Les festes sitgetanes abans i després de la Guerra Civil (i II)

En la primera part d’aquest article s’exposava les dificultats i prohibicions que van viure la major part de les festes sitgetanes, a raó dels diversos canvis polítics succeïts durant la II República Espanyola i les pressions específiques d’algunes forces polítiques sitgetanes.

En aquesta segona part es mostrarà com es van recuperar les celebracions i tradicions sitgetanes un cop finalitzada la Guerra Civil, i com novament, però des d’una altra perspectiva, justament la contrària, es veien les festes condicionades pel nou poder polític.

Del 17 de juliol de 1936 al 22 de gener de 1939

En el període comprés entre l’inici del cop d’estat contra el govern de la República fins que entren les tropes franquistes a Sitges no es va celebrar cap festivitat, però sí que serà molt incident aquest període en la posterior recuperació de les festivitats.

El 21 de juliol de 1936, un cop derrotats a Barcelona els militars revoltats, es conformava el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que exerciria com a òrgan de govern real de Catalunya fins a finals de setembre. El mateix dia arribaven les milícies a Sitges prenent el control de l’Ajuntament i creant el Comitè de Defensa de Sitges. Una de les primeres accions aquell 21 de juliol va ser espoliar l’església parroquial juntament amb la resta de santuaris o ermites, iniciant-se la destrucció d’imatges, figures, relíquies… que es llançaren al mar o s’apilaven per cremar-les posteriorment. En aquesta primera batuda es destruirien o saquejarien bona part dels elements religiosos que conformaven les festes sitgetanes.

Durant el mes d’agost continuava la destrucció dels retaules de la Parròquia de Sitges, dels que es va poder salvar una part important gràcies a l’acció de Jaume Daví ajudat per alguns sitgetans.1 En canvi foren destruïdes totalment les imatges o escultures que s’hi exposaven: “Han destruido el paso del Sepulcro, de casa Gorgas [arrossegada la imatge pels carrers se’n recuperà el cap que conforma l’actual figura], y la Virgen de los Dolores, de la administradora, de casa Gori, así como otros misterios…”. 2

Altres imatges, com les de diversos sants que es guardaven a les cases dels administradors, van patir la mateixa sort a causa del pregó del 17 d’agost en què s’indicava que l’endemà tots els habitants del poble havien de portar a la platja, sota l’església, totes les imatges religioses, estampes, quadres i qualsevol element de caràcter religiós que posseïssin per cremar-lo. També es registraren les cases i tot el que es confiscà va ser cremat en grans fogueres “resultaba revulsivo y, desde luego, muy poco político. Tal acto lograría despertar, más que destruir, la fidelidad del pueblo hacia su fe católica”.

Aquesta descripció feta per l’escriptor austríac Franz Borkenau, que feia una petita estada a Sitges, la complementava en la seva visió sobre les actuacions del Comitè de Defensa, en una població on cal recordar que la coalició Republicano-Socialista local havia perdut les dues darreres eleccions municipals: “El comité parecia agotarse inventando todo tipo de mezquinas tiranias. Es un caso excepcional, creo, que se debe al hecho de que en un lugar como Sitges la revolución es incapaz de encontrar respaldo entre la población y cae inevitablemente en manos de un grupo de personas de dudosa integridad o habilidad”. 3

A finals de setembre de 1936 es dissolia el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, retornant el poder a la Generalitat de Catalunya i intentant acabar d’aquesta manera amb les actuacions violentes per part de les patrulles de control, que s’acabarien dissolent el juny de 1937.

A Sitges, des de finals de 1936, serà l’evolució de la guerra, les novetats al front i com s’acostaven les forces franquistes a Catalunya el que anirà omplint el dia a dia, juntament amb les pitjors condicions de vida. La Guerra Civil acabaria per als sitgetans el 22 de gener de 1939 amb l’entrada de les tropes franquistes a Sitges.

1939

Quan les tropes franquistes ocupaven una nova població, creaven de manera immediata la Comissió Gestora Municipal, que havia de fer-se càrrec de l’Ajuntament. A Sitges el mateix 22 de gener n’era designat president, Isidor Cartró, exalcalde de 1923 a 1924 i regidor de 1934 a 1936 pel partit Concordia Sitgetana. Ell, juntament amb els sitgetans Joan Matas Petit i Josep Ribas Cantó, es posaren al capdavant del poble per iniciar una lenta recuperació de la vida sitgetana.

Abans de donar-se per finalitzada la Guerra Civil, l’1 d’abril, s’esqueien els dies de Carnaval, que òbviament no es van celebrar en un moment d’impàs: el Prado i el Retiro no recuperarien els seus establiments confiscats fins al 3 de febrer i el Carnaval, com s’exposarà més endavant, serà la festa amb més dificultats per retornar a una certa normalitat.

La resta de festivitats sí que es recuperaran de forma immediata amb certs condicionants: per un costat amb dificultats des d’un punt de vista material, per no tenir en molts casos ni tan sols les imatges religioses de la festa. Però per altra banda suposarà il.lusió i alliberament, perquè durant els cinc anys de la II República no s’havien pogut celebrar amb plenitud i la possibilitat de recuperar les festes suposarà una reafirmació de la mateixa identitat sitgetana molt lligada amb les seves tradicions.

Cal remarcar però, que com en l’etapa anterior el poder polític tornarà a incidir-hi. Si abans ho havia fet des d’una postura d’anticlericalisme i d’eliminar el component religiós i festiu associat, ara es passaria a la postura oposada, especialment pels membres amb més vincle al règim (habitualment membres destacats de les FET y de las JONS) derivant aquests primers anys en una elevada rigorositat religiosa i vistositat en la participació en les festes, suposant també un excés de recel i escrúpols en les celebracions.

Setmana Santa

Quatre dies després d’acabar la guerra s’esqueia Dijous Sant, de manera que la celebració de la Setmana Santa va ser la primera festa recuperada, tot i ser la més afectada. El dimecres no es van poder exposar cap dels onze passos a les cases dels administradors, ja que havien estat tots destruïts.

El Dijous Sant es va celebrar l’Ofici solemne, en el qual assistí tota la Comissió Gestora i va ser oficiat per Mn. Ramon Godayol, que havia retornat a Sitges a principis del mes de febrer, després de marxar els primers dies del cop d’estat per refugiar-se, davant dels assassinats del clergat que se succeïen arreu de Catalunya. A la nit, tot i la falta dels passos, es va celebrar la processó.

Divendres Sant també es realitzaren els oficis, assistint novament la Comissió Gestora, i el Dissabte de Glòria se substituïren els morterets, per escassedat d’aquests, per “disparos por las fuerzas armadas”.

Primera sortida dels Balls Populars

A partir de 1940 se celebrarà el dia 1 d’abril com a Dia de la Victòria, però per fer-ne la celebració el 1939, es decretà al mes de maig que totes les poblacions, especialment les capitals de província, celebressin amb desfilades la festa de la victòria, que acabaria el dia 19 amb una exhibició-desfilada militar pels carrers de Madrid. A Sitges, els balls populars passarien a ser el centre de la celebració del dijous 18 de maig: “En Falange reina gran jolgorio, preparando para el 18 la fiesta de la Victoria, con solemne oficio, responso en el cementerio, salvas de tracas, salida de gigantes, cabezudos, diablos, bastones, pastorets y cercolets, baile de gala con sorteo de ramilletes de flores. 4

El dijous 18, el matí s’aixecà plujós, i tot i que es mantingué una part dels actes, es va suspendre fins a l’endemà la sortida dels balls. El divendres 19 de maig, festiu i amb bon temps, sortiren finalment els gegants, cabeçuts, drac, diables, bastons, pastorets i cercolets. Posteriorment es va fer una representació de cada ball al Cap de la Vila, engalanat amb domassos i garlandes.

Corpus

Tres setmanes després, el 8 de juny, se celebrava Corpus i la processó tornà a sortir al carrer. En la sessió de la Comissió Gestora del 2 de juny es notificà que s’havia ofert a l’alcalde Isidor Cartró ser el pendonista del penó de la Minerva (que es va poder salvar), i s’acceptà per unanimitat l’oferiment. L’alcalde trià com a cordonistes Julio Martínez i Manuel Montané i, com a representant de l’alcalde a la processó, Samuel Barrachina, acompanyat pel secretari, de manera que participaven tots els membres de la Gestora. També s’acordà l’assistència a l’ofici de tota la corporació i “para dar más realce a la festividad mencionada, se acuerda que el ayuntamiento sufrague los gastos de la banda de música, algunas hachas, y ceda los jigantes para solaz y alegría de la gente menuda”.5

Com veurem en la resta de festes, la representació del règim també participarà de forma visible, en aquest cas el penó del Sagrat Cor serà ofert a la secció local de les FET y de las JONS, que disposarà que assisteixin a la processó tots els afiliats vestits d’uniforme i “guardaran el más absoluto silencio” per a “que el desfile, sin ser marcial, resulte absolutamente ordenado”.

La part popular de la festa, tot i la difícil situació, es recupera de forma natural i espontània per part dels sitgetans, tornant-se a realitzar les tradicionals catifes, que gairebé no s’havien pogut confeccionar durant la II República.

La celebració, doncs, recupera la seva estructura habitual: els gegants i els cabeçuts feien novament la sortida matinal i el seguici de la processó va estar format pels elements habituals: gegants, la creu parroquial, el penó del Sagrat Cor, banderes gremials, escoles, la banda de música, nenes vestides de comunió, penó de la Minerva, tàlem amb escorta de la guàrdia civil, autoritats i Creu Roja. El recorregut de la processó va ser el següent: “Mayor, Cap de la Vila, Jesús,  Francisco Guma, S. Isidro, Isla de Cuba, S. Bartomeu, S. Isidro, S. Francisco, Parelladas, Bonaire, San Pablo, Tacó, Ribera. Nueva y iglesia”, reduint-se únicament l’inici en què no es passà per Sant Joan, Davallada i carrer de l’Aigua, i tampoc pel carrer de Sant Pere i de la Carreta, en aquest cas perquè el carrer de Sant Pere estava en mal estat i s’havia de pavimentar. A la nit se celebrava un ball per recollir fons en benefici de l’Hospital.

Festivitat del Vinyet

El Santuari del Vinyet també va patir, com la resta d’ermites sitgetanes, l’espoli i destrucció per part de les milícies. En l’expedient realitzat per la Gestora es valorava els danys causats en 15.000 pessetes. La imatge de la Mare de Déu del Vinyet va ser enterrada pels ermitans en una caixa a l’hort de la casa, de manera que es va poder salvar de la destrucció però les condicions d’humitat afectaren la imatge.

Primerament va ser reconstruïda d’emergència per l’escultor Pere Jou, per celebrar el 19 de febrer la cerimònia de reconciliació al Santuari del Vinyet, en què es restituïa la destinació religiosa d’una església que havia sigut profanada. Posteriorment, Pere Jou realitzaria una nova imatge, a la base de la qual es col.locà, a manera de relíquia, l’antiga imatge malmesa.

El dia de la festivitat del Vinyet es van celebrar els solemnes oficis, recuperat en part l’aspecte del Santuari, però sense documentar-se si es recuperà ja en aquell any la part més popular de la celebració.

Festa Major

L’endemà de finalitzar-se la Guerra Civil, es constituïa a Sitges la segona Comissió Gestora, que seguiria encapçalant Isidor Cartró i que s’ampliaria de tres a cinc persones per intentar donar millor resposta a l’acumulació de tasques que tenien. Una de les voluntats de la segona i tercera Comissió Gestora serà recuperar el més ràpid possible l’activitat econòmica de Sitges per poder millorar les difícils condicions de vida de la postguerra, de manera que s’apostarà de forma decidida per recuperar el turisme, promocionant entre d’altres les dues festes principals: Corpus i Festa Major, que ja suposaven un important atractiu des d’inicis del segle XX. Concretament el 16 de juny la Gestora contractava publicitat sobre Sitges en els tramvies barcelonins del centre (Rambla-P.Gràcia) i el 5 de juliol tota una pàgina sobre Sitges es publicava als diaris Correo Catalán i Solidaridad Nacional. El 23 d’agost també es promocionava la Festa Major de Sitges novament al Correo Catalán i cap a finals de setembre del mateix any s’aconseguia reobrir el Museu Cau Ferrat perquè també servís de crida turística.

La Comissió Gestora va decidir crear, el mes de juny, la Comissió de Festes per la Festa Major, per recuperar la festa i cercar-ne els recursos econòmics suficients. La nova Comissió estava formada per diversos representants d’entitats o persones destacades del poble, inclosos els adinerats estiuejants, i també incorporaria dos representants de les FET y de las JONS.

El programa d’actes comprenia del 23 al 27 d’agost, amb la recuperació de les sortides tradicionals dels balls populars i altres activitats com audicions de sardanes, festival ciclista i concerts i balls al Casino Prado –que acabada la guerra va poder tornar ràpidament a la seva activitat a diferència del Retiro, que no ho faria oficialment fins al 4 d’agost de 1940, quan aconseguí el permís del governador civil, després d’haver realitzat una suggerida depuració de socis–.6

A diferència de la resta de festes, la imatge de Sant Bartomeu es va poder salvar de la destrucció. Quan els milicians la van anar a buscar a Can Robert, a qui pertanyia i la custodiaven durant l’any, els hi van entregar una imatge d’un altre sant, podent-se salvar juntament amb la bandera gremial i la relíquia. Un canvi que es realitzarà a partir d’aquest moment és que les imatges dels sants patrons quedaran custodiades durant l’any a la Parròquia, i per tant, acabada la Processó no es realitzarà l’acte de retorn de tabernacles i imatges a les cases dels administradors.

Novament, el règim ocuparà una posició visible, anomenant-se pendonista de Sant Bartomeu, Felip Batlló Godó, estiuejant habitual de Sitges i que sent Secretari Provincial de les FET y de las JONS havia estat nomenat Vicepresident de la Diputació de Barcelona. També s’utilitzarà la Festa Major per incloure alguns actes polítics i donat que els primers dies la Comissió Gestora anul.lava tots els canvis de noms de carrers realitzats des de l’inici de la II República, la tarda del 23 d’agost es descobrien les plaques dels carrers, que novament s’havien canviat de nom. De manera que l’avinguda Alfons XII, que durant la II República s’anomenà avinguda de la República, passava a ser l’avenida del Generalisimo Franco.

Santa Tecla

Des de 1919 que la celebració de Santa Tecla es reduïa a un únic acte, que era l’ofici religiós. Aquest es recuperarà però sense el penó ni la imatge de la santa, que era de propietat municipal i en estar dipositada a la Casa de la Vila probablement propicià que no es pogués salvar dels atacs i saquejos de les milícies.7

1940

La situació a Sitges, com a la resta de Catalunya, seguirà sent molt difícil, incrementant-se els problemes per l’escassedat del racionament, restabliment de serveis com l’aigua o l’electricitat, etc. La segona Comissió Gestora tot i haver-se incrementat de tres a cinc membres no tindrà efectius suficients i el setembre de 1940 se’n formarà la tercera i última, amb onze membres i amb una estructura molt més adient al volum de població i gestions de Sitges.

Isidor Cartró seguirà sent designat com alcalde, fet que ajudà en aquests primers dos anys a la contenció d’algunes decisions que es pressionaven de prendre a l’Alcaldia, especialment de sectors molt afins al nou règim i per tant d’elevada intransigència. Un bon exemple és l’intent durant mesos de què es destruís l’estàtua del Dr. Robert, primer amb peticions per part d’afiliats a la Falange local i membres de la mateixa gestora, i posteriorment per notificació del governador civil, situació que Cartró va saber dilatar en el temps i aconseguir mantenir-la en el seu lloc, cedint però a la modificació de la placa i la retirada del retrat del saló de plens.8

Carnaval

L’única festa no prohibida durant la II República, ho serà durant la dictadura. El bàndol franquista dictava el 3 de febrer de 1937 a Valladolid, una comunicació per a tots els governadors civils en què s’ordenava la suspensió de les festes de Carnaval. L’argument no anava relacionat amb el sentit de la festa sinó per l’austeritat i necessitat de centrar-se únicament en la lluita al front. Acabada la guerra però, el ministre de Governació promulgava una ordre el 12 de gener de 1940 en què s’estenia la prohibició de forma indefinida. Sent molt explícit amb les autoritats, especialment els alcaldes, perquè fessin complir la prohibició.

Aquesta, ara sí, tenia un rerefons exclusivament polític i secundat per la moralitat religiosa del nou règim. Una festa com el Carnaval, considerada pagana, tenia un component indecorós juntament amb el concepte subversiu de la pròpia festa i a més a més facilitaria que es pogués fer crítica del nou règim. La celebració, especialment a les poblacions amb llarga tradició, passà a realitzar-se en festes privades dins de les societats, sense fer-se gaire publicitat dels balls i minimitzant que s’hi anés gaire disfressat.

A Sitges trobem una primera referència seguint aquesta línia en el diari de l’exalcalde Bonaventura Julià, anotant el 26 de febrer que “transcurrieron los dias de carnaval, limitándose a bailes de sociedad en el Prado Suburense”. El Retiro no va tenir el seu local condicionat per fer-hi els balls fins al Carnaval de 1942.

La celebració del Carnaval s’anirà mantenint si més no dins de les dues societats, que ara rivalitzaran per quina fa més balls de “fin de temporada”, nomenclatura que s’utilitzarà per no anomenar al Carnaval. El 1948 serà la primera vegada que trobarem a l’Eco una referència a un ball de disfresses al Prado, però durant tota la dictadura es mantindrà aquest encobriment de la festa, passant a partir de la dècada de 1950 a anomenar-se “Fiestas de Invierno”, terminologia utilitzada arreu de l’estat per esquivar el control del règim.9

Setmana Santa

Entre 1939 i 1940, el retaule de Ntra. Sra. dels Dolors, que era un dels que s’havien salvat, es va traslladar a la Parròquia. El 10 de març, amb l’inici del septenari de la Verge dels Dolors es venerava la nova talla de la Mare de Déu dels Dolors, que va realitzar l’escultor Pere Jou i que va costejar Manel Carbonell Lafarga. Pocs dies després arribava Dijous Sant: “La procesión concurridisima al extremo de agotarse las hachas, devota y con noche apacible de luna casi llena. Las funciones religiosas solemnes”. El tabernacle del pas de la Mare de Déu dels Dolors, també donatiu de Manel Carbonell, es va estrenar juntament amb el misteri de la Veracreu que es construí just acabada la Guerra Civil, gràcies a la iniciativa de Gertrudis Batlle, que organitzà una subscripció popular per costejar-lo.

La resta de detalls tradicionals de la Setmana Santa també se seguien recuperant, com els morterets pel dissabte de Glòria o els oficis del dilluns de Pasqua al Santuari del Vinyet.

Corpus

Es va decidir anomenar pendonista del penó principal a Antoni Garcia-Munté, que havia costejat les noves campanes de l’església, ja que el 21 de setembre de 1936 es procedia per part de les milícies al “derrumbamiento de las campanas de la parroquia”. L’endemà també requisaren les del Vinyet i el Patronat.

La celebració de Corpus continuava recuperant-se i creixent, celebrant-se tant els solemnes oficis com la part més popular de la festa, especialment les catifes de flors: “Alfombrandose de flores el largo trayecto”, com es pot observar en la fotografia de la catifa del carrer Sant Pau on s’utilitza l’ornament habitual de flors com els clavells o la flor de Sant Joan, juntament amb el xiprer o altres elements vegetals.

Festivitat del Vinyet

Es celebren les funcions religioses de vigília i solemne ofici l’endemà, “ofreciendo el santuario suntuosa magnificencia”. Cal destacar com, en unes dates en què històricament es referenciava en els setmanaris l’alta ocupació de Sitges, novament s’estava aconseguint captar el turisme: “La concurrencia de veraneantes es extraordinaria y distinguida, los hoteles y pensiones estan llenos. En Terramar familias aristocraticas, habiendolo visitado el embajador de Inglaterra con su sequito y la familia del de Francia”.10

En els següents anys s’anirà recuperant especialment els elements populars al voltant de la celebració, com els castells de focs.

Festa Major

La Comissió seguia com l’ens organitzador, però hauria de fer un esforç econòmic més gran per celebrar la festa, ja que en la sessió del 2 d’agost, un membre de la Gestora consignava “su opinion de que, por la precaria situación economica en que se encuentra actualmente el Municipio, no es procedente que este año se invierta cantidad alguna del Ayuntamiento para los gastos que se deriven de la proxima Fiesta Mayor”.11

El nombre d’actes no va ser menor als de 1939, al contrari, a més a més dels tradicionals actes populars es van afegir diversitat d’actes esportius, juntament amb els habituals balls i concerts. La Festa Major havia de ser, juntament amb Corpus, un dels pols d’atracció i la Comissió Gestora valorava la tasca realitzada en la sessió del 30 d’agost: “Consignada que ha sido por todos los reunidos la satisfaccion por el exito de forasteros y el esplendor inusitado con que se desarrollaron todos los actos y espectaculos durante la Fiesta Mayor del actual año”.

La Festa Major es va celebrar amb èxit i la vigília s’instal.laven les darreres campanes de l’església (la primera, anomenada Bartomeu i Tecla, es va col.locar i beneir el 25 de juliol), que també eren donades per Antoni Garcia-Munté, a qui igual que per Corpus, es va fer pendonista de la Festa Major.

Santa Tecla

De forma excepcional la celebració de Santa Tecla del 1940 suposarà realment una festa major petita. Concretament es realitzà un programa d’actes pels dies 22 i 23 de setembre on es realitzarien diverses de les sortides tradicionals de Festa Major, començant per la sortida de les dues amb la participació de “Jigantes, cabezudos, diablos y bastones pequeños”.12

L’endemà, solemne Ofici, sortida d’Ofici i la Processó, que allargaria el recorregut publicat en el programa passant per “Parelladas, Bonaire, Ribera y San Pablo, quemándose al regreso al templo unos fuegos artificiales”. L’Ajuntament encara no havia encarregat una nova talla de Santa Tecla i per solucionar-ho el doctor Benaprès deixà una talla barroca de Santa Llúcia, que els organitzadors van ubicar a les dues processons com si fos Santa Tecla, afegint també un braç sobre tela de domàs, tal com li és propi a la seva iconografia. 13

Aquest increment d’actes per Santa Tecla serà excepcional, ja que els següents anys tornarà a realitzar-se únicament l’Ofici religiós. El perquè es realitzà, quan un mes després en la sessió de la Gestora s’apuntava a “la situación francamente desesperada en que se encuentra el abastecimiento de la población”, podria entendre’s en part per l’aportació econòmica que suposava el turisme d’estiuejants i de la colònia; més encara quan Santa Tecla s’esqueia en diumenge-dilluns i per tant, dimarts era la Mare de Déu de la Mercè, dia festiu a la capital catalana.

Aquest fet es va aprofitar per realitzar balls i concerts d’orquestra durant els tres dies als jardins de les societats sitgetanes, allargant i donant-se “por terminada la Temporada de Grandes Veladas Bailables que con éxito insuperable se han celebrado este Verano en nuestros deliciosos jardines”. 14 Ajudant tots aquests balls a un conjunt d’ingressos globals i de promoció per la població, i fins i tot per l’Hospital, com el ball del Retiro de la vigília que es feia en el seu benefici.

1941-1949

En els pròxims anys, les dificultats de la postguerra encara seran palpables pels sitgetans i per tant en les festivitats, però s’anirà arribant de forma gradual a una certa normalització del dia a dia. Referent al racionament es donarà una paradoxa amb la crida turística que es feia per Sitges, i és que amb l’increment de la població per les festivitats o estiu es veien ressentides les provisions.

Això ho aprofità la Gestora, el mes de juny de 1941, reclamant que Sitges tingués el racionament de les poblacions de més de 10.000 habitants –la població era d’uns 8.500–, ja que estimaven l’arribada de més de 2.600 estiuejants i s’indicava que amb dies com la Festa Major de 1940 estimaven que s’havia assolit la presència de 12.000 persones a la vila.

Pel que fa a la gestió municipal, el juliol de 1941 s’acabaria el mandat de la 3a Comissió Gestora, designant el governador civil, màxima autoritat a Catalunya, a Felip Font Soler (primer tinent d’alcalde de la gestora) com alcalde de Sitges.

Setmana Santa

Durant el que restava de dècada es van anar recuperant diversos dels misteris que havien estat destruïts i per tant, es podien tornar a exposar a les cases dels administradors.

El 1941, l’escultor Pere Jou realitzava un nou Sant Crist, substituint el cru record de quan les milícies llançaren l’anterior des del Baluard al mar. El 1946 s’incorporava el misteri del Sant Sepulcre, que recordem uns sitgetans n’havien pogut recollir el cap i es va incorporar a la nova escultura, pagada mitjançant subscripció popular. El 1948 es beneïa el misteri de la Mare de Déu de la Pietat, realitzat també per l’escultor Pere Jou. La resta de misteris s’acabarien de recuperar durant la dècada de 1950 i principis dels 60.

Corpus

També seguirà recuperant elements que s’havien destruït o estaven en mal estat. Concretament el 1941 s’estrenava un nou pal.li “cuyo damasco amarillo ofrendó doña Maria Oller de Benaprès”. En canvi, l’element essencial de la processó i que trigà més a recuperar-se va ser la custòdia. El primer dia de l’assalt a l’església parroquial se’n van tirar diverses des del Baluard, però probablement la que pertanyia a la Confraria de la Minerva i s’utilitzava per Corpus va ser la que s’amagà sota l’escala del cor, que més tard fou descoberta i desaparegué.15

El 1946 Mossèn Godayol demanava a l’Eco fotografies on es pogués veure la custòdia per fer-ne una còpia el més fidedigne possible. A finals del mateix any, l’arquitecte Alejandro Tintoré n’havia fet el disseny, i pel Corpus de 1948 es va estrenar. La va fer l’orfebre Ramón Sunyer, i és un element amb una important càrrega sentimental pels sitgetans, ja que a més dels donatius en metàl.lic, moltes famílies van donar les seves pròpies joies per poder-la confeccionar.

L’evolució del Corpus serà concretament el de la festa de més creixement, convertint-se en icònica per la crida turística, aprofitant la notorietat que aconseguien les catifes -el 1949 el llarguíssim recorregut n’estava tot cobert, documentant-se’n més de 130- i la promoció que en feia l’Ajuntament –el 1946 per mediació de l’Alcalde, el Corpus de Sitges era filmat pel NO-DO i per tant visionat en tots els cinemes de l’estat–.

Festa Major

Igual que Corpus, la festa anirà creixent i també el component popular. El 1942 i 1943 ja sortien tots els balls populars existents a l’època: Gegants, Cabeçuts, Drac, Diables, Bastons (dues colles), Gitanes, Cercolets, Pastorets i Moixiganga. I també s’anaven incorporant de nous progressivament: el 1942 es regalava un nou cabeçut i el 1945 s’estrenava la primera àliga documentada a Sitges.

Les sortides dels balls populars, els concerts, balls, actes paral.lels i especialment el castell de focs, es convertiran també en un important element de crida turística.

Santa Tecla

Amb l’excepció de 1940, per Santa Tecla se seguí realitzant únicament un Ofici religiós fins a 1947, quan Samuel Barrachina com a representant de l’Ajuntament –n’era regidor– encarregava la confecció d’una nova talla de Santa Tecla.

La nova imatge realitzada a Barcelona per l’escultor Camps Arnau, es va rebre abans de la Festa Major de 1948, presentant-la en una sessió de l’Ajuntament i demanant Samuel Barrachina que en haver recuperat la imatge de la patrona “se celebrase la fiesta mayor de la Santa pero ‘en pequeño’”, aprovant-se la proposta per unanimitat.16

D’aquesta manera, el 22 d’agost es beneïa la nova imatge de Santa Tecla, que participaria en les processons d’aquella mateixa Festa Major, i s’iniciaria per Santa Tecla el ressorgiment de la festa, amb processó els dos dies i sortida d’ofici.

Epíleg

Les festes sitgetanes s’han vist històricament condicionades pels canvis socials i també per la pressió i modificacions que des del poder polític s’ha intentat exercir sobre elles. Però tot i les dificultats sofertes en les dues dècades estudiades, s’acabà imposant l’essència i tradició de cadascuna d’elles, gràcies a la voluntat i estima dels sitgetans per preservar unes celebracions que ens defineixen com a poble.

EDUARD TOMÀS SANAHUJA

1 Fontanals, Blai. La destrucció de l’Art Sacre Sitgetà. Memòries de Jaume Daví i Mañosa. Ajuntament de Sitges, 2018.

2 Julià i Masó, Bonaventura. Diari de guerra i postguerra. Sitges 1936-1942. GES. Sitges, 2002.

3  Milà i Franco, Jordi. Històries del poble silenciós. Sitges, durant la Guerra Civil. Fragments d’Història. Ajuntament de Sitges, 2016.

4 Julià i Masó, Bonaventura. Diari de guerra i postguerra. Sitges 1936-1942. GES. Sitges, 2002.

5 Tomàs Sanahuja, Eduard. Corpus: la festa històrica i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017) (Ajuntament de Sitges/GES 2017).

6 Fontanals, Blai. El Retiro. Cent anys i escaig d’història, al compàs dels músics de la societat. Societat Recreativa El Retiro, 1994.

7 Forns i Fusté, Miquel. Santa Tecla Vaivens de la Festa Major Petita de Sitges. núm. 30. GES. Sitges, 2004.

8 Sierra i Farreras, Roland. Sitges, gener 1939-juliol 1941. Llibres de l’arç. Institut d’Estudis Penedesencs, 1993.

9 Diversos Autors. Cinc Mirades al Carnaval de Sitges. Segles XV-XX. Societat Recreativa El Retiro. Sitges, 2000.

10 Julià i Masó, Bonaventura. Diari de guerra i postguerra. Sitges 1936-1942. GES. Sitges, 2002.

11 Actes Municipals. Agost de 1940. Arxiu Històric Municipal de Sitges.

12 Programa de Santa Tecla. 1940. Arxiu Històric Parroquial de Sitges.

13 Forns i Fusté, Miquel. La Santa Tecla de la dècada dels 40. La Xermada. Núm. 5. Sitges, 1997.

14 Programa de Fiestas de Santa Tecla. Prado Suburense. 1940. Arxiu Històric Parroquial de Sitges.

15 Forns i Fusté, Miquel. Actes oficials fets i anècdotes de la Festa Major de Sitges 1853-1996. GES. Sitges, 1999.

16 El Eco de Sitges. 8 d’octubre de 1967.

Comments are closed.