La Merce Cunningham Dance Company & John Cage a Sitges

La nit del 29 de juliol de 1966 el teatre del Casino Prado va acollir una actuació de dansa i música que amb el temps es convertiria en transcendent i mítica. Una important, i alhora poc coneguda, vetllada de dansa contemporània i música experimental que els entesos en els moviments culturals contemporanis consideren com els inicis d’aquests moviments a Espanya. I que, de retruc, serviria per obrir la via cap a l’esplendor cultural que visqué Sitges des de la darreria dels anys 60, amb l’eclosió dels festivals de teatre, cinema, jazz…

La rellevància dels seus protagonistes, les innovadores propostes que impulsava i la notorietat que aquella sèrie d’actuacions, que tot just a Sitges s’encetaven, assoliren a nivell internacional, configuren aquella actuació com una fita cultural de gran rellevància. Un esdeveniment que el musicòleg Antoni Pizà arribarà a qualificar com a punt crucial en la cultura catalana i espanyola.2  I que val la pena recordar en aquets moments en que la dansa gaudeix a Sitges d’una excel·lent salut, amb figures locals destacant en companyies foranes i amb la celebració a la vila d’importants esdeveniments relacionats amb la dansa.

La Merce Cunnningham Dance Company i el músic John Cage, l’avantguarda artística del moment

El ballarí nord-americà Merce Cunningham (1919-2009), amb una llarga experiència, primer amb la companyia de Martha Graham i després ja en solitari, i que havia creat la seva pròpia companyia l’any 1953, es convertí en poc temps en un referent en el món de la dansa. Les innovacions que aportava el feren mereixedor de la categoria de creador d’una nova era. La seva nova tècnica, on es prioritzava la investigació corporal i la llibertat creativa, serà punt de partida de l’actual concepció plàstica en la dansa. Tècniques que han estat molt desenvolupades a partir de la seva figura i que conformen una aportació que descansa en el seu caràcter autònom, independent al paper de la música que l’acompanya.

Des de 1944 Cunningham col·labora activament amb el músic també nord-americà John Cage (1912-1992), qui ja des dels anys trenta cridava l’atenció per l’experimentació que feia amb noves i trencadores maneres d’entendre la música.

Cage, considerat el pare de la música indeterminada o aleatòria, continua sent avui dia un dels més influents músics d’avantguarda, pioner en la música electrònica i en la utilització d’instruments de manera no estàndard.

Les idees que genera Cunningham, desenvolupades per Cage, com la de la coexistència independent de les arts visuals, el so, i el moviment, en una performance, exerceixen a partir d’aquell moment una immensa influència transformadora en totes les arts i en el mateix procés creatiu. El seu concepte obre el camí a col·laboracions en les que en cap moment un element depèn d’un altre, sinó que cadascun evoluciona de manera paral·lela, compartint però temps i espai. Seran obres creades sovint de manera inconnexa, però que a l’escenari es complementen.

Ja des de l’inici la companyia és reconeguda per la seva aportació a l’art. Una visió de la plasticitat i del fet artístic que encara avui dia és molt present en el fet creatiu. La seva particular i rupturista visió artística conformen la parella Cunningham-Cage com un dels referents més importants del segle XX. Tot i treballar de manera individual, Merce i John, crearan una col·laboració estreta i alhora independent, esdevenint parella artística i sentimental fins a la seva mort.

El juny de 1964 el pintor Joan Miró havia vist una actuació de la companyia a París, i n’havia quedat entusiasmat. Temps després demana a la companyia que inclogués Espanya en una propera gira per Europa. Traspassant el contacte als seus amics del barceloní Club 49.

Però amb tot a punt per començar la gira, les dificultats econòmiques a que feia front la companyia dificultaven la seva realització, ja programada per l’estiu de 1966. De manera que demanen al mateix Miró una ajuda per tal de poder-la realitzar. Miró realitzarà una litografia exclusiva per a ells, i cedirà els guanys de la seva venda a la companyia per tal de sufragar les despeses inicials de la gira. D’aquesta manera la companyia podia començar la seva “tourné” europea, iniciant-la a Catalunya. El programa de mà de l’actuació a Sitges en farà un subtil recordatori d’aquesta ajuda.

Els organitzadors. Context per a una actuació a Barcelona, i després a Sitges.

Joan Miró serà doncs, en part, un dels responsables de la vinguda de la companyia a Espanya, un fet que mostra la simbiosi que unia, ja en aquells moments, artistes d’avantguarda de diferents especialitats. Ell, i més concretament el Club 49, del que en formava part, assumiran l’organització de l’esdeveniment.

El Club 49, era un grup barceloní de gent amb capacitat econòmica que emparava noves formes artístiques. Amb una alta sensibilitat i sense cap mena de tabús, exercien un mecenatge cultural transgressor, incitant a una mena de subversió artística. Aquell grup de gent, tot ells vinculats a moviments i iniciatives culturals d’àmplia visió, eren molt propers als moviments avantguardistes.

A les seves reunions es parlava i es fomentaven accions culturals trencadores. Entre d’altres en formaven part, Joan Brossa, els germans Ricard i Joaquim Gomis, Josep Maria Mestres Quadreny, Sebastià Gasch, Joan Miró, i el polifacètic Joan Prats, qui n’era l’ànima.3

L’actuació de la companyia de Merce Cunningham havia estat programada per fer-se a Barcelona, però la poca visió dels empresaris del moment impossibilitaren el fer-ho. L’espectacle era tant subversivament modern que, fins i tot, es feia difícil el poder-ho fer en un teatre a Barcelona.

És aleshores quan apareix el nom de Sitges, probablement per intercessió de Ricard Gomis, membre del Club 49, i impulsor d’aquella actuació a Sitges, on tenia bones relacions.

Ricard Gomis Serdañons, enginyer de professió, era tot un melòman. Sempre molt interessat en la música, i sobretot en les possibilitats de reproduir-la amb alta qualitat. Sempre estava a l’avantguarda en qüestió d’equips de so, adquirint les darreres novetats del mercat.4 Membre fundador d’ADLAN i de Discòfils, es feu amb un equip de música d’un alt nivell tècnic, i feu col·lecció de bobines de música amb gravacions d’importants concerts.5

La seva família, els Gomis, havia format part de la colònia d’estiuejants a Sitges, on durant les temporades estivals s’hi establien a la casa que tenien vora la platja. El seu pare, l’industrial del cotó Josep Anton Gomis Perales -fill de l’etnògraf reusenc Cels Gomis-,  i els seus fills i nets passaren bona part dels estius a Sitges. Una filla, Montserrat Gomis Serdañons es casaria amb el sitgetà Bonaventura Carbonell i Gener. Tant Josep Anton Gomis Perales, com sobretot el seu fill Joaquim Gomis Serdañons foren molt amants de la fotografia. Fins el punt que d’ells son, potser, les millors fotografies artístiques obtingudes a Sitges als anys vint i trenta. Entre elles també les icòniques fotografies de la Festa Major de 1917, obtingudes per un jovenet Joaquim Gomis.6

Joaquim Gomis, també membre del Club 49, havia estat un dels fundadors d’ADLAN, on també col·laboraran el nucli que havia dut a terme l’Amic de les Arts a Sitges, amb Josep Carbonell i Gener al capdavant, cunyat de la seva germana Montserrat.

Sitges doncs, per intercessió de Ricard Gomis, hauria d’acollir una actuació artística d’alt nivell, trencadora i avantguardista. Un fet que tampoc esdevenia novetat. De tothom era conegut que Sitges no s’havia arronsat mai davant les noves expressions trencadores en el món de l’art. Tradicionalment havia estat un lloc on els moviments avantguardistes s’havien arrecerat. Des dels primers modernistes fins les avantguardes emparades per L’Amic de les Arts, tothom s’havia sentit a gust a Sitges. A més, i pel que fa pròpiament a la dansa, hi havia un precedent interessant, l’estada, el 1916, dels ballets russos amb figures com Serguei Diàguilev,  Léonide Massine.

Presa la decisió de fer l’actuació a Sitges, comença la cursa per tenir-ho tot a punt. El mateix Ricard Gomis s’encarregarà de demanar els pianos al Palau de Música, que foren portats a Sitges en camió per les Costes del Garraf, en el que fou tota una aventura.

El primer en arribar a  Sitges fou en John Cage. Mestres-Quadreny, compositor i membre de l’organització, fou l’encarregat de rebre’l a l’aeroport i acompanyar-lo a l’Hotel Terramar, on s’hostatjaria la companyia durant els quatre dies d’estança a Sitges.7 Durant el trajecte establiren una conversa amigable. A Cage l’hi encantà el trajecte per les costes de Garraf, en trobar-lo tant semblant a les seves costes californianes.

A més del ballarí i coreògraf Merce Cunningham la companyia la complementaven el pianista David Tudor, sota la supervisió i el control tècnic del mateix John Cage, qui també tocaria el piano, i de Gordon Mumma. Els ballarins que acompanyaren Cunningham foren Carolyn Brown, Barbara Lloyd, Sandra Neels, Valda Setterfiled, Albert Freid, Peter Saul, i Gus Solomons Jr.

L’actuació

Els assajos tingueren lloc al mateix teatre Prado, unes fotografies conservades per la família Gomis en son testimoni d’aquests assajos. En acabar la companyia gaudí de la vila, i almenys Cage i Tudor allargaren la nit, acabant perjudicats per l’alcohol.

Però poca gent -gairebé ningú-, coneixia a Sitges l’entitat dels protagonistes que aquella nit actuarien al Prado. L’única excepció, probablement, la del matrimoni format per en Tony Keeler i la seva dona Linda, qui si tingueren relació amb la companyia en la seva estada a Sitges.

L’acte, organitzat oficialment pel barceloní Club 49, rebé també el suport de l’Ajuntament de Sitges, del Sindicato Local de Hosteleria, del Fomento del Turismo de Sitges i del mateix Casino Prado.

Miró s’havia encarregat de realitzar un pòster per promocionar l’actuació a Sitges, amb el mateix gravat que havia confeccionat per a la companyia. També s’edita un programa de mà amb tota la informació del l’actuació.

Amb un equip de so important, aportat per Raimon Tort Alemany (propietari de l’empresa Audio S.A., i col·laborador de Ricard Gomis) i amb l’escenografia creada per a la companyia per Robert Rauschenberg, l’actuació començà a les onze de la nit, en un horari inversemblant per la companyia, poc habituada a aquets horaris nocturns. L’acte fou presentat pel crític d’art Alexandre Cirici-Pellicer, qui feu una breu explicació amb l’objectiu d’orientar al públic sobre l’experiment musical i coreogràfic que eren a punt de veure.

El teatre Prado s’ompli de gom a gom d’un públic expectant. Gent vinguda expressament de Barcelona, alguns inclús de Madrid, joves compositors, estudiants…, els membres del Club 49, gent com Joan Brosa, Carles Santos, Albert Boadella, un joveníssim Toni Jodar, a qui l’actuació marcaria. També una part de la població local, i sobretot de la colònia estiuejant, àvida de ser testimoni del que, deien, seria una representació d’avantguarda, mai vista aquí.

El programa de l’actuació el conformaren tres parts. La primera la composava una suite, Suite for Five, composada de set moviments, amb musica de John Cage. La segona, Winterbranch, amb música de La Monte Young. I la tercera part, How to Pass, Kick, Fall, and Run amb música també de John Cage. En elles en barrejaven duos, solos, trios, i parts en que tota la companyia dansava plegada a l’escenari.

L’actuació fou tot un èxit. Sobretot entre la gent de fora que havia vingut expressament a veure l’acte, i que en certa mida no eren aliens a aquelles propostes rupturistes. El públic local fou més reticent en la valoració de l’actuació, tot i reconèixer la importància de l’acte. Potser no tant per entendre el que havien vist, com per el que veien que la gent “entesa” comentava.

Malgrat no tenir imatges de l’actuació existeix un documental filmat només uns dies després, sobre l’actuació de la companya a Saint-Paul de Vence, que dona bona idea de l’ambient que es vivia en aquella gira.8

Al dia següent tingué lloc un dels fets més recordats de l’estada de la companyia a Catalunya, la recepció que els oferí la família Gomis Bertrand a la finca La Ricarda, de la seva propietat, al Prat de Llobregat. Una dia d’esbarjo en que la companyia i la família Gomis gaudiren d’una jornada de relax, en mig d’una joia arquitectònica. Una jornada on practiquen les relacions públiques, i es gaudeix de la companyia -i de les truites de patata, com recordaria John Cage. Una sèrie de fotografies presses per Joaquim Gomis palesen la naturalitat i la distensió que es gaudí en aquella jornada, en un paratge, La Ricarda, poc menys que idíl·lic per la creació artística.

Repercussió d’una actuació excepcional

Tot i la grisor del marc cultural que s’imposava en aquella Espanya dels anys 60, les crítiques foren sensacionals, i deixaven entreveure l’excepcionalitat d’allò que s’havia vist. La premsa de Barcelona, però també la de Madrid, recollí el pas de la companyia per Sitges. Xavier Montsalvatje, a La Vanguardia, afirmava que “se trata de un espectáculo de importante significación, de una transcendència y un alcance artístico excepcional…”. Sebastià Gasch, a l’ABC, aplaudia l’execució de l’actuació, i del treball de la companyia, destacant el dinamisme cultural a Catalunya, en contraposició al de Madrid. També des de La Vanguardia Arturo Llopis en un reportatge sobre el Club 49, es feia ressò d’unes declaracions de l’alcalde de Sitges, Josep Antoni Martínez Sardà, on aquest afirmava que li agradaria que la vinguda a Sitges de la companyia retornés “el ambiente artístico de antaño”.

La premsa local feu una crònica correcta, destacant l’assistència a l’acte de la  població i de la colònia estiuejant a un Prado “que presentava el aspecto de las grandes solemnidades escénicas”.9

Però en una entrevista realitzada a Cunningham es deixa entreveure un cert recel del públic local cap a aquesta mena d’art, que no s’acabava d’entendre.10 Es descriu la segona part com “inquietant”, i a Merce Cunningham com “alto, feo y simpático”. Una entrevista estranya, amb un cert punt de tensió, en la que sembla que a alguna cosa no agradà al periodista.

Carles Santos, en aquells dies un jove músic de vint anys, recordaria aquella actuació com traumàtica, doncs per ell significava el trencament amb tot allò que fins aquell moment s’havia fet al país. Reconeixeria que aquella actuació el va marcar molt, aportant-li noves visions i expectatives creatives.

De fet, aquella actuació marcà decididament l’avenir de les propostes agosarades. Un exemple és la producció per part de Joan Brossa i  Mestres Quadreny de La Suitte Bufa, estrenada poc després, l’octubre de 1966, amb el mateix Carlos Santos, la cantant Anna Ricci i la ballarina Terri Mestres.11   

Una actuació doncs, la de Merce Cunningham i John Cage a l’escenari del Prado, que, com conclou Antoni Pizà fent-se ressò d’estudis sobre art conceptual, música electrònica i dansa experimental, marcà els inicis de tots aquests moviments a l’Estat Espanyol.

NOTES:

1 Dedicat als recordats Christopher Small i Neville Braithwaite, sitgetans d’adopció, a qui segur hagués encantat aquest article.

2 Antoni Pizà, musicòleg, director de Foundation for Iberian Music, i professor de la City University of New York, és un dels millors coneixedors dels moviments musicals d’avantguarda. És autor de l’article Aquell estiu del 66. L’actuació de Merce Cunningham a Sitges, ara fa 50 anys, L’Avenç n.425 juliol-agost 2016, on es detalla la gestació d’aquella actuació.

3 Joan Prats, promotor artístic, s’havia relacionat amb la gent que des de Sitges impulsava L’Amic de les Arts.

4 Ricard Gomis feu construir la casa La Ricarda, al Prat de Llobregat, obra de l’arquitecte Antoni Bonet, i joia del racionalisme arquitectònic. Concebuda, a més de com a llar d’esbarjo, com una mena de espai d’experimentació artística, en ella celebraven sessions de música i audicions molt avançades en aquells moments.

5 ADLAN (Amics de l’Art Nou) i Discòfils (associació pro-música), ambdues foren entitats creades per promoure i divulgar propostes artístiques de difícil cabuda dins els circuits comercials. Actualment la col·lecció de bobines és a la Biblioteca de Catalunya.

6 Joaquim Gomis Serdanyons és considerat com creador d’un nou llenguatge en fotografia. Tot i que el seu fons fotogràfic resta a l’Arxiu Nacional de Catalunya, algunes de les seves fotografies fetes a Sitges son en l’actualitat al museu Reina Sofia de Madrid, o a la Fundació Joan Miró, de qui Joaquim Gomis fou el fotògraf preferit i bon amic personal, convertint-se en el primer president de la Fundació Joan Miró.

7 Josep Maria Mestres-Quadreny, figura clau en la música contemporània en el panorama català, de jove havia estiuejat també molts anys a Sitges.

8 Klaus Wildenhahn;  “John Cage”, documental centrat en l’actuació de la companyia a Saint-Paul de Vence.

9  Presentación del Ballet de Merce Cunningham.  L’Eco de Sitges, 7-8-1966

10 En nuestro radar….. Merce Cunningham. L’Eco de Sitges,  14-8-1966

11 La Suite bufa, es una obra musico-teatral, que significa la primera obra d’aquest tipus a Espanya. Estrenada a Bordeus a l’octubre de 1966, ha estat escenificada en diverses ocasions. L’any 2014 ho fou al MACBA, amb la participació del pianista sitgetà Salvador Monzó Almirall.

Foto: Assaig al Prado

JORDI MILÀ

Comments are closed.