Relacions entre Sitges i el nord d’Àfrica

Fa una trentena d’anys, durant unes obres realitzades per obrir una finestra a la part més antiga de la masia de Can Girona, es va localitzar –en circumstàncies imprecises- una gran gerra de terrissa sencera que presentava la particularitat que sota la vora tenia inscrites unes lletres en llengua àrab. Magí Miret, un dels autors del present article va tenir coneixement d’aquesta troballa mercès en Salvador Nieto, que llavors conreava les terres de la finca. La inscripció i la morfologia de la gerra van fer sospitar que podia tractar-se d’un recipient destinat a contenir oli arribat per via marítima des d’alguna zona de llengua àrab. L’any 2017 consultà a l’arqueòloga Júlia Beltran Herèdia, conservadora del  Museu d’Història de Barcelona sobre la peça, i el va adreçar a Lucy Vallaury, del CRNS d’Aish de Provença, la qual, mercès a  l’anàlisi de fotografies dictaminà que veient  la forma, pasta vermella i engalba blanquinosa de la superfície, sens dubte la gerra procedia d’alguna terrisseria de Gerba, illa tunisenca on des d´època medieval es fabricaven recipients ceràmics, entre els quals grans gerres per a contenir i transportar productes alimentaris, aigua i oli, i va especificar que era una troballa interessant per a la mediterrània occidental ja que no se’n coneixen ni a la Provença ni al Llenguadoc, i que la seva cronologia era probablement el segle XVIII. A Catalunya tampoc es coneixen gerres similars, però una comunicació sobre aquesta gerra presentada al congrés d’arqueologia dedicat al recentment desaparegut arqueòleg Albert López Mullor va proporcionar l’ocasió per a què l’arqueòleg Mateu Riera ens fes saber que a l’illa de Menorca s’hi coneixen alguns exemplars similars de gerres.

L’envàs ceràmic de Can Girona té una alçada total de 81 cm, una boca amb una diàmetre intern de 27 cm, una amplada màxima interior de 57 cm i una capacitat de 120 litres i, sota la vora, després de la cocció, es va fer una inscripció en caràcters àrabs. Va ser mercès al professor d’àrab de l’egiptòloga Karin Harzbecher que es va saber que la inscripció era un nom propi: Yonis bin Ahmed, realitzada seguint el sovintejat costum  de marcar les gerres amb el nom del comerciant que les utilitzava per a exportar productes.

Malgrat que hi ha encara dubtes sobre la cronologia, va prenent cos la idea que és més probable que la gerra dati de finals de l’edat moderna que no pas que fos realitzada en segles anteriors. Per altra banda el més probable és que arribés a la masia de Can Girona per via comercial directa des de Catalunya amb Àfrica.

La gerra de Can Girona –excepcional testimoni material de vincles amb el nord d’Àfrica- ens ha estimulat a fer recerca entre la bibliografia i la documentació de les dades que vinculen Sitges amb aquelles llunyanes costes.

Una llegenda amb més dosi de fantasia que de realitat explica la conquesta del castell de Miralpeix als àrabs i una altra relata que un esclau àrab fou qui trobà la imatge de la Verge del Vinyet. Sense tenir cap base real es parla col·loquialment del “Palau del Rei Moro”, en relació o un edifici del segle XIV de Sitges i, en general, a les terres de parla catalana algunes construccions són esmentades col·loquialment com del temps dels moros per a remarcar-ne l’antiguitat.  Deixant  de banda el folklore o les creences populars sí que podem trobar dades fefaents de relacions entre Sitges  i el nord d’Àfrica.

Sitges comptava ja en el segle XIV amb una petita flota naviliera dedicada a la pesca i al comerç. La xarxa comercial marítima era bàsicament de cabotatge entre els territoris de la Corona d’Aragó (Catalunya, Mallorca, València, Sardenya i Sicília), però també  amb la Provença i el nord d’Itàlia.. Però hi ha constància de viatges de contacte directe amb terres molt més llunyanes de la mediterrània oriental, concretament amb Xipre. De fet el cultiu de la varietat de vinya anomenada malvasia, originària de l’illa de grega de Monemvàsia, és un testimoni de les relacions marítimes amb aquelles llunyanes terres. En el segle XV consten inversions de sitgetans en comerç amb Alexandria però vehiculades a través de comerciants de Barcelona. Val a dir que el comerç amb el nord d’Àfrica patí una disminució per les problemàtiques internes del propi país a partir del segle XIV i al llarg del XV: les pestes i els conflictes interns dels remences i amb el comtes, i sobretot amb la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, fet que trasbalsà totalment el comerç a la Mediterrània, cada cop més disminuït sobretot des que els turcs s’apoderaren d’Alger en 1526. Els otomans a tot al llarg del segle XVI i fins i tot els moriscos expulsats en el  s. XVII van comportar que el perill de patir un atac amb la pèrdua de les mercaderies i de ser sotmesos a esclavitud fos cada cop més elevat per als vaixells dedicats al comerç i fins i tot per a la població de les zones immediates a la costa.

Les notícies sobre els atacs de pirateria a la costa daten d’èpoques força antigues. Quan en 1413, el prior de Garraf ven a la Pia Almoina de la Seu de Barcelona el monestir de Sant Vicenç de Garraf, fa anotar que els desembarcaments de moros tenien en continu esverament tots els habitant de la quadra. Aquests atacs provocaren que a Catalunya s’hagués d’establir una xarxa de vigilància a les poblacions costaneres i de comunicació entre elles, així com –sobretot en el s. XVI- de construcció de torres per tal de prevenir i defensar-se dels atacs. Ho palesa el fet que ja en 1401 consten despeses pagades pels jurats de Sitges per correus rebuts amb notícies que s’havien vist moros a Peníscola, les Illes Medes, Tortosa i l’Albufera de València.

De la xarxa de vigilància i comunicació entre castells, torres i llocs de guaita que devia existir ja des del s. X se’n deuria recuperar l’ús, alhora que se’n van incrementar els seus punts, aquest cop per a intentar evitar els atacs costaners. Des de Barcelona fins  a Sitges hi havia un seguit de punts de vigilància: al castell de Montjuic el seguia una torre a la desembocadura del Llobregat anomenada del cap del Riu, la seguia la Torre Barona, en terme de Castelldefels i, ja en terme de Sitges, sabem que en 1571 el cim de la Falconera rebia el nom de la Guàrdia en el mapa de les costes de Garraf de Nicolau de Credença, més al sud hi havia l’enlairat monestir de Garraf, a poca distància del qual, ja en el s. XVI, es construí la Torre de Garraf, la seguia el cim sobre l’ermita de la Trinitat que rebia ja el 1375 també el nom de la Guàrdia, i el Farell, límit al s. X entre els castell d’Eramprunyà i de Ribes, situat pels verals del Puig de Sant. Isidre,  que ben segur ja era llavors un lloc de vigilància, i que deu ser el mateix Farell on en 1410 els jurats de Sitges hi disposaren guaites per a prevenir-se ateses les notícies que els havien arribat de la presència de barques de moros. Més cap al sud els punts de la línia de vigilància eren la pròpia vila de Sitges, Miralpeix i les Coves, tot continuant cap al sud vers Vilanova i la Geltrú, per continuar en una més o menys distanciada línia de punts de vigilància que resseguia tota la costa catalana i del País Valencià.

Llarguíssimes serien les referències a avisos de presència de barques de moros i només n’esmentarem algunes. La vila de Sitges disposà una guàrdia a Vallcarca per impedir l’aiguada d’una barca turca en 1504. En 1534  foren captivats diversos pescadors davant mateix de Sitges. Es documenten veritables esclats de pànic en 1543 i en 1559,  que comportaren la immediata reparació de muralles, la crida a sometent, petició de bombardes, i posada de cabals a recer. En 1548 va ser avistat un estol de fins a 9 barques. En 1552 se’n van arribar a veure 20 de juntes a la costa catalana. En 1553 va ser atacada Eivissa i avistades fins a 50 barques enemigues juntes, i en 1558 va ser arrasada Ciutadella de Menorca. Els atacs eren continus i la por va esdevenir permanent. La victòria sobre els turcs a la batalla de Lepant en 1571 no va significar gaire més que una alegria passatgera. El setembre de 1611 van ser detinguts vers la costa de Garraf dos vaixells “de moros que venian per capturar cristians per esta costa”. En 1669 es produí el desembarcament de vint-i-dos moros a Vallcarca, però la reacció de la vila de Sitges impedí que aconseguissin fer cap esclau i els obligà a fugir. A finals del XVII la capacitat econòmica i organitzativa assolida per les viles costaneres catalanes i la necessitat d’autoprotegir-se va causar que diverses d’elles es plantegessin la construcció de fragates defensives a càrrec seu. Sitges així ho va fer en 1685: aquell mateix any van capturar una nau amb vint-i-cinc sarraïns i el capità, i poc després una altra amb altres vint-i-dos sarraïns, i una altra barca en la qual feren tres captius. La fragata va  ser una de les pèrdues per a Sitges en la guerra de Successió, si bé hi va haver un intent de reinstaurar-ne una a mitjan s. XVIII. En 1755 encara moria algun sitgetà captiu a Alger i es produïen atacs a vaixells de la flota comercial de Sitges, però cada cop més espaiats en el temps i en zones ja no properes a Catalunya, sinó cap a les costes del sud peninsular. Encara en els llistats d’habitants del s. XVIII apareixen sovint anotacions amb  els mots “detingut en terra de moros” o “esclau en Alger”.

Una exposició a les autoritats reials datada en 1669 explica: “…ay otra (cala) nombrada cala morisca,… y después se sigue una playa, nombrada de Garraf, a do(nde) se halla fabricado un mesón, del qual muchas vezes se han llevado los moros toda la gente, y a media hora del camino de dicha casa, y playa, hallase otra cala, nombrada la Ginesta; ya un quarto de camino de aquella, se halla otra cala, y playa nombrada Ballbona, y por ocasión de hallarse en aquella un poço, es lugar a donde las embarcaciones de moros hacen agua.  Los daños que han padecido los cristianos, y los que han cautivado en dichas costas, son casi innumerables, porque con la seguridad que preparan, desembarcan allà los moros, sin poder ser vistos, y se llevan pasajeros y embarcaciones. Y esta verdad, a mas de llorarla lo naturales de dicha provincia,…”

Un manuscrit sembla indicar que en alguns casos -no sabem si excepcionals- el pagament d’un rescat es podia produir a la mateixa costa catalana, prop d’on s’havia produït l’atac. ”…Isabel fou promesa ab Geroni Saborit al que succehí la història següent: venia dit Saborit de Barcelona lo qual fou a la Cala Morisca, en las Costas de Gar(r)af, fou acomés de moros que estavan en celada en dita cala ahont ab providència tenian amagada una llarga fregata. Quan dit Gerònim se veu acomés y que no podia escapar féu cara i llansà mà de sas armas ab tan gran cor que antes no’s rendí matà nou moros, y altres quedaren malferits però com no tenia socorro se rendí estant malament ferit, y tant, que luego morí, del que féu gran sentiment lo arraix y los altres moros de importància per perdre un esclau tan valen(t). Prengueren los moros son cos y posant bandera blanca lo aportaren a Sitges, al qual rescataren los parents d’ell”. En el mateix manuscrit trobem altre redactat sobre els mateixos fets:“… y los que vuy viuhen dihuen que quan los moros posaren bandera blanca per los que’s voldrien rescatar, com era costum en aquell temps, ensenyaren gran sentiment dits moros de la mort de aquell jove, y dita Isabel sentí tant la deditxada mort del seu promés que se li trastocà lo enteniment i mai fou bona per ser casada i morí als 8 de octubre de 1622, fou de edad de 60 anys”.

En protocols notarials del s. XVI i XVII es registren amb freqüència els esforços dels parents dels captius per a recuperar-los, tot empenyorant-se o fins i tot venent part del patrimoni familiar; trasbals que podia enfonsar una família justament per coincidir amb l’absència de qui procurava la sustentació econòmica de la família. Dels costos dels rescat per aconseguir repatriar un detingut ens en dóna referència la declaració feta en 1697 per Isidre Benages i Reverter, mariner de Montbrió del Camp, del que li havien dit que costaria recuperar el mariner de Sitges Josep Soler, retingut a Alger: 285 peces de vuit  i 43 peces de vuit pel dret de portes. Si més no els captius i els seus familiars podien comptar amb l’ajuda dels ordes redemptors de captius: mercedaris, trinitaris i de muntesa, així com de confraries per a disposar d’algun suport econòmic i per a l’organització del rescat. Els sitgetans podien rebre ajuts de la confraria de Sant Telm, la dels mariners, que tenia com a una de les seves finalitats fundacionals la concessió d’ajudes econòmiques per a recuperar els captius d’infidels, o bé de la confraria de Santa Tecla, que tenia agregada una causa pia amb aquesta finalitat. També consta que la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, senyora feudal de la vila, prometé en 1589 a través del seu batlle a Sitges, el pagès Benet Girona, una aportació de diners per al cas que sigui rescatat i retornat a la vila un ciutadà que havia estat capturat pels turcs.

A banda dels ordes religiosos, són molt sovint comerciants de Sitges mateix els qui fan viatges a Alger per a recuperar els captius i ben segur que l’aprofitaven per a comerciar en aquelles terres. A tall d’exemple consta que en el 1591 la sogra i l’esposa d’un mariner de Sitges captiu a Alger entregaren una quantitat de diners a un tal Francesc Febrer, mariner de també de Sitges per a què en pagués la redempció. El desembre de 1694 consta que com a conseqüència d’una tempesta a Portmany (Eivissa), Joan Llopis Bernardí, mariner que venia d’Alger amb el seu pinco, s’ofegà juntament amb molts d’altres mariners i passatges, entre ells  el també mariner sitgetà Josep Soler, que hi havia estat alliberat d’esclavitud. L’historiador de Sitges Josep Carbonell i Gener localitzà unes cartes del s. XVI que vinculen explícitament el rescat de captius amb el comerç amb Alger. Aquells documents de 1584 ens detallen que Mossèn Gatell de Torredembarra va encomanar una càrrega de vi, teixits i cordatges al navilier sitgetà Llorenç Falç per a vendre a Alger, i per a solucionar una discussió entre ells sobre els nòlits del vaixell van recórrer al cònsol francès d’aquella ciutat. Aquest plet posa en evidència que malgrat la conflictivitat entre les terres de cristians i les musulmanes hi havia tractes comercials. Unes cartes de 1586 documenten com el mateix patró de vaixell Llorenç Falç rebé l’encàrrec des de Barcelona de rescatar dos captius a Alger, així com un altre d’una sitgetana capturada a la Torre de Garraf, i fan esment precís de comerç d’importació de cera i llana des d’Alger. Se sap que en el viatge de tornada havia aconseguit, si més no, rescatar un presoner originari de Tortosa i que havia importat llana.

L’ocupació d’Algèria per part del francesos a partir de 1832 acabà  definitivament amb el malson dels atacs piràtics a la Mediterrània, però a banda d’aquella ocupació colonial cal tenir present que ben segur que les terres àrabs també patiren mals en unes relacions que quan no eren comercials eren de pirateria. N’és un testimoni excepcional el fet que en 1702 hi havia a Sitges ”un moro de uns 17 anys, esclau y baig servitut de Joseph Fàbregas, mariner”.

XAVIER MIRET i MESTRE
MAGÍ MIRET i MESTRE

Comments are closed.