De Madrid a Sitges amb el món artístic

Avui anirem a Madrid i ens fixarem en una fotografia: “La tertúlia literària”, d’autor desconegut i publicada a Mundo Gráfico núm. 50, el 9 d’octubre de 1912. (De fet aquest article és continuació del publicat a L’Eco de Sitges el 17 de març de 2017: “Sense permís del confessor”).

L’actor Villagómez (al centre) llegeix el drama María de Padilla, de Francisco Villaespesa (assegut a la seva dreta). Es reconeix entre els presents Gregorio Martínez Sierra (assegut, a l’esquerra de la imatge), José Francés (dempeus, recolzat en la cadira de Villaespesa), l’argentí David Peña (assegut a l’esquerra de l’actor), Felipe Trigo (a continuació) i Alberto Insúa (assegut a la dreta de la imatge).

Almenys quatre d’aquests senyors tan ben posats i formals tenen en comú ser residents a Madrid, haver passat en algun moment de la seva vida per Sitges i haver escrit “novela galante” o “novela erótica artística”.

Per generació i afinitats literàries, Álvaro Retana (protagoniste de l’article anterior) coincidí amb Felipe Trigo i Jacinto Benavente, i de la generació següent, amb Alberto Insúa, Gregorio Martínez Sierra, José Francés (a la fotografia) i Pepito Zamora, Juan Sotana, Antonio de Hoyos Vinent, Joaquín Belda, López de Haro, Ramon Pérez de Ayala, el Caballero Audaz (alguns no s’atrevien o no gosaven signar amb el seu nom), etc.

Dotzenes de col·leccions de novel·la eròtica, galant i frívola omplien el mercat. Se’n va fer una amplíssima difusió. Un món que xocava frontalment amb la moralitat oficial. El 1923 es pasà de la marginalitat a la persecució, tant per par de l’Església i de la societat conservadora, com des de l’ortodòxia revolucionària d’orientació proletària. El món de l’eròtica tenia també –per decadent i burgès— una clara valoració negativa. El nou ordre nacional-catòlic ho escombrà del tot, tant del món públic com del privat, car la gent no es volia arriscar a les delacions que podien comprometre els col·leccionistes; per això costen tant de trobar. A més a més, les biblioteques, controlades pel poder, no les podien contemplar en les seves prestatgeries.

El mestre dels psicalíptics, que no apareix a la fotografia, va ser Felipe Trigo (1865-1916). En quinze anys arribà a publicar disset novel·les. Cap escriptor de la seva època podia competir amb ell en fecunditat i en vendes, i no es coneixen molts casos en la literatura universal d’autors capaços d’acumular una considerable fortuna en tan poc temps, amb casa senyorial inclosa. Metge rural, després metge militar, abandonà aquesta carrera per dedicar-se només a la literatura. Malauradament se suïcidà d’un tret a casa seva després d’esmorzar. Tenia 51 anys. Portava setmanes treballant intensament en la que seria la seva novel·la pòstuma, Murió de un beso, que deixà gairebé conclosa. Va descriure la burgesia provinciana i la hipocresia del seu comportament, defensà amb ingenuïtat la tesi de l’alliberament eròtic i sexual com a via de salvació col·lectiva.

Un dels que apareix a la fotografia i que sabem segur que va sovintejar Sitges fou Alberto Insúa (L’Havana, 1885-1963), pseudònim d’Alberto Galt y Escobar. Un escriptor prolífic que tingué el seu primer èxit literari amb la novel·la eròtica La mujer fácil (1909); obra de la qual renegaria avergonyit temps després, com explicà a les seves memòries. Insúa va conèixer el Cau Ferrat i Sitges en dos viatges el 1906 i 1913, i a Rusiñol el conegué el 1924, en el seu tercer viatge a Barcelona. L’any 1929 es retrobaren en el marc de l’Exposició Universal i encara amb motiu de la trobada d’intel·lectuals espanyols convocada per Francesc Cambó. Potser és de llavors que en Miquel Utrillo fill en guardava un autògraf. També va ser el traductor de El Greco o el secreto de Toledo de Maurice Barrès (1914). Escriptor més que prolífic, a més de milers d’articles periodístics li he comptat fins a 120 obres diferents, de tots els gèneres. Llàstima que les memòries no foren acabades, car el 1961 passà unes llargues vacances a Sitges –a l’Hotel-Residència ISI, al passeig de la Ribera núm. 64 i 53— i ho hauria pogut explicar tot d’aquesta estada. De Sitges en valorà molt la platja, la reconeixia com una de les més boniques que havia conegut, i també en valorava “el esfuerzo de sus hijos en mejorarla y defenderla de los ataques del mar. La madre naturaleza no puede munca dejarse en libertad pues muchas veces se convierte en madrastra.” Mentre era a Sitges escrivint les memòries, també escriví almenys dos articles sobre el poble per a La Vanguardia. El primer és un excel·lent retrat costumista, sempre en positiu, i el segon, és un pèl més crític amb el turisme.

Gregorio Martínez Sierra (1881-1947) i la seva dona, María Lejarraga, eren gent de teatre, empresaris i autors dramàtics. Van ser els traductors de les obres de Rusiñol i fins en van escriure una a quatre mans –o sis— amb ell: Ocells de pas. Sierra va ser deixeble de Jacinto Benavente (1866-1954). Aquest  també va ser traductor de Rusiñol i vingué a Sitges almenys tres cops (1935, 1936 i 1942), a descansar i a escriure del Terramar estant. Coincidia a l’hotel amb el comte de Güell i, segons Gazul, no tingué gaire tracte amb els artistes i intel·lectuals locals. Primavera en Otoño (1911) de Martínez Sierra, i Rosas de Otoño (1905) de Benavente, són comèdies que tracten sobre problemes conjugals. L’èxit les portà a la gran pantalla el 1933 i 1943 respectivament.

Un altre de la fotografia és José Francés (1883 -1964), periodista, crític d’art, traductor i novel·lista –també me l’ha descobert l’Isidre Roset, com a Retana—. Fou un dels principals crítics d’art espanyols del seu temps, especialment des de la revista madrilenya La Esfera. Escriptor prolífic, té més de 400 narracions curtes i 20 novel·les, gènere en el qual tractà l’erotisme. Després de la guerra es convertí en un escriptor més “conservador” i passà de l’Oficina de Correos a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Almenys li hem localitzat tres articles dedicats a Sitges. El primer correspon a la seva primera visita al poble l’abril de 1917 i va ser publicat primer a La Esfera (aquí l’article anava acompanyat de set fotografies) i el 25 d’agost reproduït a Baluart de Sitges, “El Cau Ferrat de Sitges”.

El segon és del 28 d’agost de 1926, quan s’inaugurà la nova seu de Correus de Sitges. L’acadèmic se’n va fer ressò en aquella revista madrilenya amb l’article “El Arte y la Posta”: “Por mi simpatia a Sitges y por mi condición de oficial de Correos es un deber que cumpliré con verdadera satisfacción”, hi digué.

I el tercer és del 17 de maig de 1936, surt publicat a Baluard de Sitges, “Reiteración a Rusiñol” (primer havia sortit a El Noticiero Universal de Barcelona) –aquesta també ha estat troballa de l’Isidre Roset.

Sempre pendent del que passava a Sitges i dels sitgetans, el 1944 va fer una conferència a Madrid sobre Ferrer Pino amb motiu de la inauguració d’una exposició d’aquest al Salón Dorado de la capital. Al 1951, quan s’inaugurava a Aranjuez, al jardí que du el nom de Rusiñol, una làpida commemorativa, Francés, com a secretari perpetu de l’Academia de San Fernando, i Benavente, en nom de la Sociedad de Autores, parlaren davant el bust de Rusiñol, inaugurat per la filla. El 1956 es va fer ressò de l’homenatge a Sunyer a la Sala Toisón de Madrid –ja li havia dedicat un altre article, just el darrer a La Esfera, el 17 de gener de 1931—, i el 1960, de la visita homenatge de l’Arca de Noè al Cau Ferrat. I L’Eco de Sitges en donava sempre les raons.

El senyor de correus i la ballarina

Un dia, el senyor José Francés assistí al Liceu i s’enamorà de la ballarina hel·lènica Àurea de Sarrà (1889-1974). Això havia de ser abans de 1930, que és quan ella es retira dels escenaris. Era filla d’un farmacèutic de Barcelona, de família catalano-cubana. Dona culta, portà arreu la seva dansa inspirada en Isadora Duncan i d’estètica grega (París, Londres, Buenos Aires, Egipte, Itàlia, Grècia 1926, on triomfà més espectacularment). Havia debutat el 1920 com a ballarina de la companyia de Martínez Sierra al teatre Eslava de Madrid. El 1927 tornà a Catalunya. Va rebre el suport de la Fundació Bernat Metge i de molts intel·lectuals noucentistes, en canvi, fou ridiculitzada pels signants del Manifest Groc: “Preguntem als intel·lectuals catalans: -De qué us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grecia antiga amb les bailarines pseudo-classiques?” Les acusaren d’amorals, frívoles, passades de moda i mal artístic de Catalunya. També fou menyspreada pels tabalots de El Be Negre, li deien Àurea de Sarrià. Va fer una última actuació al Teatre Grec el 1930.

Es casaren poc després, ell adoptà el fill d’Àurea nascut el 1922 i se n’anaren a viure a Madrid. Eren els últims temps de la República. Hagueren de refugiar-se a l’ambaixada de Romania per les amenaces certes de mort que Àurea sofrí per la seva riquesa en immobles i terres. Àurea es mantingué ferma, era una dona forta; més li dolgué l’anul·lació del divorci de Francés pel règim franquista que les amenaces de mort patides. No es pogueren tornar a casar fins l’any 1950, quan morí la primera dona que estava internada en un psiquiàtric. Vivien normalment a Madrid en un palauet propietat d’ell, els estius els passaven a la finca dels Sarrà a Arenys d’Empordà, que inclou una casa d’estil eclèctic i un castell medieval. La família Sarrà també era propietària d’una casa a l’Illa de la Discòrdia, al Passeig de Gràcia núm. 45, al costat de la casa Batlló, a la cantonada. Però la fortuna va anar desapareixent i Àurea morì sola i arruïnada a Arenys l’any 1974. Ell havia mort deu anys abans, també a l’Empordà. Francés li havia dedicat l’obra dramàtica Judith, amb la qual guanyà el premi Nacional de Literatura l’any 1944.

Potser és després de la guerra que passaren els estius a Arenys d’Empordà, car des de 1932 i fins al mateix juliol de 1936, trobem Àurea cada any estiuejant a Sitges, a la villa Primorosa de l’avinguda del Vinyet núm. 35. David Jou Andreu la recorda molt bé perquè de casa seva estant veien com se n’anava a la platja, car llavors les construccions que hi havia al Vinyet eren minses i no privaven la visió dels veïns. Al setmanari sitgetà sempre se la nomenava sola, sense marit ni fill; és estrany perquè ja estaven junts i el seu marit era prou conegut a Sitges.

Alfred Sisquella explicava a Cortés en una carta que Àurea de Sarrà era a Sitges junt a Ambrós Carrión, poeta hel·lenista, i Josep M. Gol, pintor, esmaltador de vidre i ceramista que exposava aquells dies al Casino Platja d’Or els seus vidres, collars i braçalets. Ho va vendre tot malgrat que el públic trobà soporífera la conferència de Carrión sobre el seu art. I afegia: “A Sitges tenim allò que s’anomena “Àurea de Sarrà” (només em faltava aquesta).” Esmentava també que Joaquim Sunyer havia fet un retrat d’Àurea.

El 15 de desembre de 1932 Àurea feia un recital al Palau de la Música amb poemes de Carrión. Dos anys més tard repetia aquesta actuació al Retiro en una gala benèfica a favor de les Colònies Escolars de Sitges. Comentà el setmanari local que feia temps que no actuava. La revista Mirador, en la secció “Mirador indiscret”, també comentà l’actuació però amb molta ironia. Es veu que Àurea, envejosa perquè Hipòlit Lázaro tenia a Sitges una barca amb el seu nom, va voler participar-hi i s’oferí a ballar, però els organitzadors, que l’havien vist a la platja, preferiren que no lluís l’excés de carns i s’excusaren dient que l’escenari no suportaria el moviment. Ella actuà llavors en la seva altra faceta, com a recitadora. Carrión aprofità l’ocasió per a fer-li dir el seu Cançoner de la Mar. El dramaturg ja havia actuat a Sitges l’any 1928 en el míting que organitzà la gent de l’Ateneu El Centaure el dia de la Festa del Llibre al Pavelló de Mar. També hi foren convidats: Joan Puig i Ferreter, Estelrich, el doctor Jaume Ayguadé (que s’estava al xalet Casablanca del passeig marítim), Leandre Cervera i Àngel Samblancat. I encara havia de tornar el desembre de 1935 convidat al Retiro per a conferenciar sobre “El dret a la cultura”.

El 29 de setembre de 1934 Àurea assistí a un concert de música clàssica organitzat pels senyors Rocamora amb la crème de la crème sitgetana i de la colònia: Peris-Mencheta, Morawitz, Rubió Tudurí, Girona-Soler, Ripol, Carmen i Mercedes de Juncadella, Balcells, Ferret Robert, Ignacio Camps, Pittalunga, Gustavito i família Benaprés. “Luego Áurea de Sarrá recitó algunos trozos con aquella dicción suya, tan clara, tan limpia y aquella su voz llena de dulzura y pasión, y aquella elegancia en sus movimientos, revelador todo de un alma grande de artista y de una inteligencia privilegiada.” En feia la crònica al diari sitgetà el doctor Benaprés.

Al mes de març de 1935 sabem que rebia a la seva villa Primorosa el compositor alemany Stoltz. També que era a Sitges per Pasqua i després hi passà tot l’estiu. Aquella tardor, Pablo M. Turull Fournols, en el seu article “Hacia un nuevo humanismo”, la situava en la tradició artística i cultural del poble al costat dels pintors i escultors que li havien donat fama, als rics com Deering, i als últims nouvinguts: Sagarra, Maseras o el comte Keyserling. Els dies 13 i 27 de gener de 1935 el seu marit, José Francés, va fer sengles conferències organitzades pel Retiro sobre la visió del conjunt de la història del món, i havia programa una tercera però no l’he trobada.

Rafael Font i Farran també la recordava en dos articles (1969 i 1995) on explicava que cada cop que passava per l’Arc de Berà, evocava la seva actuació de 1927 a l’ombra del monument romà en els actes de cloenda de la II Exposició d’Art del Penedès.

La dansa de les libèl·lules

Àurea de Sarrà no havia estat la primera a ballar a Sitges. Tot havia començar el 29 d’agost de 1895 quan, com a cloenda del programa d’actes de la festa major, Rusiñol contractà una ballarina americana de moda, Loïe Fuller (1862 – 1928) per a un espectacle a base de dansa serpentina. Davant del Cau, sobre el mar i de nit, Rusiñol col·locà una plataforma il·luminada amb reflectors instal·lats en el taller-museu. Una barca hi traslladà la ballarina, que anava tota vestida de blanc. Es veu que utilitzava teixits que flotaven i llums multicolors. El temps contribuí a l’èxit: feia una esplèndida nit de lluna, les aigües eren quietes com les d’un llac. Aquests moder-nistes se les pensaven totes!

El 5 de setembre de 1915 actuava al teatre Prado una altra ballarina famosa, Tórtola Valencia (1882-1955), acompanyada pel quintet del mestre Torrents.  De pare català i mare andalusa, es va criar amb una família distingida de Londres que l’adoptà quan els pares moriren prematurament a Mèxic. Allà es formà com a ballaria on debutà el 1908. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid i va provocar una gran polèmica. El fracàs va ser total. Molt pocs van comprendre el classicisme dels seus balls. No estava preparat el públic per a veure evolucionar l’artista davant obres de Rubistein, Tchaikowsky, Enric Granados o Manuel de Falla. Tot al contrari del que havia succeït a les principals ciutats d’Europa i a Barcelona. Haurien de ser Jacinto Benavente, Unamuno, Pérez de Ayala, Eugenio d´Ors, Marquina, els qui fossin valedors del seu art i pogués tornar a actuar a l’Ateneo de Madrid el 1913. L’admiren i li dediquen els seus versos Valle-Inclán, Pío Baroja, Rubén Darío, R. Gómez de la Serna, Francisco Villaespesa. Llegim d’aquest:

En el centro de un círculo sonoro de vítores,

erótica sonríes mientras repican crótalos de oro

tus dedos enjoyados de rubíes.

Teje lúbricas danzas tu ligera planta

sobre el damasco de la alfombra,

y proyecta la negra cabellera

sobre tus hombros un temblor de sombra.

L’any 1915 actuava a Barcelona al costat de Raquel Meller, i aprofità el viatge per a actuar també a Sitges el dia 5 i a Vilanova el 8 i 9 de setembre. Al teatre Romea l’esperava un públic delitòs de frivolitats i cuplets, era l’empori de l’anomenat “genero chico”. Segons publicà el Baluart de Sitges del dia 11: “A l’escenari del Teatre Prado Suburense convenientment arreglat ad-och llueix el seu delicat art la célebre dançarina Tórtola Valencia, que fa una creació de cada una de les dances clássiques que interpreta, i que tanta fama en el món del art li han donat. La riquesa i propietat dels seus habillaments i la plasticitat en el ritme fa que cada un dels seus moviments sia el delicat quadro vivent, brodant les sublims notes dels grans mestres, interpretats al piano pel Mestre don Manuel Torrens. La nombrosa i selecta concorrencia que omplenava la platea del Teatre, curulla amb aplaudiments la inimitable labor de la delicada artista”.

Rafael Sala li dedicà un elogiós article a la revista Themis de Vilanova d’aquell mes i la va retratar (l’obra està exposada al primer pis del Museu Víctor Balaguer).

Explica Miutvi que un dia el seu pare va rebre de Don Ignacio Zuloaga una carta en què li demanava que intervingués vis a vis de Tórtola Valencia, en el sentit que fos prudent si en les «Memorias» [d’Utrillo pare] parlava d’ell. Un dia que es trobava a Madrid, Miquel Utrillo intervingué vis a vis de l’home que Tórtola citava com a arreglador, un tal Alvaro Retana, autor de cuplets i de novel·les eròtiques que tingueren el seu èxit i el seu moment. Aquest tipus, va comprendre Miutvi que allò que volia era diner i fer xantatge a Zuloaga, la qual cosa el seu pare arreglà en el viatge a Madrid, a la seva manera, és a dir, contundentment, amb diners de per mig. No sé si donar-li tota la credibilitat, a Miutvi. A aquestes alçades ja li n’he perdut molta (sobretot després de conèixer el llibre Fantasmones rojos; a Sitges hi ha un altre mite que hauria de caure, si no ho ha fet encara, sort que aquest no té ni carrer ni plaça dedicats). Tinc la sensació que Miutvi explicava les coses a conveniència seva i de ningú més. Tórtola va mantenir una llarga i gran amistat amb tota la família Zuloaga, amb Ignacio i amb l’oncle Daniel, el ceramista.

A més a més de Zuloaga i Zubiaurre, Tórtola posà per a Anglada-Camarasa, Modest Urgell, Romero de Torres, Anselmo Miguel Nieto, Chicharro, Federico Beltrán Masses i els dibuixants Penagos i Zamora, entre altres.

La seva popularitat la va convertir en imatge de la línia de perfums i sabons La Maja de l’empresa Myrurgia. Un retrat de la ballarina interpretant La Tirana, del fotògraf Adolf Mas, fou l’escollit per fer el cartell promocional dels sabons i perfums.

Tórtola moria el 1955 “a la manera de las grandes reinas locas”, retirada en una torre al carrer de Sarrià núm. 232 de Barcelona. Ho va fer en braços del seu gran amor, Àngels Magret-Vilà, a qui havia conegut el 1928 i per qui deixà de ballar el 1929 després de fer una promesa a canvi de la seva sanació. Al 1942 l’adoptà legalment per tal de fer callar rumors. El 1918 havia fet una ‘tournée’ per Mèxic acompanyada d’una altra filla adoptiva, Rosita de Lima.

De la casa en va fer un museu: records, obsequis rebuts, distincions, maniquins vestits amb alguns dels seus vestits, sabates, quadres pintats per ella o retrats que li van fer, llibres, revistes, discs… fou enterrada al cementiri del Poble Nou.

Ballarina, coreògrafa, figurinista, pintora, bisexual, budista, vegetariana, morfinòmana, intel·ligent, esnob, culta, egòlatra, lliure, “pero sobre todo fue una esteta a carta cabal”, afirmà Luis Antonio de Villena.

La creació del seu ‘alter ego’ artístic i amagar la seva vida privada van ser feines àrdues per a l’artista. Molts periodistes es queixaven del repte que era conèixer-la, per això  Federico García Sánchiz creà la novel·la titulada El Secreto de Tórtola Valencia, curiosament il·lustrada pel seu amic Pepito Zamora.

Perquè qui ho lliga tot, millor dit, qui ho pinta tot és José de Zamora (1889-1971), Pepito Zamora per als amics. Crec que és l’únic que es treu el “de” del cognom perquè feia massa senyor. El més jove de la colla psicalíptica, el més contemporani d’Álvaro Retana, companys d’escola i amics tota la vida. Amic de Tórtola Valencia, d’Antonio de Hoyos, assidu a les tertúlies de Gómez de la Serna, vivia lliurement els plaers de la nit i la seva ambigüitat. Zamora, prim, impecable, passejava amb una cort de nois altíssims, l’escàndol de la gomina, del khol, els anells rars. Ells van escriure l’altra història d’aquest país. La no oficial.

Vivia la seva homosexualitat de forma més que evident, la qual cosa portà Rafael Cansinos (oncle de l’actriu Rita Hayworth) a dir d’ell en La novela de un literato:

“Pepito Zamora no tiene la menor pretensión hombruna, y se muestra y conduce con una naturalidad sorprendente en medio de su anomalía, sin darse por enterado de ello. Pepito Zamora da la impresión de una señorita vestida de falda pantalón. Gasta unos “jerseys” originales, que se hace él mismo con sus agujas de ganchillo, se peina a ondas y habla y gesticula como una jovencita, en quien la feminidad fuera congénita.”

Zamora és també el més conegut dels sitgetans adoptius car s’establí aquí durant més de vint anys. Amb l’ocupació de França, el 1941 decidí tornar a Madrid. Poc després s’instal·là a Sitges. Algú diu que vingué a Sitges en la postguerra a rodar una pel·lícula, Violetas imperiales (1952, n’hi ha dos versions més anteriors de 1923 i 1932), però es veu que ja coneixia el poble –segons ell mateix explicava en una entrevista amb Tarzán— pel llibre de Josep Pla, Viatge a Catalunya (1934). El cert és que el 1955 ja el nomenava el setmanari local. Parlà d’ell César González Ruano: “Sigue jugando al joven frívolo a sus años. Hace falta para esto ser, de verdad, muy poco frívolo. Y quizá el punto en que la frivolidad más genuina tiene que ponerse a prueba a sí misma es cuando comienza a sentir que la lámpara se va apagando. Pepito Zamora sigue trabajando y viviendo en la pobre España de nuestra larguísima posguerra.”

Va viure al carrer de Bonaire amb la seva parella, José Juan Constantides, on tenien també la galeria d’art Blaumar, al garatge de l’hotel del mateix nom, m’explica Borderia. La periodista Pilar Eyre els situa vivint a la platja de Sant Sebastià i afegeix: “Ambos iban vestidos con caftanes de lentejuelas y llevaban las mejillas pintadas de rojo intenso, eran unos gays cosmopolitas y divertidos que habían sufrido múltiples vejaciones por su condición y por fin habían encontrado refugio en la tolerante Sitges. Yo iba a su estudio cogida de la mano de mi padre y observaba admirada la decoración a base de tules rosas, velas y cojines en forma de corazón; mi padre me susurraba, “se necesita ser muy hombre para tener el valor de vivir así”.

Com a escenògraf va fer un aparador a París per a l’oficina de promoció turística molt del seu estil: “Sitges Playa de Oro, Claveles y Violetas” (la definició és de l’Isidre). I això va portar que molts parisencs vinguessin a Sitges en lloc d’anar a la Costa Brava. Va ser l’il·lustrador de més d’un llibre de Retana, i autor també com a escriptor d’uns relats eròtics: Princesas de Aquelarre (1914), marcat pel decadentisme modernista; Los cabritos (1921) –entengui’s “cabrito” com a client de prostitutes o persona que manté una querida o un gigoló— força atrevida, amb una certa apologia del “vici” com a part d’una vida inevitablement “chic”, i encara dues obres més.

Feia tertúlia a l’enyorat Gustavo amb Joaquín Calvo Calvo Sotelo. La seva gran lucidesa el va portar a escriure el 1970 per al catàleg de la que hauria de ser la seva darrera exposició: “Creo firmemente que Pirri, El Cordobés, Manolo Escobar y Alfonso Paso son las personalidades que nos merecemos.”

Julianen, que el conegué, explica: “Vivía muy parcamente de los dibujitos que hacía a color y que vendía mal. Cuando Pepe murió su amado José no pudo soportarlo y se suicidó el mismo día, no se pudieron enterrar juntos por la jodida moral de la época, el ayuntamiento franquista le concedió prestado un nicho en el cementerio para Pepe y a José lo pusieron en la fosa común. La historia de Pepito Zamora es una más de los muchos artistas que vivieron plenamente las primeras décadas del siglo XX y que después la ignorancia, la injuria o el desprecio homófobo relegaron al olvido.”

Pepito moria el dia 3 de desembre i el seu company el dia 6, de 1971. Retana havia mort l’11 de febrer de 1970. Els més psicalíptics, els més “chics”, injustament oblidats. Ja l’any 1977 Antonio de Ulano proclamava: “El romanticismo gay podría erigir lápida a aquel inolvidable figurinista P. Zamora y a su inseparable José el Griego”.

MONTSERRAT ESQUERDA-BOSCH

Comments are closed.