No em desagrada, però no ho ambiciono

Hi ha persones que brillen per la seva genialitat i també n’hi ha que dirigeixen la seva genialitat cap a la construcció d’una vida que brilla als marges. Mentre que allò que fan les primeres són obra d’un geni, allò que fan les segones és mostrar una part de la seva vida donant a entendre que la seva genialitat rau a deixar veure només una part d’allò que són.

Nascut a Barcelona l’any 1902 al si d’una família burgesa estretament vinculada a l’entramat artístic i cultural d’aquesta ciutat entre finals del s. XIX i principis del s. XX, Joaquim Gomis és una d’aquelles persones que es va mantenir al marge de la primera línia de la creació en haver estat cridat, des de molt petit, a combinar la tradició familiar amb la seva passió per la fotografia. I és que si el seu primer contacte amb aquest mitjà es dóna als catorze anys, quan la seva padrina li regala una càmera Brownie, també és molt aviat quan s’endinsa en el món del tèxtil i, a partir d’aquí, a viatjar per tot el món a la recerca dels darrers avanços en aquest terreny i gaudint de la possibilitat de conèixer en primera persona les propostes més avançades en l’àmbit de la fotografia a nivell internacional.

Joaquim Gomis creix en una Barcelona que al mateix temps que es troba en plena expansió després de les exposicions universals i internacionals de 1898 i 1929, és considerada, principalment pels francesos, com a nucli de refugiats durant la primera guerra mundial. En aquella època –estem parlant dels anys 20– la fotografia vinculada al simbolisme i al regeneracionisme era la que circulava amb total normalitat i, llevat d’algunes excepcions, encara no s’havia convertit en la matèria artística primera dels creadors més avantguardistes. Si la idea que la fotografia complia una funció testimonial estava força arrelada en el sentir popular –s’havia dit que els darregotips eren “miralls amb memòria”– era perquè van haver de passar uns quants anys abans que les innovacions tècniques de finals del s. XIX i l’estandardització dels dispositius fotosensibles, durant el primer terç del s. XX, permetés entendre que la fotografia no era només allò que reflectia el que passava davant d’un objectiu, sinó el resultat de les decisions que havia de prendre el fotògraf davant d’allò que passava davant dels seus ulls i de les possibilitats que li oferia la màquina amb què podia captar-ho. Tan bon punt va quedar clar que en la fotografia també es percebia la subjectivitat del fotògraf es va inaugurar l’eterna dicotomia que avui encara hi ha entre la fotografia documental i la fotografia de creació.

Fet a si mateix entre la captació d’allò que veu i les decisions que, progressivament, entén que ha de prendre com a fotògraf, Gomis s’inicia en la pràctica fotogràfica tot captant escenes familiars i domèstiques, les excursions que fa amb la família al camp, els moments d’esbarjo durant els períodes de vacances o, a partir de l’any 1921, les ciutats a les quals es desplaça –principalment els EUA, Anglaterra, França– per ampliar coneixements en les fibres de cotó que es treballaven a l’empresa familiar.

Tant des del punt de vista temàtic com conceptual o estètic, Joaquim Gomis demostra tenir, ja des d’un bon principi, una mirada prou diferent de la dels seus coetanis. Es tracta d’una mirada que, arran del coneixement directe del rumb que pren la fotografia a nivell internacional, Gomis va modulant progressivament sobre la base del contacte directe amb l’obra de fotògrafs que, lluny del pictorialisme que predomina a Barcelona i Espanya fins ben entrat el s. XX, advoca per la puresa, la instantània, el directe –la denominada Straight Photography amb Alfred Stieglitz i Paul Strand al capdavant– i el desig no tant d’imitar la pintura com de dotar la fotografia d’una entitat pròpia, identitària i inequívoca. Es tracta d’un llenguatge amb el qual Gomis té ocasió d’entrar en contacte a través de les revistes que pot veure, principalment durant el seu exili a França entre 1936 i 1939, de la Neue Sachlichkeit, la Nova visió fotogràfica –amb Moholy-Nagy, la Bauhaus o Rodchenko al capdavant– la fotografia de carrer, el surrealisme de Man Ray o, en general, de propostes que defensen l’autonomia de la fotografia, l’alliberació del model pictòric i la generació de lleis tècniques, òptiques i formals que permeten que la fotografia pugui ser més precisa en la posada a punt i profunditat de camp, recorre a primers plans com a mesura d’aïllament, usar la llum i l’ombra per a la creació de formes o utilitzar el caràcter tècnic de la fotografia com a mitjà d’exaltació de l’objecte tot considerant l’objectiu d’una càmera com una pròtesi que es pot fer servir per ampliar la visió de l’home.

A partir d’un dels viatges que Gomis realitza a París l’any 1928, la seva mirada experimenta un gir important tot donant lloc a un llenguatge visual basat en unes narracions que, a través de la seqüencialitat, li permetran fer un retrat molt complet i dinàmic d’allò que fotografia tant en detall com fragmentàriament o mitjançant la repetició dels elements. És a partir d’aquest moment quan es comença a percebre l’interès de Gomis per la seqüència –és a dir, la narració– en detriment de la instantània. Segons diu el mateix Gomis “quan entrava en un poble primer feia vistes generals de lluny; a poc a poc, m’anava acostant als carrers, les gents, els detalls de les finestres, les reixes (…) amb una inquietud que no parava fins que no havia acabat”. Es tractava, per tant, de captar l’essència d’allò que veia no només a partir d’una imatge sinó des de la mirada d’algú que acaricia.

Juntament amb aquella línia de treball que aposta per dotar la seva fotografia d’un rerefons de caire artístic o experimental, també es dóna en Joaquim Gomis la vessant que aposta per una pràctica documental que, en la línia de la fotografia de carrer –impulsada durant els anys 50 per fotògrafs com William Klein, Robert Frank, Lee Friedlander o Diane Arbus– advoca per una mirada desproveïda de tot sentimentalisme i en favor d’un llenguatge visual exemplificat en enquadraments fotogràfics i punts de vista inusuals.

A més de ser reconegut per la qualitat d’unes imatges que aborden el detall com si es tractés d’un univers, allò pel que es reconeix especialment la labor de Gomis és pel seguiment fotogràfic que fa d’indrets tan diferents com Eivissa, Mont -roig del Camp, Sitges, etc.; temes com la natura, les tradicions populars, etc.; el treball d’arquitectes com Antoni Gaudí o el seu amic Josep Lluís Sert i, sobretot, l’univers d’un gran artista i amic com era el cas de Joan Miró.

Si la seva evolució en el terreny de la fotografia és quelcom que s’evidencia en el decurs dels anys i permet veure que, en aquest fotògraf autodidacta, no hi ha res que sigui fruit de la casualitat, també s’hauria de puntualitzar que tot això és conseqüència d’una dedicació conscient, regular i incansable a l’entorn de la fotografia, a una més que  abnegada entrega a la cultura i la modernitat –per exemple, a través de la seva implicació en la fundació de l’Associació Amics de l’Art Nou (ADLAN) l’any 1932 o el Grup 49– i a la sèrie d’assajos fotogràfics coneguts com fotoscops que, tot combinant text amb imatge a la manera d’un assaig fotogràfic, Gomis dur a terme a partir dels anys 40 –amb una sèrie sobre un Eucaliptus que mai no s’arriba a publicar– i que fins als anys 70 van comptar amb la complicitat del barreter i activador cultural Joan Prats.

Respirant des de la rereguarda d’una creació que no només no li dóna l’espatlla sinó que li obre totes les portes, Joaquim Gomis és un fotògraf l’obra del qual no és massa coneguda pel gran públic. Per bé que ha estat motiu d’acurades revisions per part d’experts com el crític d’art Daniel Giralt-Miracle o l’historiador de la fotografia Juan Naranjo, l’obra de Gomis que més s’ha donat a conèixer ha estat, com ja hem dit, els fotoscopis que va dur a terme amb la complicitat de Joan Prats. Llevat d’aquestes publicacions, la riquesa del fons documental de Joaquim Gomis, en l’actualitat custodiat per la Fundació Joan Miró, roman a l’espera de ser reconegut tant per la vàlua documental d’allò que congela com la qualitat d’unes imatges que traspassen el pla per tal de posar en valor allò que tenen de la persona que mira.

L’any 1982, Fèlix Pujol, un periodista de La Vanguardia, fa una entrevista a Joaquim Gomis en el decurs de la qual li pregunta si li hagués agradat ser un fotògraf famós. Fidel als seus principis i en línia amb la manera en què Gomis té d’entendre la seva pràctica fotogràfica, respon el següent: “No em desagrada, però no ho ambiciono”.

No es tracta d’una resposta qualsevol. Es tracta d’una declaració que al mateix temps que posa de manifest quin tipus de persona era Joaquim Gomis, també parla del tarannà d’un artista que, des del segon pla d’una avantguarda de la qual en forma part, ens pot ensenyar a observar el nostre entorn d’una manera tan peculiar i particular com innovadora, estimulant i generadora d’uns continguts, sempre vinculats a la nostra vida.

FREDERIC MONTORNÉS

Comments are closed.