Els ‘americanos’: del que hom sap però no s’explica

Recentment va circular amb certa notorietat per les xarxes socials el fet que Sitges forma part de la Xarxa de Municipis Indians de Catalunya. És innegable el llegat patrimonial que molts dels coneguts com americanos van generar invertint i produint a molts pobles de les costes i d’interior de Catalunya, a caire d’exemple a Sitges amb la multitud de cases i palauets de grans dimensions o les línies de ferrocarril entre Valls-Vilanova-Barcelona. De fet, diferents autors consideren en assenyalar l’arribada de les fortunes dels emigrats a les Antilles a Catalunya com el propulsor definitiu de la industrialització del Principat.

Estar dins la xarxa esmentada, que no hauria de sorprendre’ns d’entrada coneixent les grans relacions que el nostre municipi tingué amb l’illa de Cuba amb un gran nombre d’emigrats constants des de finals del segle XVIII fins a inicis de la Guerra Civil, tanmateix em va regirar els pensaments. Des de petits a l’escola i a l’institut i a les diferents rutes indianes pel nostre poble i de pobles del voltant, poc o nul.lament s’esmenta que una part dels capitals generats per les fortunes indianes a Catalunya provenien, directament o indirecta, del tràfic o explotació de mà d’obra esclava. L’oblit d’aquest factor en el discurs social dels americanos en el nostre municipi i d’altres pobles veïns, però no tan recentment a Barcelona, em va instar a llegir i treballar sobre la temàtica.

El tràfic d’esclaus va ser abolit a Espanya amb un tractat amb el Regne Unit l’any 1817. Tanmateix, fins ben entrada la dècada dels 60 del segle XIX, els vaixells espanyols van ser uns dels principals promotors del tràfic il.legal, sovint protegit per les mateixes institucions estatals i, també, per la premsa. A més a més, l’esclavitud a Cuba no va finalitzar fins a l’any 1880. El meu objectiu és abordar la importància del tràfic d’esclaus i el seu ús a les Antilles en l’acumulació de capitals per part d’alguns americanos i com aquesta estava situada a l’ordre del dia de les activitats indianes. Amb això, posaré èmfasi en com el comerç negrer era un comerç molt dificultós però altament lucratiu, fet que podia generar impulsos econòmics elevadíssims als seus promotors, que després van poder invertir en multitud d’altres negocis.

En segon lloc, comentaré breument les activitats negreres conegudes d’alguns americanos, esmentant alguns de sitgetans i d’arreu del territori. Cal remarcar, però, que la majoria de sitgetans emigrats es van dedicar a activitats comercials legals i totalment legítimes a Amèrica, però el factor de relacions amb negrers sempre existí, ja que aquests últims estaven plenament acceptats dins la societat. Per finalitzar, desenvoluparé una reflexió del perquè poc se’n parla del passat altament actiu, directe o indirecte, de molts catalans en el tràfic d’esclaus i l’explotació d’aquests a grans camps de cultiu.

Breus apunts entorn el fenomen indià

El fenomen indià en terres catalanes és quelcom ben estudiat per la historiografia, d’àmbit local com d’àmbit regional. Especialment, l’interès al voltant d’aquestes persones, normalment homes joves, emigrades al Nou Món on farien negocis comercials i que alguns d’ells tornarien a les terres natals carregades de fortunes, està més que arrelat en la construcció de les històries locals. Els motius? Des de la importància en la vida política local que varen poder desenvolupar com, principalment, pel seu llegat arquitectònic i patrimonial, així com el llegat d’inversions econòmiques en els diferents municipis de Catalunya. De fet, hom que es passegi per diferents localitats catalanes, principalment de les costes, podrà distingir més d’un habitatge seguint estètiques de caràcter majestuós que ressalten d’una hora lluny al voltant d’altres tècniques arquitectòniques més arquetípiques. Sitges és un cas ben conegut.

Qualsevol sitgetana o sitgetà coneixerà, sigui per sobre o amb més profunditat, que el passat de la nostra vila va estar lligat, d’una manera més o menys intensa, amb el comerç amb Amèrica. No seria d’estranyar que més d’un dels habitants del municipi ens podria indicar un parell o més de cases que provenien d’aquests americanos retirats, que després de fer la seva vida laboral a Amèrica tornaren per passar els últims anys de les seves vides. En concret, la relació d’emigrats sitgetans a Amèrica, especialment a la colònia de Cuba i, en menys intensitat, a Puerto Rico, va ser intensa des de les últimes dècades del segle XVIII, quan es decretà el tractat de lliure comerç de Carles III, fins a 1936. Any rere any hi va haver un gradual augment de nombre d’emigrats cap a les colònies espanyoles, en cerca d’èxit econòmic i social. Normalment escapaven o d’unes perspectives econòmiques paupèrrimes en el poble d’origen o bé per no formar part de les quintes de l’exèrcit, entre altres motius de fugida.

El nombre de retornats de les colònies a Sitges va ser elevat, generalment ja en edat avançada, tot i que evidentment en cap cas podríem considerar que tots ho varen fer recollint grans fortunes i èxits econòmics. Més d’un dels nostres antics veïns van tornar “amb una mà al davant i una altra al darrere”, cosa que és el mateix, “més pelats que una rata”. Així i tot, alguns ho varen fer amb grans honors i grans masses de capital a les seves butxaques, que varen emprar per realitzar diferents projectes, tan d’inversió i innovació com de caràcter personal. Així doncs, torbaríem diferents exemples constructius, les famoses cases indianes amb estètiques innovadores arreu del municipi, podent destacar la Casa Vidal-Quadras que la seva construcció modificà el traçat urbà de Sitges, o establiments de negocis moderns, com ara la fàbrica de sabates de la família Ferratges al Pou Vedre.

Diferents autors han volgut assenyalar l’arribada de capitals d’Amèrica a Catalunya, i també a l’estat espanyol, com un dels diferents factors en la industrialització del país. De fet, molts capitals s’empraren en la inversió de línies de ferrocarrils, bancs, fàbriques i desenvolupaments tecnològics, especialment des de meitat del segle XIX. No és estrany, si un es passeja per la capital comtal, trobar contínuament referències en l’espai públic d’alguns d’aquests americanos tornats, així com negocis originaris a la península però amb fortes línies de contacte amb Amèrica, especialment amb l’illa de Cuba. Exemplificant, podríem anomenar a Antonio López i les seves companyies comercials o els diferents conglomerats de transportistes marítims que oferien serveis per anar cap al Nou Món.

Abans de continuar, caldria fer un breu apunt a les cronologies i la situació del gruix d’americanos d’arreu a Amèrica. Principalment, després de la pèrdua de la majoria de les colònies al continent per part de la monarquia espanyola, les colònies restants fins al 1898 a Amèrica van ser Cuba i Puerto Rico. La primera d’elles, des de finals del XVIII, començà a rebre un constant nombre d’emigrats des de la península a causa de les perspectives de creixement econòmic en obrir-se nous mercats. Concretament, l’illa de l’Espanyola durant el llarg període colonial des de finals del XV fins al Decret de Lliure Comerç de 1778, va servir com a centre d’operacions de control marítim; l’Havana era el port central del monopoli hispànic en el comerç americà. La contínua decadència de l’extracció de plata andina, així com una nova situació geopolítica amb una hegemonia britànica en els mars, van haver de fer replantejar l’èxit econòmic de l’illa. L’adopció en massa del cultiu de canya de sucre, i també continuar la producció de tabac a gran escala, en va ser la resposta. Així doncs, trobem un augment significatiu dels ingenios –camps i centres de producció sucrera– així com un creixement del nombre de comerciants i establiments de compravenda de productes relacionats amb el sucre o derivats. A més, el creixement demogràfic aportà línies comercials de queviures, vestiments i altres necessitats, negocis pels quals destacaren, per exemple, molts sitgetans a l’Orient de l’illa. Passats mitjans del segle XIX, on trobem la reducció de guanys del sucre de canya en el mercat i, posteriorment, la pèrdua de les colònies a finals del segle, va continuar el flux en augment del nombre d’emigrats. Aquest, que es va centrar en una nova diversificació econòmica de l’illa, acabarà amb l’inici de la Guerra Civil espanyola.

La importància de l’esclavitud per les colònies

És obertament conegut el fet que, d’una manera o d’una altra, algun americanos al llarg del segle XIX van emprar el negoci del comerç d’esclaus per obtenir beneficis. De fet, malgrat que aquest comerç va ser abolit oficialment l’any 1817 amb el Regne Unit, el comerç d’esclaus fet per espanyols no deixà de créixer fins a mitjan segle. L’explicació és relativament senzilla, i rau en la necessitat de mà d’obra per la producció de sucre, la joia econòmica de les colònies antillanes. En lloc de desenvolupar un sistema de reproducció efectiu, com el conegut farming als EUA, per tal de no haver de comprar contínuament mà d’obra esclava, la majoria de productors van seguir adquirint esclaus introduïts a l’illa per comerciants de forma il.legal. De fet, els costos, malgrat que el preu dels esclaus anés en augment, van seguir sent durant dècades més rentables que desenvolupar un sistema de reproducció de l’esclavitud. La demanda de mà d’obra esclava va ser constant fins  passats mitjans de segle, per tal de fer eficient el cultiu de la canya de sucre. No ens hem d’estranyar, doncs, veure americanos retornats a Catalunya que participaren, directament o indirecta, en l’ús de la mà d’obra esclava.

En primer lloc, cal observar com les autoritats espanyoles, malgrat haver reconegut l’abolició d’aquest comerç, feien sovint els ulls grossos en les activitats de multitud de vaixells comandats per espanyols transportant esclaus. Això ho sabem perquè una de les clàusules signades amb el Regne Unit feia que els britànics poguessin assaltar vaixells sospitosos de portar esclaus amb bandera espanyola, cosa coneguda com “el dret de visita”. Si en efecte es detectava un vaixell amb esclaus, o amb indicis fefaents que era un vaixell destinat a la compra i transport d’aquests, es transportava a un tribunal mixt a Sierra Leone o a l’Havana. Aquest estava conformat per jutges britànics i espanyols. En la majoria de casos, el jutge espanyol demanava l’absolució dels acusats i el retorn dels vaixells en plenes condicions. A més, trobem indicis clars de com la premsa nacional protegia als mateixos negrers, considerant-los prohoms amb historials impol.luts, així com moltes autoritats governamentals de les colònies espanyoles formaven part de l’entramat del negoci dels esclaus. Sembla lògic pensar en aquesta protecció dels comerciants d’esclaus si es té en compte la necessitat exhaustiva de mà d’obra en les plantacions.

El comerç s’organitzava de maneres diferents, però el recorregut essencial dels negrers espanyols i catalans era la sortida des d’un dels ports de l’illa de Cuba, o inclòs des de la mateixa península, i arribar a les costes de l’Àfrica Occidental del sud del Sàhara. En aquesta llarga costa, a diferents indrets, s’hi trobaven factories d’esclaus. Aquestes eren llocs de reclusió de captius, controlats per agents europeus, a l’espera de l’arribada d’algun vaixell negrer en cerca d’esclaus. Els esclaus aconseguits per les factories, un bon grapat, per cert, controlades per diferents catalans també, eren retinguts en pèssimes condicions, fet que suposava una alta mortaldat i propagació de multitud de malalties. A partir d’aquí, en arribar un vaixell disposat a comprar els esclaus, aquests eren embarcats i transportats cap al Nou Món, en una travessia llarga i plena de dificultats. Si aconseguien arribar vius al destí americà, un 10% acostumava a morir en la travessia aproximadament, les perspectives no eren gens bones. Els hi esperava un tracte denigrant i deshumanitzant per part de plantadors i productors de cultius sucrers o d’altres.

Així doncs, veiem un entramat estratègic comercial que va fer funcionar l’economia de les últimes colònies del Carib de la monarquia hispànica durant gairebé mig segle. Inclòs la regenta Maria Cristina no era gens sospitosa de participar activament en societats destinades a la compra d’esclaus. Curiosament, en el moment que l’economia cubana va de deixar de dependre exclusivament de la producció sucrera i va haver de començar a diversificar-se a finals de la dècada dels 50 del XIX i especialment els 60, és quan començà a decaure la tracta i l’arribada de nous esclaus. Tanmateix, l’esclavitud a l’illa no es va abolir fins després de la Guerra dels 10 anys (1868-1878) ja entrats a la dècada dels 80.

Només unes breus referències per demostrar la importància del  comerç al segle XIX per part de vaixells espanyols els trobem a la Transatlantic Slave Trade Database, on es pot comprovar que el nombre d’esclaus transportats per aquests va en augment: de només 5.649 esclaus transportats en el període 1776-1800 a 253.127 en el període 1801-1825 i 223.991 en el període 1826-1850. A partir d’aquí torbem un fort retrocés fins a arribar al 1866, on ja no en trobaríem de forma generalitzada.

Els ‘americanos’ i els esclaus

Evidentment, no tots els americanos i/o els emigrats a les colònies del Carib de la monarquia hispànica van tenir accions directes amb el comerç i tinença d’esclaus. Això, però, no vol dir que no hi hagués alguns que en participaren activament, sent fidels promotors d’aquest negoci. De fet, els al.licients per tal de practicar el comerç negrer o la producció de sucre amb esclaus eren altament lucratius. En el primer cas, malgrat ser una activitat altament arriscada, si es tenia èxit podia generar una gran quantitat de beneficis. Molts dels beneficis que es van generar van poder servir per invertir-los en altres negocis, com ara companyies comercials, bancs, ferrocarrils o indústries. En el segon lloc, principalment es deu al fet de rendibilitat econòmica: en un temps determinat era més viable adquirir esclaus contínuament que fer-los reproduir al terreny o passar a la mà d’obra assalariada.

A tall d’exemple, en el nostre municipi tenim els coneguts Vidal-Quadras. És ben sabut que els fills del sitgetà Josep Maria Vidal que emigrà a Veneçuela desenvoluparen un model d’èxit econòmic a les Antilles, a Cuba, amb una xarxa de préstecs comercials. Els beneficis generats a Cuba van permetre obrir una Banca Privada a Barcelona, que fou de les banques més importants de tot el segle XIX a Catalunya. El seu model d’èxit empresarial va durar fins als besnéts del sitgetà emigrat, demostrant una consolidació formidable dels beneficis generats inicialment a les colònies. Aquests, molts dels quals es van obtenir a partir del comerç i la cessió de préstecs, també provenien de la producció i venda de tabacs, sucres i derivats. És conegut que els germans Vidal i Quadras van tenir una de les plantacions més potents a l’Orient de l’illa cubana, amb un nombre significatiu d’esclaus de 56, en cert moment. En abandonar l’illa els van vendre a altres compradors de l’illa.

Altres exemples de coneguts negrers també vénen dels nostres veïns del Penedès Marítim o de Barcelona. Els coneguts prohoms com Samà, Ventosa, Gumà, o el més que reconegut Antonio López, entre d’altres, tenen constància d’haver participat, en algun moment de la seva vida, a la compravenda d’esclaus o a la tinença d’aquests per produir béns que els generessin beneficis. Amb això, vull indicar l’extensió i normalitat amb el qual s’actuava amb un comerç que oficialment estava abolit, però que se seguia practicant i alguns dels seus perpetradors actualment són ben coneguts pel seu llegat a les nostres terres: el ferrocarril de Gumà o l’agermanament de molts pobles catalans amb cubans.

No era estrany doncs, que qualsevol americano hagués tingut contacte directament, o molt probablement, indirecte amb persones que haguessin participat, o encara ho fessin, en aquests negocis. El comerç d’esclaus era un fenomen acceptat dins les altes esferes de la societat catalana i espanyola de la primera meitat del segle XIX. No hem de menystenir les dades de l’augment gradual i de forma constant del nombre d’arribats des de l’Àfrica a Cuba, i no només sent transportats per espanyols, evidentment. Un exemple ja definitiu que em permet afirmar l’anterior és la integració que van tenir molts dels americanos tornats. Si bé és cert que alguns no van acabar d’encaixar bé en els seus municipis inicials, a la ciutat de Barcelona eren més que benvinguts en el creixent desenvolupament del capitalisme mercantil i industrial, així com amb la creació de la primera Banca de Barcelona. En l’últim cas, Manel Girona, un dels fundadors d’aquest Banc, va teixir força relacions amb multitud d’exindians, alguns d’ells amb passats negrers.

Conclusions. El blanqueig d’una història

Socialment ens trobem que, molts dels retornats als poblats natals, entre ells al nostre poble, van deixar una forta petjada econòmica, patrimonial i cultural. Això ens ha deixat una riquesa social que ens defineix, parcialment, i ens conforma la nostra idiosincràsia. Tanmateix, no és digne no comentar, en alguns casos, quins són alguns dels possibles orígens de la fortuna d’aquests emigrats d’èxit. Certament, però, això també es pot donar pel fet de la falta de fonts històriques que indiquin exactament les accions i activitats d’aquests. I no falta raó, molts documents o no existeixen, o han de ser descoberts en arxius britànics i cubans i/o en particulars. En l’últim cas, però, també sembla ser dificultós. Sovint no és agradable saber que un avantpassat teu podria haver tingut alguna cosa a veure amb el comerç d’esclaus, fet que dificulta la tasca històrica.

Cal comentar que la història de l’esclavitud és molt antiga. D’una manera o altra va ser present des de l’Edat Antiga fins ben entrat al segle XX, tot i que hi ha evidències de l’existència de l’esclavitud, amb diferents formes, en el dia d’avui. Aquesta activitat és una que de forma indirecta o activament directa ha tingut en contacte, potser, tota la humanitat. En el cas que ens ocupa, certament hi havia el negrer i el propietari d’esclaus, però també hi havia els tribunals que els protegien, les elits colonials, la premsa, els comerciants que treballaven amb aquests negrers, els fabricants de vaixells amb característiques idònies per al comerç, el discurs social acceptat del treball dels esclaus, entre molts altres actors.

Amb tot, i com he comentat a la introducció, el meu objectiu no era altre que comentar la importància del fenomen esclavista en les economies colonials hispanes del segle XIX. En aquestes, molts americanos van tenir-hi cabuda, fet que necessàriament va posar en contacte aquests amb negocis relacionats amb esclaus. Això està més que documentat en transaccions de compravenda de qualsevol producte entre reconeguts negrers i qualsevol comerciant. Tanmateix, i malgrat que en l’esfera acadèmica això està acceptat, socialment encara no ha arrelat el discurs. Dient això, no tinc cap objectiu d’assenyalar uns i altres per haver estat esclavistes o haver treballat amb ells, només crec que és necessari d’explicar per apropar-nos més a la realitat. Certament, però, tot tema que es tria té unes connotacions, sovint, polítiques. En el meu cas ho explico per reconèixer la importància de milers de persones que moriren sense que coneguem els seus noms ni procedències exactes, treballant sota el sistema esclavista de la plantació. Aquestes persones van ser realment les protagonistes de l’èxit de molts d’aquests americanos. Sense la seva explotació, la rendibilitat de les colònies no hauria estat la que va ser. En conseqüència, les perspectives d’enriquir-se haurien estat molt més baixes.

ADRIÀ ENRÍQUEZ ÁLVARO

Eltis, D. (2000). The Rise of African Slavery in the Americas. Cambridge University Press. Cambridge.

Eltis, D. (2019) A Brief Overview of the Trans-Atlantic Slave Trade. Voyages: The Trans-Atlantic Slave-Trade Database. Recuperat de: Jou, D. (2008). Els sitgetans a Amèrica i diccionari d’“americanos”. Aportació a l’estudi de l’emigració catalana a Amèrica 1778-1936. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges.

Manning, P. (2000). Slavery and African life: occidental, oriental, and African slaves trades. Cambridge University Press. Cambridge.

Nerín, G. (2015). Tràficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica. Pòrtic Edicions. Barcelona.

Rodrigo, M. (2009). Una saga de banqueros. La familia Vidal-Quadras. Historia social. Núm. 64, pàg. 99-119.

Rodrigo, M i Chaviano. L (eds.) (2017). Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX). Editorial Icaria. Navarra.

Comments are closed.