Enriqueta Malivern, recol·lectora de literatura popular

D’entre els gustos i aficions de caire literari que la sitgetana Enriqueta Malivern va practicar al llarg de la seva vida, en destaquem un, mereixedor, sense cap mena de dubte, de reconeixement. El de la seva afició a recollir records i coneixements sobre oracions, versets i altres mostres d’una literatura de caire eminentment popular.

L’Enriqueta va materialitzar aquesta humil tasca recopiladora publicant articles breus en els quals recollia i contextualitzava, de forma sintètica, diverses fórmules d’oracions, versets i lletres de cançons que recordava de la seva infantesa o que en un moment determinat va poder recollir de gent propera a ella, i que feien referència no només a Sitges, sinó també a altres poblacions penedesenques. Articles que foren publicats per les entitats culturals properes, i que es feien ressò en aquells anys –finals dels setanta i primers vuitanta del segle passat– d’una certa recuperació de la cultura popular, a la que durant molts anys se li havia girat l’esquena; el Grup d’Estudis Sitgetans i l’Institut d’Estudis Penedesencs, on l’Enriqueta milità culturalment des de la seva   creació.

Aquests articles tenen en comú el fet de recopilar mostres  de literatura popular de tradició eminentment oral. En ells es reprodueixen un seguit d’oracions, versets i moixaines a declamar, que provenint de temps reculats, han tingut la característica d’haver perviscut durant molt de temps, i haver desaparegut alguns d’ells en temps no gaire llunyans. De fet, aquesta preocupació per la possible pèrdua d’aquest patrimoni no tangible, és el motor que empeny l’autora a redactar els textos, que pretenien deixar nota escrita dels seus records en aquest sentit. I més, en veure com els diferents reculls que als anys setanta s’editaven no recollien les versions que ella recordava.

En l’article Vells costums i velles cançons, l’autora explicita la justificació d’aquesta manera. “Sóc conscient que tenint en compte els importants reculls i estudis que d’aquestes matèries s’han anat fent al nostre país, poca cosa puc aportar-hi jo, que sóc simplement una afeccionada. He pensat, però, que podia ser interessant deixar constància de coses sentides i viscudes en la nostra infantesa a casa nostra i pels carrers de Sitges i més en observar que no tots aquests costums, jocs, i cançons figuren en els costumaris i cançoners. Per totes aquestes raons, doncs, encara que l’aportació sigui potser insignificant, m’he atrevit a dur-la a terme i d’aquí ha nascut aquest petit treball”.

La literatura de què ens parla l’Enriqueta és un gènere literari popular, bàsic, i fins i tot rústec, però amb un alt interès, en tant que mostra l’existència i arrelament d’un cert patrimoni cultural antic, de transmissió eminentment oral, que atresora saviesa popular. Amb expressions i frases que són fruit de l’experiència de la vida i d’un bagatge ancestral construït i transmès a través de generacions. I que juntament amb d’altres mostres similars, com els goigs, les corrandes, les cançons de pandero i d’altres, conformaven un conjunt cultural molt proper a la gent del carrer, transmès de manera oral.

D’origen humil, l’Enriqueta tingué des de ben petita un gran interès per tot el que era la literatura. Educada en la sensibilitat, fou una lectora infatigable de tota mena de llibres. El seu gran interès pel folklore i la literatura la féu ser gran coneixedora de l’obra Joan Amades i, sobretot, de Mossèn Cinto Verdaguer.

La passió pels llibres i per compartir-los ens la mostra una anècdota de la seva infantesa. Durant la guerra tenien  a casa una nena acollida, i en veure la tristor de la nena en no tenir cap mena de regal la nit de reis, agafà un llibre seu, l’embolicà i li deixà sota el coixí. La imatge de felicitat de la nena en veure el regal el dia de reis l’acompanyà tota la vida.

A més de la literatura, l’Enriqueta mostrà sempre un gran interès per les expressions de caire popular i el folklore en general. Potser en això tenia a veure l’origen de la seva família materna. Els avis foren durant anys els masovers de Can Ràfols, a Campdàsens, i aquest fet de viure apartats de la població havia marcat la infància de la seva mare. Recordava com convivien amb el capellà (Mossèn Eudald) i amb un pastor. Si del primer és de creure que la mare va aprendre oracions de caire religiós, és del segon que probablement n’aprengués aquelles ancorades en el patrimoni cultural dels homes de camp. Algunes de caire curatiu, com les oracions que la seva mare recitava sota demanda de l’avi per tal de guarir-li de llomat o l’espunyidura. I que, segons recorda, havien de ser dites tres vegades al dia durant cinc dies seguits:

Gloriós Sant Mauro

que a la font anau

que de la font tornau.

Aquella font tan pura!

Guariu a.. (nom de l’afectat)

del llomat o espunyidura.

O altres, com la que recollí en referència a les erisipeles (infecció cutània), que eren més difícils de curar, i calia que repetir durant  nou dies:

Sant Pere se’n va al camp

a llaurar.

Se mare li porta l’esmorzar

i li diu:

¿Què és aquell foc tant

ardent?

És el foc de l’Orient.

¿Què farem per apagar-lo?

Oli de nou, sagí de porc i t

res alenades

Que sia aviat mort!

Oracions que no deixen de ser mostres de l’herència d’una religiositat popular, contra la que la mateixa església es mostrava neguitosa, donat que en realitat integrava creences i saviesa de caire ancestral (o potser també superstició).

Una altra de les temàtiques freqüents, de la qual ella en recull alguna mostra, són les referides als ensurts de caire atmosfèric, tota una desgràcia, capaç de fer malbé una collita, i que calia evitar com fos possible. Recordava les invocacions a Santa Bàrbara contra els llamps i les pedregades:

Sant Marc, Santa Creu,

Santa Bàrbara, no ens deixeu!

I com en els goigs cantats en dia de la seva festivitat es deia:

Contra llamps i pedregada

mal de pits, febre i dolor

donau-nos vostre favor

Bàrbara Verge Sagrada.

La recopilació que féu l’Enriqueta era temàticament més àmplia. També parlà de les oracions viatiques, les de bona nit, o les de protecció. Però un tema en el qual mostrà un especial interès fou en el de les moixaines infantils, jocs, i cançons que recordava de la seva infantesa. De fet l’article Vells costums i velles cançons tracta íntegrament aquesta tipologia.

Especial atenció féu també a les oracions relacionades amb els captiris o captes, que eren l’acció per part d’una colleta d’infants d’anar a recollir una aportació monetària o en forma de queviures. Entrega que era degudament sol.licitada i/o agraïda amb una frase de bons desitjos i prosperitat1. L’article Dineret de la Santa Creu, qui no paga no va al cel, parla d’aquest costum que es celebrava durant la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, en la que era costum que grups de canalla recorreguessin a la població donant bons desitjos als estadants a canvi d’un òbol. Tot recitant:

Senyora hermosa, senyora

hermosa,

Vostè que té una cara com

una rosa,

Un dineret per la Santa Creu!

I si era un home el destinatari:

Senyor galant, senyor galant,

Vostè que té la cara com un

diamant,

Un dineret per la Santa Creu!

Altres captiris dels que parla l’Enriqueta són del de Sant Nicolau, i el de Santa Llúcia, en estar més organitzats en diverses poblacions del Penedès.

Tradicions que van acabar xocant amb la modernor dels nous temps. L’etnògraf reusenc Salvador Palomar recorda com aquesta pràctica fou objecte de prohibició municipal en diverses poblacions, a finals del segle XIX, en considerar-la vergonyant. Amb tot, va subsistir en algunes poblacions fins entrat el segle XX2.

També recorda el de Serra la Vella, relacionat amb el temps quaresmal i amb les festes de quintos, tan freqüents en temps de Pasqua. Aquestes darreres són les que l’autora relaciona amb les Caramelles, mutades en la festa de resurrecció de Crist, però d’origen indiscutiblement captaire i juvenil.

Diferents mostres doncs d’una literatura popular, ancorada en la tradició oral, que gràcies a gent com l’Enriqueta Malivern, qui féu la feina de recollir-les en un determinat moment, podem avui dia recordar-les i gaudir-les, amb la tranquil.litat de saber que queden transcrites. Una tasca que ha aixecat també l’interès d’algun lingüista, i que creiem ha estat de justícia tornar a recordar. 

JORDI MILÀ I FRANCO

Notes:

1 Vàrem tractar un tema semblant, amb l’aportació d’una recapta a Sitges el 1582 a: Les cançons de pandero quadrat i la Confraria del Roser, La Xermada núm 46. Estiu 2014.

2 Costums de Maig. Al blog de Salvador Palomar: lateirawordpress.com Apunts de Cultura i lliure pensament (entrada d’1 de maig 2017).

Articles d’Enriqueta Malivern:

Oracions de l’antigor. Miscel.lània penedesenca, 1978

Vells costums, velles cançons. Butlletí del GES,  núm. 21. Desembre 1981

Dineret de la Santa Creu, qui no paga no va al cel. Cançons i captiris. Miscel.lània penedesenca, 1982

Tots tres articles són a l’abast a través de la xarxa.

Agraïments: Loreto Almirall i Malivern

Comments are closed.