Terramar: urbanisme i turisme

Les tres primeres dècades del segle XX canvien i determinen la fesomia de Sitges de forma definitiva. És un canvi determinat per dues característiques: la voluntat estètica i l’eixamplament dels límits físics del desenvolupament de la vila. D’acord amb aquesta evidència històrica, fa uns anys em plantejava si existia un Sitges noucentista amb una convicció en sentit afirmatiu que volia arribar a la conclusió que sí que existia: en l’obra del pintor Joaquim Sunyer, de l’escultor Pere Jou, en alguns passatges del dibuix i la pintura de Lluís de Dalmau, M. A. Cassanyes, Alfred Sisquella i Artur Carbonell; en l’obra poètica de Trinitat Catasús i Salvador Soler i Forment; en l’ideari estètic i l’actitud eclèctica de Josep Carbonell i Gener; en el projecte de Maricel dirigit per Miquel Utrillo; en l’esperit urbanístic de Francesc Armengol i en l’obra arquitectònica i urbanística dels arquitectes Josep Renom i Josep M. Martino. I, efectivament, la realitat històrica i els fets mostren Sitges com una de les Segones ciutats del Noucentisme. A partir del seu estudi podem establir una cronologia del Sitges noucentista que transcorre pel primer terç del segle XX articulada en tres eixos: els anys de Maricel (1908-1918); el de de Terramar (1918-1930) i la institucionalització del Modernisme (1931-1936). Els límits d’aquesta cronologia són, com tota convenció, més que imprecisos, osmòtics, però ajuden a endreçar les etapes de la història cultural de la vila.

És un Noucentisme coexistent, a partir de 1918, amb l’Avantguarda en les actituds i articles de Josep Carbonell i Gener i M. A. Cassanyes i que transcorre entre les pàgines de les revistes de Terramar, Monitor i de L’Amic de les Arts. Un Noucentisme que entra de ple en la percepció i transformació del paisatge sitgetà i que artistes, poetes i urbanistes en constitueix el primer eix, entre 1909 i 1918. Terramar pren el relleu de Maricel a finals de 1918  amb el gran projecte urbanístic emprès per Francesc Armengol que, per bé que liquidat com a empresa el 1926, continua la seva embranzida fins els anys trenta i obre Sitges al més llançat cosmopolitisme. Un tercer període, iniciat amb la II República i amb la Catalunya autònoma de 1931-1936 assoleix, entre altres coses, la institucionalització local de la cultura amb l’obertura del Cau Ferrat com a museu públic i la creació de l’incipient sistema de museus sitgetà per part de Joaquim Folch i Torres. La Guerra Civil que esclata el juliol de 1936 acaba amb tot plegat i el que vindrà a partir de 1939 té tot un altre signe.

El projecte de Terramar s’erigeix en el segon gran eix del Noucentisme a Sitges des de diversos vessants, principalment l’empresarial, urbanístic i turístic, sense deixar de banda, i aquest és un fet important, la identificació de Sitges amb la cultura. La tradició venia de lluny, ja que feia més de vint-i-cinc anys que Rusiñol havia fundat el seu Cau Ferrat; ara ja eren història. Maricel més recentment, a més de transformar tot un barri en un complex arquitectònic inigualable, havia projectat Sitges vers el col·leccionisme d’art hispànic amb un potent ressò internacional i per bé que Charles Deering s’havia endut la seva col·lecció d’art, restaven els edificis i una fesomia urbanística ja insubstituïble. La construcció del Monument a Gaietà Benaprès el 1916, obra de l’escultor Enric Casanovas i erigit per subscripció popular, va obrir una nova perspectiva de cara a la Mediterrània i va esdevenir una premonició del gran creixement urbanístic que dos anys més tard s’inicià amb la urbanització de Terramar.

Francesc Armengol, un promotor visionari

El promotor de Terramar, el sabadellenc Francesc Armengol i Durant, coneixia bé aquest context. Salvant totes les distàncies, la personalitat d’Armengol manté un cert paral·lel amb la de Deering: era un industrial i era un home de cultura. El projecte d’Armengol, un visionari del seu temps, sorgia de la voluntat de convertir Sitges en la primera ciutat jardí de Catalunya, dotant-la alhora d’instal·lacions turístiques que tenien com a model la ciutat francesa de Niça, urbanitzant la partida entre Sant Margarida i Miralpeix i el Vinyet. Era un projecte ambiciós i, fins a un cert punt, utòpic, però que va suposar no només la urbanització d’una gran extensió de sorral i algunes sínies sinó la  construcció d’un sector residencial modern, a l’europea, amb tota mena d’equipaments –hotel, casino, heliport…–, amb xalets enjardinats i un passeig que era, i encara és, l’obertura perllongada i lliure d’entrebancs de la vila a la Mediterrània, la mar llatina del Noucentisme.

La compra massiva de terrenys es va iniciar el 1918 i l’octubre d’aquell any s’aprovava la primera urbanització promoguda per  Parques y Edificaciones S. A., l’empresa que havia creat Armengol per a aquesta finalitat. La col·laboració dels arquitectes Josep Renom, sabadellenc, home de confiança d’Armengol i autor dels primers xalets, i de J. M. Martino, que amb el temps va esdevenir el traç visible de la urbanització, va ser insubstituïble, fins i tot després de la fallida de la societat creada per Armengol. La urbanització va passar a una altra empresa, Hoteles y Playas del Mediterráneo, que continuà amb el projecte d’edificació de xalets i obertura de carrers i avingudes fins a l’esclat de la Guerra Civil. Francesc Armengol i Duran, proclamat Fill Adoptiu de Sitges el 1919, va morir el 1931 arruïnat sense veure acomplert el seu projecte. L’estil urbanístic i arquitectònic que identifica Terramar i avui encara perdura malgrat la manca de protecció patrimonial i urbanística del conjunt paisatgístic es deu a l’arquitecte Martino.

Propaganda i avantguarda per a un model propi d’urbanisme i habitatges

La urbanització que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, i la revista que en constituïa l’òrgan de propaganda, de títol homònim, constitueixen un ambiciós testimoni del projecte. Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921) va ser encomanada a Josep Carbonell i Gener el qual, com les altres dues revistes que va dirigir, Monitor (1921-1923) i L’Amic de les Arts (1926-1929), va assolir l’equilibri dels continguts entre Noucentisme i Avantguarda. En contacte amb els més importants escriptors del moment, especialment amb els emergents i avançats, va aconseguir col·laboracions de Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pierre Albert-Birot, Maurice Raynal i Josep M. Junoy, entre d’altres. Terramar esdevingué la tribuna des d’on Carbonell continuà la manifestació del seu interès per les arts plàstiques que havia iniciat a les pàgines de El Camí. A més dels textos sobre la bellesa i les bondats de Sitges i de l’arquitectura del projecte urbanístic, dedicà diversos articles als noms que, entre el conjunt de joves artistes de Catalunya, li semblaven més prometedors, més encaminats a la renovació estètica, necessària per no perpetuar les imitacions dels paisatges impressionistes o de Cézanne. En diversos articles es referí, entre altres, als pintors Joaquim Sunyer, Darius Vilàs, Josep Obiols i Jaume Guàrdia.

El vessant propagandístic de la revista es va centrar en dos àmbits. D’una banda, el de reivindicació del passat recent de Sitges com a gresol de cultura, incloent-hi la cultura popular –fent ressò de la I Exposició Nacional de Clavells (1918) per exemple, i reivindicant la importància del Cau Ferrat i de Maricel–. D’altra, el de l’explicació de diversos models turístics consolidats a Europa que podien constituir el futur de Sitges, com la colònia d’artistes alemanya de MargaretteHohe a Essen, o els escenaris de  de la Costa Blava –Niça, Cannes, Menton– i la Riviera –Sanremo, Rapallo– o el de Brighton. El model propugnat per Terramar englobava la definició del model turístic de Sitges, en part utòpic però no del tot impossible, apostant pel lleure esportiu, per l’alt estànding dels habitatges i per realització arquitectònica estèticament unitària, per un tant per a vivendes com per als equipaments que accentuaven la vocació cultural del projecte.

Al costat del gran hotel i del casino, l’arquitecte Martino hi projectava una biblioteca i un auditòrium, i Carbonell, des de les pàgines de Terramar, esmerçava més tinta, plom i fotogravat en remarcar aquests equipaments que en donar compte dels preus dels solars que es posaven a la venda. Més enllà de la tipificació d’un model turístic internacionalitzat, pel que fa a les vivendes es defugien els models de les torres i de l’estiueig convencional que els burgesos de Barcelona i els industrials de la perifèria de la capital es construïen bé a l’interior bé a les viles costaneres de la Costa de Llevant i s’optava pels models propis i moderns que Martino proposava. “Sitges est la ville la plus propre de l’Espagne. Elle possède la plage la plus douce de la Mediterranée, les hôtels sont excellents, le climat idéal et les habitants les plus avenants des latins”, pregonaven els anuncis de Terramar, al llarg de 1920. La inauguració del Gran Hotel Terramar el 1933 tancava una primera etapa i obria els anys de la magnificència, frivolitat i prestigi cosmopolites dels anys trenta sitgetans.

VINYET PANYELLA

Comments are closed.