Visites, firmes i reverències. El llibre de ‘Marycel’

Charles Deering va prendre possessió de l’edifici de l’antic Hospital de Sant Joan el juny de 1910. El dia 3 d’abril es va signar l’escriptura de compravenda de l’edifici, acte en el qual Utrillo havia signat per poders.

Uns dies més tard, Deering i el seu germà James arribaven a Sitges provinents de París i el dia 23 el mateix mes Charles Deering va ratificar la compravenda davant de notari. Mentrestant la Junta Local de Beneficència s’apressava a buscar un lloc adient per traslladar els malalts perquè el nou propietari tenia pressa a ocupar el que llavors ja era casa seva. Mentre Charles i James Deering retornaven a París passant per Girona i Marsella,  fent plans pel seu immediat viatge a Algèria i posterior a Centreeuropa acompanyats per Ramon Casas, Utrillo s’afanyava a posar en marxa la logística administrativa i contractual per portar a terme les primeres reformes. La darrera missa a la capella es va celebrar el 8 de juny de 1910 i el dia 10 l’hospital va tancar portes. Quedaven enrere set segles d’història hospitalària, mèdica i assistencial i s’iniciava un nou període amb tota mena d’incògnites i algunes suspicàcies.

Des d’El Eco de Sitges, el seu director, Josep Soler i Cartró, signant Relós, escrivia un sentit article a manera de rèquiem dins de la sèrie Costums perdudes, evocant la història de la institució, la tasca de les monges concepcionistes dedicades als malalts, les deixes i testamentaries, les millores esdevingudes gràcies als generosos donants i les festivitats religioses que s’hi havia celebrat des de temps immemorials. Però poc podia imaginar que el canvi tan radical que s’esdevindria no només a l’edifici sinó a tot el barri sencer marcaria per sempre la fesomia de l’indret més característic de la vila –juntament amb la Ribera i la vista de la Punta– i la seva història cultural. Per a Sitges, el canvi arquitectònic i urbanístic de Maricel va senyalar la fi del segle XIX al barri antic i l’entrada de ple al segle XX.

La conversió de l’antic hospital en la residència d’un industrial i col.leccionista d’art nord-americà a penes conegut, conduïda per la visió i la traça de Miquel Utrillo, veritable ambaixador de Deering durant els primers temps, s’iniciava amb la modificació de la façana de l’antic hospital de Sant Joan Baptista amb la llicència obtinguda per part de l’Ajuntament el 14 de juliol d’aquell any: “Autorizóse a D. Miguel Utrillo para modificar la fachada del que fue Hospital de San Juan Bautista de esta villa”, proclamaren tant El Eco de Sitges com el seu setmanari rival, Baluard de Sitges, el cap de setmana següent.

Maricel va ostentar identitat pròpia des del primer moment, ja que aquell mes de juny Utrillo ja li havia atorgat el nom combinant la vista del paisatge amb l’evocació de l’obra homònima d’Àngel Guimerà –d’acord amb Deering, que sembla que havia visitat la casa de Guimerà al Vendrell–. La identitat de l’indret es va ennoblir amb una divisa ad hoc que Utrillo també va proposar: un sol ixent en roig sobre tres onades de mar blava,  inspirat directament en la coberta del llibre Oracions (1897), de Santiago Rusiñol, que ell havia tingut cura d’il.lustrar i que li va valer el reconeixement com a dibuixant. Denominació, insígnia i visibilitat física van constituir els tres punts de partida del que al cap de vuit anys culminaria com el complex arquitectònic i artístic de Maricel.

El llibre de firmes de Marycel

Maricel es va erigir des de l’inici en un dels testimonis primerencs de l’arquitectura noucentista. Al cap de dos anys escassos, el 1912,  el crític, historiador de l’art i director de la Pàgina Artística de La Veu de Catalunya, Joaquim Folch i Torres, es feia ressò de Maricel en tant que construcció: “Així Maricel sembla el fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna”. La referència prové de l’article de Folch i Torres després d’haver visitat Maricel l’agost de 1912 i haver-lo contemplat en el seu estat més primigeni. Destacava llavors la rehabilitació exterior de l’edifici de l’antic hospital, la modernització de la façana principal, la depuració de la façana lateral del carrer Fonollar, la tria dels elements decoratius de l’interior. Les obres d’art hi comencen a tenir un pes més que notable perquè, més enllà del mobiliari d’ús quotidià, que era mobiliari antic i de valor artístic remarcable –llits, calaixeres, taules, cadirat, bufets…– hi havien començat a entrar escultures i quadres.

Gairebé un mes abans de la presència pionera de Folch i Torres, Maricel havia rebut una notable visita: la de la infanta d’Espanya, Isabel de Borbón, germana del rei Alfons XII. La premsa de l’època en va fer el cas adient segons la tonalitat pròpia i al costat dels noticiaris convencionals, publicacions satíriques com L’Esquella de la Torratxa en remarcaven l’anecdotari. Com la que es va publicar sobre l’actitud d’Utrillo que, conversant amb la infanta es referia “al nebot de vostè ” referint-se al rei Alfons XIII fins que ella no va poder més i li va espetar que perquè no el tractava de “su Majestad”.  Utrillo, “amb el seu somrís agredolç tan característic”, escriu L’Esquella, li va aclarir que perquè ell era republicà de tota la vida.

Isabel de Borbón va inaugurar el llibre de signatures de Maricel. Es tracta d’un llibre configurat per un conjunt de fulls de 34 x 24 cm, relligats en coberta de pell blau fosc que porta per tot títol Marycel, que consta de quaranta-nou fulles numerades i manuscrites amb textos d’entre 1912 i 1921; les sobreres en blanc no tenen numeració. El llibre havia format part de les propietats de Charles Deering i, com la seva col.lecció d’art, va viatjar als Estats Units,  com indica una darrera pàgina amb notes de 1953. Va ser venut a l’Estat espanyol en subhasta i adquirit per l’Ajuntament amb destinació a l’Arxiu Històric de Sitges, on ha estat consultat. Es va exposar per primera vegada a la mostra Miquel Utrillo i les arts (2011), figurant al catàleg (p. 145) i darrerament a l’exposició del Centenari de Maricel (1918-2018).

El manuscrit mostra una relació força completa dels visitants que van passar per Maricel entre 1912 i 1921, i no tots van ser gent adinerada; s’hi troben, per exemple, els paletes de Torredembarra que treballaven en la restauració del castell de Tamarit, que Deering va adquirir el 1916, i alguns altres treballadors: és el grup de set persones, Workman from Tamarit, encapçalats pel prevere Joan Borràs, paletes i picapedrers, que visiten Maricel el 1919.

El llibre de firmes tenia com a finalitat enregistrar el nom dels que passaven per Maricel per visitar Utrillo, Deering, els tresors, l’edifici i totes les contingències que envoltaven el centre d’art i d’esdeveniments, el que Maricel va ser en la seva època de plenitud. Iniciat el juliol de 1912, el llibre recull la firma, sense dedicatòria però sí amb tots els seus títols, d’Isabel de Borbón i del seguici que l’acompanyava, com la seva dama de companyia, Margarita Bertran de Lis; el seu secretari, Alfonso Coello; el marquès de Castelldosrius, el diputat de la Lliga Josep Bertran i Musitu; i les autoritats locals encapçalades per l’alcalde, Pere Carbonell, acompanyat dels regidors J. Ferret i Robert, Lluís de Dalmau i el tinent coronel José Cordero. Les signatures de 1912 són escasses: Xènius, desdoblegat específicament en Eugeni d’Ors, E. Thomas, i un personatge que, a la vista dels fets, va sovintejar les visites de les quals sempre en va deixar constància amb la firma i la dedicatòria: el marquès de la Vega-Inclán, llavors flamant comissari regi de Turisme i gran impulsor del turisme a Madrid i a la resta d’Espanya. La seva endreça de l’11 de setembre de 1912 marca el to de totes les que seguiran: Mi más entusiasta felicitación y mi admiración a ‘Marycel’ y a su propietario.

L’augment de les visites és progressiu. Més escasses inicialment van augmentant a mida que Maricel pren embranzida; s’hi observa la constant persones interessades en les arts, tant artistes com col.leccionistes o gent relacionada amb els oficis artístics.  Visitants de primera hora entre 1913 i 1915 són els pintors Gustavo de Maeztu –qui escriu Estamos en pleno palacio de Montecristo–, Oleguer Junyent,  els germans Ramon i Valentín de Zubiaurre, J. M. Sert, H. Anglada Camarasa, Enric Monserdà, Mas i Fondevila; el dibuixant Lluís Bagaría; els escultors Gustau Violet, Josep Clarà, Josep Llimona, G. Boldini. La vinculació dels artistes a Maricel és, alhora, un indicador de la possible presència de les seves obres a la col.lecció d’art modern que Utrillo està formant per a Charles Deering: Sert, Anglada Camarasa, Mas i Fondevila, Bagaria, Violet, Clarà, Llimona i Boldini són alguns dels noms inicials. A les visites dels primers anys hi figuren el ceramista que va treballar en l’enrajolat artístic del Palau de Maricel, Enrique Ventosa; els escriptors i poetes Manuel Abril, Trinitat Catasús i Magí Morera i Galícia; els actors i actrius Enric Borràs, Maria Barrientos i Tórtola Valencia; científics i professorat universitari com Esteve Terrades, Gervasio de Artiñano, Pedro de Artiñano; enginyers com Eduard i Carles Maristany; els arquitectes Josep Coll i Vilaclara i J. Puig i Cadafalch. Cal destacar la inscripció de Richard Howe, cunyat de Charles Deering pel seu matrimoni amb la germana d’aquest, Abbey, que sojorna unes setmanes de primavera a la residència i escriu en un francès correctíssim: Celui qui à fait cette maison à realisé le tour de force d’être un artiste en même temps qu’un architecte. Utrillo no podia rebre un major elogi, sobretot venint de qui venia.

A partir de 1915 les visites s’intensifiquen. Això és degut al creixement del complex; la residència de Deering ha canviat de fesomia amb la imponent torre de Sant Miquel i la construcció del pont que uneix l’antic hospital amb el Palau de Maricel construït expressament per mostrar la col.lecció d’art en tota la seva esplendor. L’obra finalitza la tardor de 1915 i abasta des del corraló de la Rectoria, conegut amb el sobrenom de Cinquena avinguda rememorant el contrast amb la famosa avinguda de Nova York en una clara ironia deguda més que probablement a Utrillo, fins al Racó de la Calma, denominat llavors encara placeta de Sant Joan. Així com la residència de Deering guarda un cert toc de privacitat llevat de la planta baixa, amb el menjador a l’antiga capella, el passadís de l’art modern i sala que Sert decorarà el 1916 amb els plafons relatius a El triomf dels aliats, el Palau està pensat per mostrar grans salons, estances i terrasses, deixant en un discret pla intern les dependències dedicades a serveis. L’aixecament de l’edifici per a les col.leccions de tapissos el 1916 (ala del Sarcòfag) i l’ampliació de 1917 amb l’adquisició de les cases Trowbridge amb l’allargament de les terrasses comunicant tot l’edifici d’extrem a extrem atorga a tot el conjunt un caràcter unitari i predominant sota el punt de vista arquitectònic, urbanístic i paisatgístic.

Les visites a partir de 1916 augmenten en quantitat i en diversitat. El senador Jules Pams i el diputat dels Pirineus Orientals Emmanuel Brousse provinents ambdós de la Catalunya del Nord i entusiastes propagadors de la causa de França durant la Gran Guerra visiten Utrillo a Maricel i d’aquest contacte sorgeix l’Exposició d’Artistes Francesos a la Barcelona de 1917, un dels majors actes de propaganda a favor de la França en guerra; poc després la signatura de  qui en va ser comissari, André Saglio, testimonia la seva presència. D’altra banda, el Marqués de la Vega Inclán no perd de vista un Maricel que mentre s’expandeix incrementa sense parar la gran col.lecció d’art hispànic. Aquest és el veritable objectiu de l’interès del comissionat reial de turisme, que l’agost de 1916 no pot deixar d’expressar la seva admiració: Cada vez que vuelvo a Marycel me gusta más y estimo y admiro con mayor gratitud la obra que hace por España yu por el arte mi querido amigo el Sr. Deering.

Des de 1916 fins 1921 l’allau de visites és una constant. Guiats per la curiositat, per l’interès –de moltes menes– i pel prestigi de Maricel i de Deering o per l’amistat amb Utrillo, hi desfilen centenars de personatges de tots els àmbits. Entre els significats en la política i la cultura, Francesc Macià, Pau Casals, Eduard Toda. Entre els arquitectes Charles Plumed, Josep M. Martino –que repetirà visites…–; l’Associació d’arquitectes en ple entre els quals Josep Danès, Josep Renom –que serà el primer arquitecte de Terramar–, Jeroni Granell, Bonaventura Bassegoda, Pedro Cendoya, J. Maymó; Lluís Bonet i Garí o Enric Sagnier, entre d’altres. Proliferen els artistes: el ceramista Daniel Zuloaga; els escultors Miquel Blay i Josep Clarà –Pere Jou s’hi instal.la per treballar-hi–; els pintors com Marià Andreu, Jacques Émile Blanche, Aureliano de Beruete, Gonzalo Bilbao, Ignacio de Zuloaga, Eliseu Meifrèn, Joaquim Sunyer, Joaquim Torres-García, Federico de Madrazo; Antoni de Ferrater, Francesc Llorens i Riu, F. Bernareggi, Pere Ynglada o Grace Ravlin, així com els crítics d’art Thiebault Sisson i Romà Jori. Més enllà de les visites individuals es produeixen les de grups, format per agrupacions artístiques i col.lectius culturals com el Cercle Artístic, la Sociedad de Amigos del Arte, el Centre Català de París o el Foment de les Arts Decoratives, presidit per Joan Busquets.

El pas dels escriptors i periodistes de vegades acaba essent un esquer per a futurs reportatges o evocacions: Màrius Aguilar, Víctor Català –és a dir, l’escriptora Caterina Albert, Frederic Masriera, l’editor Antoni López Llausàs amb la seva muller, J. M. Junoy, Joan Pérez-Jorba, Gaziel, Vicent Blasco Ibañez– Verdaderamente maravillado después de ver este palacio mediterráneo, escriu el 1921. El setembre de 1918 hi figuren els organitzadors i assistents a la Festa de la Poesia de Sitges: Josep Carner, Alexandre Plana, Josep M. López-Picó, Clementina Arderiu, Joan Estelrich, Josep Lleonart, Rafael Tobella, Enric jardí, Joaquim Borralleras, J. Camps Margarit, Aurora Bertrana, Joan Draper, J. A. Font i Casas, Enric Jardí (a) Tomàs d’Alaró, A. Torrents Rossell i Maria Teresa Benaprès; el recordatori de la Festa hi queda fixat: Jocs Florals de Sitges, 1 setembre 1918.

El medi acadèmic amb personatges com Miquel de Unamuno, Pere Bosch Gimpera, Tullio Levi o E. Terrades no n’és aliè, com tampoc el món de l’espectacle i de la música, amb actor Enric Borràs que hi recala sovint; el coreògraf Leonid Massine, amb motiu de l’estada dels Ballets Russos de Sergei Diaghilev a Barcelona; els escenògrafs Maurici Vilomara i Salvador Alarma; els compositors i intèrprets Joaquim Nin, J. Lamote de Grignon. Destacats polítics continuen fent-hi acte de presència, com Albert Rusiñol, Pere Rahola i Molinas, Lluís Duran i Ventosa; els presidents de la Mancomunitat, E. Prat de la Riba el 1917 mentre sojornava a Sitges intentant recuperar la salut, i  J. Puig i Cadafalch el 1920.  Queda el “Souvenir de mon passage à Marycel” del victoriós general Joffre que ha viatjat a Barcelona el maig de 1920, finida la Gran Guerra, per presidir els Jocs Florals.

L’estament eclesiàstic també sovinteja Maricel, en especial el del bisbat de Tarragona –“Maravillado ante las magnificencias de esta incomparable mansión, digna de reyes”–, escriu l’arquebisbe, que el visita acompanyat del capellà Jaume Bofarull; el conservador del Museu Diocesà de Barcelona, i no hi falten el P. Miquel d’Esplugues i el P. Rupert de Manresa. No hi manquen els veïns Santiago Rusiñol i Lluïsa Denís.

La presència de diversos personatges i membres de la noblesa catalana i espanyola denota, d’una banda, la curiositat vers Maricel i d’altra la tendència de relació amb els Deering. Les seves signatures són destacades i nombroses: baronesses com Maria Vidal Quadras, baronessa de Güell, marqueses com la de Monsolís, la princesa Lucien Murat, del Conde de Peña Ramiro, els marquesos de Villanueva, el Marqués de Comillas, el Duc de Montpensier, Alfonso Sala, Marcos Rocamora, Manuel Rocamora Vidal; Alejandro Rivadulla, auditor general de l’exèrcit; els marquesos de Urquijo i de Soriano, els comtes de Aguiar, els marquesos de Tamarit amb tota la família; el governador civil de la província, conde de Salvatierra, amb la muller; els marquesos de Tejares, la baronessa de Cruylles, les marqueses de Comillas i de Castelldosrius, els marquesos de Monteflorido, els Arnús, els ducs de l’Infantado, els marquesos de Villamizar –cunyats de Ramon Casas–, entre d’altres. Alguns es fan acompanyar per personalitats de la societat civil i cultural catalana com Glòria Bulbena o Isabel Llorach.

El col.leccionisme internacional, el món nord-americà dels negocis; les relacions d’amistat, protocol.làries o comercials fan que Maricel sigui visitat per representants estrangers de diversos estaments, entre els quals destaca en diverses ocasions Arthur Byne, secretari de la Hispanic Society i autor d’interessants observacions sobre Deering i la seva col.lecció d’art hispànic rivalitzant amb la de Archer Huntington; Walter Berry, Norman Hart, Victor Bérard, Philip Brener, G.W. Bigham, J. Pollack, Walter J. Simpson, Louis N. Osmond, B. H. Schmidt, Berhnard Berenson, C. Soullier, E. Bardon; Katharine Foot, de la Creu Roja americana a París; el cònsol general d’Amèrica Carlton Bayley H. Frick; l’ambaixador americà a Espanya G. Ronard, Elizabeth Willard; Marion P. MacNeill, D. Harper, W.G. McCormick, R. Copland, el matrimoni McEven.

Cal esmentar, en darrer terme, els mateixos familiars de Charles Deering. A més del cunyat Richard Howe el 1914, les filles Marion acompanyada del marit, Chauncey Mc.Cormick queden enregistrats el setembre de 1919, i Barbara i el marit Richarad Ely Danielson el maig de 1920. En aquesta data es troben també a Maricel el seu germà James Deering acompanyat del seu amic A. Baker i poc després el jutge E. H. Gary, personatge cabdal en la determinació final de Charles Deering respecte Maricel i la col.lecció d’art.

Una de les síntesis que es pot extreure d’aquest llibre de signatures, més enllà de l’admiració, és el reconeixement vers Deering en tant que hispanista i salvador de l’art hispànic a través de Maricel, com el que expressa que “La labor de un extranjero como Deering es un honor para España”.

Després de quaranta-nou pàgines i el pas d’una variada gamma de personalitats i circumstàncies, el llibre acaba bruscament el maig de 1921. És el moment en que esclata la crisi de confiança mútua entre Charles Deering i Miquel Utrillo. A efectes pràctics els resultats són coneguts. Els detalls de la història encara no del tot, per bé que per les recerques efectuades fins el moment indiquen que el motiu de fons rau en la gran col.lecció d’art hispànic que Deering havia anat adquirint, sovint amb l’ajut d’Utrillo, i el seu destí final, en el qual hi van intervenir diversos factors. La salut i els ànims d’un Charles Deering ben diferent del que havia recalat a Sitges el setembre de 1909; els avatars dels negocis de la International Harvester Corporation; el posicionament dels seus familiars, que va ser determinant, i els consells dels seus amics de confiança constitueixen el substrat d’una decisió que a hores d’ara no es pot atribuir a la mala avinença de les mullers ni a una malintencionada gestió econòmica. En aquest sentit, els papers de l’advocat Hurtado i d’altres són determinants. De tot plegat, se’n donarà compte al Llibre de Maricel, de propera aparició.

En aquest article únicament s’ha volgut deixar constància dels hostes ocasionals de Maricel, els que van visitar Deering i Utrillo, els que van deixar la petja de la seva signatura i alguna cosa més: la seva relació, activa o passiva, en el context d’aquesta gran història.

VINYET PANYELLA

Notes:

*En un primer moment (1910) la grafia de Maricel es va escriure en alguns casos incorrectament, amb la y grega com a conjunció en lloc de la i llatina que hi pertocava. A partir de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913) es va anar corregint progressivament. S’ha conservat la grafia antiga només per identificar el títol original del llibre de firmes Marycel.

Folch i Torres, Joaquim. Una joia sitgetana. Pàgina artística de La Veu de Catalunya, 8.VIII.1912.

Miquel Utrillo i les Arts. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges: Ajuntament de Sitges, 2009

Panyella, Vinyet. Itinerari Maricel Integral. Un passeig pel Maricel de Charles Deering i Miquel Utrillo (1909-1921). Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2018.

Relós (Josep Soler i Cartró). Costums perdudes. El Eco de Sitges, 19.VI.1910

Comments are closed.