El senyor Huguet

El mestre d’escola vilafranquí Francesc de Paula Huguet i Mainer esdevingué un personatge amb cert relleu en l’àmbit cultural sitgetà a les darreries del S.XIX, alhora que en l’actualitat resta en el més absolut dels oblits1. Personatge molt apreciat i estimat per aquells que el conegueren, és gràcies a ell que molts infants de Sitges s’aproparen a les lletres i al teatre, convertint-se ell mateix en un element important en la transmissió de la literatura i el teatre popular, i de retruc, i de manera involuntària, en la continuïtat d’alguns del balls més antics de la nostra Festa Major.

L’origen vilafranquí
Nascut a Vilafranca cap el 1832, Francesc de Paula Huguet, conegut de jove com a Francisquet, mostrà des de sempre implicació en les accions lúdiques de la seva població. En els anys de joventut, Francisquet havia pres part important en el carnaval vuitcentista vilafranquí, encarregant-se d’involucrar al jovent en les diverses accions humorístiques de caire carnavalesc que s’hi realitzaven.

Amb el seu company, el dramaturg Eduard Vidal i Valenciano, funda el 1859 el grup de teatre i cant La tertúlia, convertit, el 1862, en el cor El Penades.

La seva implicació en la vida social és intensa, i a més de ser durant anys el responsable de la Confraria del Bon Jesús, també serà un dels administradors de la Festa Major vilafranquina de l’any 1865.

Però els durs esdeveniments polítics d’aquells temps el posaren també en l’entredit d’haver de prendre respon-sabilitats més importants, i en Francisquet en cap moment en fugí. Així, quan ningú no volia fer-se càrrec de l’Ajuntament vilafranquí per les dificultats de la darrera guerra carlina, ell s’hi posà al capdavant, agafant les responsabilitats en moments difícils, i havent d’encarar amb tacte i delicadesa les partides carlines que isolaven el Penedès.

Passades aquestes circumstàncies, Huguet, que l’any 1873 s’havia casat amb la sitgetana Mercé Roig i Travé, decideix establir-se a Sitges.

Sitges, docència i literatura
Ja a Sitges treballarà al col·legi que regentava mossèn Jacint Gavaldà i Torrell. Anys més tard, en retirar-se aquest, fundà el seu propi col·legi de Sant Lluís Gonçaga, al carrer de l’Aigua, a la part de darrere de la seva casa del carrer Major. Allí s’educaren molts dels fills de la classe mitjana sitgetana de finals de segle XIX, esdevenint un pioner de l’ensenyament en català.

Per la seva escola passen futurs referents de la cultura local com en Josep Carbonell i Gener, qui dirà de l’Huguet: “posat a ensenyar era eficaç, i a mi, personalment, en donà un ràpid llegir i una molt bona cal·ligrafia”2, en Joaquim Benaprès i Mestre, qui farà d’actor en alguna de les seves obres de teatre, o en Rafael Font i Torralbas, qui li dedicarà un article a La Voz de Sitges3.

Huguet s’havia integrat ràpidament en la societat local. Amb el seu tarannà de bon home empatitzava amb tothom, i formarà part de manera intensa de moltes de les iniciatives culturals locals, sense perdre mai de vista les seves dues passions, l’educació i la literatura.

A Sitges formarà part de les confraries de la Minerva i de les conferències de Sant Vicenç de Paül. Actuarà com a secretari en el segon certamen literari de Sitges, el 1887. Serà secretari de la primera junta directiva de l’Agrupació Catalanista de Sitges, el 1900. Però sobretot formarà part de la directiva del Casino Prado Suburense, societat a la que es vinculà intensament. Fins i tot fou soci delegat a Sitges del Centre Excursionista de Catalunya.

Huguet fou també un dels fundadors de l’Eco de Sitges, on hi va escriure en els primers números. Per Ramon Planes, Huguet encarnava l’autèntic esperit inicial de l’Eco, i a ell li atorga l’autoria literària en la creació de la publicació. A més d’escriure els primers editorials, Huguet anirà informant del que succeeix a la vila.

Aquesta relació, però, no duraria pas gaire: poc temps després, la relació amb en Soler de l’Eco es refredaria, i l’allunyament es féu evident.

Però la fal·lera literària mai abandonà Huguet, que seguí col·laborant amb La Veu de Sitges, i posteriorment amb el Baluard de Sitges, molt més catalanista.

Una ideologia, la del catalanisme, amb la que Huguet s’havia alienat decididament. Després d’impartir un curs de gramàtica catalana l’any 1899, a la mateixa Agrupació Catalanista de Sitges, esdevindria secretari d’aquesta organització, i allí donarà diferents conferències, prenent part en les vetllades que s’hi realitzaven. Fins i tot, el 1901 serà designat delegat del Garraf per la Unió Catalanista a l’assemblea a Terrassa.

Literatura popular, teatre del poble
Per la seva vinculació amb el Prado, i sobretot per la seva afició a escriure poesia de caire tradicional serà un dels autors més proclius a l’hora d’escriure lletres per a les caramelles, fins al punt que durant una bona colla anys formarà parella amb Josep Carbonell i Vidal, el mestre Senalla, en la creació de caramelles. Ell posant la lletra i en Senalla la música. Els seus valsos i americanes esdevenen molt populars als seus dies, i traspassen inclús en el temps, sent recordades i encara cantades temps després de la seva mort4.

És també autor de diverses peces teatrals breus;  Mentides per remei; Altra feina hi ha; Per carambola; Una lliçó; La festa aiguada; estrenades habitualment al Prado per les companyies locals del moment, El Rebrot o l’Artística. Alguna és, fins i tot,  ambientada a la vila.

Sovint, aquestes mateixes peces teatrals eren llegides anteriorment en les vetllades literarimusicals que Huguet s’encarregava d’organitzar a casa seva, al carrer Major. A aquelles recepcions hi acudien els elements més representatius de la cultura local, amb l’assistència també d’il·lustres convidats com en Rusiñol, l’Utrillo, o fins i tot en Nicolás Salmerón, l’any 1897. Casa seva es convertia en aquestes vetllades en un focus irradiant de cultura, “Entusiasta de la vida social, su casa era freqüentada por conocidas famílias en cuantas veladas literarias y musicales organizaba durante el invierno y fiestas señaladas”.

Una passió, la del teatre, que traslladà a la seva escola on féu construir un petit escenari en què els alumnes posaven en escena obres de producció pròpia. Fent partícips als propis alumnes de part del muntatge d’aquelles escenificacions. En un fet que servia per apropar i fomentar el fet teatral entre el jovent.

Un rodolí popular al Sitges d’aquells anys mostra la fal·lera literària de l‘Huguet:

Si Rússia té un Tolstoi i Anglaterra un Shakespeare,
Si l’Ibsen a Noruega escriu a tort i a dret,
Nosaltres també aquí, en nostra aimada vila,
Entre altres eminències tenim el senyor Huguet.

El seu interès per la literatura i el teatre anà acompanyat també d’un interès per qüestions de caire costumista, que aquell primer catalanisme emparava.

L’any 1901, Huguet participa al certamen organitzat pel Centre Catalanista de Vilafranca, que pretenia reconèixer la investigació sobre diversos aspectes del Penedès durant el S.XIX. Concretament, Huguet es presentà en la categoria que pretenia conèixer les costums que s’anaven perdent. Així el seu treball titulat: Costums que es queden i Costums que es perden, amb el lema: Gloriós passat, honrós present, encara que no guanyà (la categoria fou declarada deserta), fou mereixedor d’un reconeixement especial per part del jurat, però no fou incorporat al volum que l’organització edità.

L’any 1931 –Huguet havia mort el 1905–, el treball seria publicat a instàncies de Francesc de Paula Bové a la Gaseta de Vilafranca5.

El treball aporta lleugeres aportacions sobre costums vilafranquins que s’estaven perdent. En ell, amb el recargolament literari propi del segle XIX, parla de la Festa Major, del Corpus, de la Setmana Santa i d’altres festes religioses.

Cal fer notar que aquestes Costums que es queden i costums que es perden escrites des de Sitges al voltant de segle, tenen certa similitud amb la sèrie d’articles que Josep Soler i Cartó, el seu vell amic sitgetà, publicaria al seu l’Eco de Sitges entre 1905 i 1915, els “Costums Perduts”. Un paral·lelisme en l’evocació d’un passat enyorat, recordat des d’un present que costa d’entendre i que es revela complex i poc respectuós amb el fins aquell moment conservat. De fet, Huguet dirà: “L’evolució de noves idees que han vingut arrelant-se en la consciencia de les col·lectivitats juvenils, ha contribuït molt a la pèrdua d’aquets costums, que tant bons resultat de fruïció ens reportaren”.

La llibreta del mestre Huguet
Malgrat tot, la gran aportació d’Huguet, mai prou reconeguda, és la d’haver recollit en un quadern els versos dels balls parlats que veia pels carrers de Sitges en els dies de festa. Una acció molt semblant a la que feien en aquells anys els seus companys i coetanis vilafranquins.

Aquesta ingènua, però important tasca recopiladora, en la que intervingueren els seus alumnes o exalumnes del col·legi, esdevé a ulls actuals un gran monument a la cultura popular sitgetana. És gràcies a ell, i també als que tingueren oportunitat de copiar el que Huguet havia recopilat –Salvador Soler i Forment, i Salvador Picas i Fígols– (doncs l’original resta desaparegut), que avui dia podem disposar d’un patrimoni en forma de versos recitats que provenen, almenys en essència, com a poc, de finals del segle XIX.

El quadern que inicialment duia el títol de Col·lecció de balls típics dansaires en la festa patronal de la Vila de Sitges, amb el llenguatge peculiar i propi dels actors que els interpretaren, incloïa els versos del ball de malcasats, del ball de diables, del ball de cercolets i del de pastorets, recollits probablement entre els anys 1885 i 1888. Aquesta llibreta anà a parar a mans d’en Salvador Soler i Forment, qui anys després li deixaria a Salvador Picas i Fígols per tal que la examinés. Aquest en feu una còpia i, afegint-hi una versió dels versos del ball de gitanes que havia recollit del senyor Josep Matas, féu l’any 1977 uns plecs que resten avui dia a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges.

Aquesta mai prou reconeguda tasca recopiladora del senyor Huguet és, de forma involuntària, un dels elements centrals que han permès consolidar una part del patrimoni festiu local. Gràcies a la seva poc reconeguda iniciativa disposem avui dia d’un tresor patrimonial en forma d’antics versos populars.

Francesc Huguet morí a Sitges el 16 d’abril de 1905, vidu, cuidat per la seva germana i els seus nebots; Victor, Pepe i Josep Rodríguez Huguet.

Jordi Milà

Comments are closed.