viatger anava ben vestit. Pel damunt de l’armilla negra li pengen, d’un fi cordonet de seda, unes ulleres de muntura subtil. Els carreters deuen pensar que és un cavaller. Els viatjants que formen l’aristocràcia de l’hostal pensen que també és un viatjant d’una firma important.

Una minyona alegre, amb amples i acampanades faldilles, mitja blanca i sabata negra, va i ve per tota la sala emblanquinada que es fa servir de menjador. “Què hi ha per menjar?”, li demana un viatjant. “Escudella barrejada, que està molt bé”, respon la noia. Aquell viatger –és de suposar– no sabia pas què era l’escudella barrejada, aquest gran plat que se servia molt a Sitges i a tot Catalunya. En la fonda del carrer de les Tàpies la cuinaven molt bé i en tenia fama. Hi posaven arròs, fideus, patata bullida, col, fesols, bocins de porc [i tonyina, va escriure González-Ruano, quan crec que es referia al gran plat mariner de bull de tonyina]. Generalment, els clients demanaven que fos potent i, llavors, era reforçada amb pebre vermell picant i all.

A les postres, un viatjant li demana si era viatjant com ells. El senyor li respongué: “No, yo soy viajero”. El viatjant insisteix: “Bueno, pero viajará usted por algo…”. “No, no. Yo viajo por el gusto de viajar y de ir conociendo España”. Tots quedaren sorpresos de la resposta. Viatjar per gust? Conèixer Espanya?

El cavaller diu bona nit i fa la intenció de sortir  al carrer. “¿Conoce usted Sitges?”, li pregunten. “No, no conozco Sitges. Por eso he venido. Pero les agradezo a ustedes… Me gusta pasear solo”.

Qui seria aquell cavaller que viatjava vestit de negre, menjant en les fondes de les viles? No se sap. A la nit, quasi matinada, havia retornat a la fonda, entrat a la seva cambra, que estava neta; el llit era molt alt, de fusta incrustada, amb uns penja-robes i un armari de color caoba.

El cas no acaba pas aquí. Passats uns anys d’aquest cas, prop dels anys 80 del segle XIX, s’obrí una altra casa de viatgers i menjars a la vila, al carrer Tacó. Es deia Casa de la Pepa de Tots. Feien dos menús: un per a senyors i un altre per a obrers. Algunes de les especialitats de la Pepa eren el pollastre rostit amb ensaïmada, l’escudella de brou i les famoses xatonades. A casa de la Pepa hi estan parlant diferents clients; han acabat de menjar unes magnífiques llagostes amb salsa de tomàquet, safrà, ceba i julivert. Un d’ells digué: “Hi ha gent molt estranya, en la vida. Me’n recordaré sempre d’un senyor que es va presentar una nit a la casa d’en Pere, al carrer de les Tàpies, i ens va dir que viatjava sols pel gust de viatjar…”.

Aquell bon home podria haver arribat al poble per mitjans propis; o sia, que anés amb ell una altra persona amb cavalls, matxos, muls o potser en una tartana, ja que en aquell temps Sitges estava molt mal comunicada per terra i els viatges eren força perillosos pels atracaments per part dels bandolers. Deien aleshores que per emprendre un viatge era necessari fer testament i confessar-se. O bé podria haver arribat amb un dels dos encarregats de fer el servei fins a la capital amb mules, com eren en Pau dels Burros o en Pascaret. I, per què no, havent llogat una diligència per a ell sol o la diligència que feia la ruta.

Primers forasters, fondes i hotels

Si hi ha una paraula que pot definir l’hostaleria i tot el que l’envolta i genera, sense cap mena de dubte és l’hospitalitat, que ens converteix en amfitrions de tots aquells que ens visiten. La Tessera Hospitalis, o Taula de l’Hospitalitat, és i ha de ser el nostre punt de partida i símbol del que ha estat, és i serà la característica fonamental dels que obrim els braços per acollir aquells que ens visiten.

L’any 1862, les fondes de la vila estaven al nivell del poble més rústec i endarrerit que es pot imaginar. La gent acomodada no venia a Sitges pel sacrifici que representava fer-ho per terra i per mar. Amb la diligència es trigava dotze hores des de la capital i si es volia venir per mar, embarcats en llaguts, calia esperar que un dels velers fes el viatge de retorn des de Barcelona. Amb vent a favor es podia trigar unes quatre hores però, si bufava el garbí o hi havia calma, es podia trigar d’un a dos dies. La gent decidia venir a Sitges en cas de necessitat, ja fos per cobrar lloguers, passar comptes, fer alguna escriptura a cal notari, a enterraments de familiars i un parell de cosetes més. Quan venien, s’hostatjaven a cases de parents, amics o socis de negocis. La vida d’una fonda era problemàtica pel que feia la subsistència; hi paraven els carreters, traginers, marxants, venedors del mercat i, de tant en tant, algun viatjant. Hi havia l’Hostal d’en Pere (si més no, des de 1850) al carrer de les Tàpies –avui carrer Jesús–, on es menjava bastant bé i on tenien unes poques habitacions netes i ben orejades (crec que dues). En Pere era coneixedor del negoci, molt eixerit, servicial i treballador. Damunt del portal hi havia una branca de pi, senyal que a dins s’hi podia menjar i beure. Al nostre país, la primera vegada que s’aplica a un lloc on hi hostatjaven gent la paraula fonda, que prové dels àrabs amb els fonduk, va ser el 1709, i deriva del terme àrab alfondech, que era el lloc on es dipositaven les mercaderies (en català es deia alfòndic).

Ja hem fet esment de la Casa de la Pepa de Tots, que obrí una casa de viatgers i de menjars amb pretensions de restaurant, on s’hi menjava molt bé, s’hi feien plats casolans molt ben guisats i saborosos –repertori de l’antiga cuina sitgetana– i que es trobava al carrer Tacó. A les darreries dels anys 80 del segle XIX, poc després de la inauguració del tren de Barcelona a Vilafranca, el viatge des de la capital es feia en quatre hores: dues en tren i dues més en diligència fins a Sitges. Llavors començà a venir més gent acomodada atreta pel bon clima, la pau, el repòs i les festes que els brindava la nostra població, i el negoci prosperava cada cop més.

El nom de Tots li venia perquè sabia fer contents tots els que hi anaven. La Pepa era la mestressa. Formosa dona, bona estatura, molt amable, servicial, treballadora, neta i endreçada. Anava  sempre tan mudada i polida que era l’admiració de tot Sitges. La mania de vestir bé li havia encomanada al seu marit, que era pescador i, per anar a la barca, portava americana, camisa planxada i gorra de seda negra. Tot per manament d’ella! No me’n sé avenir que un mariner pugés a la barca amb aquella vestimenta. Suposo que abans de pujar, com feien la majoria, es descalçava i fins i tot s’arremangava la camisa. Però pel camí havia de ser tot un senyor pescador.

Segons Emerencià Roig, una de les especialitats de la Pepa era el pollastre rostit amb ensaïmada. També eren molt apreciats els plats d’escudella de brou feta amb carn de crestat, les carns d’olla compostes de carn, cansalada, pilota, patata, fesols i col, i un entrant de peix fregit –o bé llagosta, llagostins i llomastres (llamàntols)– fet amb un sofregit de ceba, tomàquet, safrà i julivert i, al final de tot, una picada d’ametlles. Tots aquets components entren dins la recepta de la llagosta a l’americana, de fama mundial. Altres vegades se servia sopa escaldada de farigola o arròs amb colomins. Tot això pel que feia la taula dels senyors; a la taula econòmica s’hi servia arròs amb peix, bacallà a la biscaïna o a la marinesca, i sardines a la brasa o escabetxades. Tot ben guisat i bo. També se servien banquets en bateigs, casaments i diades a celebrar, en què la Pepa s’hi lluïa. L’àpat constava d’una sopa escaldada de farigola –com per païdor per rebre els altres plats del menjar–, arròs amb peix, llagostins, musclos, tellines (cal saber que les tellines o tallarines de la platja de Sitges sempre han estat especials i boníssimes), estofat amb patates i pollastre farcit amb botifarres i pomes. Per postres, plàteres de crema, que era una de les especialitats de la Pepa. Tant, que també se la coneixia amb el nom de la Pepa de la Crema. A més de la crema, donava pastes, melindros, borregos, malvasia, moscatell i rosolis.

Una altra dona molt popular en l’art culinari va ser la Maria Selveta, que no tenia taula de menjar parada però que feia dinars a domicili i era cridada quan hi havia alguna festa a la casa i es volia obsequiar els forasters. Tenia cura de parar la taula, i el dinar que preparava estava composat d’arròs amb llagosta, llagostins, salsitxes, musclos, tellines, pèsols, pebrot, peix fregit o a la marinesca, i pollastre rostit. Per postres, flam i bunyols de vent. Per confeccionar un dinar per a trenta persones, feia pagar 10 duros. Un dels plats predilectes era la sopa daurada, una sopa ensucrada i cremada amb una planxa calenta, tal com es prepara la crema dita a la catalana.

Una altra dona important va ser la Tobella. Era una dona molt popular en l’art de la pastisseria, i inventora de la cèlebre pasta de mona de Sitges, que acostumava a fer per les diades i festivitats de sants i de la qual ella posseïa el secret per confeccionar-la  al punt que agradava a la gent. Tenien fama de ser molt exquisides perquè hi posava material de primera qualitat i no hi escatimava res amb la finalitat de fer les millors mones i coques de Sitges. Un cop va faltar, també deien que, com les mones de la Tobella, mai més no se n’han menjades. Per preparar la pasta, posava damunt d’una taula de marbre ben neta farina de primera qualitat, llet pura, ous frescos, sucre refinat, comí i anís. Tot ho pastava amb paciència i seny fins que tenia el punt desitjat. Amb les mans, els donava la forma de rosquilla i, finalment, les untava amb rovell d’ou i les ficava al forn. Un cop cuites, les treia i les ensucrava. Llestes, eren de color rogenc per fora i grogues per dins, i d’un gust molt fi. La confecció de les mones era un secret de la Tobella. Quan va morir, els seus fills van voler continuar, però mai van saber trobar el punt que tenien abans i, mica en mica, hi van perdre la fama que havien assolit. Tanta, que fins i tot les enviaven a Barcelona amb els llaguts o bé amb els recaders (transportistes). I també a Amèrica; així, els sitgetans residents allí podien assaborir-les mentre recordaven la terra enyorada. Per tot arreu eren conegudes com les Mones de Sitges.

Fins aquí podríem dir que totes les fondes i hostals havien estat l’antecedent d’un Sitges turístic i hostaler. Ara hi hauríem de considerar el fundador de l’hostaleria de Sitges tal com la tenim entesa, el qual va crear un lligam tan bon punt va arribar a la nostra vila. Va ser en Francesc Carcolse i Gispert, nascut a Arsèguel (Alt Urgell) el 7 de maig de 1853. Va desplaçar-se a Sitges el 1878 i es casà amb la sitgetana Joana Pla i Montserrat, de Cal Rei. El 1892 adquirí una casa de dos pisos al carrer de les Parellades, que llavors portava el número 10. Una casa, per cert, que havia estat uns anys dedicada a dispesa; és a dir: per un preu convingut, es donava allotjament i menjar a algunes persones. Li donà el nom de Fonda La Suburense, però fou coneguda correntment com la Fonda d’en Carcolse.

Allí hi establí una casa de dispeses, o fonda, que portava amb l’ajut de dues cunyades i un nebot. Ell era reconegut pel seu caràcter molt simpàtic, de tracte agradós i amable, i molt servicial. Fou una notabilitat en l’art culinari, essent recordats els seus arrossos i plats que li donaren anomenada, entre els quals hi constaven la carn guisada amb patates, el peix a la marinesca, l’escudella, la carn d’olla, la crema i els flams. A més d’una notabilitat en l’art culinari, competia amb la Pepa i la Selveta en la forma de fer els arrossos i la seva qualitat. Ell els feia amb congre o anguila, llagostins, salsitxes, costelles de porc, tellines, pèsols i pebrots. Molt carregats de safrà, que donava l’entonació groga tan característica. Aquest arròs era dels més estimats i populars, i se l’anomenava l’Arròs de Sitges –ara Arròs a la sitgetana–. Feia el sofregit conegut, al qual li afegia safrà, ametlla picada i un tros de pa torrat. El conjunt es colava i s’ofegava amb l’arròs i, tot plegat, es coïa al foc. En aquest arròs hi entraven salsitxes, costelles de porc, llagostins, musclos, tellines, pèsols i pebrots. Aquelles plates d’arròs sortint de la cuina feien un goig que encantava. Dins el to groc de l’arròs carregat de safrà hi destacaven els llagostins, el pebrot vermell, les tellines blanques i els pèsols verds. Les coloraines atractives de l’arròs i la flaire agradosa que escampava convidaven a menjar-ne una bona ració.

De la seva diligència n’és una mostra que, en una ocasió, serví un sopar encarregat només amb dues hores d’anticipació per a tots els membres de l’Orfeó Català dirigit per en Millet, que van fer una visita a Sitges el 10 d’agost de 1895 –en la primera sortida de la seva història– per a cantar al Cau Ferrat de Rusiñol. L’esposa d’en Carcolse és descrita com una dona bondadosa, eixerida i simpàtica de debò. I en Carcolse no era un home qualsevol; era un home amb idees. El 1892 va ser elegit president del Comitè Republicà Federal de Sitges i va ser regidor a l’Ajuntament, amb el càrrec de tinent d’alcalde, entre 1893 i 1897.

El 1892 s’hi estava a la seva fonda el pintor sitgetà Joan Batlle i Amell i, darrere seu, hi anaren i s’hi estigueren com a la seva primera casa a Sitges en Rusiñol, en Casas, en Canudes –que hi va morir allí–, en Roig i Soler –abans d’anar a la casa que havia estat dels seus pares–, i en Mas i Fondevila. Tots ells venien a pintar quadres de l’antiga platja, llavors un cau de vida, poesia i colorit. En definitiva, la majoria de visitants il·lustres solia allotjar-se a Can Carcolse.

La seva fonda tenia anomenada pels seus bons menjadors, les seves còmodes habitacions i el seu servei molt net i acurat. S’hi estaven famílies que venien a passar uns quants dies a Sitges i, a més, els forasters que a l’estiu venien a prendre els banys. La seva casa s’acredità ràpidament i, davant de l’increment de negoci, en Carcolse llogà, a finals del segle XIX, una casa molt gran que el Tigre (Joan Burgades) havia fet construir expressament per a fonda al carrer de Sant Gaudenci, número 5. Era una casa molt gran, amb pòrtics, plena d’arbres i flors, un menjador molt espaiós i nombroses habitacions grans, ben orejades i amb vistes al carrer i al camp. Allà hi instal·là una veritable fonda, digna de l’anomenada que ja tenia Sitges, i li posà el nom de Fonda Subur. Aquesta fonda fou el precedent de l’Hotel Subur, nom que rebé en ser regentada posteriorment per Josep Urgell i Vidal el 1898. Urgell es traslladà el 1916 a l’actual emplaçament de la Ribera amb

que el xató que avui coneixem es va realitzar per primer cop en aquesta fonda. El plat és digne de la gran cuina mediterrània, tret del bacallà salat que va arribar a Barcelona el 1631 portat pels mariners holandesos. He escoltat Josep Maria Soler, director de L’Eco, explicar que li havia dit el pare de l’enyorat Ramon Planes –present a l’àpat de benvinguda a Santiago Rusiñol– que, després d’un llarg temps sense venir perquè estava convalescent, els seus amics havien esperonat en Carcolse perquè li preparés quelcom d’atractiu pels ulls i per la boca, a veure si li feia entrar les ganes de menjar a l’artista del Cau Ferrat. I així va ser: remullant i escorrent l’escarola, posant-la en un gibrell juntament amb la resta d’ingredients com el bacallà i la tonyina de sorra –ambdós dessalats i fets trossets–, els seitons també dessalats, les olives i la salsa feta al morter amb paciència de monja, picant ametlles torrades, alls, polpa de nyores, mig seitó per cap, pa xopat amb vinagre, i lligant-ho tot amb oli. Escampant i barrejant la salsa amb la resta d’aliments del gibrell i després posada al damunt del plat, l’esponjositat de l’escarola feia que sobresortís d’un plat normal pel seu volum, la qual cosa va fer que, en veure-ho, en Canudes exclamés: “Ça parois un château!”. I, suposadament, va ser aquest el primer cop que es va batejar el xató sense saber-ho, que no vol dir que no hi hagués algun plat semblant composat pels mateixos ingredients i que en Carcolse aprofités la seva professionalitat de cuiner per a la seva confecció final, amb el seu colorit i vistositat (com hem vist, en Carcolse era un gran mestre).

Francesc Carcolse se n’anà a regentar la fonda i el servei de restaurant del Balneari de Cardó (Benifallet, Ribera d’Ebre). També va estar en altres establiments i a l’Hotel Gran Balneari de Vichy Catalan, i morí a Barcelona aquell mateix 1909.

La visió futurista del senyor Urgell va fer-li comprar un terreny a baix a mar, al número 1 del ja antic carrer d’Espanya (ara, de nou, carrer de la Bassa Rodona). Les pàgines de L’Eco van ser testimoni de com va anar la construcció de l’hotel. El 25 de febrer de 1916, en segona convocatòria de la sessió de l’Ajuntament, “es va donar lectura a una instància signada per Josep Urgell i Vidal, demanant l’autorització per aixecar al carrer Bernardo Fernández, amb façana, a més a més, al carrer d’Espanya, un grandiós edifici destinat a hotel, raonant la petició de què li siguin dispensats els arbitris municipals davant tant important projecte, després de discussions, finalment tots eren d’acord i van donar autorització conforme els magnífics plànols acompanyats”. L’Eco ressegueix tota la història de la construcció de l’hotel fins arribar a la crònica de la inauguració, que va ser el 20 de desembre de 1916. Entre molts elogis hi estava escrit: “Una tan sumptuosa construcció mereixia d’ésser inaugurada amb tota pompositat, i se celebrà aquesta cerimònia el vint del corrent mitjançant un banquet al qual van concórrer algunes representacions locals, delegats d’autoritats de Barcelona, diverses personalitats significades i nombrosos representants de la premsa. Va presidir l’àpat el senyor general Urgell i Vidal, en representació de l’amo, tenint als seus costats els senyors Lluís Font, delegat a l’efecte pel senyor alcalde d’aquesta vila; Pau Alegre, que portava la representació del senyor president de la Diputació d’aquesta província; Josep Puig i Alonso, en qui va conferir la seva delegació el senyor alcalde de Barcelona; Josep Xercavins, regent d’aquesta parròquia; Josep Ferret, en el seu caràcter de jutge municipal; Celestino Menéndez, el qual representava l’element militar; així com significades personalitats com Santiago Rusiñol, Joan Pich, Andrés Segovia i el senyor Laurens per la S. A. Riegos y Fuerzas del Ebro. Els llocs restants foren ocupats per August Jacas, en representació d’El Retiro; Manuel Mestre, delegat pel Casino Prado, Marcel·lí Graells, representant del Foment del Treball Nacional; Joan Agustí, president de la Unió Gremial; l’advocat Ponsà pel Liceu; el senyor Rius per l’Excursionisme de Catalunya; i d’altres valuoses delegacions. A part de la premsa local, ostentaven els senyors Luis Figuerola i Rafael Mainar la representació d’importants diaris madrilenys, Domènech Garcia la del Diari de Barcelona, Manuel Rodríguez i Codolà la de La Vanguardia, Manuel Folch i Torres la de La Veu de Catalunya, Josep Pons i Vinent la del Diario del Comercio, Aurelio Juaniquet la d’El Noticiero Universal, Joan Tomàs la d’El Poble Català, Robert Marquès la d’El Diluvio, Urbà F. Zanné la d’El Liberal, Bartomeu Roselló la de La Lucha, Josep Maria Castellet la d’El Diari Mercantil, essent en conjunt seixanta comensals, els quals van prodigar contínuament els seus elogis a l’Hotel Subur per la seva magnífica situació i pels seus avantatges, que permeten que el gran menjador pugui servir banquets de tres-cents coberts”. Van fer parlar Rusiñol i li va faltar res per fer-ho entre grans aplaudiments i algun gest de desaprovació quan va dir que el seu Cau estava en davallada.

El senyor Urgell feu grans reformes, seguint la gran tradició del selecte servei de menjador i fonda que el posà al nivell d’un gran hotel, digne del Sitges d’aquella època. Com que cada vegada més venia força gent a passar l’estiu i a fer turisme, el senyor Urgell bastí un gran hotel a la Ribera, muntat amb tot luxe i confort, amb un esplèndid saló de restaurant a la planta baixa, amb habitacions molt ben moblades, dotades de totes les comoditats i amb vistes a la mar. A més, el va dotar de calefacció central, timbres elèctrics, quarto obscur per a fotografia, saló de música i garatge. L’hotel era un establiment digne d’una capital de primer ordre, i era considerat com el més luxós i ben muntat dels hotels de ciutats i poblacions de turisme de Catalunya. De fet, va ser mereixedor de dos primers premis atorgats per l’Associació d’Atracció de Forasters de Barcelona i província (actualment, se’n pot veure un dels diplomes penjat a les parets del Cafè Bar Roy).

En poc més de mig any, es passà de la fonda d’en Pere del carrer de les Tàpies al Gran Hotel Subur de la Ribera, que feia notar l’avenç de Sitges pel que feia l’atracció de forasters i la vinguda del turisme, essent una de les poblacions pioneres de Catalunya i l’Estat espanyol. La inauguració del Gran Hotel Subur marcà una fita en els orígens del turisme a Sitges, i va ser un instrument modernitzador en els àmbits de la societat local. Des d’aquell moment, hi va haver un abans i un després per a Sitges, que potser ja no seria mai més el mateix d’abans, a pesar de molts i en benefici  també de molts. La resta l’ha anat posant la gent que ens ha visitat i que s’ha enamorat del nostre poble per totes les qualitats que reunia.

L’antiga masia d’El Cellerot es va convertir el 1919 en el Terramar Park Hotel, que també rebia el nom –quan es va inaugurar l’Hotel Gran– d’Hotel Petit, més conegut popularment com l’Hotel del Golf o del Palomar, perquè hi havia una torreta amb un colomer. Aquesta edificació va ser la seu de la societat promotora del projecte Terramar i, després, va servir com a casa-club del Golf.

El primer cafè de la vila data de 1856 i estava situat al Cap de la Vila. Va ésser renovat el 1870; abans havia estat un hostal que sempre estava concorregut per viatgers que anaven i venien de Barcelona amb les diligències. Allà hi anaven a esmorzar abans de marxar o hi sopaven quan arribaven de Barcelona. L’hostal tenia dues portes: una de gran que donava al Cap de la Vila i una altra de més petita que donava al carreró que servia d’entrada a Can Falç. Li posaren el nom de Cafè Xermada.

És cert que després de l’arribada del tren a Vilafranca, el 1865, amb l’augment de visitants, els bars també van augmentar la clientela, havent-hi una sana barreja entre els de casa i els forasters, que acostumaven a caure bé.

Finalment, es va poder inaugurar l’Hotel Terramar Palace, el 8 d’abril de 1933. Tothom estava a l’expectativa; era molta la curiositat per saber com seria per dins i, encara més, les ganes de veure’l obert de cara al públic. Per Sitges, va representar un 10. La vila tornava a tenir vida turística de nou. Dins el recinte hi havia pistes de tennis, cosa que estava de moda: del 12 al 16 de setembre de 1934 ja s’hi va fer el Primer Campeonato Internacional de Sitges. A més, estava al costat del camp de golf. Van assistir a la seva inauguració el conseller delegat del govern català, Carles Pi i Sunyer; en representació del president de la Generalitat de Catalunya, el conseller de Cultura, Bonaventura Gasol; el president del Parlament, Lluís Companys; els diputats Tauler i Miquel Vidal i Guardiola; el comandant de la Quarta Divisió, el general Domingo Batet; els governadors civils de Barcelona i Tarragona, els senyors Ametlla i Freixas; l’alcalde Barcelona, el doctor Aguadé, i representants de la premsa escrita de Barcelona i de Madrid.

Aquell mateix any, el Centre d’Atracció de Forasters va arribar a un acord amb l’Ajuntament per tal que aquest li retornés el 50% del que recaptés a partir del mes de juliol mitjançant la taxa de sojorn. Una taxa pionera a tot l’Estat i que, en principi, sols recaptaven els hotelers i fondistes. El retorn serviria solament per a efectes de promoció turística i, aquell any, servirien per pagar 60.000 opuscles en varis idiomes i il·lustrats amb vistes inèdites de Sitges, en col·laboració amb l’Oficina de Serveis de Turisme de la Generalitat. Amb els diners que pensaven rebre del retorn, també es va voler instal·lar “en el más breve plazo posible” una oficina permanent d’informació turística amb personal competent. I, com que pensaven que possiblement encara sobrarien diners, van acordar formar part de la Federación Española de Sindicatos de Iniciativa de Turismo. El Patronato Nacional de Turismo (PNT) va col·laborar en gran manera per poder tenir una oficina de turisme a la vila.

Epíleg

El concepte vacare ja estava descobrint-se al món occidental desenvolupat, però encara era força lluny de ser el fenomen de masses en què es va convertir posteriorment, o bé en un tema econòmic i social amb profunds anàlisis que encara avui dia s’estan estudiant. Aquells pioners com els senyors Carlcose, Urgell, Barrabeitg, Julià, Armengol, Carbonell, Cartró… veritables visionaris futuristes, van tenir l’encert d’ocupar-se d’aquella primigènia indústria que necessitaven els forasters i van plantar la llavor del que seria un destí turístic de primer ordre a nivell mundial: Sitges.

Han transcorregut més de cent anys des d’aleshores, i aquests donen per molt. És molt complex intentar resumir-los en una poca estona, en uns quants folis. Durant aquest temps, hi ha hagut encerts i fracassos, però el tarannà emprenedor de la nostra gent i de la gent que ha vingut de fora ha estat avançar-se en el temps i innovar. Tots junts han fet que aquell esperit que va començar aleshores continuï viu fins els nostres dies, donant feina, generant economia local, obtenint admiració per la seva professionalitat, procurant benestar social, i agafant i donant il·lusió a aquells que ens visiten.

Els hi hem d’estar agraïts i retre un homenatge ben merescut a tots aquells que han treballat, des de fa més d’un segle, per poder arribar on som ara. Als qui complaïen els desconeguts que arribaven a Sitges. Persones descobridores de llocs nous, bonics i encisadors que, quan tornaven als seus llocs d’origen, explicaven el que els hi havia passat: que havien topat amb un poble rodejat de turons, que la sorra de les seves platges era fina i daurada, que tenia costums i cultura pròpies, i amb un microclima bo. Descobriren un poble amb curiositat i respecte, que respirava pau i tranquil·litat, on hi havia una gent que els rebia amb els braços oberts, on eren ben rebuts i tractats –amb les excepcions corresponents, com segueix passant ara–. Ells van ser els que van anar fent propaganda amb els seus i el seu entorn i, així, Sitges esdevingué una vila rica i pròspera.

Bibliografia: 

L’Eco de Sitges, Molts llibres i estudis sobre Sitges i apunts i papers anònims del meu arxiu particular

Josep Maria Matas Arnalot

Comments are closed.