Les marques de Malvasia de Sitges

La malvasia es va vincular amb el nom de la vila per a conformar una de les més antigues denominacions d’origen de vins. En un terme municipal ja tan urbanitzat en el nostre segle XXI, el llegat testamentari que va fer Manuel Llopis de Casades a l’Hospital de Sant Joan d’unes terres amb el condicionant de ser destinades al cultiu concret de la malvasia, hi ha fet perviure el cultiu de la vinya i amb ell uns espais agrícoles que ja esdevenen excepcionals. La Malvasia de Sitges apareix reiteradament al llarg de  la història com un vi de luxe que va estar present a les taules dels més benestants. Mercès a l’autor Francesc de Sales Vidal i Torrents, una obra de la Renaixença teatral del s. XIX descriptiva d’ambients i mentalitats de l’època porta per títol La Malvasia de Sitges. La malvasia va donar nom internacional a Sitges segles abans del turisme i, no ho oblidem, a través del treball a les vinyes i de l’elaboració del vi i la seva comercialització va aportar recursos econòmics. Però no hem de deixar de banda el més important: la malvasia és tot un plaer al paladar.

Sobre un vi com la malvasia de llegendaris orígens històrics i que ha esdevingut tot un element patrimonial que forma part del bagatge que dóna nom a Sitges no ha d’estranyar que se’n continuïn fent recerques. Ens cal documentar encara més  l’origen i extensió del seu cultiu, els mercats als quals arribà, determinant-ne els països consumidors i amb detall el nivell de les capes socials que el consumien. Ens cal conèixer a fons l’extensió del seu cultiu, l’elaboració de la malvasia, de la qual es deia que era l’únic vi generós català tractat amb veritable cura, cal saber quin ha estat el seu preu i el seu volum de producció al llarg del temps i el nombre d’elaboradors que hi ha hagut.

De productors de malvasia n’hi havia un cert nombre que només n’elaboraven amb petites quantitats, gairebé podríem dir-ne per l’entorn familiar i immediat. D’altres en proveïen els mercats propers i llunyans primer posant a les ampolles unes etiquetes on simplement hi posava amb lletres el mot malvasia. A Sitges, però, hi ha un cas insòlit –per primerenc– del que avui anomenem un producte de marca. En el present article ens hem proposat fer un repàs a les marques i les etiquetes de malvasia i avançar en el coneixement de la seva cronologia. Val a dir que a Sitges hi havia molts més productors i comercialitzadors de marques de moscatell que no pas de malvasia, però en aquesta ocasió ens dedicarem només a aquestes darreres.

Sitges llueix en el seu historial una etiqueta de marca d’inusitada antiguitat –datada anys abans de la primera exposició universal (Londres 1851)– i de valor gràfic excepcional: es tracta de l’etiqueta amb gravat litogràfic Malvasia / de casa Fals de Sitges en Cataluña. En ella hi apareix un gravat amb el propietari de la hisenda dirigint les tasques de la collita que realitzen veremadores, mentre que els homes tenen encomanades les portadores i la seva càrrega i trasllat. Cal tenir ben clar que corresponen a l’etiquetatge realitzat en ocasió d’una producció limitada, selecta, que havia de respondre a una ofrena o encàrrec especial per a satisfer a alguna alta autoritat i alhora per a enaltir el nom de la hisenda dels Fals. Val a dir que aquesta etiqueta se li havia atribuït una datació del s. XVIII i identificat el propietari que hi apareix com a D. Josep Bonaventura Falç i Roger. El cert és, però, que al peu de la imatge hi consta la signatura del gravador Masferrer, que no és altre que Joan Masferrer, gravador de litografies barceloní amb obra coneguda datada entre 1817 i 1841 i referències vitals fins al 1843. Així, el personatge que hi apareix no és Josep Bonaventura Falç i Roger, que morí el 1803, sinó Ramon Dalmau i Falç, que n’havia heretat el patrimoni, i que morí el 1824, o amb molta més probabilitat el seu fill Ramon Dalmau i Amat, que heretà el patrimoni Falç, mentre un germà seu heretava el dels Dalmau. No dubtem que futures recerques podran precisar més la datació d’aquest gravat, però tant si data del 1817 com del 1843 sospitem que al nostre país deu ser la més antiga etiqueta de denominació d’origen i alhora de marca. No dubtem que aquesta etiqueta, tot i no correspondre al s. XVIII, sinó a la primera meitat del XIX, mereix figurar en lloc destacadíssim en la història de la vitivinicultura, la publicitat i el màrqueting, tant de Sitges com de Catalunya, i fins i tot amb un esment a nivell internacional.

Hem de fer un salt d’unes quantes dècades per a trobar altres etiquetes de marques de Malvasia de Sitges. Institucions com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre van promocionar la participació dels elaboradors de vins generosos a les exposicions universals i agrícoles i quan hi van començar a guanyar distincions cada productor va voler individualitzar-se i sobresortir dels competidors exhibint aquells reconeixements de meritòria qualitat en les etiquetes de marca pròpia. Així, tant les cases Dalmau com Bofill i Pintó començaren a destacar a les seves etiquetes les medalles i distincions aconseguides en exposicions del 1871 i 1877. Els Dalmau continuarien fent constar les medalles de què havien estat mereixedors en exposicions universals fins a la darrera, aconseguida en la de París del 1900.

Que el cognom familiar és un element identificador de primer ordre queda palès en què per a diferenciar-se de la prestigiosa casa Miquel Riera Mates, en crear Miquel Riera i Almirall el 1922 la seva marca pròpia, optà per a fer constar a les etiquetes M.R. Almirall, és a dir, deixant amb només una inicial el primer cognom que coincidia amb l’altre marca i fent constar sencer el segon cognom, que ja és diferent.  A banda del nom de la família altre element  identificador utilitzat també com a enaltidor del seu caràcter de luxe és la presència d’escuts familiars, que en el cas de les etiquetes de malvasia trobem en les dels Dalmau del s. XIX i ja a les primeries del s. XX en les de Joaquim Miró i Argenter i la seva successora Hortènsia Miró (1930).

De les cases productores Puig de Galup, Bonaventura Carbonell i Batlle, Joan Magrans, Joan Jaques Duran, Pere Muntaner i Falç, Vidal-Quadres o els Querol sabem del cert que havien produït malvasia però no en tots els casos la devien haver comercialitzada amb etiquetes de marca pròpia.

L’elaborador Miquel Riera i Mates, a banda de lluir el gran nombre de medalles aconseguides a exposicions, registrà el 1913 una etiqueta que va utilitzar també per a malvasia. Aquell mateix any matriculà també el disseny d’una ampolla de vidre amb forma i entallat propi i unes lletres en relleu amb el seu nom i la denominació de procedència: Sitges.

El productor de malvasia Daniel Robert i Vidal seguí l’exemple de dotar d’ampolles personalitzades a la marca pròpia i en 1926 en creava una amb les lletres en relleu Daniel Robert / cosecha pròpia /Sitges.

Salvador Robert i Raventós, personatge conegut popularment amb el nom de Tirano, registrà una etiqueta de marca pròpia de malvasia el 1912, i Feliu Mirabent i Mitjà registrà la seva el 1914.

La casa Josep Sariol i Coll, a més de les medalles  i distincions aconseguides en les exposicions, feia constar com a mèrit ser proveïdor de la Reial Casa.

Una marca més tardana com la dels cellers Robert que portaria des del 1930 Josep Robert Mestre, ja no utilitzaria els elements que havien definit les etiquetes més antigues tals com les medalles i escuts. Les seves etiquetes, fetes pel dissenyador sitgetà Josep Vidal i Vidal en 1941 i 1942 cercaven una imatge decorativista o bé fer ús de l’element més definitori del seu origen local: la imatge de la Punta, tan popularitzada arreu gràcies al turisme. Ja als anys 60 van seguir aquest corrent d’altres marques com les Bodegas Javier  o la marca J. Coll i Bosch.

Val a dir que es detectaren nombrosos casos de comerciants sense escrúpols que volgueren aprofitar el nom de la Malvasia de Sitges per a vendre productes que no n’eren originaris ni responien a la seva qualitat encara que a voltes apareixien amb etiquetes amb il.lustracions referents a la via, per aquest motiu l’Ajuntament va voler registrar el 1923 Sitges com a nom de marca, per a evitar que en fessin ús comerciants forasters. Entre altres funcions, amb la voluntat de crear un distintiu de producció amb denominació d’origen Sitges, es creà l’Associació Vitivinícola de Sitges l’any 1924 i posteriorment el Sindicat de Producció Agrícola de Sitges.

L’Hospital de Sant Joan de Sitges donant continuïtat any rere any al cultiu i elaboració de la malvasia i el nou Centre d’Interpretació que es crea a l’espai del Corral de la Vila ben segur que donaran renom i continuïtat al patrimoni, històric, cultural, gastronòmic i natural  que representa per Sitges. 

XAVIER MIRET I MESTRE

Comments are closed.