150 anys de Pompeu Fabra

S’escolava l’any 68 del segle passat i a Sitges no s’havia commemorat el centenari del naixement de qui s’ha qualificat, amb justícia, com “el  seny ordenador de la llengua catalana”. Potser, a nivell, diguem-ne oficial, no interessava massa. I cap de les entitats i associacions locals tampoc no ho havien programat. La Junta del modest Patronat d’Acció Social Catòlica, que ampliant l’abast de les seves finalitats fundacionals ja feia anys que funcionava com un centre parroquial a l’estil dels molts que hi havia en el nostre país i acollia, en aquells anys difícils, moviments que tenien molt complicat l’assoliment legal de la seva entitat corporativa, va voler escometre l’empresa.

D’antuvi hem de dir que a més del suport de la Comissió Nacional que coordinava els diferents actes en tota Catalunya, es va poder comptar amb la franca col·laboració de la junta del Casino Prado, que va cedir la sala teatre per celebrar l’acte, i la planta baixa de la seva seu per l’exposició fotogràfica de la vida de Fabra, especialment en l’exili. I amb la decidida i entusiasta acceptació del llorejat escriptor local Ramon Planas –que aquell mateix any seria guardonat amb el premi Josep  Yxart pel seu assaig El Modernisme a Sitges– per obrir l’acte i presentar l’orador que la dita Comissió Nacional ens proposava. També es va comptar amb Joan Alavedra, amic de Mestre Fabra i de Pau Casals, que va musicar el seu Poema del Pessebre. També hi havia dues voluntarioses formacions: la Cobla La Sitgetana i la colla de caramelles Schola Cantorum –amb el seu recordat mestre Jordi Pañella que la dirigia–, que arrodoniren l’esbós del programa. Aquest, com veurem, no va estar mancat d’entrebancs per reeixir.

Amb el que s’ha dit fins aquí ja podríem entrar en el relat dels fets, però serà bo que ens aturem en la figura de Ramon Planas i anem concretament a les seves memòries. Confirma el que  hem dit del caràcter obert del Patronat d’A.S.C, i apunta el tarannà de la seva gent, ja en la immediata postguerra, de defensa i promoció de la nostra llengua i cultura. Un breu fragment literal, després de dir que el Patronat era l’equivalent al que en molts  pobles i viles importants era el Centre Catòlic explica : “En els anys quaranta, quan s’imposava la contraofensiva, la primera reacció després de la guerra civil en pro de la llengua catalana va sortir del Patronat. Era l’únic lloc amb possibilitats  de fer alguna cosa. Què? Amb el nom que vulgueu, uns Jocs Florals”. Afegim que aquesta iniciativa va anar endavant, però no ens apartem de l’objectiu d’aquest treball : ressenyar l’homenatge sitgetà a Pompeu Fabra i Poch en aquell any centenari del seu natalici.

Aquí el cronista es permet continuar parlant directament en primera persona. Era membre de la Junta Directiva del Patronat i havia signat la preceptiva sol·licitud, en nom de l’entitat, a l’alcaldia. Les coses anaven així. No he pogut recuperar el text perquè del malaguanyat Patronat no en queda res i el document original, amb un ofici que no he pogut trobar a l’Arxiu Municipal, l’alcalde accidental el va trametre al Gobierno Civil, el dia 12 de desembre, enregistrat amb el número de sortida 696.

Tot i no poder-ho demostrar, estic ben segur que la instància naturalment escrita en castellà devia  acabar la petició amb allò tan graciós de “es gracia que espera obtener del recto proceder de…”.

Ignorants dels tràmits que havia de fer l’autoritat local, creient de bona fe els organitzadors que ja teníem llicència es va imprimir el programa –tal com l’he descrit més amunt-– vam fer publicitat i ho teníem tot endegat per portar-lo a terme. Però  havien de sortir entrebancs. No hauria estat normal que les coses funcionessin normalment. Les 48 hores precedents als actes programats ens va caldre Déu i ajut per no claudicar.

El problema es va fer evident quan l’Ajuntament ens va comunicar, dos dies abans, que nosaltres mateixos havíem de gestionar l’autorització del Gobierno Civil. Sentiments de impotència i desencís. Ens fallaven les nostres autoritats i, a més a més, ens deixaven poc marge de temps. Calia anar a Barcelona i preguntar al Gobierno Civil què volien i complimentar-ho. Com que aquesta tasca em va ser confiada a mi mateix, puc certificar que va ser un jornada estressant. El qualificatiu el poso ara, cinquanta anys després. Sé que em movia la ràbia i l’angoixa. Resumiré les gestions que van caldre: visita al senyor Joan Triadú, que era el membre de la Comissió Nacional que ens facilitava el material per l’exposició i per fer la publicitat i que ens havia posat  en contacte amb el conferenciant, el senyor Joan Alavedra, cercant assessorament. Anar a les oficines del Gobierno Civil per recollir un formulari, que havia de reomplir el conferenciant. Desplaçar-me al seu domicil per complir amb aquest requisit. Sortosament era a casa seva quan el Sr. Triadú el va avisar telefònicament per posar-lo al corrent de l’entrebanc i va esperar la meva visita. Molt amablement atès pel Sr. Alavedra, que va escriure en aquell  paper una breu síntesi del que havia de dir amb l’enunciat “La gran lliçó humana de Pompeu Fabra”, venia la  segona visita al Gobierno Civil, desitjant  que ho trobessin correcte i autoritzessin un acte cultural a la vila de Sitges.

Encara ara no entenc perquè tot plegat no ho havia pogut solucionar l’alcaldia. I sí, sembla que els va satisfer i van estampar el nihil obstat donant llum verda a l’acte. Sembla, però, que això no emparava també l’anunciada exposició gràfica sobre la vida de l’homenatjat, especialment en el període del seu exili fins la seva mort a  Prada de Conflent. L’exposició es va muntar a la planta baixa del Prado, es va obrir i en aquest espai el conferenciant va signar llibres seus després de l’acte. Va restar oberta menys dies del que s’havia programat.

L’alcalde, que va ser present a la conferència no la va visitar, almenys en aquella ocasió, possiblement perquè sabia la manca d’aquest requisit i va preferir obviar-ho.

La ressenya de l’Eco ens diu que Ramon Planas va començar el seu parlament agraint la col·laboració de l’Ajuntament. Políticament impecable i també en bona part just, perquè del que ara en diríem logística, la brigada municipal va aportar vitrines i les va col·locar a punt per l’exposició. Va continuar el nostre il·lustre compatrici fent una acurada presentació de Joan Alavedra, que la va agrair en començar el seu parlament. L’amistat que el va unir amb el mestre ja garantia que podia parlar-ne amb tota franquesa i amenitat. Així va ser i fou llargament aplaudit, com ho havia estat el seu presentador.

I per cloure l’acte, la cobla La Sitgetana va interpretar la sardana El castell de Foc, del mestre Gabriel Pallarés. La colla de caramelles Schola Cantorum –popularment coneguda com la colla del Patronat per la seva afinitat amb aquesta entitat parroquial i per haver assajat des dels seus inicis, immediata la postguerra, en el seus locals– va cantar les sardanes Mariona, de Saderra i Al·leluia, de Jordi Pañella, amb acompanyament de la cobla, amb la direcció del mateix mestre Jordi Pañella. Aquestes actuacions foren gratament acollides per la concurrència i ho va fer palès amb enfervorits aplaudiments.

A la sortida de la sala-teatre, els assistents pogueren visitar la exposició annexa a la sala de la planta baixa del Prado. A les fotografies facilitades pel secretariat dels homenatges a Fabra, aplegades pel grup Recerca hi poguérem afegir llibres i revistes relacionades amb l’obra del Mestre per gentilesa del llibreter i col·leccionista barceloní senyor Joan Marca. Es podien adquirir llibres del senyor Alavedra que amablement els autografiava.

Tot rememorant això, un bon amic m’ha tornat a la memòria que no teníem previst el retorn del conferenciant i la seva esposa a Barcelona. I ja passada la mitja nit ell mateix es va oferir a fer aquest servei amb el cotxe familiar. Se’n pot enorgullir, doncs a més a més de evitar la dificultat de cercar taxi en aquella hora, en ple desembre, va estalviar aquesta despesa. Cal dir que la tresoreria del Patronat no anava massa grassa. Sovint, la tossuda voluntat dels qui hi militaren feia possible les seves activitats.

Si hem començat dient que a les darreries d’aquell 1968 la nostra vila no havia homenatjat Fabra en  el centenari del seu natalici, és de justícia que aquesta crònica deixi constància que el nostre estimable i estimat Eco, els mesos de gener i febrer ja n’havia fet esment en tres edicions i s’hi vagi referir també el mes de novembre, quan va publicar, com suplement, quatre pàgines encartades, titulades Els Ecos de les arts i de les lletres, on glossaren Fabra i la seva obra: E. Molero Pujós, Josep Carbonell Gener, Jacint Piques i Ramon Planes. Per cert, els cognoms d’aquests dos darrers, escrits segons la normativa ortogràfica.

NOTES

(*) Ramon Planes. Memòries.

Ed. Grup d’Estudis Sitgetans 1987. Col. Estudis Sitgetans

Foto: Presentació del conferenciant, Joan Alavedra, per Ramon Planas.

JORDI SURIÀ

Comments are closed.