Els recordatoris de difunts

Quasi totes les cases tenen un recòndit indret on es guarden els petits impresos, que han estat recollits en les cerimònies funeràries d’aquells que els han estat més propers, siguin parents, amics o admirats. A uns els serveixen per a iniciar una pregària pels difunts, a d’altres per a dedicar uns instants a rememorar vivències que van tenir en comú amb aquelles persones. A voltes reviscolen dolors que de totes totes cal superar. Per a  esbandir el dolor cal aprendre a assumir la mort dels altres i fins i tot la pròpia, i tot veient aquestes cartolines amb noms de difunts recordar tot allò de bo viscut: les anècdotes positives de la convivència, amb tot el que ens ha donat i ensenyat. Cal assumir que no hi ha vida sense mort i que no és possible viure ni sentir totes les meravelles de la vida sense que tinguin una fi en cadascun dels individus. Però hi ha la possibilitat de transmetre-les als altres i no només materialment i biològicament parlant: l’home té la magnífica opció de transmetre-les amb la seves accions, idees i creativitat.

La idea de transcendència, record i transmissió és la base fonamental de l’aparició i evolució de la humanitat. A petita escala, cada individu és la concreció d’aquests principis, una baula en la cadena de la vida de la humanitat.

Si fa o no fa, ja fa un segle que es va anar estenent el costum d’imprimir uns targetons en les cerimònies funeràries, amb la intenció de servir de recordatori del finat. S’inicià en les famílies benestants per anar arribant progressivament al conjunt de la societat. Hi havia, per damunt de tot, una intenció religiosa, la d’estimular la pregària per a l’ànima del difunt. La gent destinava a les cases, espontàniament, un lloc concret per a guardar-les: una capsa o una calaixera. Les antigues fotografies i els recordatoris revifaven els records en moments de recolliment personal.

L’Arxiu Històric de Sitges té com a objectiu mantenir constància de qualsevol aspecte de la vila i els seus ciutadans, per això, entre la diversitat dels seus fons, aplega també recordatoris que documenten biografies, creences i pel seu ampli conjunt ja ha esdevingut una col·lecció d’interès. Les aportacions de persones i famílies han permès aconseguir-ne algunes de fins i tot dècades abans de ser creat l’arxiu i això ha fet adonar de la seva evolució i ha mogut a escriure’n aquestes breus observacions.

Formalment, els recordatoris han canviat força. Inicialment sempre eren indefectiblement de color negre, il·lustrats amb una estampa religiosa genèrica.  La impremta ha avançat molt tecnològicament en un segle i hi ha aportat color, fotografia i una millora de la  qualitat d’impressió. Pel que fa a la llengua, les prohibicions espanyoles de l’ensenyament i/o l’ús del català van fer que durant molt anys estiguessin redactades en castellà, però com que els recordatoris afectaven un àmbit molt íntim van ser dels primers en què es va poder evitar la persecució de la llengua.

La referència a la petició d’una oració pel finat o l’anotació que aquest havia mort cristianament eren de rigor. Avui dia, la societat s’expressa tan plural com és i els recordatoris, inicialment molt formals, amb rígida estructura, han deixat pas a una diversificació a la carta, segons les idees i sentiments dels finats o dels seus parents. L’aspecte religiós es manifesta en la presència quasi sempre de la creu. Així com avui dia hi ha qui es fa enterrar o incinerar, fer dir un funeral amb cerimònia eclesiàstica o no, també els recordatoris deixen constància de les diverses mentalitats existents als nostres temps.

És evident que per a l’existència i continuïtat d’un producte hi ha d’haver un productor i unes persones que el desitgin; si falta un dels dos factors, els canvis no s’arriben a produir o són fallits. Les impremtes i les empreses funeràries ofereixen uns models, però l’acceptació per part del públic és el que en marca la continuïtat i evolució. Als anys 60 i 70 es van fer uns recordatoris en què les il·lustracions, que fins llavors eren reproduccions de quadres clàssics, foren substituïdes per uns dissenys i una estètica pròpia d’aquelles dècades, molt típica de l’art religiós que acompanyà les reformes del Concili Vaticà II.

Val a dir que a Sitges no és pas costum incloure fotografia del finat al recordatori, encara que si més no en sabem d’una excepció de l’any 1932, quan l’ús social de la fotografia era una modernitat. En aquell cas concret el finat era un jove de 23 anys. Una altra excepció l’hem vista en algun cas de recordatori dels anys 50, de famílies benestants amb contactes socials de poblacions allunyades, en què eren impresos en paper de mides octau o quartilla, per a ser enviades per correu. Eren temps en què les comunicacions no eren ni tan ràpides, ni còmodes, ni tan a l’abast com en aquests moments.

Associacions religioses de la vila com la de l’Ecce Homo, de Sant Josep; de la Verge dels Dolors o fins i tot l’Schola Cantorum, feien imprimir cada any una estampa a tall de recordatori amb la relació de noms dels finats els darrers dotze mesos.

Als anys 80 apareixen uns canvis significatius que es generalitzen. Si fins llavors no es passava de superar les imatges genèriques i impersonals amb la il·lustració d’alguns recordatoris amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, símbol de religiositat pròpia del país, de cop es difon la voluntat de manifestar no només uns sentiments religiosos, sinó també d’estimació i arrelament a la vila; sigui sobretot amb la imatge de la verge del Vinyet o ja als noranta amb la de l’església parroquial. A voltes –minoritàriament– s’escull la representació d’una imatge amb culte a la vila, sigui el Sant Crist de la Parròquia, el del Vinyet o la imatge de la Confraria dels Dolors o la de l’Ecce Homo.

El fet de destacar la sitgetanitat és conseqüència tant d’un punt de sentiment d’orgull per la pròpia població, com també de desig de mantenir trets de la personalitat pròpia, que es poden sentir en perill en una societat tan canviant i en una vila amb tanta presència de forasters i passavolants. A voltes s’ha arribat a fer constar el motiu o malnom de la casa del finat.

Pel que fa als textos, si fins als anys 70 era norma la presència de les oracions del Pare Nostre, i minoritàriament l’Ave Maria, a partir de llavors es desitja personalitzar-los amb textos literaris temàticament dedicats a la mort, molts d’ells curulls d’un esperit religiós, d’altres amarats de sentiments o descriptius del pas per la vida. Val a dir que així com les empreses del ram ofereixen un catàleg d’il·lustracions de recordatoris, també presenten propostes de textos entre els quals poder escollir.

Actualment, entre el textos religiosos podem trobar fragments de la Bíblia de Montserrat, de St. Agustí, i amb un punt més nostrat la tornada del Goig del Vinyet o el Virolai. Entre els textos literaris avui més presents n’hi ha del Cant espiritual o d’Haidé, de Joan Maragall; de Marina, de Jacint Verdaguer; Colors i A les estrelles, de Miquel Martí i Pol; Si jo fos marxant a Prades, de J. V. Foix; Viatge a Ítaca i Un núvol blanc, de Lluís Llach; i d’altres autors com Salvador Albert, Joan Salvat Papasseit, Francesc Cases i Amigó, Ramon Llull, Josep Pla, Josep Carner o Mn. Camil Geis. També podem trobar la traducció al català de textos d’Emily Dickinson, Walt Whitman, W. Wordsworth, Rabindranath Tagore, o d’altres d’anònims com La vall del riu vermell, cançó espiritual negra o És l’hora dels adéus, cancó tradicional escocesa. En castellà també n’hi ha alguns: versos de Jaime Gil de Biedma, d’Antonio Machado, de Sta. Teresa, de Miguel Hernàndez, o Mediterràneo de Joan Manuel Serrat.

Hi ha qui ha previst en vida la seva pròpia cerimònia funerària, deixant dit què vol i què no vol, però en la majoria dels casos es fan les coses pensant com les voldria el difunt i en d’altres s’han fet com les han volgut els parents. La diversitat de maneres de pensar es manifesta fins i tot de forma gràfica amb la presència del colom de la pau, una barca en mar o imatges de la natura com una rosa o un xiprer. En l’actualitat hi ha un espai per a l’expressió de les idees i creences i per a la creativitat literària, artística i musical en les cerimònies funeràries. Es pot recórrer al que es troba en oferta o a algun fragment literari o musical adient que ha impactat al finat o als parents. En alguns casos hi ha qui s’ha vist en cor d’escriure versos o textos destinats a la seva defunció o a la de persones properes.

Se’ns ha de disculpar que no hàgim cregut oportú esmentar casos concrets tot i que són d’interès. Hi ha hagut dibuixants, fotògrafs, poetes, gent de conviccions molt arrelades en un o altre sentit que han personalitzat els seus recordatoris o els dels seus parents amb obra pròpia. N’hi ha que han volgut deixar constància de l’afecció al llarg de tota la seva vida a l’excursionisme o al cant de les caramelles, o fins i tot a la seva participació en algun ball folklòric de Festa Major. Tant de bo la mort ens enxampés després d’una llarga vida viscuda amb humor i qualitat física. Hi ha qui arriba a expressar als recordatoris, bons desigs com en el d’una venerable velleta on hi trobem la frase: Que la fi del món t’agafi ballant.

Xavier Miret i Mestre

Comments are closed.