10 anys de la mort de Ricard Salvat, un home de teatre

El dia 24 de març de 2019 es complien deu anys de la mort del director de teatre Ricard Salvat (Tortosa, 17 d’agost de 1934 – Barcelona, 24 de març de 2009) i per recordar la seva petjada en el món teatral, cultural i social català, durant aquest any 2019 i els primers mesos de 2020, la Fundació Ricard Salvat ha promogut la realització de diversos actes en col.laboració amb diferents persones i institucions.

Com no podia ser d’una altra manera, Sitges, població amb la qual Ricard Salvat va mantenir un llarg vincle personal i laboral, també ha volgut retre el seu homenatge a la persona que va dirigir, entre 1977 i 1986, el Festival Internacional de Teatre de Sitges, esdeveniment de gran rellevància mundial que va posar Sitges a les agendes teatrals de més prestigi del moment.

Entre els actes proposats des del GES destaquem l’exposició Sitges-Salvat. Un tàndem teatral, que tindrà lloc al Casino Prado Suburense entre el 13 i el 29 de març de 2020, entitat que col.labora en l’organització de l’esdeveniment, una mostra que es completarà amb una taula rodona i amb la lectura teatralitzada d’alguns dels texts de Ricard Salvat o d’altres autors que ell ha portat als escenaris.

El Festival de Teatre de Sitges es va celebrar per primera vegada durant el mes d’octubre de 1967, reconvertint-se en el Festival Internacional de Teatre l’any 1979, tres anys després que Ricard Salvat es convertís en el nou director de l’esdeveniment.

Però Salvat era un assidu al festival, ja fos com a crític teatral, ja fos com a director,  presentant durant d’edició de 1976 l’obra d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, text que Salvat va fer revisar i actualitzar a Josep Maria Benet i Jornet, i amb l’actriu Maria Rosa Sardà com a Marta, protagonista de l’obra.

Va ser durant els anys de Ricard Salvat com a director quan el Festival va acollir les produccions més innovadores i trencadores, obres d’una modernitat incòmoda per aquells difícils anys de la transició. Un cop més, i com ja havia passat l’any 1893 amb la representació al Casino Prado Suburense de La Intrusa de Maeterlinck i l’any 1930 quan Artur Carbonell va portar a l’escenari del mateix teatre l’obra Orfeu, de l’escriptor francès Jean Cocteua, el teatre d’avantguarda entrava a Espanya des de Sitges.

Salvat va ser un gran defensor del teatre emergent, experimental, donant suport a muntatges trencadors, de companyies independents, vinguts a Sitges de tots els racons del món, com Alemània, Cuba, Veneçuela, Noruega, Finlàdia, Corea, Mèxic, Japó, Polònia, Amèrica, Iugoslàvia, etc. Un ressò internacional que no va impedir que fos en aquest festival internacional on companyies joves de teatre català es donessin a conèixer, algunes de les quals, amb els anys, s’han convertit en reconegudes companyies, posant com a exemple a La Cubana, el Tricicle o La Fura dels Baus.

Tant com a director del Festival com a director teatral, Salvat sempre va saber-se envoltar de grans professionals a l’hora de realitzar escenografies, vestuaris, cartells… així com sempre va valorar, i fomentar, la valentia escenogràfica que proposaven altres companyies.

Un dels grans col.laboradors de Salvat va ser el pintor vilanoví Armand Cardona Torrandell, autor dels dibuixos d’una serigrafia que es van donar com a recordatori del Festival de Teatre l’any 1977, així com el cartell per al Festival Internacional de Sitges de l’any 1980, corresponent a la XIII convocatòria.

A l’Eco de Sitges del 22 d’octubre de 1977, coincidint amb la primera edició internacional del festival,  a la seva columna “Esta Semana…”, T, pseudònim de Rafael Monzó, escriu: “(…) empezó el X Festival de Teatro de Sitges, pródigo de novedades, como no podía ser menos, dada la dirección del mismo por el competente Ricardo Salvat, a quien por cierto tuve la ocasión de saludar y felicitar de antemano el domingo por la mañana en la Piscina María Teresa. En tal lugar, se celebró una de las mencionadas novedades consistente en una obra mimo titulada “La Inundación” y representada por la Escuela de Mimo Contemporáneo de la República Argentina. (…)me dijo uno de los actores del Grupo, que las facilidades encontradas en Sitges para esta representación, no las habían tenido en parte alguna. Hay que felicitarse por ello. (…)”.

Facilitats que també van poder gaudir grups locals, com demostra  la proposta que l’any 1979, coincidint amb el pas de convertir-se en certamen internacional, va pujar a l’escenari del Prado la companyia sitgetana El Gall Groc. Es tractava del Gernika de Fernando Arrabal, el qual no es va voler perdre l’estrena de l’obra, tot i que el seu comportament no va ser el més adequat tal com es demostra en l’article publicat al diari La Hoja del Lunes del 30 d’octubre de 1979, on llegim: “Sin olvidar al Gernika, que resultó un espectáculo sobrecogedor…. a pesar de Arrabal”.

L’escenari triat per a aquest “espectáculo sobrecogedor” va ser l’Escorxador Municipal de Sitges, que en aquell moment encara funcionava com a tal. Es tractava d’un muntatge gairebé surrealista amb algunes pinzellades de realisme tan patètiques com la presència de la mare que intenta fugir de la destrucció, protegint la seva filla que no podrà salvar.

Aquest cop l’escenografia, o espai escènic, no va ser obra d’un artista plàstic, sinó d’un jove arquitecte, Ramon Artigas Poch. La part plàstica la completaven dibuixos realitzats pel mateix Cardona Torrandell, i els figurins van ser obra de Toni Fàbregas.

Una escenografia brutalista dominada pel soroll dels martells, els imponents ganxos d’acer en els que s’hi penjaven diàriament les víctimes de l’escorxador, l’amenaça latent del brutal militar que no ajuda gens a les víctimes de la tragèdia, el permanent desig de conservar viu el símbol de la seva identitat, l’arbre, formen un conjunt tan impressionant, tan autèntic.

Pel que fa als actors que van participar en aquesta representació, hi trobem noms de joves sitgetans, alguns dels quals, amb els anys, van triar el teatre com a professió, reinventant aquell inicial Gall Groc en la companyia La Cubana, una de les més exitoses del panorama teatral català. Entre els actors de Gernika hi trobem a Jordi Milan, Mercè Comes, Joan Oller, Carles Candel, Josep M. Carbonell, Pilar Sanahuja, Sílvia Carbonell, Rata Coll, Joan Molina, Maribel Roldan, Pere Matas, J. Anton Picas, Montse Curtiada i Cristina Roviralta.

A l’Eco de Sitges del 20 d’octubre d’aquell 1979 el crític teatral Angel Berenguer firma l’article “A propósito del Gall Groc, el matadero de Sitges y Gernika”, on escriu: “En su búsqueda por la ciudad (fent referència als membres del Gall Groc), dieron con un lugar que se mata cada día. El lugar en donde la sangre habita donde se degüella, se castra, se destripa. Allí nos lleva el Gall Groc para recordarnos que los verdugos, así como los carniceros, empuñan nuestro cuchillo de odio o de ambición para dejarnos las manos limpias de asesinos de asfalto aunque sea por omisión”.

Un altre grup que va tenir en el festival de Sitges un lloc destacat va ser El Tricicle, el qual l’any 1982 va presentar el seu espectacle Manicòmic a l’Off-Sitges de la XV edició del certamen, obtenint una menció del jurat. Salvat va permetre que els joves membres del Tricicle poguessin assajar en espais del Casino Prado.  I no podem oblidar La Fura dels Baus, que l’any 1983 va presentar Accions. Encara hi ha qui recorda el so dels seus tambors ressonant sota el pont del tren, a pocs metres del teatre on tenien lloc les principals representacions del festival.

Al llarg d’aquests anys, les bones crítiques sobre el festival de Sitges i la gran gestió realitzada per Salvat omplien pàgines de la premsa del moment. Una edició clau va ser la de 1985, on, entre moltes altres obres, es va poder veure Cyrano de Bergerac interpretat per Josep Maria Flotats, o La casa de Bernarda Alba de Federíco García Lorca, muntada per una companyia hongaresa, així com que La Cubana, ja amb aquest nom consolidat, va obtenir una menció honorífica.

Però aquesta XVIIIa edició també va ser la darrera de Ricard Salvat com a director del Festival, que, després de moltes estires i arronses amb l’Ajuntament de Sitges, especialment per la falta de suport econòmic i institucional que el consistori donava al Festival, Salvat va ser destituït a principis de 1986.

El Festival va sobreviure, amb els seus alts i baixos fins a l’any 2005, que, de manera unilateral, l’Ajuntament de Sitges va decidir no celebrar-ne més edicions, una situació que 14 anys més tard encara no s’ha solucionat. La gent del poble recorda amb nostàlgia les grans vetllades teatrals que van poder gaudir en els salons del teatre Casino Prado, al Retiro, al mateix Maricel, al teatre dels Escolapis o en altres de menys convencionals.

De nou a L’Eco de Sitges, el 19 de juliol de 2003, Humbert Cagigal dedica la seva columna a Ricard Salvat amb motiu de la inauguració al Palau de la Virreina de Barcelona de l’exposició Ricard Salvat i la seva època. L’article acaba amb unes paraules que vull fer meves per posar punt i seguit al meu petit homenatge: “Aquesta ha estat l’exemplar tasca de Ricard Salvat al servei del teatre universal, en lluita coratjosa contra la gárrula política, ahir, avui i sempre. Enhorabona, ferm i etern director”.

BELI ARTIGAS I COLL

Comments are closed.