Donant tombs al patrimoni cultural

En els darrers anys, el concepte de patrimoni cultural immaterial ha agafat molta volada, per dir-ho així. Són molts els municipis que malden per a que una festa, una tradició, una manifestació musical, una tècnica artesanal o una tradició gastronòmica obtinguin un reconeixement ampli (i oficial) com a fet d’interès cultural immaterial. I també han estat objecte d’aquesta intenció fets, costums i tradicions d’àmbit més general o d’un territori determinat. Els castells, per exemple, han estat recentment declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Val a dir que, a voltes, aquest afany de reconeixement no sembla que sigui amb una unívoca intenció de protecció i manteniment del fet cultural, sinó més aviat una mena de plataforma publicitària amb la finalitat de possibilitar un major coneixement de la població per a augmentar el seu atractiu turístic. Motius econòmics, per resumir-ho.

L’any 2015 es va aprovar a l’Estat espanyol una llei del patrimoni cultural immaterial. Una llei que, com ha vingut essent malauradament habitual ja fa anys, molt possiblement suposava una intromissió en les competències exclusives sobre cultura que Catalunya té atorgades en el seu Estatut. Després, han estat diverses les autonomies que han promulgat les seves pròpies lleis de patrimoni cultural immaterial.

A Catalunya, d’acord amb la llei 9/1993 del patrimoni cultural català, es regulava la protecció de béns culturals mobles i immobles, i pel que fa als béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional, ens remetia a la llei 2/1993 de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural.

Amb la incorporació en el dret internacional del nou concepte de patrimoni cultural immaterial, s’estableixen les obligacions de les administracions en aquest àmbit, amb la promulgació de tractats internacionals, com la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, l’any 2003, i la Convenció sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat de les Expressions Cultural, l’any 2005.

Des de les lleis del 1993, han estat moltes les aportacions que l’Administració catalana ha anat fent en aquest àmbit, per a la seva protecció, catalogació, recerca, recuperació, difusió i promoció.

En el cas concret de les festes, es va promulgar el decret 319/1994 sobre la declaració de festes tradicionals d’interès nacional. És prou conegut que, des de la recuperació dels ajuntaments democràtics, i amb una progressiva acceleració (accentuada els anys 90), s’ha produït  una enorme revifalla de tota mena de manifestacions de caire festiu, popular/tradicional, una proliferació de recuperacions, reinterpretacions i noves implantacions de festes i costums. A més, s’ha anat donant un major prestigi social a tot aquest món, prestigi avalat per les actuacions dels organismes culturals internacionals, amb els tractats i convencions abans esmentats.

Aquesta multiplicació de manifestacions populars, més (al meu parer particular) uns requisits relativament poc exigents o molt bàsics d’accés a la declaració de festes d’interès del decret 319/1994, propiciaven la possibilitat d’un allau de catalogacions. Així, es va reordenar i reclassificar tot plegat en el decret 389/2006 del patrimoni festiu de Catalunya, que establia unes qualificacions i uns requisits més concrets. Amb tot, la diferència principal per a accedir a una o altra categoria (festa o element festiu tradicional o festa o element festiu patrimonial) d’interès nacional era pràcticament només temporal (una continuïtat de 100 anys, enfront a la qualificació “menor” que exigia només una continuïtat de 25 anys).

En base a aquest últim decret, la Festa Major de Sitges (conjuntament, Sant Bartomeu i Santa Tecla) ha estat declarada, fa poc més d’un any, festa patrimonial d’interès nacional, la màxima categoria que estableix el nou decret.

Tot i la reformulació i especificació més acurada dels requisits, les sol·licituds de catalogació i, sobretot, les de declaració de festes i/o elements, tradicionals i patrimonials, d’interès nacional van anar creixent exponencialment.

Era necessària una evolució normativa, tan en l’aspecte concret de les festes, per a encabir les legítimes aspiracions de tants promotors o sol·licitants de declaració d’interès cultural, com també, i sobretot, en molts altres aspectes que el nou marc del fet cultural immaterial introduïa.

Així, el Departament de Cultura de la Generalitat ha estat treballant en una nova proposta de llei, la del Patrimoni Cultural Immaterial Català i de l’Associacionisme Cultural.

En la redacció de l’articulat d’aquesta nova llei, val a dir que s’ha donat l’oportunitat per a que el màxim possible d’agents culturals de tot el país hi podessin col·laborar, fent les seves aportacions. Ha estat un procés participatiu irreprotxable. S’ha donat veu a la iniciativa privada i, sobretot, a l’associacionisme cultural, fent les tasques de coordinació d’aquesta participació a través del Consell de l’Associacionisme Cultural, que integra els representants d’associacions, federacions i confederacions de tots els àmbits de la cultura popular i associativa. És el màxim òrgan consultiu del Departament de Cultura, en matèria de cultura popular, dinamització sociocultural i associacionisme cultural.

Després de tot aquest procés, i aprovades pel govern les memòries preliminars, s’ha concretat un Avantprojecte, del qual val la pena destacar-ne un parell d’aspectes. La tramitació d’aquesta llei, però, ha quedat interrompuda pels esdeveniments polítics d’aquesta tardor del 2017, i que tots coneixem.

D’acord amb l’Avantprojecte, és una llei que incorpora tots els “mandats” provinents de la UNESCO pel que fa al concepte de patrimoni cultural immaterial i en la seva elaboració s’han tingut en compte també totes les normatives preexistents sobre la matèria i matèries afins.

Com diu el seu preàmbul, aquesta llei defineix com a objectius bàsics la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial i el desenvolupament de l’associacionisme cultural, entès com un dels àmbits del patrimoni cultural immaterial amb una major implantació social.

La definició que en fa del patrimoni cultural immaterial és els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques, juntament amb els béns mobles, els béns immobles, les instal·lacions i els espais culturals i naturals que els hi són inherents, que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural.

I afegeix: “aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats, grups o individus en funció del seu entorn, la seva interacció amb la natura i la seva història, els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana”.

Pel que fa al tema de les catalogacions o declaracions de fets d’interès, en els quals s’inclouen les festes populars, cal destacar que la nova llei deroga el decret 389/2006, del patrimoni festiu de Catalunya, i estableix només dues categories de protecció del patrimoni cultural immaterial: elements culturals immaterials nacionals, i elements culturals immaterials locals, establint els requisits i procediments per a la seva declaració o catalogació. Aquests requisits es basen en la presentació d’una memòria etnològica que ha d’incorporar tot un seguit d’informes i descripcions de l’element cultural, així com un pla de salvaguarda i altres especificacions, estudis i/o diagnòstics sobre l’evolució de l’element a declarar.

Aquests requisits per a incoar l’expedient són els mateixos tan per als elements culturals immaterials nacionals, com els locals, essent competent per a la seva declaració, en el primer cas, el Govern de la Generalitat, i en el segon –òbviament– l’ajuntament del municipi corresponent.

En el cas de la declaració a nivell nacional, cal obtenir l’informe favorable del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català i també de l’Institut d’Estudis catalans o altra institució similar de prestigi reconegut.

La fixació, doncs, d’uns requisits més acurats i -per dir-ho així- més científics, i més exigents, posen més en valor el prestigi de la declaració.

Una novetat a destacar és que, amb una periodicitat quinquennal, cal fer un seguiment i revisió de l’element declarat, a fi i efecte de constatar que segueix mantenint tots els ets i uts que van propiciar la seva declaració. Seguint un procediment similar al de l’expedient de declaració, aquesta es pot deixar sense efecte, si es conclou que s’han perdut o desvirtuat els requisits i conceptes que van avalar la declaració.

Pel que fa a les festes i elements festius que ja han estat declarats tradicionals d’interès nacional o bé patrimonials d’interès nacional (com és el cas de la Festa Major de Sitges), es reclassifiquen automàticament com a elements culturals immaterials nacionals.

Un altre aspecte força interessant de la nova llei és el règim de salvaguarda dels elements culturals immaterials, tan nacionals com locals, que obliga a disposar de plans de salvaguarda com a instruments de gestió, revisables cada cinc anys, i en els quals es defineixen la metodologia d’actuació i el programa d’accions a desenvolupar per assolir la protecció desitjada. Igualment, s’estableixen mesures, que han d’aplicar les administracions públiques, per a la protecció, difusió, respecte i conservació dels llocs, espais, itineraris i suports materials inherents a l’element.

També és molt interessant destacar l’establiment del procediment per a la declaració d’associacions i fundacions com a entitats d’interès cultural. Aquesta declaració comporta tot un seguit de drets, com són el poder gaudir d’ajuts i subvencions explícites per a les entitats declarades d’interès cultural.

I molt interessant resulta també que les persones que realitzin donatius a favor d’aquestes entitats declarades d’interès cultural, podran aplicar-se una deducció en la quota de l’impost sobre la renda de les persones físiques.

És un pas petit, però significatiu, i que recorda que tot el món de la cultura segueix a l’espera que, un dia o altre, es promulgui una llei del mecenatge cultural, com tenen la majoria dels països civilitzats.

En resum, l’avantprojecte de llei del Patrimoni Cultural Immaterial Català i de l’Associacionisme Cultural és una eina força potent per a donar un nou impuls al món de l’associacionisme i de la cultura popular, i la intenció d’aquest article era només destacar-ne aquells aspectes que més interès poden suscitar entre les associacions i col·lectius de la cultura popular del nostre poble.

Jordi Cubillos

Comments are closed.